Legislació feta a mida per a garantir que determinats topònims no es puguin escriure correctament en català

La Ley 2/1992, de 28 de febrero, por la que pasan a denominarse oficialmente Girona y Lleida las provincias de Gerona y Lérida conté una disposició addicional (la primera) que diu això:

En los libros de texto y material didáctico y en otros usos no oficiales, cuando la lengua que se utilice sea el castellano, el topónimo correspondiente podrá designarse en esta lengua.

És a dir, la llei regula que els exotopònims Gerona i Lérida puguin tenir ús en qualsevol material no oficial redactat en llengua castellana. A Catalunya tenim una figura similar que pretén suavitzar lel problema dels “topònims oficials no normatius”, si bé no ho aconsegueix. La “toponímia oficial no normativa” és un oxímoron per a definir una sèrie de topònims que són oficials tot i no poder-ho ser, ja que incompleixen la Llei de Política Lingüśitica, que diu que els topònims, per a ser oficials, han d’estar fixats per l’IEC. Optimot té una fitxa (la 6625) on recomana per als topònims oficials no normatius que, en usos no oficials, s’usin les formes correctes d’aquells noms de lloc. El mateix que fa la Ley 2/1992 amb Gerona i Lérida, però sense cap valor jurídic. En el cas de Catalunya, una disposició com la de la Ley 2/1992 recomanant usar les formes catalanes de determinats topònims oficials de Catalunya seria el reconeixement d’un fracàs que tots els Governs s’han entestat a no voler reconèixer: al Nomenclàtor hi ha topònims amb formes que fan que no hi puguin ser, escrits arbitràriament per voluntats polítiques i no segons determinen la Llei i la norma de l’idioma Però que el Govern no vulgui reconèixer aquesta pedra a la sabata, i fins i tot que l’empari i la defensi, no vol dir que no sigui una vergonya nacional de primer ordre, prou estudiada i difosa perquè la conegui qui vulgui fer-ho: Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany,, Forallac, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp i Torrelavit són formes toponímiques impròpies, que no poden ser oficials perquè no compleixen la Llei de Política Lingüística. Si fos un Decret el que reconegués que per a usos no oficials més val no fer anar aquestes formes bàrbares -imposades, moltes, per herència del franquisme i del caciquisme- seria un reconeixement del problema dintre de l’ordenament jurídic, cosa que obligaria a resoldre’l. Però cap Govern no ha volgut enfrontar-se mai als ajuntaments infractors i obligar-los a complir la Llei en matèria de toponímia, com la compleixen tots els altres. Ben al contrari, el Govern ha legislat per tal d’obligar, en frau de llei, a tota la societat a usar les formes toponímiques que agraden als ajuntaments endarrerits en matèria de normalització lingüística. Ho fa en frau de llei perquè les formes que obliga a usar aquest Decret són il·legals, ja que cap d’elles no compleix la Llei de Política Lingüística, i quatre vulneren la Llei de Memòria Democràtica. Així, el Decret 133/2020 fa usar a tot arreu les formes oficials dels topònims, sense tenir en compte que unes quantes d’aquestes formes oficials són aberracions que són fora de la norma i la llei. A causa d’aquest Decret els mapes, la premsa, els indicadors de les carreteres i fins i tot els materials educatius han d’usar formes deformades i manifestament errònies com Figaró, Massanes o Navàs, i fins i tot les deturpacions imposades pel franquisme de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. És a dir, a les escoles s’ensenyen topònims no escrits en català correcte, sinó com els sembla que s’han d’escriure a uns ajuntaments incapacitats per a decidir-ho.

El que el Govern espanyol va fer amb la Ley 2/1992, per a garantir que en castellà es poguessin continuar usant les formes, correctes en aquell idioma, de Lérida i Gerona fora de contextos oficials, el Govern català ho va fer al revés amb el Decret 133/2020, assegurant-se que en català no s’usessin, ni a l’àmbit extraoficial, les formes correctes dels topònims que agraden fets malbé a uns quants ajuntaments antiquats.

[22/04/2023]

image_pdfPDFimage_printImpressió