Els servidors públics, per alt que sigui el seu càrrec, estan sotmesos a les mateixes normes que la resta de ciutadans. El que aquí sembla una nimietat de poca importància, als països de tradició democràtica consolidada és fiscalitzat, i si ha de tenir conseqüències en té. El Regne unit ha donat diversos exemples en aquest sentit.

Si volem ser un país avançat el primer que hem de fer és garantir la integritat de l’administració fins al detall més mínim. I la toponímia és dintre d’aquest ventall d’elements pertanyents a la cosa pública. Que alguns ajuntaments escriguin el seu propi nom com els agrada més a uns quants i no com diu la llei és corrupció. Riure’ls les gràcies en lloc de reprendre’ls és condescendència. Permetre que uns altres instrumentalitzin legislació mal feta per a imposar preferències particulars a la comunitat sencera és deixadesa. I si algú pensa que no, que fixar-se en com s’escriuen els noms de lloc és una mania, s’equivoca. Els noms de lloc s’escriuen de determinada manera perquè la legislació ho disposa, i no voler-los escriure com toca és negar-se a complir la llei, o incomplir normes defraudant amb altres de mal fetes. I això, que ho faci un servidor públic o l’administració en el seu conjunt és inacceptable i impropi d’un país avançat. Si som municipis d’Europa, com diu el senyal de Maçanes (oficialment encara Massanes), ho hem de ser per a tot, també per a mantenir la integritat de l’administració i el respecte per les pròpies lleis.

El Govern actual no ha generat aquesta situació, que ve de fa dècades, sinó que l’ha heretat. Però com que està al corrent de què passa i té els instruments per a solucionar-ho, també té el deure de resoldre-ho.

El problema de la toponímia oficial no normativa és idèntic per a tots els ajuntaments que el mantenen, ja que tots abusen d’una incoherència interna de la legislació de règim local per a esquivar el compliment de la llei de Política Lingüística. Per tant, l’obstinació d’un fa necessària una solució de conjunt per a tots, ja que només cal que un es negui a corregir perquè la solució hagi de ser legislativa, si es vol evitar la via del contenciós administratiu. Aquests ajuntaments, en comptes d’atendre la situació des de la raó, han decidit adoptar postures basades en l’emoció, com si l’assumpte fos al camp de la voluntat i no al de la responsabilitat. I cap d’ells no ha corregit cap topònim oficial, ni tenen cap intenció de fer-ho. L’excusa és genèrica: tots tenen “altres prioritats més urgents”. Tot passa sempre al davant de complir la Llei de Política Lingüística, que ignoren des de fa vint-i-cinc anys. I després resulta que hi ha més feina a buscar excuses per a desestimar instàncies, que a fer el que se’ls demana i complir la llei. La “prioritat urgent” que tenen és aguantar els topònims deturpats com sigui.

Després d’exhaurir la via administrativa en un cas que mostra com es desenvoluparan tots els altres, li hem demanat al Govern, mitjançant la conselleria de Presidència, que actuï, ja que és qui té les eines per a fer acabar l’arbitrarietat d’aquestes administracions locals. Per això li hem demanat que corregeixi la incoherència interna de la norma que instrumentalitzen els ajuntaments infractors per a no atendre les seves obligacions. Cal la modificació dels articles contradictoris del Decret Legislatiu 2/2003 i del Decret 139/2007, dels quals abusen aquests ajuntaments per a evitar el compliment de la Llei de Política Lingüística.

Com que quatre dels topònims en aquesta situació són, a més, imposicions del franquisme, també hem demanat a la conselleria de Justícia, Drets i Memòria que la nova llei de Memòria Democràtica de Catalunya que prepara asseguri la retirada de les deturpacions imposades per la dictadura a aquells noms. La Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, aprovada recentment pel Congreso espanyol ordena la retirada dels topònims franquistes. No hi ha cap motiu pel qual una llei catalana de la mateixa naturalesa s’hagi de conformar amb el nomenclàtor dels carrers, que sí que menciona l’avantprojecte, i no tocar els topònims municipals franquistes, dels que el mateix avantprojecte no diu res.

És, doncs, l’hora del Govern per a evitar que uns quants ajuntaments continuïn imposant el seu caprici, i també per a esborrar d’una vegada per totes la petjada del franquisme a la toponímia.

