L’alcalde de Cabassers, Jaume-Josep Pujals Pujals (ERC), va prometre el 15 juliol de 2024 una consulta popular perquè els veïns decidissin si l’Ajuntament havia de tramitar l’expedient per complir la Llei de Política Lingüística. Aquesta maniobra impossible trencava el pacte a què havia arribat amb Junts per Catalunya deu dies abans per corregir el topònim oficial de Cabassers, encara en castellà per imposició franquista (Cabacés). El 26 d’agost de 2024, en declaracions al diari Ara, va tornar a dir que “vam fer una reunió amb els veïns i ho volen votar, i així ho farem perquè no es canviarà el nom perquè ho digui un senyor que ens acusa de franquistes” afegint que “a mi no m’ha votat Pompeu Fabra”. Encara el 13 de novembre de 2024 va tornar a dir a Ràdio Móra d’Ebre que “el poble és qui ha de decidir si l’Ajuntament ha de fer aquest pas de correcció”.

Aquest discurs populista es va acabar en sec a primers de gener de 2025, amb l’admissió a tràmit per part del Jutjat del Contenciós Administratiu de Tarragona d’un recurs de Junts per Catalunya contra l’ajuntament per l’incompliment la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial.

En una nova reunió el 28 de març de 2025 l’alcalde va canviar el discurs, assetjat per la realitat, i va renegar de la promesa de la consulta popular dient que només volien fer una “enquesta anònima” sobre l’assumpte. Aquesta reunió del 28 de març és interessant perquè mostra la inconsistència dels arguments dels pocs que van sortir a defensar públicament el topònim imposat pel franquisme: que “tota la vida ha sigut Cabacés”, que “el 1980 es va votar com s’havia d’escriure el nom del poble” i que “abans de Franco ja s’escrivia Cabacés”. No cal perdre el temps intentant fer-los entendre res perquè els qui defensen aquesta posició ho fan per caprici, i no seran mai convençuts de res diferent del que creuen, perquè el seu posicionament no és racional. L’única solució és la que ja s’ha iniciat al Jutjat: la imposició del compliment de la Llei. Per això l’alcalde, que sap perfectament que la Justícia l’obligarà a acatar la norma, ja no parla de consultes populars fraudulentes i ara diu que l’ajuntament sempre ha volgut fer una enquesta. Remenaven la idea de la consulta des del desembre de 2021. I és que el govern municipal es pensava que podria repetir l’atzagaiada de 1980 i 1985, quan sí que van fer votar l’ortografia al bar del poble; a mà alçada, a crits, sense avisar a tota la població i sense cap control en el recompte. Han passat quaranta anys i la legislació ha avançat, i avui en dia impedeix aquelles tronadures ridícules.

Viure en un lloc no converteix a ningú en propietari del topònim que designa aquell lloc, i encara menys li dona dret a decidir com s’ha d’escriure aquest nom. Això, que avui és una obvietat, durant la dècada de 1980 no era tan clar. Enric Moreau-Rey, fundador de la Societat d’Onomàstica, escrivia el 1983 que la grafia d’un topònim, en cas de múltiples formes correctes, s’havia de fixar segons «la voluntat, unànime o molt majoritària, dels interessats (segons el principi el nom pertany a qui el porta)». Però obviava que de forma correcta d’escriure qualsevol paraula (topònims inclosos) només n’hi ha una. Parlava, és clar, del cas de Cabassers, on per aquells anys hi havia un ball de grafies: la prenormativa i imposada pel franquisme Cabacés, la forma curialesca Cabacers, i la normativa Cabassers.

Un any més tard, el 1984, Pere Balañá i Josep Garcia, també parlant de la fixació gràfica del topònim Cabassers, deien que «tanmateix, si per alguna altra mena de convenció, hom prefereix escriure Cabacers o Cabacés, per exemple, l’esmentada “convenció” és tan respectable com l’etimologia aràbiga, que considerem demostrada».

Aquest ball d’arbitrarietats s’hauria d’haver acabat el 1998, amb la promulgació de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, que deixa ben clar que la forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana i segons la normativa lingüśitica de l’Institut d’Estudis Catalans. Però aquests reductes de toponímia deturpada que van generar tan debat durant la dècada de 1980 van sobreviure a aquesta llei, desobeïnt-la, i la insensatesa encara dura, perquè cap Govern de la Generalitat no ha tingut la dignitat de posar els ajuntaments que desacaten la llei al lloc que toca.

