La toponímia oficial no normativa és un disbarat que causa una carambola de despropòsits a tres bandes.
Primera banda: Optimot, a la seva fitxa 6625, diu, sobre aquesta toponímia oficialment mal escrita, que “en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic”.
Segona banda: El Decret 133/2020 obliga a usar la forma oficial dels topònims, fins i tot la d’aquells que ho són sense poder-ho ser perquè estan mal escrits (els anomenats “no normatius”), i ho obliga tant als usos oficials com als no oficials (a l’article 5). Això fa impossible la recomanació d’Optimot de la primera banda.
Tercera banda: La Llei 1/1998, de Política Lingüística, diu que els topònims de Catalunya tenen com a forma oficial la catalana i d’acord amb les normes lingüístiques de l’IEC (a l’article 18.1). Dit d’altra manera: que els topònims només poden ser oficials si són normatius.
En resum: Optimot recomana usar uns topònims “oficials no normatius” amb la seva forma normativa en usos no oficials, i el Decret 133/2020 els fa usar en una forma no normativa fins i tot en usos no oficials, i tot plegat és il·legal perquè no compleix la Llei 1/1998.
L’origen d’aquest desgavell és a la dècada de 1980, quan es van mantenir com a oficials topònims mal escrits, de vegades deturpacions imposades pel franquisme i tot. Una normativa poc valenta com la Llei 12/1982, deixava espai a oficialitzar disbarats per via del silenci administratiu, i això va ser aprofitat per a fer les irregularitats que van acabar generant la toponímia “oficial no normativa”. El 1998 la Llei de Política Lingüística ho hauria hagut de resoldre, però el disbarat dels anys 80 continuà enquistat a la legislació, ara per via del Decret 139/2007. La part d’aquest decret que preveu el procediment per a corregir la toponímia no normativa és un nyap monumental. Explicat ràpidament: el Govern pot proposar als ajuntaments que no compleixen la Llei de Política Lingüística a la toponímia que la compleixin, i si no ho fan diu que no passa res. És a dir, un decret permet vulnerar una llei, cosa que en sí és un disbarat, una aberració jurídica que provoca inseguretat als operadors. I això passa perquè la toponímia “oficial no normativa” va quedar enquistada a la legislació, i no s’hi adapta de cap manera, perquè li és contrària. Si la Llei diu que els topònims oficials han de ser normatius, és impossible que uns que no són normatius siguin oficials. Però com que l’aberració es manté i no la corregeix ningú, el bony a l’ordenament jurídic continua essent evident.
Hi ha tres maneres de resoldre aquest problema:
a) Es deroga l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística i que cada ajuntament fixi els seus topònims arbitràriament.
b) Es porta el cas a la Justícia, i que una sentència resolgui el desgavell.
c) Es modifica el Decret 139/2007 i es transforma la recomanació de correcció en obligació, i s’obliga als ajuntaments recalcitrants a oficialitzar els seus topònims com diu la norma, fent-los complir l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística.
L’opció més sensata és la c). El Govern ha de ser coherent i i ha d’eliminar aquesta absurditat de la toponímia “oficial no normativa”, que ridiculitza l’ordenament jurídic i desprestigia l’idioma.
