De tant en tant és possible veure, encara, la grafia “Cabacers” referida al topònim Cabassers. A finals de la dècada de 1970 i principis de la de 1980 tingué cert predicament perquè la preferiren dos erudits, tot i que amb anterioritat a aquestes dates no s’havia postulat mai com a candidata a l’oficialització. El primer que la defensà per escrit fou Vicenç Biete, a la seva Toponímia de Cabacers i el seu terme, publicada a la Revista Catalana de Geografia el 1979. Ho justificava així:
El Nomenclàtor dels municipis de Catalunya que figura a La Divisió Territorial de Catalunya, capítol VI, Barcelona, 1937, estableix la grafia Cabassers. Quant al nom oficial vigent, és Cabacés.
En el present treball m’he decantat per la grafia Cabacers, atesa la forta preponderància en la documentació transcrita de la c inicial de la darrera síl·laba, així com la r semi-final, que solament desapareix de la forma escrita en esdevenir muda aquesta lletra.
El març de 1980 Enric Moreu- Rey també defensava la grafia “Cabacers”, i el seu al·legat es publicaria el 1983 al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica número XIV, sota el títol “Grafia correcta de Cabacers”, que reproduïm íntegrament per la seva brevetat:
Considerem que l’imperatiu categòric -l’única condició sine qua non- de la correcció gràfica d’un mot és la conformitat de la seva grafia amb la pronúncia, segons les normes convencionals establertes per les institucions adequades i acceptades amb general adhesió (aquesta llei essent vàlida tant per als noms comuns o genèrics com per als noms propis).
D’aguesta primera consideració se’n segueix que les grafies del nom de lloc “Cabacers”, “Cabacés”, i “Cabassés”, “Cabassers” poden ésser admeses com a correctes en aquest punt precís, car respecten, tant les unes com les altres, la pronúncia -corresponent a la realitat actual- d’una sibilant sorda en la tercera consonant del mot.Considerem que, en cas de multiplicitat de grafies correctes segons el punt precedent, els criteris a seguir per a triar la més recomanables són els següents (per ordre de preferència objectiva):
a) la voluntat, unànime o molt majoritària, dels interessats (segons el principi: el nom pertany a qui el porta), sempre i quan aquesta voluntat, acceptant naturalment la condició prèvia, no s’oposi arbitràriament (és a dir: no raonadament) a alguns dels arguments següents.
b) la tradició (entenent així, globalment, la persistència en el temps, documentada, de la utilització d’una de les grafies).
c) l’origen o etimologia demostrada, del mot (argument genètic).
d) l’etimologia suposada del mot. (Aquest argument desvaloritzant-se proporcionalment amb el grau d’improbabilitat de la hipòtesi etimològica).Tenint en compte que, per al nom de lloc objecte d’examen, no existeix etimologia demostrada, resten únicament com a arguments vàlids a tenir en compte els dos primers: a) i b).
Quant al primer (a), no ens toca de dir la darrera paraula -que correspon als interessats. Ens consta, això no obstant, que una forta proporció dels habitants del terme prefereixen la grafia Cabacers o Cabacés (basant-se precisament en el segon argument).
Quant a aquest (b), afavoreix també, i en aquest cas de manera aclaparadora, la grafia Cabacers, segons una àmplia documentació aplegada i aportada per Vicenç Biete i Farré, vocal de la Junta Directiva de la Societat d’Onomàstica.
Uns quants exemples bastaran. -D’entre els més antics:
-“locum ipsum qui antea dicebatur Auincabacer”. 24-IV.1149 (Llibre Verd, V);
-“qui antea Auincabacer dicebatur”. 27-XII-1158 (Íd., íd);
-“locum D auincabacer” 2-I-1159 (Íd., íd.)
-“et [Unicapcerii] [o Unicapcerii]” 8-XII-1170 (Bibl. Prov. Tarragona);
-“Cabacers cum suis terminis”, 1178 (Acte consagr. caterdr. Tortosa);
-“locum qui dicitur Cabacer”, 9-V-1185 (Llibre Verd, VIII);
-“in termino de Cabezer”, 26-V-1190 (Arx. Catedr. Tortosa); etc.
