Al juny de 2026 vam formular una SAIP al Departament de Cultura perquè identifiqués el precepte legal en què es basa l’informe JU94_K400_006_23 per fer l’afirmació categòrica de Dret que els informes toponímics de l’IEC no són vinculants. Van respondre la SAIP el 13/07/2026 afirmant que «Sense perjudici que aquesta sol·licitud no constitueix una consulta jurídica, cal indicar que, d’acord amb el règim general dels informes administratius establert a l’article 50 bis de la Llei 26/2010, l’excepció a la regla general de la no vinculació exigeix una previsió expressa de la legislació sectorial que atribueixi aquest caràcter a l’informe corresponent. Aquesta atribució s’efectua habitualment mitjançant fórmules expresses com ara «l’informe és vinculant», «cal informe previ i vinculant» o altres expressions equivalents.»
Aquesta afirmació en què s’escuden, dient que no existeix cap precepte que estableixi expressament el caràcter vinculant dels informes de l’IEC basant-se en el règim general de la Llei 26/2010, és una interpretació restrictiva, interessada i errònia quan s’interpreta de manera sistemàtica amb el bloc de la legalitat toponímica. Els motius pels quals els informes de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) són vinculants pel que fa a la correcció normativitzada dels topònims es basen en els fonaments següents:
a) El mandat imperatiu de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística. L’article 18.1 de la Llei 1/1998 disposa de manera taxativa que: «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». La vinculació lògica i jurídica: Si la pròpia llei del Parlament de Catalunya estableix com a única condició d’oficialitat que el topònim s’ajusti a la «normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans», l’organisme que té l’atribució legal exclusiva d’establir quina és aquesta normativa i si un nom s’hi adiu és, per imperatiu legal, el mateix IEC. Per tant, quan l’IEC emet un informe dient que una grafia no s’ajusta a la normativa i constitueix un exònim o una incorrecció, aquest pronunciament no pot ser «discrecional» per a l’administració local o autonòmica: la llei impedeix declarar oficial res que contradigui la norma de l’IEC. Donar validesa a un nom no normatiu equival a incomplir directament el mandat de l’article 18.1.
b) La Llei 8/1991, de 3 de maig, de creació de l’Institut d’Estudis Catalans. La Llei 8/1991 reconegui l’IEC com a alta institució acadèmica i científica que té com a funció pròpia l’estudi i la fixació de la normativa de la llengua catalana. En matèria lingüística, la legislació catalana atorga a l’IEC l’autoritat científica indiscutible. Quan una llei sectorial (com la de Política Lingüística) remet la determinació oficial d’un element estrictament lingüístic (els topònims) a la «normativa de l’IEC», l’autoritat de l’IEC deixa de ser un mer assessorament consultiu facultatiu i esdevé el paràmetre de legalitat obligatori. Una administració no pot declarar legal un terme que l’única autoritat lingüística competent dictamina com a il·legal o erroni.
En la resposta de la SAIP, el Departament s’escuda en l’article 50 bis de la Llei 26/2010 per exigir que la norma sectorial hagi de dir literalment la fórmula màgica «l’informe és vinculant». Aquesta és una argúcia purament burocràtica: La Llei 1/1998 no crea un procediment d’informe opcional, sinó que subordina la validesa jurídica de la toponímia a l’adequació a la norma de l’IEC. Si l’efecte jurídic d’una norma és que cap topònim pot ser oficial si no compleix la normativa de l’IEC, l’informe de l’IEC que avalua aquesta adequació esdevé necessàriament condició de validesa (vinculant), tant si empren la paraula «vinculant» de manera explícita com si s’infereix de la prohibició legal d’oficialitzar formes no normatives.
