L’Ajuntament d’Alfarb no podrà deturpar el topònim

El Consell de Ministres del 27/02/2024 ha aprovat el següent acord:

Política Territorial y Memoria Democrática

CONSULTA POPULAR AYUNTAMIENTO DE ALFARB

El Consejo de Ministros ha aprobado un acuerdo por el que autoriza al Ayuntamiento de Alfarb (Valencia) una consulta popular sobre si los vecinos del municipio se sienten más identificados con el nombre Alfarb o Alfarp.

La Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local, en su artículo 71, reconoce el derecho de los vecinos a pedir una consulta popular siempre que cuente con la autorización del Gobierno.

Las limitaciones que establece la mencionada ley para estas consultas populares son las siguientes: que se trate de un asunto de competencia propia municipal; que la cuestión que se discute tenga carácter local; que sea de especial relevancia para los vecinos; y que se trate de materias ajenas a las haciendas locales.

El Gobierno autoriza la consulta popular, con los informes favorables de la Dirección General de Régimen Jurídico Autonómico y Local del Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática, Delegación del Gobierno en la Comunitat Valenciana y Comunitat Valenciana, al reunir los requisitos exigidos por la Ley.

L’Ajuntament d’Alfarb va corregir el seu topònim el 2023, oficialitzant la forma normativa en substitució de la prenormativa “Alfarp”, pel DECRET 77/2023, de 26 de maig, del Consell, pel qual s’aprova el canvi de denominació del municipi d’Alfarp, per Alfarb.

El decret especifica que “el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la sessió del 28 d’abril de 2023, va adoptar l’acord de considerar que el nom més adequat del topònim del municipi és Alfarb”. I és que el dictamen de l’AVL és preceptiu per a poder dur a terme un canvi de denominació oficial de qualsevol municipi valencià, procediment que regula el DECRET 69/2017, de 2 de juny, del Consell, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana. L’article 3.1 atribueix a l’AVL “la competència per a fixar les formes lingüísticament correctes de la toponímia valenciana”. L’article 11.2 a) del mateix Decret fa preceptiu un informe de l’AVL per a procedir amb qualsevol canvi de denominació. Per tant, si l’AVL es planta l’Ajuntament d’Alfarb no podrà oficialitzar la deturpació “Alfarp”, i si la Generalitat Valenciana ho fa amb els informes en contra de l’AVL seria una resolució nul·la de ple Dret, en ser contrària a Dret, i fins i tot procediria interposar una querella pel delicte de prevaricació administrativa contra les autoritats que ho haguessin autoritzat (no seria el primer cas de prevaricació a cara descoberta: a Catalunya, el 2004 i el 2015, la Generalitat va oficialitzar contra Dret i ignorant els informes de l’Institut d’Estudis Catalans els topònims deturpats Tuixent, Capdella, la Torre de Capdella, Aguiró i Obeix).

Per què, doncs el Consell de Ministres ha autoritzat una consulta popular perquè els veïns es pronunciïn sobre l’ortografia d’un topònim? Per l’article 71 de la Llei de Bases de Règim Local, que diu que els alcaldes poden sotmetre a consulta popular assumptes de competència municipal i de caràcter local que siguin d’especial rellevància per als interessos dels veïns, conforme amb la legislació de l’Estat o la Comunitat Autònoma si aquesta té competència estatutària per a celebrar consultes. El País Valencià té aquesta competència estatutària (art. 28. de de l’estatut de la “Comunitat Valenciana”), però el Consell de Ministres l’autoritza en base a la legislació estatal perquè la Generalitat Valenciana no ha desenvolupat legislació pròpia en matèria de consultes populars i, a més, ha fet un informe favorable perquè es dugui a terme segons l’art. 71 de la Llei de Bases de Règim Local. El que no diu enlloc aquest article és que la consulta sigui vinculant (i de fet aquestes consultes no ho són, com determina la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, FJ 69). El govern valencià ha autoritzat aquesta consulta, com recull l’acord del Consell de Ministres, tot i saber que no portarà enlloc, perquè segons la legislació toponímica valenciana un topònim no es pot canviar si no l’informa favorablement l’AVL. De fet la pròpia autorització del Consell de Ministres ja diu que la consulta és “sobre si los vecinos del municipio se sienten más identificados con el nombre Alfarb o Alfarp”, no sobre si s’ha d’oficialitzar la forma Alfarp, cosa que és impossible, ja que l’AVL va informar favorablement el 2023 la forma Alfarb, actualment oficial.

Ens trobem, doncs, davant d’una acció populista i no efectiva. Si aquesta consulta fos vinculant (que no ho és, recordem-ho) per a decidir l’oficialització d’una grafia toponímica errònia tampoc no s’hauria convocat, ja que la competència de fixar les formes dels topònims al País Valencià és de l’AVL i no dels ajuntaments, i això permetria contestar als tribunals l’acord del Consell de Ministres (si bé l’argument jurídic del govern espanyol seria, arribat aquest cas, considerar l’assumpte com un canvi de denominació, sense tenir en compte si és o no una matèria lingüística, cosa que no dubtaria l’estat a admetre si es tractés de votar si Burgos s’escriu així o Vurgos). Però com que Alfarb és un topònim valencià l’estat permet la consulta sobre l’ortografia del nom (disfressada d’identificació ciutadana), cosa que atempta directament contra la dignitat lingüística dels valencianoparlants i qüestiona sense fonaments el rigor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tanmateix, l’estat, amb la mateixa llei que usa per autoritzar la ridiculesa absurda de preguntar si hom se sent més identificat amb un topònim ben escrit (Alfarb) o el mateix amb una falta (Alfarp), no permetria mai que ningú votés si Madrid o Madrit, o si Valladolid o Valladoliz. A l’Espanya castellana a qui proposés escriure malament un topònim se’l tractaria d’analfabet i d’ignorant (amb raó), i si cap càrrec públic impulsés aquestes xarlotades per a fer malbé un topònim castellà se l’inhabilitaria sense miraments (encara amb més raó). Als Països Catalans, en canvi, hi ha ajuntaments endarrerits que consideren “tradicional” escriure topònims com si la llengua no tingués normes i com si la gent fos analfabeta, i es neguen a corregir les deturpacions que encara s’arrosseguen com a llufes penjades a l’esquena.

Es pot convocar una consulta a Catalunya perquè els ciutadans decideixin l’ortografia d’un topònim? La resposta és clara: no. Es podria convocar per a preguntar-los si se senten identificats amb l’escriptura correcta del topònim o amb una versió plena de faltes ortogràfiques? La resposta també és clara: sí. L’article 122 de l’Estatut confereix a la Generalitat la competència sobre la convocatòria de consultes populars. Contràriament al que passa al País Valencià, Catalunya sí que ha desenvolupat legislació pròpia per a regular aquestes consultes, i això es fa per la LLEI 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum. L’art. 1.1 d’aquesta llei diu que els ajuntaments només poden convocar consultes sobre el seu àmbit competencial. L’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, atorga les competències de fixació gràfica dels topònims a l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, determinar com s’escriu un topònim no és competència d’un ajuntament, i a Catalunya una consulta que preguntés a la població d’un lloc determinat quina vol que sigui l’ortografia del topònim que designa aquest lloc no podria ser legalment convocada. Podeu aprofundir en els fonaments de Dret que ho fan impossible en aquest article. En canvi una consulta com la d’Alfarb, on es preguntés a la població sobre si se sent identificada amb Cabacés o Cabassers, amb Figaró o el Figueró, amb Lladó o Lledó, sí que es podria convocar. No tindria cap efecte legal, perquè no seria el pretext per a poder oficialitzar cap topònim deturpat, però sí que tindria efectes polítics: la deslegitimació de la llengua (mitjançant la toponímia) en qualsevol municipi on els veïns votessin majoritàriament que se senten identificats amb topònims escrits sense seguir les normes de l’idioma o castellanitzats. Aquest és, en últim terme, l’objectiu que es persegueix amb la consulta d’Alfarb, i no es pot descartar de cap manera que no acabi passant a Catalunya.

