El franquisme sociològic a la toponímia: el cas de “Cabacés”

Quan el novembre de 1933 la Generalitat oficialitzà la grafia Cabassers per a aquest topònim, en substitució de la forma que l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol havia usat com a oficial, Cabacés, la població l’acceptà de grat. La publicació Priorat, periòdic quinzenal portaveu de la comarca, dirigida pel poeta falsetà Salvador Estrem i Fa, publicava una nota a la seva edició del 6 d’octubre de 1935 que avisava:  “CABASSERS – D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vinda escrit Cabassers.” El periòdic tenia corresponsal a Cabassers, i cobria regularment els esdeveniments de la població.

L’Ajuntament també acceptà la grafia normativitzada sense cap problema, i a tota la documentació del període de la II República i fins el 1939, el consistori usà la forma correcta. Va aparèixer també correctament a les emissions de paper moneda provisional que feu l’ajuntament el febrer de 1937:


La població també acceptà la grafia normativa, i l’usà normalment, com es veu en aquests exemples:


El primer document és una incautació feta el 1936 pel sindicat UGT. Tot i que al tampó hi figura la forma prenormativa, perquè devia estar fet abans de l’oficialització de 1933, al text hi consta la forma correcta. El segon document és un ex-libris de Joan Vall, de 1938. El tercer és molt interessant; és una carta d’August Vilalta, secretari de l’ajuntament republicà fins a l’ocupació franquista, a Miquel Vidal, primer secretari de l’ajuntament franquista el 1939. A la carta, en català, usa la grafia Cabassers, el 18 d’agost de 1948. Les cartes que enviava Miquel Vidal a August Vilalta estaven redactades en castellà, i usaven la grafia Cabacés:


Tornant a la imposició franquista de la deturpació Cabacés el 1939, aquest fet queda molt ben exemplificat per aquests dos documents. El primer és un certificat de l’ajuntament republicà, de 29 de març de 1937, i usa la forma Cabassers a l’encapçalament. El segon és un salconduït de l’ajuntament franquista, de 16 d’abril de 1939, i fa anar la forma Cabacés al principi del document:


La grafia Cabassers fou restaurada per la Generalitat de Catalunya el 1983, però el moviment reaccionari de l’ajuntament aconseguí al cap de poc que la Generalitat retrocedís i oficialitzés novament la forma Cabacés. Els arguments eren (i són encara) del tipus “és que això ha sigut sempre així”, sense tenir en compte que aquest “sempre” equival a “de 1939 ençà”. L’oposició a la grafia correcta no fou unànime. Durant la dècada de 1980 la forma Cabassers tingué ús social, a més d’oficial. La revista El Sitjar usà sempre la grafia correcta, i el Futbol Club Cabassers va fer el mateix. En canvi, l’Ajuntament es negà a usar la forma normativa fins i tot mentre va ser oficial, i va fer anar sempre la deturpació Cabacés.

El franquisme va deturpar la toponímia com una acció més de la política de repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes, amb intencionalitat degradant i vexatòria. Que aquesta grafia encara sigui oficial, i que cap govern local de Cabassers no hagi volgut recuperar la grafia correcta, ni tan sols quan des de 1998 hi obliga la Llei de Política Lingúística, allarga en el temps els perjudicis de la imposició feta pel franquisme. Amb la legislació actual, forçar els ciutadans a usar una grafia deturpada causa una vulneració flagrant dels seus drets fonamentals, com s’explica aquí. La nova llei de Memòria Democràtica aprovada pel Congreso de los Diputados (Ley 20/2022) garanteix la retirada de la toponímia franquista.

Hom pot pensar que Alberche del Caudillo, Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana o Villafranco del Guadalhorce són topònims més lesius que Cabacés en qüestió de memòria democràtica, però s’equivoca. Els topònims que contenen referències explícites al dictador s’assignaren a nuclis de nova creació les dècades de 1950 i 1960, bastits dintre del programa de l’Instituto Nacional de Colonización per a promoure establiments agrícoles. En canvi, la grafia Cabacés s’imposà només per raons polítiques, per a desprestigiar l’obra normalitzadora de la Generalitat republicana, com una acció repressiva més contra la llengua catalana. La Llei 12/1982, que regulava el canvi de nom dels municipis, reconeixia al seu preàmbul el mal que el franquisme va fer en aquest àmbit. El franquisme sociològic, degudament dissimulat com a tradició, ha fet que aquesta grafia imposada per la dictadura encara sigui oficial, tot i tenir la Generalitat competències exclusives sobre la toponímia, i tot i que la Llei de Política Lingüística estableix que només poden ser oficials les formes catalanes i normatives dels topònims. L’acompanyen en aquesta trista llista els topònims Capmany, Lladó i Rialp, que encara són oficials pel mateix motiu.