Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. Així de clar ho fixa l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística. Però tot i això n’hi ha uns quants que són oficials tot i no poder-ho ser perquè no són normatius. Per a definir la situació ha calgut crear un oxímoron (que a la vegada és un eufemisme per a no dir-ne directament cacicada): topònims oficials no normatius. I tornem al principi: si aquesta toponímia no és normativa com mana la llei que ha de ser, no pot ser oficial. És un disbarat sense cap sentit que al Figueró li haguem de dir Figaró per la voluntat arbitrària d’un ajuntament indocumentat, o que encara ens haguem de referir a Cabassers amb l’exònim castellà que li imposà el franquisme, Cabacés.
El cafarnaüm a la toponímia oficial és immens: s’obliga a fer anar formes il·legals perquè són oficials tot i que per llei no poden ser-ho. Aquest desori s’ha d’acabar, cal no riure més les gràcies de la cacicada i posar ordre en aquests ajuntaments infractors. La responsabilitat de rectificar el disbarat és seva i cal exigir-los-ho, i si s’hi neguen ja s’entendran amb la Fiscalia per delicte de prevaricació. Però mentre això no s’arregla convé que tota l’altra administració sigui seriosa i que faci anar les formes legals. Fer anar topònims plens de faltes és ridícul i l’administració no pot semblar analfabeta pel caprici de nou ajuntaments. Al cap i a la fi escriure Cabassers i no Cabacés no és res més que complir la llei, ja que el fet que la forma oficial sigui Cabacés és una nul·litat de ple dret. I passa el mateix amb tots els altres.
[17/12/2023]
