Així vulnera l’Estat de Dret la toponímia oficial no normativa

El Termcat defineix així l’ESTAT DE DRET: “Model d’estat on regeixen la divisió de poders, la supremacia i reserva de llei, el reconeixement i la garantia dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, el principi de legalitat de l’Administració pública, el control judicial ordinari de la potestat reglamentària i de la legalitat de l’activitat administrativa i el principi d’integritat patrimonial en cas de lesió de drets o béns per raons d’interès públic.”

Continuar tolerant que a Catalunya hi hagi topònims oficials amb formes no normatives, contra el que disposen l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i contra la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, provoca les següents vulneracions dels principis de l’Estat de Dret:

a) Vulnera la supremacia de la llei
La llei és el centre del sistema polític, de manera que tots els altres poders, i especialment l’Administració pública, es troben en estricta subordinació a la llei. Que algunes administracions locals vulnerin aquest principi, mantenint com a oficials formes no normatives dels municipis i nuclis de població que administren, vulnera aquest principi, i també el vulnera que el Govern no ho rectifiqui de motu proprio.

b) Vulnera drets fonamentals
L’article 15 de la Constitució espanyola reconeix el dret a la integritat moral de totes les persones. Forçar la ciutadania a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració, quan se sap perfectament quina és la forma lingüísticament correcta de fer-ho, obligant les persones a escriure com si fossin ignorants, és lesiu per a la seva integritat moral, i constitueix un tracte denigrant, degradant i humiliant.

L’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea estableix que “totes les persones són iguals davant la llei”. Que les formes oficials de determinats topònims no s’ajustin al que disposa la llei de política lingüística és una vulneració d’aquest principi, ja que aquestes formes no només són les que han d’utilitzar els ciutadans en les seves relacions amb l’administració, sinó que, a més, són les que han de constar als documents de tota classe de les persones empadronades als municipis i nuclis de població amb aquest problema. Així, mentre uns ciutadans poden utilitzar formes toponímiques correctes, altres han de fer anar formes incorrectes, perquè són oficials tot i que la llei ho prohibeix. Però, a banda, i aquí és on es genera de manera explícita la desigualtat davant la llei, la promulgació del Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos públics que puguin tenir, incloent l’edició de mapes, textos per a l’ensenyament i utilització a la premsa. Això, si bé es fa sota el supòsit que totes les formes oficials són normatives i, per tant, legals, dóna obligatorietat d’ús a les formes que no són normatives, i, per tant, no són legals, provocant frau de llei i desigualtat de les persones davant la llei, ja que, depenent d’on s’estigui empadronat, la mateixa legislació causa uns efectes o uns altres sobre les persones: mentre a unes els garanteix l’ús de la forma normativa i correcta del topònim del lloc on estan empadronats, a altres els garanteix exactament el contrari.

c) Vulnera el principi de legalitat de l’Administració pública
Tot acte jurídic dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar que estiguin sotmesos a l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. Mantenir com a denominació oficial d’un municipi o nucli de població formes toponímiques no normatives, contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, suposa donar primacia a l’arbitrarietat, i suposa la vulneració del principi de legalitat de l’Administració pública, en la figura de l’administració local. Algunes de les formes oficials no normatives d’aquests topònims (com Cabacés i Figaró-Montmany) van ser sotmeses a processos de votació popular, de manera que l’arbitrarietat de la seva oficialització és encara més clamorosa, ja que no s’ajusten ni a la norma ortogràfica, ni a les disposicions legals, i només al gust de les persones que ho van decidir en base a les seves preferències personals.

L’anàlisi detallada de totes les implicacions jurídiques que genera aquest cas el podreu llegir aquí. I aquí també hi trobareu la fonamentació per la qual, en base a la jerarquia normativa, el Govern de la Generalitat de Catalunya pot corregir d’ofici aquesta situació i fer innecessària la intervenció de la justícia o la modificació de la legislació actual.

image_pdfPDFimage_printImpressió