En resposta a una interpel·lació de memòria democràtica al Parlament el 24 de gener de 2023, la Consellera de Jusítica, Honorable Senyora Gemma Ubasart, va anunciar que el Govern aprovarà aviat una nova llei de memòria democràtica de Catalunya. Vist l’avantprojecte d’aquesta llei, hem observat que l’article 48 considera simbologia franquista mencions al nomenclàtor de carrers, però tanmateix no fa referència a la toponímia d’imposició franquista. Hem sol·licitat a la Consellera que la nova llei faci retirar la toponímia municipal franquista que encara és vigent a Catalunya, de la que queden com a oficials les denominacions Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. Els ajuntaments d’aquests municipis no han volgut aprovar mai cap resolució per a recuperar les formes correctes dels topònims, ja aprovades el 1933, i que són Cabassers, Campmany, Lledó i Rialb. El 6 de novembre de 2022 l’agència Efe va distribuir una informació titulada “Los últimos pueblos de España con nombres franquistas”, que inclou aquests quatre municipis catalans a la llista, i que es pot llegir aquí.

Per Decret de la Conselleria de Governació el 1933 (Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 119, 14/11/1933, pàg. 991 i següents) la Generalitat va oficialitzar els noms dels municipis de Catalunya normativitzats per l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1938, la dictadura franquista, a mesura com l’exèrcit rebel ocupava els municipis del Principat, revertia l’oficialització de 1933 i tornava al les formes toponímiques anteriors, com un instrument més de la repressió que patiren la llengua i la cultura catalanes.

El preàmbul de la ja derogada Llei 12/1982 reconeix aquest fet: “La Generalitat de Catalunya, el 20 d’abril de 1931, encomanà per decret a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la revisió del nom dels municipis de Catalunya quant a l’ortografia, i el restabliment de la forma catalana dels que havien estat castellanitzats. El 1939 els noms d’aquesta llista foren novament sotmesos a deformacions ortogràfiques i a adaptacions al castellà.” I en paraules del professor Xavier Rull (Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, pàgs.136-137): “Les autoritats franquistes van dur a terme una política de persecució del català; i una de les accions d’aquesta persecució consistia a desconstruir l’obra normalitzadora de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. Per això el franquisme va recuperar les grafies antigues […]: era una manera de desprestigiar l’obra de Pompeu Fabra, i per tant de fer visible als catalanoparlants que el català era una parla sense normes ortogràfiques clares.” Encara August Rafanell a “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme” a la revista Lengas, núm. 66, p. 7-30, 2009, explica així la repressió franquista sobre la toponímia: “Es tractava de fer veure a tothom que la normativització promoguda pel catalanisme institucional d’avantguerra no havia existit. O, en tot cas, que ja li havia passat l’hora. Per això, a part de castellanitzar-los, a la major part dels noms de lloc se’ls va reposar la forma antiga, pre-normativa. La manera de designar la ciutat de Vic esdevé tot un paradigma. Fins al tardofranquisme, la forma Vic, pròpia del català normalitzat i indistinta fonèticament de l’arcaïtzant Vich, serà proscrita i sancionada. Encara a finals de la dècada dels seixanta, una simple hac podia comportar algun maldecap a qui s’atrevís a prescindir-ne.”

El Cens de simbologia franquista del Banc de la Memòria Democràtica incorpora tapes del clavegueram com a elements que farà retirar la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya, segons preveu l’art. 54 del seu avantprojecte. Aquests elements estan inclosos al cens en ser considerats simbologia franquista perquè aquestes tapes incorporen (i citem literalment de les fitxes) “una inscripció en relleu amb la toponímia franquista del municipi”. Les tapes en qüestió són dels municipis de la Vilella Baixa, Marçà i el Molar, i mostren inscripcions amb la toponímia franquista de cada un d’ells: Vilella Baja, Marsá i Molá.

Seria incoherent que la nova llei de Memòria Democràtica fes retirar tapes de claveguera amb toponímia franquista inscrita, però no la toponímia imposada per la dictadura que encara és vigent i oficial. Aquesta llei ha de preveure la retirada de les deturpacions que el franquisme imposà a la toponímia com a acte repressiu contra la llengua i la cultura catalanes. Per això, el 25 de gener de 2023 hem sol·licitat a la Consellera de Justícia que la llei de Memòria Democràtica de Catalunya garanteixi la retirada de les deturpacions franquistes que encara són el nom oficial dels municipis de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp.

Article relacionat:
Topònims franquistes

El 29 de setembre de 2022 vam enviar una instància genèrica a l’Ajutnament de Cabacés per la que li exposàvem les vulneracions de Dret i els perjudicis que causa el fet que la forma oficial del topònim d’aquest municipi sigui la deturpació “Cabacés” en comptes de la forma normativa, Cabassers. Exposàvem que això és contrari a l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. També, que vulnera, pels efectes que produeix, els articles 9, 14 i 15 de la Constitució i l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea. I per tant, li demanàvem que per a acabar les vulneracions i perjudicis denunciats que complís l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 i que oficialitzés la forma normativa del topònim, mitjançant el procediment previst a la legislació de règim local (arts. 30.1 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 i arts. 2 i 14 del Decret 139/2007).