D’entre els posteriors:
-“apud Cabecers”, 15-IX-1237 (C. pobl. Gorrapte; Arch. Hist. Nac. M.);
-“los prohomens de Cabacers”, 1310 (Usances; Llibre Verd VIII);
-“Cabaces” 1497 (Fogatge); “Cabaçés”, 1553 (Fogatge); etc
(La grafia amb “s” es troba a partir del segle XVI i molt minoritàriament; i amb “ss”, també molt minoritàriament, a partir del s. XVIII només).En conclusió: l’argument etimològic sobre el qual hom podria fonamentar la grafia “Cabassers” no passant del nivell d’una mera hipòtesi; i la realitat objectiva essent que hom ignora absolutament quin fou l’ètim llunyà de l’antropònim que donà nom al terme; restant només dempeus els factors a) i b), que abonen ambdós la grafia Cabacers; creiem, per tant, que la grafia Cabacers és l’única recomanable d’entre les possibles; i consideraríem un greu error la imposició de la grafia “Cabassers”, -que no respon, sembla, al desig dels interessant; -que no respon a una tradició de vuit segles sense interrupció; -que no pot ésser justificada en cap raonament genètic.
L’octubre de 1983 Biete defensava més extensament la forma Cabacers, en un article aparegut al número 6 de la revista El Sitjar, titulat “El perquè de Cabacers”, que també reproduïm en la seva integritat:
El nom del nostre poble, degut a les seves especials característiques, ha estat durant segles font de dubtes i de vacil·lacions a l’hora d’escriure’l. De primer moment, pot semblar que la grafia Cabacés és la que de sempre ha prevalgut, però la realitat és que solament s’ha mantingut invariable, de manera oficial, des que el govern de Madrid la va establir així. Només caldrà fer un repàs a la documentació antiga que tenim a l’abast per comprovar les múltiples formes escrites que es registren entre els segles 16 i 18: Cabaces, Cabacés, Cabacès, Cabaçes, Cabaçés, Cabases, Cabasés, Cabaér, Cabasses, Cabassés. El mateix Delfí Navàs, a la seva “Descripció històrica, física i política de Cabacés”, escriu: “Així, trobem en els documents més vells que existeixen, tant llatins com catalans, dels segles 15, 16 i 17, unes vegades Cabasses amb dues esses, d’altres amb una i d’altres amb c, com ara, però sense accentuar la e.
I és natural, ja que les persones que majorment escrivien el nom -notaris, capellans, escivents de fogatges i de cadastres, etc.- sovint no coneixien, o coneixien malament, la nostra llengua, i quan tenien dubte interpretaven a la seva manera el so de l’essa sorda de la darrera síl·laba. Com també prescindien normalment de l’erra semifinal, per tal com en aquells temps ja no es pronunciava. De la mateixa manera que el cognom Ferrer l’escrivien Ferré, que és tal i com ens ha arribat fins als nostres dies.
Val la pena, però, de remuntar-nos a la primera documentació escrita de què tenim notícia, per tal d’intentar establir l’origen del nom i l’evolució que ha sofert al llarg dels temps. La referència més antiga que s’ha trobat fins ara és el document pel qual Ramon Berenguer IV fa donació del nostre poble a l’orde premonstratesa l’any 1149. En ell es diu: “locum ipsum qui antea dicebatur Auincabacer·. Aquest era el nom del nostre poble en aquell temps, i altres documents de l’època ho confirmen. Una anàlisi d’aquest nom ens diu que estava format per la paraula Auin (o Avin, per la confusió de l’època entre u i v) i Cabacer. El mot Auin o Avin és una paraula àrab que significa “fills de” o “família de”. de la qual cosa es dedueix que “Cabacer” era, obligadament, un nom de persona. Aquell “Fills de” el podríem assimilar al “Cal” actual, i així tindríem, per a Auincabacer, la traducció lliure de “Cal Cabacer”.
El prefixe Auin es va perdre ràpidament, i aquest hipotètic “Cal Cabacer” es va convertir molt aviat en la forma plural Cabacers (de manera anàloga a com, tractant-se d’un nom de persona, diríem indistintament, per exemple, “Cal Ferrer” o els “Ferrers”). Amb aquesta forma plural el trobem ja a les “Usances et costumes” del nostre poble, l’any 1310: “Aquesta es memoria que fan los prohomens de Cabacers…”. Cal tenir present que, en aquell temps, encara es pronunciava la erra final.