La grafia toponímica com a camp de batalla ideològic: Cabacés contra Cabassers

Per Carles Prats.

Faltava, fins avui, fer una aproximació a la polèmica que la dècada de 1980 va aixecar l’escriptura del nom de Cabassers des d’una vessant sociològica i política. Unes entrevistes que vaig fer als membres del consell de redacció de la revista El Sitjar el 1998 m’estalviaran gran part de la feina, ja que els seus protagonistes narren a la perfecció què significa Cabacés i què significa Cabassers.

El Sitjar es va publicar de 1983 a 1986, justament els anys en què la polèmica per l’escriptura del nom va ser més crua. El director de la revista, l’Agustí Masip, ja va exposar les raons per a la grafia Cabassers en un article publicat al número 4 (juliol-agost de 1983), poc després que la Generalitat oficialitzés provisionalment aquesta grafia normativa el febrer del mateix any. Dos anys després, al número 18 (primavera de 1985) va tornar a escriure un altre article que narrava l’assemblea caòtica feta al bar el febrer d’aquell mateix any, on es votà a mà alçada quina ortografia havia de tenir el topònim. Després d’aquella votació l’Ajuntament sol·licità a la Generalitat que la grafia imposada pel franquisme el 1939 continués essent oficial, cosa que aquesta concedí vergonyosament el 1989, i d’allí ve que encara sigui tinguda per oficial una forma il·legal del topònim:

L’edicte al BOPT 64, de 16/03/1985, p. 15, que iniciava el procediment per a mantenir la grafia franquista com a oficial



Tota la qüestió es pot resumir amb una frase del director d’El Sitjar recollida a l’entrevista que li vaig fer el 14 de juliol de 1998 :

El nom de Cabassers i el nom de Cabacés representen dues ideologies de veure el poble.

Ni més ni menys.

Ressalto alguns fragments de l’entrevista a l’Agustí Masip que evidencien el conflicte ideològic entorn la toponímia que es visqué la dècada de 1980, quan es mantingué la imposició franquista de la grafia Cabacés:

Nosaltres també tenim molt clar que el fet de parlar en català també vol dir normalitzar el català, i normalitzar el català vol dir normalitzar els noms catalans. I bé, és evident… això, això és el mateix que català i valencià. És el mateix idioma, home. A veure, políticament pots discutir el que vulguis, però filològicament no es pot discutir. I amb el nom de Cabassers jo penso que passa tres quarts del mateix. A veure, tu pots discutir si Cabassers va amb dues essas o erra essa, o amb ce i essa final? Ho pots discutir de manera política, de manera que m’agrada o no m’agrada, que em fa mal als ulls o no em fa mal als ulls, però el que no pots criticar és que, el que no pots mai és plantejar-te la incorrecció o la correció d’una cosa. És evidentíssim i està demostrat científicament, que Cabassers va amb erra essa final. Això és que ningú no ho pot dubtar, ningú que hi entengui una miqueta no ho pot dubtar, per tant aquest (“Cabacés”) ja queda desmarcat claríssimament. I l’únic dubte que hi podria haver, que jo accepto aquest dubte, entre les dues essas i la ce, puc acceptar el dubte, però no accepto mai l’absència de la erra essa final. Aleshores, a veure, si l’any 1932 uns senyors tan interessants com el senyor Josep Iglésies i companyia van reescriure el nom de Cabassers correctament amb dues essas i erra essa, el més normal és que nosaltres, un cop recuperem la llibertat i recuperem l’Estatut d’Autonomia, com en aquella època, doncs també recuperem el nom correcte i autèntic, que era aquest. I no em valen els arguments que la gent en aquells moments va utilitzar, de dir: “sempre ho he vist escrit així”. Clar, és una raó, diguem-ne, molt primària aquesta.

Si ens posem ja a analitzar això amb més profunditat, el nom de Cabassers i el nom de Cabacés representen dues ideologies de veure el poble. I és aquesta la realitat, la pura realitat és aquesta, i qui negui això està negant l’evidència. Aleshores és clar, estem parlant d’un poble conservador, d’un poble on res no es mou perquè en el moment en què es mogui la gent tremola, que seria la gent que reivindica el Cabacés amb ce i essa perquè tota la vida ho han vist així. Tota la seva vida, en tot cas. I els qui diuen no, no, Cabassers és un poble que s’ha de modernitzar, s’ha de posar al dia, ha de fer les coses tal com s’han de fer perquè aquest senyor que diu això fa cinquanta anys també llaurava amb la mula i ara llaura amb tractor. Doncs per què ha canviat aquí i, en canvi, no ha canviat amb el nom? Què vol dir això? Vol dir que darrere d’aquest nom hi ha una manera de veure la vida, i aquest és el tema. Aquí hi ha la problemàtica: no es tracta de Cabassers o Cabacés, sinó de què és el que representa això.

El pitjor del tema del nom és que, fixa’t-hi, s’ha portat sempre molt teledirigit. És a dir, a veure, des de l’alcaldia, passant per les escoles, hi ha hagut un bombardeig molt constant a la gent de peu, a la gent normal i corrent. Jo em penso que en principi, la gent normal i corrent, la gent de peu, hagués acceptat perfectament, sense cap mena de problema, la grafia de dues essas i erra essa, i més quan ho diu la Generalitat, i més quan ho diu l’Institut d’Estudis Catalans; doncs és una cosa normal i per tant ho acceptem. Però és clar, quan la cúpula dirigent, diguem-ne, i els seus braços executors, que en aquest cas diguem-ne que és l’escola, treballen en sentit contrari i fan una feina bruta bastant important en aquest sentit que, repeteixo, no és una feina bruta només en qüestió de noms, és ideològica, i aquest és el problema.

Nosaltres sempre hem partit de la llibertat de la gent de dir i pensar el que vulgui. El que passa és que nosaltres ens queixem, ens hem queixat sempre que no ens deixen a nosaltres la llibertat de dir i de fer el que vulguem, aquest és el problema. Si nosaltres sempre hem permès als altres que diguin i que pensin el que vulguin, però el que demanàvem és que els altres ens deixin pensar i dir el que nosaltres pensem. És aquesta la qüestió.