La resposta va venir per un Decret d’alcaldia de 21 d’octubre de 2022, que desestimava la sol·licitud de 29/09/2022 “en els termes que es formula, atès que el supòsit plantejat no correspon a un procediment de canvi de denominació del municipi, sinó a una rectificació de nom del municipi”, i que traslladaven la instància a la Direcció General d’Administració Local “als efectes previstos a la normativa citada als fonaments jurídics d’aquesta resolució, d’acord amb el marc competencial que s’hi estableix.” Això tot i haver afirmat en una comunicació anterior, de 6 d’octubre de 2022, que “la majoria dels membres del ple consideren que la decisió de modificar la grafia del topònim del poble, tot i correspondre al propi ple, hauria d’efectuar-se amb el recolzament dels veïns del municipi a través d’un procés de participació ciutadana”. La manera d’impugnar l’acord era mitjançant un recurs contenciós administratiu davant del Jutjat Contenciós Administatiu de Tarragona, o un recurs potestatiu de reposició.

Vam optar pel recurs de reposició, presentat el 25 d’octubre de 2022. Traslladaven l’assumpte a la Direcció General d’Administració Local pel que preveu l’article 30.2 del Decret Legislatiu 2/2003, amb desenvolupament reglamentari de la norma als articles 5 i 6 del Decret 139/2007, que regulen una facultat potestativa del Govern, que “pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients” (art. 5.1). L’ajuntament, per majoria absoluta (art. 5.2), pot acceptar la proposta amb un acord favorable (art. 6.1) o denegar-la mitjançant un acord desfavorable o silenci (arts. 6.2 i 6.3). Per tant, i segons es desprèn de la pròpia norma, la potestat de dur a terme una rectificació de nom és de l’ajuntament, i el Govern, en els supòsits dels arts. 5 i 6 del Decret 139/2007, només pot proposar rectificacions i no ordenar-les. Per tant, enteníem que l’Ajuntament era competent per a resoldre el que sol·licitàvem a l’escrit de 29/09/2022, i també estava obligat al compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, mitjançant els procediments que estableix la legislació de règim local (art. 18.2 de la Llei 1/1998). També vam al·legar que la diferència que pretenien establir entre procediment de canvi i rectificació de nom és inexistent. La Resolució GRI/2935/2012, de 27 de desembre, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Roda de Barà, que passa a denominar-se Roda de Berà, és un procediment de rectificació de nom de municipi fet a instància del seu ajuntament, i diu literalment al primer paràgraf: “El dia 21 de maig de 2012, l’Ajuntament de Roda de Barà va iniciar un expedient de canvi de nom del municipi de Roda de Barà pel de Roda de Berà. Aquest canvi de denominació té per objecte adequar la denominació del municipi a la normativa lingüística i a la tradició toponomàstica catalana.” La mateixa resolució es fonamenta en els arts. 30 a 32 del Decret Legislatiu 2/2003 i en els arts. 2 a 4 del Decret 139/2007, que són els mateixos que regulen el canvi de denominació d’un municipi. Això prova que la diferència de procediment que preteneu establir entre el de canvi de denominació i la rectificació de nom és inexistent quan aquest procediment es fa a iniciativa de l’ajuntament, i a ell li adreçàvem la sol·licitud e 29/09/2022 que havia desestimat. Per tot això, demanàvem que revoquessin mitjançant nul·litat o subsidiàriament anul·labilitat la resolució del decret recorregut, i que estimessin totalment la nostra sol·licitud de 29/09/2022.

En lloc d’això van desestimar el recurs de reposició el 7 de desembre de 2022 amb les mateixes raons que al Decret de 21/10/2022, traslladant també aquesta resolució desestimatòria i la documentació de la que portava causa de nou a la Direcció Genreal d’Administació Local, i advertint que la manera d’impugnar aquell acord, que esgotava la via administrativa, era un recurs contenciós administratiu davant del Jutjat Contenciós Administatiu de Tarragona.

El 23 de desembre de 2023 vam presentar una sol·licitud d’accés a la informació pública davant de la Direcció Genreal d’Administració Local, a l’empara de l’art. 18.1 de la Llei 19/2014, per a demanar si l’Ajuntament de Cabacés els havia traslladat la documentació referida i saber si la Direcció General d’Administació Local havia seguit el procediment, quines gestions havia fet i quina resposta havia donat a l’Ajuntament de Cabacés i en quins termes.

