Recentment hem obtingut còpia mitjançant el dret d’accés a la informació pública d’un informe jurídic preparat pel Departament de Cultura a sol·licitud de la Secretaria de Política Lingüística, titulat “Nota relativa a la consulta plantejada per la Secretaria de Política Lingüística en relació amb la denominació de 10 topònims que no segueixen la normativa lingüística de l’IEC”. Aquest informe arriba a la conclusió que “el nom dels 10 municipis està inclòs tant en el Registre d’ens locals de Catalunya com en el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, amb la qual cosa, el nom d’aquests 10 municipis, tot i que incompleixin la normativa lingüística de l’IEC, és l’oficial”. També conclou que “les corporacions locals han de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, d’acord amb la seva norma reguladora, però cal tenir en compte que els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants”.

A aquesta conclusió hi arriba després d’haver citat tota la legislació que regula la toponímia a Catalunya excepte l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, que diu literalment: “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Aquest article fa que els informes toponímics que emet l’IEC siguin vinculants, i no només preceptius, com afirma l’informe.

Aquest mateix article 18.1 de la Llei 1/1998 posa de relleu que els noms dels municipis inclosos al Registre d’ens locals de Catalunya i al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya incomplint la normativa lingüística de l’IEC no poden ser oficials, i que la seva incorporació en aquells registres és il·legal.

La STS 6918/2001 Sección 3ª de Sala de lo Contencioso del Tribunal Supremo deixa clar que la legislació lingüística autonòmica vincula els ens locals i que complir-la no és cap vulneració del principi d’autonomia municipal (citant la sentència del Tribunal Constitucional 214/1989, de 21 de desembre).

L’art. 5 del Decret139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya disposa un procediment potestatiu del Govern per instar als ajuntaments la correcció de topònims que continguin incorreccions lingüístiques.

Els arts. 6.2 i 6.3 del mateix Decret 139/2007 contemplen la possibilitat que els ajuntaments instats no duguin a terme els canvis proposats. Aquestes disposicions contradiuen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, generen inseguretat jurídica i pel principi de jerarquia normativa (art. 9.3 de la Constitució i art. 1 del Codi Civil) són nul·les.

Per tot això hem demanat al Govern de la Generalitat, mitjançant el Departement de Política Lingüística, que en base als fonaments de dret i a la jurisprudència citada corregeixi els topònims que no segueixen la normativa lingüística de l’IEC, inscrits il·legalment als registres oficials, per tal de complir allò que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, i que notifiqui als ajuntaments infractors aquesta correcció.

És una vergonya que hagi de costar tant corregir faltes ortogràfiques imposades a la toponímia pel franquisme i per cacics tronats com a símbol ridícul del seu poder, que ja no va més enllà de fer escriure malament el nom dels municipis on viuen, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, incapaç de restaurar l’ordre en un assumpte tan clar com aquest.

[14/01/2025]

Els informes jurídics que prepara la Generalitat en relació a la toponímia il·legal (anomenada eufemísticament “oficial no normativa”) amaguen sistemàticament l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que obliga a corregir-los. Ja es va veure en el cas de la oficialització il·legal de la forma “Tuixent” per al topònim Tuixén. L’informe jurídic preparat per la Direcció General d’Administració Local per justificar el disbarat (a les pàgines 26 a 30 de l’expedient de canvi de nom del nucli) cita tota la legislació que afecta el cas excepte l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüśitica, que és justament el que impedeix el disbarat que van cometre oficialitzant la deturpació “Tuixent”. I és que aquest article 18.1 obliga, literalment, a oficialitzar les formes toponímiques d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans.

El mateix IEC va protestar davant la Direcció General d’Administració Local remarcant precisament que no havia tingut en compte a l’informe jurídic aquest article 18.1 (vegeu el document a la pàg. 32 de l’expedient):

El 28/10/2024 vam adreçar una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat protestant per l’arbitrarietat que suposa la toponímia il·legal, i vam rebre una resposta que remetia a un informe jurídic fet per l’assessoria jurídica del Departament de Cultura on s’afirmava que “les corporacions locals han de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, d’acord amb la seva norma reguladora, però cal tenir en compte que els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants”.