Jo tota la vida me’n recordaré de la reunió que va haver-hi allà baix al Cafè, en la qual, després de l’assemblea aquella, s’havia de decidir en referèndum el canvi del nom. I aleshores allí, en aquella assemblea, allò va ser una olla de grills, més que una assemblea, perquè en lloc de plantejar, per exemple, dos noms, se’n van plantejar tres o quatre, m’entens? Clar, vull dir que estem jugant amb avantatges aqui, no? Després, gent que teòricament s’hagués hagut de mullar més no es va mullar tant, pel que dèiem abans: “jo vinc aquí al poble un mes i no tinc ganes de complicar-me la vida i per tant, què volen els que manen? Això? Doncs endavant”. No es van mullar massa i ja està. Jo suposo que va haver-hi una miqueta de tot, no? A veure, el que és molt clar és que els únics que cridaven eren els qui no tenien la raó, com sempre, que eren els qui volien “Cabacés” amb ce i amb essa final, que són els qui cridaven més. Els altres intentàvem aportar arguments. Dic intentàvem, perquè no ens escoltaven, evidentment.

Penso que la solució ha de venir de fora, si no, no en sortirem. I és qüestió de quatre voluntats només; el que passa és que són voluntats molt difícils de tombar perquè estan molt ofuscades.

El setembre de 2022 el mateix Agustí Masip va insistir amb el seu record d’aquella jornada, que ja havia expressat a l’entrevista de 1998:

Algú va dir que als anys vuitanta es va votar el nom de “Cabacés” i això no és del tot cert. Es va fer a mà alçada sense cap mena de control, esporàdicament i sense avisar a tota la població.

Andreu Ferré, en una entrevista feta el 5 d’abril de 1998, resumia així la situació a l’entorn del nom del poble:

Quan nosaltres vam editar la revista, la polèmica del nom de Cabassers ja venia de molts anys enrera. Ja hi havia hagut altra gent que havia manifestat la seva opinió, fins i tot que havien fet passos per catalanitzar el nom de Cabassers. Com a mínim, no catalanitzar el nom de Cabassers sinó escriure’l correctament, només. Ja no es tractava ni de catalanitzar-lo, perquè prou català ja ho és. Simplement escriure’l correctament i s’ha acabat la història. Però sembla ser que a uns sectors més conservadors del poble els hi agradava més la grafia castellana.

També en va parlar Jaume Escoda (entrevista del 21 de setembre de 1998):

I crítiques tenint raó, perquè jo sóc un que rebo correspondència i premsa de fora i sempre hi poso Cabassers, en ss, i no Cabacés. Però és clar, que tot es va respectar; els qui tenien més influència sempre van estar a favor d’escriure Cabacés. Hi havia quatre o cinc maneres d’escriure-ho, i cadascú va tirar per la manera que més li va semblar. I com que alguns tenien més influència que nosaltres, doncs tothom es va decantar per posar el nom com Cabacés, i no hi va haver manera que d’això. Nosaltres sí… però les crítiques eren perquè volien que ho escrivíssim de l’altra manera.

Ferran Miró (entrevista de 5 de desembre de 1998) va dir això al respecte:

Clar, perquè no és una raó que tu em diguis que jo he de dir “Cabacés” i hagi de dir “Cabacés”. Si hi ha uns arguments de molt més fons hem d’agafar-los, no els que es pugui dir en una reunió de poble perquè un et digui “ha de ser Cabacés perquè la meva dona m’ha dit que sigui Cabacés”. No senyor! Si aquí hi ha uns senyors historiadors, que hi ha una documentació i unes coses que van molt més enrere que diuen que aquesta documentació es diu així, això és així, no és aixà. Ara, que tu em diguis “no, no, jo sé de gent que em donarà suport, jo el que digui… si jo dic Cabacés, Cabacés”. No. Això també va ser una cosa que sí que es va entendre: va ser una jugada política com la major part de les coses per les eleccions. Això no es pot acordar en una reunió de poble, si és Cabassers o és Cabacés. Aquí hi ha una documentació, per tant el que val és la documentació, no el que diu la gent del poble. També podíem dir “doncs mira, posem-li Vallclara, eh, ja que es deia això posem-li això”. No ho sé.

El Sitjar va defensar la grafia correcta del topònim fins al darrer número que va editar, fins i tot després que l’Ajuntament demanés a la Generalitat mantenir la grafia franquista com a oficial, que és quan més calia defensar la grafia normativa. El 1985 va editar un calendari i un adhesiu commemoratius del vuitè centenari de la carta de població, que esdevingueren una reivindicació més del topònim correctament grafiat:



En canvi a la mateixa època l’Ajuntament editava materials per a promoure la grafia franquista quan, recordem-ho, encara era oficial la normativa (la franquista no es va reoficialitzar fins 1989):



Podeu trobar les entrevistes completes als membres d’El Sitjar aquí.

La dimensió ideològica de la manera d’escriure el nom del poble no va aparèixer la dècada de 1980, sinó el 1934, i es reflecteix als llibres d’actes de l’Ajuntament. A l’acta del ple del 29 d’abril de 1934 s’usà per primer cop la grafia normalitzada per la Generalitat el novembre de 1933, Cabassers, amb una majoria conservadora al consistori, governat per la Lliga Catalana amb 4 regdiors, i 2 regidors d’ERC a l’oposició. L’ajuntament sorgí de les eleccions municipals catalanes del 14 de gener de 1934, amb aquest resultat: Lliga Catalana 216 vots i 2 paperetes en blanc, 4 consellers municipals (Francesc Gibert Vall, Tomàs Amorós Algueró, Joan Llecha Bartolomé -alcalde- i Josep Queralt Vidal); ERC 208 vots i 2 consellers municipals (Joan Masip Masip i August Vilalta Carnasa). L’ús de la grafia normativa es manté a les actes, amb alguna aparició esporàdica de la forma Cabacés, fins als fets d’octubre de 1934. El 7 d’octubre hi ha tres actes que relaten la presa de l’alcaldia pel Comitè Revolucionari i la constitució d’un nou consistori, integrat tot per membres d’ERC (Vicent Porqueres, Josep Carnasa, Ramon Ferré, August Vilalta, Josep Vilalta i Joan Masip); la proclamació de l’Estat Català dintre de la República Federal; i l’acord de fer un pregó perquè tots els veïns que tinguessin armes i municions les lliuressin. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català el Comitè Revolucionari retornà el comandament de l’Ajuntament al consistori anterior, governat per la Lliga Catalana. La següent acta és del 14 d’octubre de 1934 i s’hi recull que l’alcalde (el de la Lliga) “califica molt durament els darres esdeveniments revolucionaris acabant per demanar es faci constar en acta la satisfaccó per la rapidesa amb què s’ha portat a cap el restabliment del principi d’autoritat al ensems que l’apoi incondicional al Govern”. En aquesta acta encara s’hi usa la grafia Cabassers. A la següent, del 21/10/1934, també; però a partir de l’acta del 28/10/1934 es retorna a la grafia Cabacés, i continua així fins al final del llibre d’actes (podeu veure les actes citades aquí). Formaven el consistori, a partir del 14/10/1934, només els quatre regidors de la Lliga; els 2 d’ERC que hi havia abans dels fets d’octubre de 1934 eren a la presó, pendents d’un judici que se celebrà el 1935 i que els condemnà a penes de presó. No podem dir del cert què va passar a partir de l’última acta, del 2/09/1935, perquè el llibre que continua està desaparegut. El 2009 aquest llibre d’actes era a l’Ajuntament i jo mateix el vaig poder consultar. Ho prova un llibre dedicat a la història de la cooperativa de Cabassers, titulat “75 anys fent camí” escrit per mi i publicat el 2008 per la mateixa cooperativa (a les notes 46 a 49, pàg. 36, cito actes dels plens de 19/10/1936, 01/04/1938, 04/10/1938 i 12/11/1938). El llibre d’actes o s’ha extraviat o l’han robat, i tant una cosa com l’altra és molt greu que passi en un ajuntament. A les actes citades, al llibre que falta, s’hi tornava a usar la grafia Cabassers, perquè tornaren a l’Ajuntament els revolucionaris de 1934 pel Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de l’11 d’octubre de 1936, que adaptava la composició dels ajuntaments a la del Consell de la Generalitat de Catalunya. Les emissions de moneda local de febrer de 1937 mostren que l’Ajuntament tornava a usar la grafia normativa:



No cal dir que a partir de l’1 de gener de 1939, amb l’ocupació franquista, tornà la grafia castellana. Per això a la forma “Cabacés” usada a partir de 1939 se la considera un topònim franquista, perquè aquella forma fou imposada per la dictadura quan la Gencat havia oficialitzat el nom català el 1933. Per als fonaments d’aquesta consideració podeu veure aquest treball.

La situació actualment continua igual d’enquistada, herència de totes les tensions dels anys 30 i 80, i dels quaranta anys de dictadura franquista. La diferència és que qui imposa la grafia castellana avui en dia és un govern municipal d’una llista vinculada a ERC, “Independents per Cabacés – Acord Municipal”, que governa l’Ajuntament de Cabassers des de 2019. És curiós veure com aquesta llista es comporta, amb el topònim, just al contrari de com es comportà ERC a Cabassers el 1934. S’ha de dir, però, que ERC no avala el que fa aquesta gent i que els ha reclamat en diverses ocasions -i els ho continua reclamant- que desisteixin d’aquesta actitud absurda. Els personatges que tenen darrere, però, els ho fan molt difícil, arribant a provocar el conflicte amb el partit. Els anys d’adoctrinament que assenyalava Agustí Masip a l’entrevista també han fet efecte, amb sectors joves de la població identificats amb la grafia Cabacés de manera acrítica i per costum, als quals s’ha transmès aquesta mania per haver vist el topònim mal escrit des de l’inici de la seva vida.

L’únic avantatge que presenta la situació actual és que ara la legislació és clara i des de Cabassers.org estem exigint insistentment des de 2021 que es compleixi. Si l’Ajuntament continua negant-se a complir-la els responsables dels fets s’arrisquen a ser inhabilitats per resolució judicial. Perquè acudir a la Fiscalia per nosaltres és la primera opció, abans que un contenciós-administratiu. És una vergonya nacional que el nom oficial de Cabassers encara sigui Cabacés.

Tot bascula al voltant d’un punt d’orgull, d’una cacicada, de la voluntat d’uns d’imposar a uns altres que escriguin el nom del poble segons la seva mania i no com determinen les normes de l’idioma. Al fons no hi ha hagut res més que maniobres populistes a partir de 1980 per a mantenir el poder (poder local ben migrat, tot sigui dit) mitjançant la construcció d’una identitat col·lectiva basada en una aberració ortogràfica imposada pel franquisme, i ara qui usa el populisme per a defensar aquest relat és la candidatura vinculada a ERC, amb els mateixos arguments de la vella política dels vuitanta; imposar un disbarat. A la vegada això fa de filtre: qui combrega amb la roda de molí no representa cap perill per a l’statu quo local, perquè si accepta aquesta corrupció en pot acceptar qualsevol altra sense protestar. Ja ho explicava Masip el 1998: “hi havia por, molta por a la gent d’El Sitjar perquè pensaven, i la gent que pensa és perillosa. És a dir, ‘vuit tios, aquests, ui, ui, ui, aquests faran una candidatura, al final, a la llarga. I per tant no s’han de potenciar, s’han de marcar, perquè si no ens fotran el lloc’ ”.

Alguns dels entrevistats el 1998 ja ho van deixar ben clar, i al fons de la qüestió encara hi ha el mateix pòsit:

I crítiques tenint raóles crítiques eren perquè volien que ho escrivíssim de l’altra manera [Cabacés].

Jaume Escoda

No és una raó que tu em diguis que jo he de dir “Cabacés” i hagi de dir “Cabacés”; “ha de ser Cabacés perquè la meva dona m’ha dit que sigui Cabacés”.

Ferran Miró

Eels únics que cridaven eren els qui no tenien la raó, com sempre, que eren els qui volien “Cabacés”

Agusti Masip

Sembla ser que a uns sectors més conservadors del poble els hi agradava més la grafia castellana.

Andreu Ferré

Ja ho va dir l’Agustí Masip a l’entrevista del 14 de juliol de 1998: “la solució ha de venir de fora, si no, no en sortirem”. I de fora vindrà, ja que si el Govern de la Generalitat no imposa el compliment de la Llei de Política Lingüística, el Govern de l’Estat imposarà el compliment de la de Memòria Democràtica. I tant l’una com l’altra fan retirar la grafia “Cabacés”; la primera per errònia i la segona per franquista. I hauria de ser tot molt més senzill i l’Ajuntament hauria de corregir sol, perquè escriure correctament no és ni de dretes ni d’esquerres; és de persones instruïdes.


Tot el que s’ha escrit sobre la polèmica per l’escriputra del topònim Cabassers:

-Balañà, P. Garcia, J. Cabassers, un topònim controvertit. Estudi documental, dins Homenatge a la memòria del Prof. Dr. Emilio Sáez: aplec d’estudis del[s] seus deixebles i col·laboradors [Diversos autors],  Barcelona, Universitat de Barcelona, Centre d’Estudis Medievals de Catalunya, Institució Milà i Fontanals (C.S.I.C.), 1989,  pp. 243-254.
-Baselga, J; Boronat, J; Carot, J; Duran, J; Garcia, J; Nogués, P. ¿Con ‘h’ o sin ‘h’? Varias poblaciones conviven con diferentes denominaciones. A Diari de Tarragona, Bloc, Suplement dominical, p. 1-3, 21 de juny de 1998.
-Biete, Vicenç. Acotacions, de Cabacers estant, a “Toponímia del terme de la Plana d’Ebre” (Ricard Serrano i Ciuraneta. Onomàstica B. I., núm. VIIII). A Butlletí interior, 1983, Núm. 11, p. 10-11.
-Biete, V. El nom del poble. A Cabacés, documents i escrits, p. 91-98. Cabassers, 1985.
-Biete, V. Capítol 62. El nom del poble. A Cabacés un poble al peu de Montsant, p. 341-347. Cabassers, 1991.
-Biete, V. El perquè de Cabacers. Dintre de El Sitjar, núm. 6, p. 4-5, octubre de 1983.
-Biete, V. «Relacions entre la toponímia i la geografia: l’exemple de Cabacés», dins Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 24. Barcelona, desembre 1990.
-Biete, V. Toponímia de Cabacers i el seu terme. 1979. Part A – Part B.
-Bramon, D. Topònims transformats per homofonia: alguns casos procedents de l’àrab andalusí i un de nou al Pla de l’Estany. [PDF] SVMMA. Revista de Cultures Medievals. Núm. 1, p. 1-11. 2013.
-Cavallé, J. Bitllet toponímic. Defensar una erra. A Tarragona Municipal, Butlletí d’Informació de l’Ajuntament, p. 15, 01/11/1988.
-Masip, A. No és qüestió de noms. Dintre de El Sitjar núm. 18, p. 4, primavera de 1985.
-Masip, A. Per què Cabassers, i no d’una altra manera. Dintre de El Sitjar núm. 4, p. 5, juliol-agost 1983.
-Moreu-Rey, E. Grafia correcta de “Cabacers”. A Butlletí Interior, Societat d’Onomàstica, XIV, Barcelona 1983, 37-38.
-Navàs, D. Descripció histórica, física y política de Cabacés, 1918.
-Prats, C. “Cabacerol” (sic). A El Punt, p. 26, 25 de juliol de 2003.
-Prats, C. Cabacés o Cabassers? Quin embolic! A El Punt, p. 21, 13 de juny de 2002.
-Prats, C. D’Avicabescer a Cabassers: l’evolució d’un topònim. 2022.
-Redacció. Cabacés o Cabassers. A Revista Nord, núm 8, p. 7, setembre 2000.
-Redacció. Editorial. A Revista Nord, núm. 2, p. 3, març de 1999.
-Solà, Joan. Nomenclàtor major de Catalunya. A Avui, Cultura VI, 27 novembre 2003.
-Tedó, X. L’expedient Cabassers. A Nació Digital, 17 de desembre de 2010.
-Vall, J. Cabacés el meu poble. “El nom del poble”. Ed. de l’autor, p. 7-9.1999.
-Vall, J. Lingüística de Cabacés. “El gentilici”. Ed. de l’autor, p. 11. 2004.
-Sense signatura. De la comarca. Cabassers. A Priorat, 6 d’octubre de 1935, pàg. 10.

En aquesta web:
[kaβa’ses] o [kaβa’ses] (01/09/2022)
Anàlisi de la resposta de l’Ajuntament de Cabacés al Senat (13/03/2023)
Cabacés és l’únic municipi de Catalunya que té el seu nom oficial en castellà (18/08/2022)
“Cabacés”, un impediment per a la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la UNESCO (10/03/2022)
Cabassers.org a la revista de la Societat d’Onomàstica (15/01/2022)
Censuren Òmnium Cultural per escriure “Cabassers” en lloc de “Cabacés” (05/03/2023)
Com a mínim Lluchmayor no és oficial (04/01/2024)
Common Voice i els topònims no normatius (23/02/2022)
Demanem a ERC que la seva llista a Cabassers no usi la denominació franquista del municipi (28/03/2023)
Demanem la garantia dels drets fonamentals (02/10/2022)
De(tour)pats (21/07/2022)
El franquisme sociològic a la toponímia: el cas de “Cabacés” (19/11/2022)
El gentilici “cabacerol” (23/09/2022)
El Senat demana als ajuntaments dels municipis amb topònims franquistes que compleixin la Llei de Memòria Democràtica (12/02/2023)
Exposició “La història d’un topònim” (02/10/2022)
Fer votar què? (04/12/2021)
Guerra d’edicions a la pàgina «Cabacés» de la Wikipedia en castellà (22/12/2022)
Intromissió a la toponímia dels altres (20/08/2023)
Jornada de toponímia a Cabassers, amb l’IEC i representants del Govern de la Generalitat (31/08/2022)
L’Ajuntament de Cabassers acceptà el topònim normalitzat el 1934 (11/11/2023)
La grafia Cabacés no es va oficialitzar legalment (15/10/2022)
La grafia “Cabacers” (20/09/2022)
La grafia toponímica com a camp de batalla ideològic: Cabacés contra Cabassers (15/02/2024)
L’Ajuntament de Cabassers es va negar a usar la grafia normativa del topònim mentre va ser oficial (16/07/2022)
L’Ajuntament de Cabassers usava el topònim català el 1979 (05/11/2023)
L’Ajuntament vol fer una consulta ciutadana (02/12/2021)
La legitimitat democràtica (24/09/2022)
La poca tradició de la grafia “Cabacés” (29/01/2022)
Les al·legacions com a forma de participació ciutadana (17/09/2022)
L’oli d’oliva verge extra Baronia de Cabacés (29/07/2022)
Preguntes freqüents (30/09/2021)
Resposta al comunicat de l’Ajuntament de Cabacés (17/06/2022)
Toponímia franquista: Cabacés (03/04/2023)
Toponímia i prevaricació (28/07/2023)
Topònims franquistes? (19/01/2022)
Transcripció de la jornada del 8 de setembre a Cabassers (27/10/2022)
Valoració de la jornada “Cabacés o Cabassers?” (09/09/2022)

Qui ha d’eliminar la toponímia oficial no normativa?

Els topònims oficials no normatius (és a dir, que no compleixen la Llei de Política Lingüística) generen un problema jurídic, en posar de relleu les contradiccions entre la legislació de règim local i la lingüística.

La legislació estatal, als arts. 22.2 b) i 123 1 e) de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, deixa clar que canviar el nom d’un municipi i de les seves entitats de població és una atribució del Ple, i que el canvi s’ha d’aprovar per majoria absoluta (art. 47).

A la legislació catalana aquesta atribució del Ple pel que fa al canvi de nom dels municipis s’estableix als arts. 30 i 31 del DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Requereix la majoria absoluta dels membres del ple (art. 31.1) i l’art. 31.3 estableix que correspon al Govern la resolució definitiva sobre un canvi de nom si l’acordada per l’ajuntament “és susceptible d’ésser confosa amb la d’un altre municipi o conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana”. Això s’entén per a procediments de canvi de nom, però no pels de rectificació de noms ja oficialitzats, que es contemplen al Decret 139/2007.

El procediment de canvi de denominació oficial de municipis i nuclis es desenvolupa reglamentàriament al DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, en concret als articles 2, 3 i 4 per als noms dels municipis; a l’article 12 es regula la denominació de les entitats municipals descentralitzades; i a l’article 14 el de les entitats i els nuclis de població. Aquest Decret 139/2007 introdueix un concepte que les lleis de règim local no incorporen prèviament: la rectificació del nom dels municipis (als arts. 5 i 6) i de les entitats nuclis de població (art. 15).

Finalment, la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, fixa a l’art. 18 que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana d’acord amb la normativa de l’IEC (i l’aranesa per a l’Aran) i remet a la legislació de règim local per a la determinació de la denominació dels municipis.

Què passa, doncs, amb els noms oficials de municipis i nuclis que no compleixen la Llei de Política Lingüística? Que s’han de canviar és obvi, ja que l’art. 9 de la Constitució estableix el principi de legalitat i el sotmetiment dels poders públics a l’ordenament jurídic, i l’Administració està obligada a observar totes les normes: la Llei de Política Lingüística també.

Encara hem de fer esment a un dany col·lateral que provoca aquesta situació anòmala: el DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, obliga a usar els topònims oficials de Catalunya, també els que són oficials sense poder-ho ser, per no complir la Llei de Política Lingüística. Aquesta norma genera espontàniament una situació de frau de llei, en obligar a usar denominacions il·legals.