El principal error dels plantejaments expressats per Moreu-Rey i Balañá i Garcia, avui totalment superats, és que consideren que els qui viuen als llocs que designen els topònims tenen dret a decidir-ne l’ortografia. Viure en un lloc o en un altre és circumstancial, i a ningú no se li acut que cap veí de Vic tingui dret a decidir si el nom d’aquest lloc s’escriu Vic o Vich, per posar un exemple. Això tan clar, a llocs com Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Josa i Tuixén, Lledó d’Empordà, Maçanes, Rialb o la Torre de Cabdella no es vol entendre. Més ben dit: són els seus ajuntaments els qui no volen entendre-ho. Els topònims estan sotmesos a les normes lingüśitiques, com totes les altres paraules de la llengua. Ningú, a part de l’IEC, que és l’autoritat lingüística (reconeguda fins i tot per llei) no ha de dir com s’escriu el nom d’un lloc.

Per a fer-ho encara tot més sòrdid, a Catalunya s’ha votat tres vegades l’ortografia de la toponímia. Aquest disbarat va passar dos cops a Cabassers (el 1980 i el 1985) i una altra vegada al Figueró i Montmany (i a la població vallesana això hi va passar, alerta, el 2004, no durant la dècada dels 80!). Avui en dia la Llei de Consultes Populars no Refrendàries, del 2014, impedeix la celebració d’aquestes votacions ridícules, que tampoc no van tenir cap mena de legitimitat ni de sentit quan es van fer. Hi ha, però, qui encara hi apel·la i, per desgràcia i vergonya nacional, ajuntaments que no dubtarien a tornar-les a fer si amb això poguessin mantenir la mania absurda de fer escriure malament el seu propi nom. La Llei és la Llei i tothom hi està sotmès. Els ajuntaments també. Es tracta, només, de fer-la complir, i ja hi ha el primer contenciós administratiu iniciat contra un d’aquests ajuntaments recalcitrants per obligar-lo a escriure sense faltes d’ortografia el seu nom.

Fins ara estàvem acostumats a veure com la toponímia es judicialitzava a Galícia i al País Valencià, territoris amb moltes tensions pels noms oficials dels municipis i la llengua en què estan expressats. En el cas de Galícia la Justícia obligà l’ajuntament de A Coruña a usar el topònim gallec i no l’espanyol, “La Coruña”. Al País Valencià recórrer als jutjats per qüestions de toponímia és fins i tot habitual. El cas més recent és el de Castelló (la Ribera), on una sentència del TSJCV ha anul·lat el canvi de denominaicó d’aquest municipi i, per tant, torna automàticament a l’anterior, Villanueva de Castellón. Això ha passat perquè aquell ajuntament, amb un conflicte de quaranta anys a l’esquena i diverses resolucions judicials, va voler buscar un consens amb la denominació Castelló per acabar la polèmica entre Villanueva de Castellón, Vilanova de Castelló i Castelló de la Ribera.

A Catalunya el primer cas de judicialització d’un topònim és el de Cabassers, oficialment encara conegut amb la denominació en espanyol “Cabacés”, imposada pel franquisme el 1939. L’ajuntament, governat per Esquerra Republicana, va votar en un ple el 18 de març de 2024 en contra d’acatar la Llei de Política Lingüística i va negar-se a oficialitzar el nom català del municipi, Cabassers, aprovat ja per la Generalitat el 1933. Al juliol de 2024, però, el mateix ajuntament va emetre un comunicat on reconeixia “l’obligació i la urgència d’iniciar l’expedient per a fer oficial la forma legal del topònim Cabassers”, però va ser tot una comèdia que va acabar en no res, per intentar convocar una consulta ridícula on la població decidís si volia el topònim ben escrit o amb faltes ortogràfiques. La consulta, com era d’esperar, ni s’ha fet ni es farà perquè no és legal preguntar a la població si vol que es compleixi la llei.

La negativa rotunda i absurda d’aquest ajuntament governat per ERC a oficialitzar el nom català del municipi va provocar que el grup municipal de Junts el portés, el gener passat, al jutjat contenciós administratiu demanant a la Justícia que el forci a complir la Llei de Política Lingüística.

L’Ajuntament de “Cabacés”, doncs, ja té dues fites vergonyants: és l’últim de Catalunya que encara té el seu nom oficial en espanyol i el primer de Catalunya en ser portat a un jutjat perquè no vol oficialitzar el nom català del poble. El Govern de la Generalitat tampoc no s’escapa de la vergonya, ja que és el primer a tenir un Departament de Política Lingüística i, tot i així, desisteix de les seves funcions i es mira l’espectacle sense fer absolutament res per resoldre’l.