L’afirmació que els informes de l’IEC no són vinculants és absurda, i vam demanar còpia d’aquell informe jurídic que citava la respota de l’Oficina de Garanties Lingüístiques per veure en quins fonaments es basaven per fer una afirmació així. Rebuda còpia de l’informe, hem costatat que s’hi cita tota la legislació afectada per l’assumpte EXCEPTE l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüśitica, que és justament el que fa que els informes de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC siguin vinculants. Per tant, la conlcusió a què arriba l’informe és falsa. L’informe conclou que el Govern no pot corregir d’ofici la toponimia il·legal en base a la LLEI 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè els informes toponímics de l’IEC “no són vinculants”. Aquesta afirmació és gratuïta: els informes de l’IEC sí que són vinculants, en virtut del que disposa l’únic fonament de dret que ignora l’informe, el ja mencionat tantes vegades article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que diu ben clar que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”.

La voluntat de la Generalitat per corregir la cacicada que s’anomena “toponímia oficial no normativa” és nul·la, tot i que la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a una correcció d’ofici. Però com que le Govern no vol fer res només queda la via del contenciós-administratiu perquè la Justícia obligui els ajuntaments rebels a escriure correctament i en català els seus propis noms.

[20/12/2024]

Cabassers en català i Cabacés en castellà. Com Lleida en català i Lérida en castellà. Això tan senzill d’entendre és el que no volen reconèixer els qui defensen el disbarat de voler que Cabassers s’escrigui, en català, com “Cabacés”. Si hom no en té prou amb les publicacions acadèmiques que demostren aquesta evidència momés cal que vagi a l’empirisme i comprovi per sí mateix la pronunciació del nom en castellà per veure que la grafia Cabacés no és res més que un exònim.

Vegem en primer lloc com una periodista de TVE pronuncia [kaβa’θes] en llegir Cabacés, en aquesta peça sobre uns incendis del setembre de 2024: Vídeo a Youtube.

En segon lloc vegem com un habitant de Cabassers pronuncia [kaβa’θes] quan enraona en castellà, en aquest vídeo d’El Periódico.

La jurisprudència del Tribunal Suprem és clara determinant que la correcció ortogràfica dels topònims per part de l’administració autonòmica no és cap vulneració de l’autonomia municipal. Així ho estableix la sentència del Tribunal Suprem 6918/2001, derivada d’un recurs de cassació interposat per l’ajuntament de A Coruña contra la Xunta de Galícia i l’Administació de l’Estat per la inscripció en galleg del topònim al Registro de Entidades Locales.

Pretenia, l’ajuntament de A Coruña, que el topònim oficial es mantingués en castellà, “La Coruña”, pretensió que la sentència va desestimar. El primer argument per a la desestimació és l’existència del Decret de la Xunta de Galícia 146/1984, de 27 de setembre, que oficialitzava el topònim A Coruña de conformitat amb la Llei 3/1983, de 15 de juny, de normalització lingüística, que estableix a l’article 10 que “els topònims de Galícia tindran com a única forma oficial la gallega”. És interessant constatar que la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, a l’articla 18.1 expressa el mateix que la gallega: “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana”. I afegeix: “d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Aquesta sentència aclareix que l’idioma (i per extensió, l’ortografia) dels topònims no és cap competència municipal, i que corregir aquestes deficiències d’ofici no és cap vulneració del principi d’autonomia local.

En una reunió mantinguda el 7 de febrer de 2024 amb el Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran i el Director d’Assistència Jurídica de la Direcció General d’Administració Local, aquest va manifestar que a la Generalitat li resultava impossible corregir d’ofici els topònims deturpats perquè primava la competència del ple per a dur a terme modificacions a la denominació dels municipis que estableix l’article 123.1e de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local. Aquesta afirmació no és correcta en absolut, i ben al contrari, la jurisprudència del Suprem estableix que “el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales” i recorda que les competències lingüístiques estan transferides a les comunitats autònomes. Per tant, l’argument de l’autonomia municipal, que ha brandat des de sempre la Generalitat per no fer res amb els topònims deturpats, és desmuntat per la jurisprudència del Tribunal Suprem i també per la del Tribunal Constitucional.

