La web de la Comissió de Toponímia afirma que ” la toponímia catalana és un patrimoni col·lectiu que cal salvaguardar com a part del patrimoni lingüístic i cultural de Catalunya”. Tanmateix, la política de fets consumats del Govern ha estat, els darrers 24 anys, molt diferent, tolerant més de 100 formes no normatives com a oficials. Entre aquestes formes hi ha les denominacions oficials de deu municipis.
L’estratègia de la Comissió de Toponíma és, com proven els fets, no reclamar el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística, que requereix que les formes oficials dels topònims de Catalunya siguin catalanes i segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’esperança que siguin els mateixos ajuntaments incomplidors els qui, algun dia, decideixin acatar la llei. I això sense haver-hi fet mai l’administració ni un sol intent de pedagogia, per explicar a la població i als polítics locals per què el topònim del lloc on viuen s’ha d’escriure d’una manera i no d’una altra.
L’existència de topònims oficials no normatius, a banda de ser una il·legalitat manifesta, genera frau de llei des que el 2020 s’aprovà el Decret 133/2020 (actualització del Decret 78/1991, i del Decret 59/2001, avui derogats), que fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos, fins i tot les formes que no compleixen la llei de política lingüística tot i ser oficials. A banda, també provoca la vulneració de drets fonamentals dels ciutadans (que es veuen obligats a usar formes toponímiques assenyalades com a faltes ortogràfiques per l’IEC), i no es pot continuar tolerant que la incompetència o la mala fe d’alguns ajuntaments hagi de provocar els greuges que causa. Fins i tot aquesta manca d’exigència del Govern amb els ajuntaments que vulneren la llei de política lingüística havia començat a provocar la fossilització de les formes legítimes dels topònims que tenen deturpacions com a formes oficials, i si no fos per la nostra insistència, aquelles deturpacions inacceptables ja s’haurien començat a considerar cultes (vegeu aquest article i aquest altre) i no errors. Esperar que ajuntaments que no tenen cap intenció de rectificar ho facin és fer un brindis al sol; les noves generacions de polítics locals d’aquests llocs s’han educat en l’error que suposa aprendre, de petits, formes deturpades omnipresents dels topònims dels llocs on viuen, mentre que les formes normatives d’aquests noms estan completament amagades (i en alguns casos, fins i tot prohibides i perseguides pels poders fàctics locals).
L’estratègia de tolerància amb els ajuntaments que es neguen a complir la llei de política lingüística ha estat un fracàs absolut. Només un dels municipis amb formes toponímiques il·legals ha decidit complir la llei i oficialitzar la forma genuïna. Fou Roda de Berà, que deixà enrere la deturpació “Roda de Barà” el 2012, i la llista de municipis amb denominacions incorrectes es reduïa als 10 que encara es resisteixen rebecament a la legalitat i al respecte de l’ortografia. Però per contra, aquesta passivitat i deixar fer ha propiciat que dos municipis amb topònims oficials normatius usin formes deturpades, perquè se’ls permeté oficialitzar-les per als noms dels seus nuclis (hem de recordar la diferència que hi ha entre el nom d’un municipi -que és el nom del seu ajuntament- i el nom d’un nucli -que és el nom d’una agrupació d’edificis). Es tracta de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella, que usen les deturpacions Josa i Tuixent i la Torre de Capdella. L’absència de conseqüències encoratja els incompliments.
D’ençà de l’any 2000, quan es creà la Comissió de Toponímia, a més, sis nuclis han vist com s’oficialitzaven, per part del Govern i a sol·licitud d’ajuntaments, sense tenir en compte el criteri de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC (únic amb atribucions legals en la matèria, segons la Llei 1/1998), formes deturpades:
Aguiró per Guiró
Capdella per Cabdella
Central de Capdella per Central de Cabdlela
Obeix per Oveix
la Torre de Capdella per la Torre de Cabdella
Tuixent per Tuixén
Totes aquestes oficialitzacions es feren contra l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant són nul·les de ple dret, perquè aquest acte administratiu no està sotmès a l’ordenament jurídic vigent.
El balanç és certament negatiu: un topònim de municipi corregit (Roda de Berà), sis topònims de nuclis històrics deturpats (Aguiró, Capdella, Central de Capdella, Obeix, la Torre de Capdella i Tuixent), i dos municipis que usen il·legalment formes no oficials (Josa i Tuixent i la Torre de Capdella). El resultat ha estat més positiu a l’hora de fer corregir topònims estrafolaris i sense solera, d’urbanitzacions de recent edificació, tot i que encara persisteixen exemples escandalosos, com Tourist Club, Junior Park, King Park, etc. Però voler utilitzar la toponímia històrica com a moneda de canvi per a fer contents localismes mal entesos només provoca perjudicis.
Per tal d’evitar els greuges que causa l’incompliment de la legislació vigent en aquest àmbit, hem demanat al Govern, el 19 d’abril de 2022, que assumeixi les seves atribucions i corregeixi d’ofici la toponímia oficial catalana. Només les formes normatives poden ser oficials, com deixa clar l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística. Esperem que el Govern sàpiga aprofitar aquesta ocasió, i que la Comissió de Toponímia s’adoni del seu error i vulgui rectificar, exigint el compliment de la llei de política lingüística en tots els casos, per a evitar les arbitrarietats i discriminacions que es produeixen avui en dia.
A les persones que vivim en llocs afectats per aquest problema no se’ns pot obligar a escriure els noms d’aquests llocs com si la llengua catalana no tingués normativa, o, fins i tot en alguns casos, com imposà el franquisme el 1939. Si les formes Serchs, Sardañola, Tarrasa o Vich no serien acceptables, tampoc no ho són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó o Rialp, per citar-ne només unes quantes.