El 23 de gener de 2023 la Direcció General d’Administació Local va respondre la sol·licitud d’informació del 23/12/2022, informant que l’Ajuntament de Cabacés els havia tramès la documentació el 7 de desembre de 2022, però que “a la data de la present Resolució la Direcció General d’Administració Local no ha dut a terme cap actuació en relació amb la denominació del topònim de Cabacés. En aquest sentit, d’acord amb el que disposa el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, és competència dels ens locals aprovar el canvis de denominació i de rectificació del seu nom.” Just el que dèiem al nostre recurs de 25/10/2022, i potser, doncs, indicatiu de què pot passar en un recurs contenciós administratiu.

En conclusió: l’Ajuntament de Cabacés, interpretant la legislació de règim local, diu que qui ha de proposar la rectificació de nom és el Govern i envia l’assumpte a la Direcció General d’Administració Local. I aquesta, també interpretant la mateixa legislació de règim local, diu que aprovar els canvis de denominació i de rectificació de nom és competència dels ens locals.

Això passa perquè la legislació de règim local que regula la toponímia és contradictòria per herència de disposicions porugues de 1982 encara traslladades a la legislació vigent el 2007, que fan que els ajuntaments que no volen complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia puguin trobar excuses en les incoherències internes de la norma.

El cas de l’Ajuntament de Cabacés, que es nega a oficialitzar la forma normativa del topònim, Cabassers, que és la que compleix el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, mostra de manera il·lustrativa, amb un exemple pràctic i recent, la contradicció legislativa aprofitada per tots aquests ajuntaments recalcitrants que pretenen mantenir formes errònies dels seus propis noms. Els errors de la norma els permeten passar la pilota a l’administració de la Generalitat, i també li permeten a aquesta tornar-los-la, en un joc on ningú no vol la responsabilitat. I això s’acaba de dues maneres: portant als jutjats aquests ajuntaments per a fer-los complir la Llei de Política Lingüística (com les seves mateixes resolucions indiquen com a manera de ser recorregudes), o corregint la legislació de règim local per a eliminar-ne la incoherència i no deixar cap excusa per a no complir l’art. 18.1 d’aquella Llei. Els ajuntaments incomplidors han fet tot el que han pogut i continuaran fent tot el que puguin per no complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia; són incapaços d’entendre que el topònim no és seu, sinó de la comunitat lingüística sencera, i que la seva forma oficial està regulada per la normativa lingüística i per la legislació, i no pel seu caprici o la seva voluntat arbitrària.

El 23 de gener de 2023 vam exposar aquesta situació al Govern de la Generalitat, i li vam demanar que modifiqui la legislació de règim local per a fer acabar la contradicció que genera. Amb aquest canvi, s’eliminarà la toponímia oficial no normativa d’una vegada per totes, sense que pugui haver-hi cap classe d’excusa per a no fer-ho, com passa des de fa dècades. Corregir la legislació que permet aquest equívoc deshonest és necessari per a garantir la integritat de l’administració publica.

Article relacionat:
Hem demanat la modificació de la legislació de règim local per garantir el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia 

En data 23 de gener de 2023 hem demanat al Govern de la Generalitat de Catalunya que es revisin i es modifiquin o suprimeixin les parts que calgui dels articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, i també dels articles 2, 3, 4, 5, 6, 14 i 15 del Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, amb l’objectiu que la legislació de règim local garanteixi el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística. Aquest article diu literalment:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

Demanem aquesta modificació perquè la legislació de règim local obligui a corregir els topònims oficials que no respecten la Llei de Política Lingüística. A la pràctica, actualment, les incoherències internes d’aquesta legislació de règim local provoquen que diversos ajuntaments incompleixin la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, i que mantinguin com a denominacions de municipis, nuclis i disseminats topònims impropis, amb faltes ortogràfiques i fins i tot imposats pel franquisme. Això genera els anomenats “topònims oficials no normatius”, oxímoron per a definir la situació d’inseguretat jurídica que genera aquest fet: és a dir, topònims que són oficials tot i no poder-ho ser per no complir els requisits que estableix la Llei de Política Lingüśitica.

El Govern no ha de permetre que alguns ajuntaments, amb actituds impròpies d’administracions democràtiques, continuïn escudant-se darrere d’una legislació de règim local contradictòria per a esquivar el compliment de la Llei de Política Lingüística i imposar voluntats particulars i arbitràries a les denominacions oficials de municipis i entitats de població.

Article relacionat:
Un cas pràctic que mostra per què el Govern ha de corregir la legislació de règim local