Aquesta sentència referida és igualment vàlida per al marc jurídic català, que no és diferent en l’essencial del gallec pel que fa a l’atribució constitucional i estatutària de competències lingüístiques i toponímiques. Destaquem les parts d’aplicació al cas de la toponímia de Catalunya, per tractar-se d’exactament les mateixes competències:

El artículo 3.2 de la Constitución dispone, respecto de las lenguas distintas del castellano, que “serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos”. Es por eso que la sentencia del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 de junio, tiene declarado que “el artículo 3.2 de la Constitución de 1978 remite la regulación de la oficialidad de las lenguas españolas distintas del castellano a los Estatutos de Autonomía de las respectivas Comunidades Autónomas y, sobre la base de éstos, a sus correspondientes órganos competentes, con el límite que pueda proceder de reservas constitucionales expresas. Los Estatutos contienen, de esta suerte, mandatos a las correspondientes instituciones autonómicas para regular la cooficialidad de las lenguas propias de las respectivas Comunidades Autónomas”.

[…]

En el aspecto concreto de los topónimos, la sentencia constitucional de 21 de diciembre de 1989 expresa que “la aprobación de la alteración o cambio de nombre de los municipios es típica competencia de ejecución en materia de régimen local que, con arreglo al marco constitucional de distribución de competencias, los Estatutos de Galicia y de Cataluña atribuyen a sus respectivas Comunidades Autónomas”.

[…]

La Ley 3/1983, de 15 de junio, del Parlamento gallego, sobre normalización lingüística en Galicia, no es sino el desarrollo de esta competencia, por lo que su constitucionalidad, en el aspecto concreto que aquí se examina, está fuera de toda duda pese a lo alegado en contra por el recurrente, lo que libera a esta sala de plantear la cuestión al Tribunal Constitucional.

[…]

Ya se ha razonado anteriormente de forma suficiente que la competencia de que se trata viene conferida a la Comunidad Autónoma de Galicia, en virtud del reparto competencial establecido en la Constitución y en el Estatuto gallego. Esta Sala en su sentencia de 25 de septiembre de 2000 indicó que “tales previsiones legales no son contrarias a la autonomía municipal en su aspecto de autoorganización, pues como ha tenido ocasión de reiterar esta Sala (SSTS 21 de septiembre y 13 de octubre de 1998), la normalización lingüística de una lengua o idioma cooficial entra en el ámbito o esfera de intereses de la comunidad local, pero excede de ella para afectar, de modo prioritario a los de la Comunidad Autónoma que tiene atribuida la específica competencia lingüística. Así pues, el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales”.

Pero es que además, en el caso concreto que se examina, la actuación de la Junta de Galicia es meramente automática y responde al mandato impuesto por el artículo 10 de la Ley 3/1983, de tal manera que si conforme a dicho precepto “los topónimos de Galicia tendrán como única forma oficial la gallega”, el Decreto se limita a traducir a esta lengua vernácula el nombre castellano, con lo que el requisito establecido en el artículo 13.1de la Ley de Bases del Régimen Local para el supuesto de alteración no tiene sentido en este caso concreto […]

L’exercici competencial que permet a la Generalitat corregir d’ofici els topònims inscrits amb faltes ortogràfiques al Registre d’ens del sector públic de Catalunya es desenvolupa, amb successives habilitacions, de forma piramidal, des del cim cap a la base, amb aquesta estructura:

PRIMER.
L’article 3.1 de la Constitució disposa, sobre les llengües diferents al castellà, que “serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos”.

SEGON.
L’article 143.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que “correspon a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català.”

TERCER.
Els topònims de Catalunya són competència exclusiva de la Generalitat per l’art. 151 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

QUART.
La Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans diu a l’article 1 que “Es reconeix que l’Institut d’Estudis Catalans és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català”. A l’article 2 també diu que “L’ús lingüístic dels òrgans de l’Administració de la Generalitat, de les corporacions locals, de l’Administració de l’Estat a Catalunya i de les entitats autònomes, les empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades administracions ha de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans.”

CINQUÈ.
L’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”.

