Una de les grans excuses per a tolerar la il·legalitat dels topònims oficials no normatius és l’article 18.2 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. L’article diu que “la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local”, i això s’usa com a pretext per a dir que no és cap il·legalitat que alguns ajuntaments no compleixin el punt 1 del mateix article, que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”.
La legislació de règim local a què fa referència el punt 2 de l’article 18 de la Llei 1/1998 es troba als artcles 31 a 34 del Decret Legislatiu 2/2003, amb desenvolupament reglamentari de la norma pel que fa al canvi de nom de municipis i nuclis al Decret 139/2007. De forma resumida: la norma estableix que el nom d’un municipi o d’un nucli només es pot canviar si ho acorda el Ple del seu ajuntament, amb l’informe favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, i que si un nom de lloc conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana, el Govern pot proposar a l’ajuntament que el corregeixi, i aquest ho pot accepta ro no. A la pràctica, això és una incoherència que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, que diu ben clar que els topònims han de ser en català i seguin les normes lingüśitiques de l’IEC.
Fins ara, l’administració de la Generalitat de Catalunya ha tolerat la irregularitat dels topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística, i que per tant no poden ser oficials, usant un oxímoron per a definir-los: “topònims oficials no normatius”. SI la Llei de Política Lingüística diu ben clar que els topònims oficials han de ser normatius, com ha de ser oficial un topònim que no és normatiu? La mateixa definició ja indica que som davant d’una il·legalitat descarada, eufemísticament dissimulada amb una definició absurda per impossible: “oficials no normatius”. S’excusa, la Generalitat, en el principi d’autonomia local per a dir que els topònims de municipis i nuclis són cosa dels ajuntaments. No té en compte, però, que aquest principi d’autonomia local té el límit del marc de la llei (art. 3 de la Carta Europea d’Autonomia Local) i del principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Com ha de poder determinar l’ortografia d’un topònim un ajuntament, si aquesta funció està reservada per l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’Institut d’Estudis Catalans, que, a més, és l’autoritat lingüística per la Llei 8/1992?
La legislació del Govern de les Illes Balears fa les coses fàcils i ensenya el camí i la realitat de la toponímia municipal: no és cosa dels ajuntaments tocar-la ni de lluny. La Llei 3/1986, de Normalització Lingüística, deixa les coses clares a l’article 14: qui determina els noms dels municipis i nuclis de població és el Govern amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears. Als ajuntaments se’ls reserva la funció de determinar els noms de les vies urbanes, i afegeix encara que “també amb l’assessorament esmentat donant preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. El resultat és que a les Illes no hi ha res que s’assembli a la vergonya de la toponímia oficial no normativa (és a dir, escrita com vol el cacic de torn i no com diuen la ciència i la llei).
Al Principat de Catalunya, les resistències d’alguns ajuntaments, principalment durant la dècada de 1980 i sovint a causa del franquisme sociològic, a acceptar les formes normatives dels seus topònims com a oficials, va provocar l’enquistament d’aquesta toponímia impròpia i il·legal des de la promulgació de la Llei de Política Lingüística el 1998.
La Llei 12/1982 regulava el procediment de canvi de nom dels municipis, a la pràctica, i ho deixava tot en mans dels ajuntaments, ja que el Govern podia acceptar coses inacceptables per un procediment que li evitava la vergonya d’haver de signar decrets oficialitzant disbarats: el silenci administratiu (arts. 3 i 4). La Llei /1983, la primer de Normalització Lingüística, reconeixia al Consell Executiu de la Generalitat la determinació dels noms dels nuclis de població, però no dels municipis (art. 12). Les mateixes condicions continuaven a la Llei 8/1987, de Règim Local i Municipal de Catalunya (arts. 29 i 30). Aquests vicis han arribat a la legislació actualment en vigor, que són, com ja hem dit en començar, el Decret Legislatiu 2/2003 i el Decret 139/2007.
La toponímia oficial no normativa hauria hagut de deixar d’existir el 1998, amb la promulgació de la Llei de Política Lingüística, que deixa claríssim que un topònim només pot ser oficial si és en català i respecta les normes lingüístiques de l’IEC. Però no només el Govern no ha exigit mai el compliment de la llei, sinó que el decret 78/1991 primer, i el 133/2020 actualment, provoquen frau de llei de manera espontània, ja que fan obligatori l’ús de la toponímia oficial, incloent la que és oficial sense poder-ho ser perquè no respecta la Llei de Política Lingüística. Tot plegat, un despropòsit que fa que la situació només es pugui resoldre d’alguna d’aquestes maneres:
a) Que els ajuntaments infractors corregeixin voluntàriament
b) Que el Govern interprenti la norma segons els principis de jerarquia normativa i corregeixi d’ofici els topònims il·legals.
c) Que es refaci la legislació de règim local per a eliminar les contradiccions.
d) Que la Justícia faci complir la llei de Política Lingüística i, per sentència ferma, obligui els ajuntaments a oficialitzar les formes legals dels topònims.
e) A banda, la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, ofereix una solució per als topònims que encara tenen com a forma oficial les deturpacions imposades pel franquisme, que són Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. La llei antifranquista espanyola reconeix la llengua catalana com a víctima del totalitarisme i obliga a fer desaparèixer de la toponímia les referències a la dictadura.
No és una qüestió administrativa i prou, sinó que provoca vulneracions de drets fonamentals: la imposició de topònims impropis per part de persones que no ostenten l’autoritat lingüística, que correspon a l’IEC (Llei 8/1991), i que no tenen la funció de determinar com s’escriuen els noms de lloc, que també correspon a l’iec (art. 18.1 de la Llei 171998) suposa una vulneració del dret a la integritat moral, protegit per l’art. 15 de la Constitució. Això passa perquè es produeix un sotmetiment humiliant a la voluntat arbitrària i capriciosa de qui no té l’autoritat per a fixar les formes dels topònims, i s’imposen les que són del seu gust, segons la seva mania. S’obliga, així, a usar topònims impropis o amb faltes ortogràfiques, fent semblar ignorant de les normes d’ortografia qui es veu forçat a aquest ús perquè està empadronat en qualsevol dels municipis que tenen aquest problema. També, i a causa del Decret 133/2020, es produeix una vulneració del principi d’igualtat davant la llei, protegit per l’art. 14 de la Constitució i per l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea; mentre que aquest Decret 133/2020 garanteix a la majoria l’ús de formes toponímiques oficials i correctes, als empadronats a municipis o nuclis amb topònims no oficials els obliga a usar formes incorrectes perquè són oficials. És a dir, la mateixa norma causa efectes diferents segons si es viu en un municipi que respecta la legislació lingüística a la toponímia o no.
L’única legislació valenta de tots els Països Catalans, que no deixa cap espai a l’arbitrarietat, a la cacicada ni al franquisme sociològic a la toponímia, és la del Govern de les Illes Balears. La del Principat, per contra, conté contradiccions que generen inseguretat jurídica i provoquen espontàniament frau de llei. I tot per voler conformar uns pocs ajuntaments recalcitrants i no saber fer complir la norma.