Com que el Decret 139/2007 introdueix el concepte de rectificació de noms cal tenir en compte que el procediment respecta totalment l’autonomia local i el que disposa la legislació estatal a la Ley 7/1985, ja que només parla de canvi de denominació. El Decret Legislatiu 2/2003 ja introdueix el concepte de rectificació de nom a l’art. 31.3 per a casos que continguin incorreccions lingüístiques o que no s’adiguin amb la toponímia catalana, però només si deriven d’un procediment de canvi de nom iniciat a instància de l’ajuntament afectat. L’anomenada “toponímia oficial no normativa” la formen topònims amb incorreccions lingüístiques, expressats en altres llengües o confegits de manera contrària a la tradició toponomàstica catalana que ja tenen la consideració d’oficials (tot i no complir la legislació lingüística i per tant no poder-ho ser). Per tant la solució a aquest grup ha de venir per la modificació del desenvolupament reglamentari del l’art. 31 del Decret Legislatiu 2/2003 que fa el Decret 139/2007. El problema és que els articles que disposen aquesta matèria són contradictoris amb la Llei 1/1998, de Política Lingüística, ja que preveuen la possibilitat que els ajuntaments puguin rebutjar complir-la mitjançant acords en contra de les propostes de rectificació que faci el Govern o per silenci administratiu. Això genera inseguretat jurídica, ja que converteix, de facto, la Llei de Política Lingüística en una norma de compliment voluntari per a uns quants ajuntaments, mentre la resta la compleixen escrupolosament, cosa totalment contrària als principis de legalitat, d’igualtat i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics reconeguts constitucionalment.

La solució al problema passa per modificar el redactat dels articles 5 i 15 del Decret 139/2007 i per derogar l’article 6 del mateix decret, eliminant la possibilitat d’una negativa dels ajuntaments requerits a corregir un topònim i fent que el Govern els corregeixi d’ofici per a garantir el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Això no contradiu el precepte establert per la legislació municipal, que atorga al Ple la facultat de canviar la denominació dels municipis, però no diu res sobre corregir-la si conté faltes ortogràfiques, ja que una correcció només és una rectificació i no un canvi en el sentit d’un nom diferent i de pronúncia distinta. La LLEI 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans reforça aquesta opció. Pel que fa als nuclis de població, seria d’aplicació la mateixa solució que pels noms dels municipis, afegint-hi una disposició específica per a canviar, aquí sí, els que no estan expressats en llengua catalana (com també requereix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).

Aquesta seria una proposta de modificació dels articles del Decret 139/2007 que causen inseguretat jurídica:

Text actualProposta
Art. 5Art. 5 proposat: modificació del 5.1 i DEROGACIÓ DE 5.2 i 5.3
Rectificació de nom
5.1 El Govern, a proposta del conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques i amb l’informe previ favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients, quan la denominació del municipi no s’adigui amb la toponímia catalana, hi hagi incorreccions lingüístiques o pugui haver-hi confusió amb la denominació d’un altre municipi.
5.2 El municipi, dins el termini màxim de tres mesos, ha de sotmetre la proposta de rectificació a informació pública per un termini de 30 dies i s’ha de pronunciar sobre aquesta, mitjançant l’adopció d’un acord per majoria absoluta del nombre legal dels seus membres.
5.3 Aquest acord s’ha de trametre al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies a comptar de l’endemà de la seva adopció.
Rectificació de nom
5.1 El Govern, a proposta del conseller competent en matèria d’Administració Local i amb l’informe previ favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, ha de rectificar d’ofici els noms dels municipis que no segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans.
5.2 El municipi, dins el termini màxim de tres mesos, ha de sotmetre la proposta de rectificació a informació pública per un termini de 30 dies i s’ha de pronunciar sobre aquesta, mitjançant l’adopció d’un acord per majoria absoluta del nombre legal dels seus membres.
5.3 Aquest acord s’ha de trametre al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies a comptar de l’endemà de la seva adopció.
Art. 6Art. 6 proposat: DEROGACIÓ
Acord municipal sobre la rectificació del nom

6.1 En el cas que l’acord municipal sigui favorable a la proposta de canvi de nom realitzada, el conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques ha de dictar una resolució que acrediti el canvi de nom.
6.2 En el supòsit que, efectuat el tràmit d’informació pública que preveu l’article anterior, transcorri el termini de tres mesos sense que l’ajuntament adopti cap acord exprés, s’ha d’entendre denegada la proposta de rectificació de nom.
6.3 En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable o no es pronunciï dins el termini establert en l’apartat anterior el Departament de Governació i Administracions Públiques ha d’arxivar l’expedient.
Acord municipal sobre la rectificació del nom

6.1 En el cas que l’acord municipal sigui favorable a la proposta de canvi de nom realitzada, el conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques ha de dictar una resolució que acrediti el canvi de nom.
6.2 En el supòsit que, efectuat el tràmit d’informació pública que preveu l’article anterior, transcorri el termini de tres mesos sense que l’ajuntament adopti cap acord exprés, s’ha d’entendre denegada la proposta de rectificació de nom.
6.3 En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable o no es pronunciï dins el termini establert en l’apartat anterior el Departament de Governació i Administracions Públiques ha d’arxivar l’expedient.
Art. 15Art. 15 proposat
Rectificació dels noms

15.1 El Departament de Governació i Administracions Públiques, amb el dictamen favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, pot proposar als municipis el canvi de la denominació de les seves entitats i dels seus nuclis de població per tal que s’adeqüin a la toponímia catalana.
15.2 L’ajuntament ha de sotmetre la proposta a informació pública per un termini de 30 dies i posteriorment el ple ha de pronunciar-se sobre la proposta per majoria simple dels membres presents, en el termini de tres mesos a comptar de la data d’entrada de la proposta en el registre general de l’ajuntament. En el cas que no es pronunciï dins d’aquest termini, s’ha d’arxivar l’expedient.
15.3 L’acord adoptat pel ple s’ha de comunicar al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies.
Rectificació dels noms

15.1 El Departament competent en matèria d’Administració Local , amb el dictamen favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, ha de rectificar d’ofici els noms de les entitats i nuclis de població que no segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i ha d’instar als municipis amb entitats i nuclis de població amb denominacions no catalanes que les canviïn, fent-los una proposta de canvi de denominació.
15.2 L’ajuntament ha de sotmetre la proposta a informació pública per un termini de 30 dies i posteriorment el ple ha de pronunciar-se sobre la proposta per majoria simple dels membres presents, en el termini de tres mesos a comptar de la data d’entrada de la proposta al registre general de l’ajuntament. En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable haurà de presentar una proposta alternativa, amb l’assessorament de l’Institut d’Estudis Catalans, al Departament competent en matèria d’Administració Local en el termini de tres mesos posteriors a la votació. L’ajuntament tornarà a sotmetre la nova proposta a informació púbica per un termini de 30 dies i posteriorment el ple l’haurà d’aprovar en el termini màxim de tres mesos des de la finalització del període d’exposició al públic.
15.3 L’acord adoptat pel ple s’ha de comunicar al Departament competent en matèria d’Administració Local en el termini de 15 dies.

