Josep Caixàs, que va ser batlle de Lledó d’Empordà de 1979 a 2003 va escriure el 2010 un article titulat «El nom de “Lladó», publicat per la revista El Cornetí al seu darrer número, el 4. Caixàs va ser el batlle que el 1981 va fer tot el que va poder perquè la Generalitat no oficialitzés la forma normativa del topònim i que continués com a oficial la forma Lladó, imposada pel franquisme. El Ple del 8 de gener de 1982 va arribar a acordar que «el nom de la població és LLADÓ amb “A”, i tota la correspondència que no vingués amb aquest nom seria tornada al seu lloc de procedència». Es pot veure tota la documentació de l’Ajuntament de Lledó d’Empordà relacionada amb aquesta matèria aquí.
Al text de 2010 Caixàs ofereix una justificació espúria de la grafia “Lladó”. El subtítol de l’article deixa clara la seva visió: “La Generalitat li va donar el nom equivocat al poble”. I el primer paràgraf fixa el sentit de tot el tex: “Cal fer una afirmació clara i taxativa: el nom és Lladó”.
A l’article hi comet un error de base comú a tots els qui han pretès defensar grafies impròpies per als topònims: no voler tenir en compte la normativa lingüística. Curiosament, aquesta mania de no voler aplicar les normes ortogràfiques només afecta als noms de lloc, i mai (o rarament) a qualsevol paraula comuna; no s’ha vist mai a ningú discutint si les erres mudes s’han de representar als noms fuster, ferrer o sabater; o si la lletra a pot portar accent tancat. També, curiosament, els qui no accepten la normativa lingüística per a determinats topònims l’accepten per a totes les altres paraules. Encara més; l’accepten també per a tots els topònims que no siguin el del lloc on viuen, i veuen clarament que Vich, Serchs o Bañolas són formes totalment inacceptables. Però en canvi pretenen defensar les grafies Lladó, Cabacés, Rialp, Capmany o Figaró amb una ceguesa que els impedeix veure que són tan inacceptables com Vich, Serchs o Bañolas per exactament el mateix motiu: no estar adaptades a la normativa de la llengua catalana.
Caixàs basa els seus arguments en com veu escrit el topònim a la documentació antiga. Comença amb la primera menció coneguda, Lucduno, al segle X, i fa un repàs de les diferents formes llatines del nom. Explica que a les visites pastorals dels bisbes de Girona d’entre 1314 i 1594 documenta la grafia “Lladó”. Cal dir que no difon la falsedat que va escriure Lluís Prat el 1991, afirmant que la grafia “Lladó” ja es trobava així escrita el segle X, creença força arrelada en uns quants lledonencs des que Prat va fer circular aquesta mentida. Caixàs demostra conèixer l’article de Prat, perquè li manlleva frases literals i n’hereta també alguns defectes. Més endavant afegeix en paràgraf a part que “existeix una manera tradicional d’escriure Lladó perquè és una forma que compta amb centenars d’anys d’existència i, sobretot, perquè des del segle XVI pràcticament és l’única que s’ha usat”. L’argument és espuri; no té en compte que la llengua catalana no va ser normativitzada fins el 1913 per les circumstàncies polítiques nacionals a partir de 1714, i que la normativa lingüística no s’aplicà a la toponímia oficial fins que va ser legalment possible fer-ho, el 1933. Voler justificar una grafia per com s’escrivia abans de l’aparició de la norma ortogràfica és un error. Intenta reforçar el seu argument dient que “l’historiador Pere Vayreda i Olivas, en la seva obra cabdal El Priorat de Lladó i les seves filials, de l’any 1930, cita diferents filòlegs que ratifiquen al forma Lladó, com també la corroboren documents de l’arxiu parroquial -baptismes, casaments, òbits, testaments, llibres d’obra i de les Visites Pastorals- que acaben per establir un veredicte inapel·lable”. Vayreda, en realitat, només especula sobre l’etimologia del nom a la pàgina 16 de la seva obra, i a