L’article 18 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, diu al punt 1 que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Els topònims oficials no normatius no compleixen aquest requisit, ja que són noms escrits sense respectar les normes, o en llengües diferents del català. Tanmateix, el punt 2 del mateix article diu que la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local.
El Decret Legislatiu 2/2003, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, diu a l’article 30.1 que la denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament, i estableix el procediment a seguir a l’article 31: el ple ha d’adoptar l’acord del canvi de denominació per majoria absoluta, després d’haver exposat l’expedient al públic durant un mínim de trenta dies, i el Govern haurà de resoldre l’assumpte si el nom proposat és susceptible de ser confós amb un altre, conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana.
Finalment, el Decret 139/2007 desenvolupa el procediment de canvi de nom de municipis i nuclis que estableix l’art. 30 del Decret Legislatiu 2/2003 “per tal que la regulació en la matèria s’adapti al cos jurídic vigent i sigui més entenedora i de fàcil consulta”.
El Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet, fins ara, la següent lectura de l’assumpte, en relació amb la toponímia oficial no normativa: tot i que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998 (els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC), com que només es pot canviar pel 31 del Decret Legislatiu 2/2003 desenvolupat pel Decret 139/2007, això fa que si un ajuntament no vol fer cap canvi, estigui legalment emparat. I no hi ha res més lluny de la veritat que això. En realitat, el Decret 139/2007 l’únic que fa és oferir el mecanisme per a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de manera que els ajuntaments que incompleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, forçosament han d’activar el mecanisme que determina el Decret 139/2007 per tal d’adequar el seu topònim oficial a l’ordenament jurídic vigent. Explicat amb un exemple absurd, perquè s’entengui amb facilitat:
Si una llei té dos articles, i el primer diu que els ajuntaments han d’imprimir tots els documents que generin i per a fer-ho només poden usar paper reciclat comprat al mateix municipi, i el segon estableix que aquest paper només es podrà vendre al municipi si l’Ajuntament ho acorda, és obvi que l’Ajuntament té l’obligació d’acordar la venda del paper reciclat, com diu l’article segon, per tal que es compleixi l’article primer, que diu que no en pot usar altre.
Doncs l’enquistament de la toponímia oficial no normativa, que no compleix la llei de política lingüística, provoca exactament una situació així d’absurda, però real. Per això mateix, com hem vist amb l’exemple figurat, no és pas cert que si un ajuntament té un topònim oficial que no s’adiu al que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 no estigui en situació d’il·legalitat, ja que no compleix el que determina aquella llei. I tampoc no és cert que no tingui l’obligació de fer els canvis necessaris per tal de complir la legislació vigent en matèria de toponímia oficial, pel procediment que li ofereix la legislació de règim municipal per a fer-ho.