Arribats a aquest punt hem de distingir entre els topònims oficials no normatius els que podrien ser corregits per aquest procediment. En el cas dels municipis són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp. Les formes d’aquests noms que compleixen la Llei de Política Lingüística són Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Lledó (d’Empordà), Maçanes, Navars i Rialb. Lledó s’hauria de considerar un canvi si se li afegís el denominatiu “d’Empordà” com defensa l’IEC per a diferenciar-lo de Lledó d’Algars, a la Franja de Ponent, que oficialment s’anomena Lledó. Però si es digués a terme la reforma normativa proposada res no impediria rectificar Lladó per Lledó sense afegir-li res més. El cas de Sant Carles de la Ràpita és similar al problema que planteja Lledó d’Empordà però per supressió, no per addició: canvià la seva denominació per la Ràpita i es considerà un canvi de nom -perquè ho és, en eliminar una part del nom anterior- i no una rectificació.

En canvi, parlaríem de canvis de nom en sentit estricte per als casos de Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada) i Torrelavit (Terrassola i Lavit). Amb la legislació actual Forallac i Torrelavit no vulneren la normativa lingüística de l’IEC, per molt que siguin noms facticis de qüestionable construcció: un frankenstein sil·làbic dels noms dels tres municipis que s’uniren en un de sol el 1976 per a Forallac (FOnteta, peRAtallada i vulpeLLAC) i una conjunció errònia entre Terrassola i Lavit en unir els dos municipis en un de sol el 1920 i convertir sense cap fonament etimològic “Terra-” en “Torre-“.

Si entrem a les denominacions no normatives d’entitats i nuclis de població (amb més de cent casos) el problema es reprodueix. Així, per exemple, si es modifiqués com proposem el Decret 139/2007 perquè el Govern pogués corregir d’ofici els topònims amb incorreccions lingüístiques de caire ortogràfic o etimològic, no hi hauria cap inconvenient per a rectificar, per exemple, Vencilló per Vensilló (els Alamús), Politg per Polig (la Baronia de Rialb), Capdella per Cabdella (la Torre de Cabdella), Tuixent per Tuixén (Josa i Tuixén) o la Torra per la Torre (Sant Feliu de Pallerols). Els noms d’urbanitzacions en altres llengües (que contradiuen l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística, que diu clarament que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana) també restarien afectats per l’abast de la modificació. Són els casos, per exemple, de Monterrey Park (Mediona), Fornells Park (Fornells), Tourist Club (Caldes de Malavella), King Park (Sils), Royal Park (Gualba), Júnior Park (Riells i Viabrea), etc.

En resum: les modificacions proposades al Decret 139/2007 garantirien el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, cosa que faria corregir:

a) Els topònims amb faltes ortogràfiques.
b) Els topònims en llengües diferents del català.

Però no tindria cap afectació sobre els topònims que sense contenir faltes ortogràfiques ni estar expressats en una llengua diferent de la catalana no responen a la tradició toponomàstica del país, senzillament perquè el redactat de l’art. 18.1 de la Llei de Política Lingüística no obre la porta a corregir-los, ja que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. Si això fa corregir Cabacés o canviar Tourist Club, no fa canviar Ducat del Montseny. En aquest exemple, el nom d’aquesta urbanització de Sant Feliu de Buixalleu que l’IEC no accepta perquè no té cap tradició i fou creat del no res quan es construïren les edificacions al paratge que ocupen la dècada de 1970, no seria corregible, perquè ni conté faltes ortogràfiques ni està expressat en un idioma diferent del català. Per a garantir la correcció d’aquest grup de topònims caldria una modificació de la Llei de Política Lingüística que afegís la tradició toponomàstica catalana als requisits dels topònims per a poder ser oficials, però aquesta modificació caldria proposar-la, en tot cas, al Departament de Cultura i no correspon a l’àmbit estricte de la proposta que formulem per a eliminar la inseguretat jurídica present al Decret 139/2007.

Sigui com sigui la correcció del Decret 139/2007 també evitaria la necessitat d’acudir a la jurisdicció contenciosa-administrativa per a reclamar el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, única via possible avui en dia davant la negativa dels ajuntaments afectats a acatar la legislació lingüística.

Si els articles que contemplen les rectificacions de nom del Decret 139/2007 no es corregissin també seria possible instar els ajuntaments perquè ho facin a iniciativa d’altres actors. Demanar la correcció d’un topònim per adaptar-lo al que disposa la Llei 1/1998 no és una facultat exclusiva del Govern, sinó potestativa. I com que pot, pot també no fer-ho. En aquest cas res no impedeix que qualsevol persona, entitat o organisme amb interès legítim sobre la qüestió pugui demanar-ho. Per exemple, ho podrien demanar directament als ajuntaments l’IEC com a autoritat lingüística, els ciutadans que viuen en llocs amb aquest problema o els grups municipals als ajuntaments afectats o qualsevol dels regidors en cas que en aquells ajuntaments no s’hi hagin constituït grups polítics. Per a fer-ho bastaria una instància (o una proposta de resolució si la iniciativa sorgís d’un grup polític municipal) demanant el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En aquest cas l’assumpte s’hauria de tractar jurídicament com un canvi de denominació, en no activar-se els articles que preveuen la rectificació per no fer-se a instància del Govern (com el precedent de Roda de Berà, que corregí el seu nom rectificant “Barà” per Berà i dugué a terme el tràmit com un canvi de nom. Vid. Resolució GRI/2935/2012). En el cas que l’assumpte entrés al Ple per via del dret de petició o per via de proposta de resolució presentada per algun grup polític o regidor el Ple estaria obligat a aprovar el canvi demanat, ja que la legislació de règim local li reconeix l’atribució de dur a terme els canvis de denominació de municipis i nuclis, i a la vegada l’article 9 de la Constitució el sotmet al principi de legalitat i, per tant, l’obliga a complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En el cas que el Ple rebutgés la correcció proposada, ja fos perquè hi hagués una majoria de vots en contra o fins i tot perquè hi hagués prou abstencions per a impedir la presa de l’acord per la majoria absoluta que requereix l’art. 4.3 del Decret 139/2007, s’adoptaria una resolució arbitrària, contrària a Dret (en tant que rebutjaria complir una Llei), i s’obriria la possibilitat d’un procediment penal per delicte de prevaricació administrativa (art. 404 del Codi Penal), ja que els membres de les Corporacions Locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i omissions realitzats en exercici del seu càrrec (art. 22 del Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico de las Entidades Locales). La manera d’evitar el risc que càrrecs electes puguin acabar cometent un delicte de prevaricació per negar-se a complir el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 és modificar el Decret 139/2007 de manera que sigui el Govern qui faci aquestes rectificacions d’ofici.