Tenim, per tant, al segle 14, una forma indiscutible, car la documentació la confirma: Cabacers. A partir d’aleshores, ja hem vist les moltes maneres amb les quals apareix el nom. Una anàlisi, però, dels documents que hem tingut a l’abast i que pertanyen als segles 15 al 19 presenta la ce com a plenament majoritària. Perquè, doncs, la Generalitat republicana, en establir la llista normalitzada dels noms dels pobles, es va decantar per la doble essa? Només hi podia haver un motiu, i és que l’ortografia catalana moderna reserva la lletra c únicament per a les paraules d’ascendència llatina. Deixant, però, de banda el possible origen llatí de Cabacers, considerem que un topònim (en el nostre cas, un nom de poble) ha d’obeir més a una tradició documentada al llarg de vuit segles que no pas a una norma arbitrària, altrament aplicable sense problemes als mots comuns de la llengua. Criteri nostre, aquest, recolzat en l’opinió de persones erudites en aquest camp, entre les quals el catedràtic Enric Moreu-Rey, autor de nombroses obres sobre toponímia catalana i secretari de la Societat d’Onomàstica, entitat especialitzada en aquests estudis. Cal tenir present, a més, que les normes que presidiren la confecció d’aquella llista poden modificar-se a la vista de nous arguments o nova documentació. No fa pas gaire, la Generalitat, atenent les proves presentades, acceptà de modificar el nom del poble de Lledó, forma amb amb la qual apareixia a l’esmentada llista, per Lladó, que és com ho sol·liciten els seus habitants.
Quant a la erra semifinal, comparteixo plenament l’opinió que expressa l’Agustí Masip en el número 4 de “El Sitjar”. Aquesta lletra solament va desaparèixer de la forma escrita quan va deixar de ser pronunciada. Però això no vol dir que no continuÏ integrada en la paraula Cabacers, de la mateixa manera que pronunciem “fustés” i, tanmateix, escrivim “Fusters”. Tal com es diu en aquell article, en qualsevol derivat de Cabacers apareixerà aquesta erra amagada: Cabacerol, Cabacerenc, etc. En canvi, si afegim els sufixes -ol i -enc a la paraula Cabacés, tindrem Cabacessol i Cabacessenc, mots totalment absurds.
És per tots aquests motius, que he procurat exposar de la manera més objectiva possible i sense cap mena de prejudici, que considero que la forma correcta de la grafia del nostre poble és Cabacers. Amb tot, com a foraster que sóc -tot i que estimo el poble de tot cor-, demano per endavant que vulgueu exusar-me per haver expressat la meva opinió en aquest debat.
Els arguments de Moreu-Rey, sobre els que Biete basava la seva opinió, foren contradits per Pere Balañà i Josep Garcia en un estudi signat el 19 de gener de 1985, completat després d’una visita a Cabassers l’estiu de 1984, i titulat “El nom de Cabassers. Dades històrico-lingüístiques sobre la seva evolució” (publicat a Biete, Cabacés, documents i escrits, 1985; i a Homenatge a la memòria del prof. Dr. Emilio Sáez, 1989) que demostra l’etimologia àrab del topònim. Cloïen el seu estudi, però, amb el mateix criteri que ja havia expressat Moreu-Rey. “si per alguna altra mena de convenció, hom prefereix escriure Cabacers o Cabacés, per exemple, l’esmentada convenció és tan respectable com l’etimologia aràbiga, que considerem demostrada.”