les pàgines 24 i 25 es limita a fer un repàs a les formes llatines del topònim. Contràriament al que afirma Caixàs, no cita a cap filòleg. Vayreda cita l’historiador Josep Pella i Forgas (i una hipòtesi seva sobre l’origen grec del topònim Lledó), i Joaquim Casas i Carbó, un advocat barceloní amic de Pompeu Fabra, i un dels principals responsables de la campanya lingüística de 1890 a la revista L’Avenç, que va posar les bases de la normativització de la llengua catalana. I Casas en cap cas no es va pronunciar sobre la manera d’escriure el topònim, sinó que es va limitar a dir que la forma “Lucdunum” era d’una alta vàlua per a cercar l’origen etimològic del nom. Caixàs, de nou, ignora volgudament que el 1930, data de publicació del llibre de Vayreda, la normalització toponímica encara no s’havia fet, i si Lledó s’escrivia d’una manera o una altra no era ni tan sols al debat públic, simplement perquè la forma normativa, Lledó, encara no havia estat fixada per l’IEC. I de nou hem de recordar-ho: la manera d’escriure una paraula abans de l’establiment de la norma lingüística no és cap argument, i encara menys un “veredicte inapel·lable”, com escriu Caixàs.
Continua dient que la Generalitat “li va donar el nom equivocat al poble”, referint-se a la forma Lledó d’Empordà. La Generalitat no li va donar cap nom al poble; simplement va oficialitzar la grafia atenent a la norma ortogràfica. Caixàs cita una obra publicada el 1937, Població de Catalunya 1936, com a font de la correcció del topònim, i diu tot seguit que “llavors va començar la Guerra Civil i no va donar temps a fer cap revisió”, en un intent de desmerèixer la tasca normalitzadora de Casacuberta, Coromines i Fabra iniciada ja el 1931 i publicada el 1933. Tampoc no menciona el BOGC 119, de 14 de novembre de 1933, que oficialitzava els noms dels municipis catalans correctament adaptats a l’ortografia catalana. Cal insistir amb les comparacions perquè es vegi l’error: amb el plantejament de Caixàs les formes Bañolas o Figueras serien plenament acceptables, i fins i tot qui més passió pugui posar a defensar que Lledó s’escriu “Lladó” veu de lluny que Bañolas o Figueras són un disbarat. La palla a l’ull d’altri de qui no veu la biga al propi.
Després de provar de sobres que els seus arguments es basen en no tenir en compte la norma ortogràfica de l’idioma, afegeix que “allò que més sobta és la manca de responsabilitat científica amb què es va actuar quant al nom de Lladó”. Ho rebla dient que “crec que la qüestió de noms de lloc, vull dir de la forma d’escriure’ls, no és purament lingüística ni filològica, sinó que hi té una importància cabdal l’ús que, històricament, n’ha fet el poble”. Aquest argument és populista: ignora volgudament que no s’assoliren quotes d’alfabetització altes fins a mitjans del segle XIX. I, encara, que l’alfabetització es va fer en llengua castellana i que la catalana no tingué normativa fins, com hem dit abans, el 1913. Fins al segle XIX els qui escrivien els noms de les poblacions eren clergues, notaris, funcionaris i pocs més.
Finalment, clou el seu text dient que “La Resolució de la Generalitat de 1983 va establir la grafia actual del nostre poble després de tenir en compte l’ús que al llarg del segles el poble de Lladó n’ha fet”. En realitat, la Generalitat va reflectir les pors de la Transició i el cop d’estat de 1981 a la normativa sobre toponímia. El franquisme sociològic hi tingué molt a veure. Tant, que a les cartes que el mateix Caixàs enviava a la Generalitat per a pressionar-la perquè no oficialitzés la forma normativa del topònim, el 1981, encara s’usava el tampó de l’ajuntament franquista: “*AYUNTAMIENTO* LLADÓ (Gerona)”. Franco havia mort sis anys abans; temps de sobres per a fer un tampó nou i decent per a l’ajuntament.
Article relacionat: Lledó d’Empordà