Finalment encara hi ha una altra possibilitat de correcció d’algun d’aquests topònims deturpats: la legislació de memòria democràtica. La Ley 20/2022, de Memoria Democrática, del Congreso, farà retirar les formes prenormatives que encara són oficials, imposades per la dictadura per motius polítics i com a part del seu programa de repressió contra la llengua catalana (els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp), amb aquests fonaments:

a) Per a complir amb el restabliment dels drets de les víctimes mitjançant mesures de restitució, com disposa l’art. 30, ja que la toponímia és part de la cultura i llengua catalanes, reconegudes com a víctimes de la dictadura per l’art. 3.6, la repressió contra les quals reconeix l’art. 4.4 de la Llei.

b) En ser modificacions de topònims imposades per la repressió de la dictadura, es refereixen a ella, i és per causa seva que aquells topònims van patir deformacions a les seves grafies. Per tant, per l’art. 35.2 aquests topònims s’han de considerar elements contraris a la memòria democràtica.

De pas aquesta legislació estatal resol el problema que planteja Lladó, ja que el canvi de nom del municipi va més enllà dels criteris lingüístics, cosa que aplana el camí a la forma Lledó d’Empordà, ja que aquest canvi de denominació no vindria regulat per la Llei de Política Lingüística sinó per la de Memòria Democràtica. Potser Torrelavit podria ser un altre candidat a passar pel mateix procediment, si bé amb alguna complicació: el franquisme va canviar el seu nom oficial de Terrassola i Lavit (recuperat el 1933) per Torrelavid el 1939, i la dècada de 1980 l’ajuntament aprovà catalanitzar aquesta fusió com a Torrelavit. Una bona argumentació jurídica faria possible restaurar la forma de 1933, en tant que qualsevol altra manera d’escriure aquest nom de lloc seria conseqüència de l’eliminació forçosa el 1939 del genuí Terrassola i Lavit.

També la nova llei de memòria democràtica de Catalunya preveurà la retirada d’aquests topònims, en considerar-los símbols franquistes, com va reconèixer la ponència de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya que tramita aquest projecte de llei.

Els ajuntaments no es poden negar a acordar la retirada dels topònims considerats contraris a la memòria democràtica, i els hauran de retirar tan bon punt com es publiqui el “Catálogo de elementos contrarios a la memoria democrática” que preveu l’art. 36 de la Ley 20/2022. Una resposta del govern espanyol, de 12/12/2022, a una pregunta del senador Carles Mulet sobre el topònim Llanos del Caudillo va deixar clar el procediment de retirada quan es requereixi després de la publicació del catàleg:

Corresponde a los Ayuntamientos el cumplimiento de lo dispuesto, mediante la adopción del oportuno acuerdo por el Pleno municipal conforme a la normativa de régimen local.

Cal recordar que aquest principi expressat pel govern espanyol per a fer complir la Ley de Memoria Democrática també és vàlid per a l’efectiva aplicació de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, en tant que els Plens estan obligats a prendre l’acord que ha de portar al seu compliment. Tornem en aquest punt al que dèiem més amunt sobre la possibilitat d’obertura de procediments penals per prevaricació contra els electes que votin en contra o que impedeixin l’aprovació de l’acord per a complir la legislació vigent amb la seva abstenció, risc que s’evitaria amb les modificacions proposades al Decret 139/2007. Aquestes modificacions farien que fos el Govern qui, d’ofici, corregís els topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística per als casos de faltes d’ortografia, i que tutelés el canvi dels expressats en una llengua diferent de la catalana, en un procediment guiat (a la proposta de modificació de l’art. 15.2) que si bé permetria en primera instància als ajuntaments rebutjar una primera proposta que els fes el Govern, els obligaria a fer-ne una de complementària amb l’assistència de l’IEC per a suplir aquella anterior, i seria estrany que, aquesta segona proposta, en tant que sorgida dels mateixos consistoris, no fos aprovada al Ple.

Deixem pel final la que seria la solució més fàcil: que els ajuntaments afectats duguessin a terme els canvis i rectificacions necessaris de motu proprio sense que calgués forçar-los, mostrant respecte per l’idioma i la tradició toponomàstica catalana. Aquesta és, però, una solució inabastable, perquè si som on som és per la negativa radical, irracional, absurda i ridícula d’aquests ajuntaments durant dècades a escriure bé el seu propi nom, generació rere generació de polítics locals (els nous més fanatitzats i amb més culpa que els vells, ja que si aquells podien al·legar ignorància, els nous, formats íntegrament en un sistema educatiu on la llengua catalana és vehicular, no poden dir que no saben que escriuen el seu propi nom com si el nostre idioma no tingués normes i fent una cosa impossible: ignorar l’etimologia, que és l’ADN dels noms).

Com a mínim Lluchmayor no és oficial

La Falange va presentar candidatura a Llucmajor a les eleccions municipals del 28 de maig de 2023. Un dels vídeos de campanya defensava l’ús del topònim deturpat “Lluchmayor”, i hi apareixia la seva candidata explicant per què ella ho escriu així. El raonament no pot ser més absurd: intenta justificar la grafia deturpada amb plaques de bicicleta, matrícules d’automòbil i un fulletó d’una fira, tot d’època franquista. I amb la Wikipedia en español, coneguda per fer un ús ideològic de les deturpacions toponímiques catalanes.

Els mateixos arguments inacceptables són els que es fan anar per a defensar les grafies imposades pel franquisme de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp: “ho hem vist així tota la vida”. Com a mínim “Lluchmayor” no és oficial; els altres quatre sí. El Govern de Catalunya té un problema greu amb els quatre ajuntaments que es neguen a corregir les deturpacions que el franquisme va imposar com a denominació oficial dels seus municipis. Apel·len a una suposada “tradició” que no és res més que una rèmora de la repressió de la dictadura contra la llengua i la cultura catalanes. La candidata de la Falange a “Lluchmayor” ho deixava ben clar al final del vídeo: “El simple hecho de que nos hayan querido adoctrinar durante todos estos años en los colegios de que el catalán tiene que ser nuestra lengua no es así”.

Un cafarnaüm a la toponímia oficial

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. Així de clar ho fixa l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística. Però tot i això n’hi ha uns quants que són oficials tot i no poder-ho ser perquè no són normatius. Per a definir la situació ha calgut crear un oxímoron (que a la vegada és un eufemisme per a no dir-ne directament cacicada): topònims oficials no normatius. I tornem al principi: si aquesta toponímia no és normativa com mana la llei que ha de ser, no pot ser oficial. És un disbarat sense cap sentit que al Figueró li haguem de dir Figaró per la voluntat arbitrària d’un ajuntament indocumentat, o que encara ens haguem de referir a Cabassers amb l’exònim castellà que li imposà el franquisme, Cabacés.

El cafarnaüm a la toponímia oficial és immens: s’obliga a fer anar formes il·legals perquè són oficials tot i que per llei no poden ser-ho. Aquest desori s’ha d’acabar, cal no riure més les gràcies de la cacicada i posar ordre en aquests ajuntaments infractors. La responsabilitat de rectificar el disbarat és seva i cal exigir-los-ho, i si s’hi neguen ja s’entendran amb la Fiscalia per delicte de prevaricació. Però mentre això no s’arregla convé que tota l’altra administració sigui seriosa i que faci anar les formes legals. Fer anar topònims plens de faltes és ridícul i l’administració no pot semblar analfabeta pel caprici de nou ajuntaments. Al cap i a la fi escriure Cabassers i no Cabacés no és res més que complir la llei, ja que el fet que la forma oficial sigui Cabacés és una nul·litat de ple dret. I passa el mateix amb tots els altres.