A la versió publicada el 1989 al recull Homenatge a la memòria del prof. Dr. Emilio Sáez, tanmateix, matisaven aquella afirmació del 1985, i el redactat del darrer paràgraf del seu estudi apareixia publicat així: “Això no obstant, si per alguna altra mena de convenció, àdhuc la purament administrativa o consuetudinària, per exemple, hom prefereix d’escriure Cabacers o Cabacés o Cabecés, etc, la citada convenció ha d’ésser considerada tan respectable com l’etimologia àrab, que nosaltres donem per demostrada. Pensar altrament seria quasi una deformació a cavall entre la ciència i la realitat: cap d’ambdues no pot ser fossilitzada per decret. I els topònims, no ho dubteu mai, tenen també la seva petita vida, és a dir, llur pròpia vida, curulla de les evolucions que qualsevol procés vital comporta. Per al cap i casal, que hom sàpiga, ningú no recupera avui dia, en el llenguatge normal, l’original Bàrcino o Bàrkeno…”. La crítica als postulats de Moreu-Rey és evident.
El 1985, al llibre mencionat, Biete explicava les vicissituds polítiques que havien portat a l’oficialització de la grafia Cabassers el 1983 i al procés de canvi de nom iniciat per l’ajuntament el 1985 mateix. Deia (i ja ho avisava al primer capítol), que en atenció a la sol·licitud de l’ajuntament havia usat la grafia “Cabacés” i no la que ell defensava com a correcta, “Cabacers”. De totes maneres, quan aquest llibre es publicà la forma oficial del topònim era “Cabassers”, i així l’usà Albert Manent al prefaci de la mateixa obra. Set anys més tard, a la monumental monografia Cabacés. Un poble al peu de Montsant, tornava a incloure el mateix capítol (núm. 62) actualitzat amb l’oficialització de la forma “Cabacés” el 1989 i reproduint la versió del treball de Balañà i Garcia que aparegué al recull Homenatge a la memòria del prof. Dr. Emilio Sáez.
Amb anterioritat, la forma “Cabacers”, si bé grafiada erròniament “Els Cabacers” aparegué al diari La Humanitat del 24 de maig de 1936, pàg. 9, en una notícia que informava d’una multa de 100 pessetes, imposada pel Comissari de la Generalitat, Sr. Prunés, a l’alcalde de Cabassers, per no haver posat la bandera a l’ajuntament el 14 d’abril. Queda això, només, com una anècdota curiosa que res no té a veure amb la defensa d’una grafia o una altra, sinó que és un error evident.
El criteri de la voluntat popular que invocava Moreu-Rey, i que d’alguna manera acceptaven, si bé a desgrat, Balañà i Garcia, avui en dia no només es considera fora de lloc (i ja s’hi considerava el 1933, com es veurà més avall), sinó que l’impedeix la legislació vigent. L’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, atorga la facultat de fixar la grafia dels topònims oficials a l’Institut d’Estudis Catalans, que ho fa amb criteris científics, de manera que la voluntat i la preferència de ningú queden absolutament excloses del procediment. Seria, si s’hagués de fer cas d’aquest criteri, una autèntica arbitrarietat i un més que possible caos, que portaria a la desnormativització de la toponímia del Principat. Com ja notava la ponència que el 1933 fixà els topònims de Catalunya, a la Llista dels noms dels Municipis de Catalunya: “Aquesta llista no té un caràcter definitiu. Deixant a part els canvis ortogràfics que, per llur índole tècnica, no sembla oportú lliurar a la discussió del públic, la Generalitat oirà les observacions que puguin fer-li els Ajuntaments afectats per canvis de nom i es reserva la facultat d’atendre llurs indicacions quan siguin fonamentades.”
Les raons que justifiquen la grafia Cabassers són etimològiques per a la r que se sonoritza al gentilici, cabasserol. I la “ss” (com ja veia Biete al seu article de 1983 i al llibre de 1985) s’usa perquè la normativa del català actual reserva les lletres c i ç únicament a les paraules d’ascendència llatina, arribades a l’idioma sense la intervenció de cap altra llengua. Voler recuperar la grafia “Cabacers” seria, a la vista de tots els raonaments exposats, una mena de restauració arqueològica injustificada, que ignoraria volgudament les normes del català actual per a la representació gràfica del so alveolar sord en posició intervocàlica, tot i respectar una r que l’etimologia fa que s’hagi de representar encara que sigui muda al topònim, perquè es pronuncia al gentilici. La forma “Cabacers” seria, doncs, equiparable a la “Bàrcino” que mencionaven Balañà i Garcia per a cloure el seu estudi.