SISÈ.
L’atribució de modificar el nom oficial del municipi correspon al Ple de l’Ajuntament per l’art. 123.1e de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local i per l’art. 31.1 del DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (TRLMC). Tanmateix, no és competència del ple establir l’ortografia dels topònims, que per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, han de seguir la normativa lingüística de l’IEC. Per tant adaptar un topònim a la normativa lingüística no és cap modificació, sinó una correcció.

SETÈ.
La jurisprudència del Tribunal Suprem (STS 6918/2001) és clara determinant que la correcció ortogràfica dels topònims per part de l’administració autonòmica no és cap vulneració de l’autonomia municipal, ja que “el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales”.

VUITÈ.
La legislació catalana preveu, a l ‘art. 31.3 del TRLMC, un procediment pel qual el Govern es reserva el dret a resoldre definitivament qualsevol procediment de canvi de nom iniciat per un ajuntament si conté incorreccions lingüístiques.

NOVÈ.
Aquest procediment referit al punt anterior es desenvolupa reglamentàriament a l’art. 4 del DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya. Segons el mateix reglament el Govern també pot proposar als ajuntaments amb topònims que no compleixin la Llei de Política Lingüística que els corregeixin. Tanmateix aquest procediment, regulat als articles 5 i 6 del mencionat Decret 139/2007, disposa que l’ajuntament requerit pot ignorar el requeriment, la qual cosa, de facto, implica que el decret permet vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. Això és una contradicció interna de la norma que causa inseguretat jurídica, i pel principi de jerarquia normativa (art. 9.3 de la Constitució) aquests articles del Decet 139/2007 són nuls en contradir el que disposa una norma de rang superior (l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).

DESÈ.
En dues ocasions el Govern ha usat la potestat que li confereix l’art. 31.1 del TRLMC, per evitar la inscripció al Registre d’ens del sector públic de Catalunya de formes toponímiques amb faltes ortogràfiques. Es tracta del DECRET 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent i de l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella. Per tant, atenent al principi “Qui potest plus, potest minus”, i veient la jurisprudència citada, és obvi que el Govern, si per l’art. 31.1 del TRLRLMC pot resoldre definitivament qualsevol procediment de canvi de nom iniciat per un ajuntament si conté incorreccions lingüístiques, també ha de resoldre la situació dels topònims que ja estiguin inscrits al registre oficial amb faltes ortogràfiques o en llengües diferents de la catalana. Perquè l’objectiu d’aquest art. 31.1 és evitar que arribin al registre topònims que no compleixin la Llei de Política Lingüística, i per tant els que ja hi són sense complir-la s’han de corregir.

En conclusió, el Govern ha de garantir que els topònims inscrits al Registre d’ens del sector públic de Catalunya compleixin la Llei 1/1998, de Política Lingüística, i per tant ha de dur a terme les correccions necessàries als que hi són inscrits sense respectar-la, ha de publicar les rectificacions al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i les ha de notificar a l’Administració de l’Estat perquè siguin publicades al Boletín Oficial del Estado, en compliment del que disposa l’art. 14 de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases de Régimen Local.

En tot cas, i en una segona via d’atac al problema, la STS 6918/2001 fixa jurisprudència i és un fonament definitiu perquè els jutjats del contenciós-administratiu obliguin els plens dels ajuntaments infractors a adoptar els acords necessaris per a satisfer el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística.

[07/11/2024]

A l’apartat “Preguntes Més Freqüents” de l’Oficina de Garanties Lingüístiques hi consta, sobre la toponímia, que “Les denominacions oficials en català i en aranès, establertes d’acord amb normativa vigent, són les úniques legals a tots els efectes” i que “Les formes oficials dels noms de lloc de Catalunya són només en català”. La normativa vigent estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma legal la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC (art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística). Els topònims Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp no compleixen el precepte fixat per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant no poden ser oficials, malgrat tinguin, espúriament, aquesta consideració a tots els efectes. Aquests topònims consten recollits a la fitxa 6625 d’Optimot, que sota l’epígraf “topònims oficials no normatius” els defineix com noms de lloc oficials que “presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Això entra en claríssima contradicció amb el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i suposa, a més, una vulneració dels drets lingüístics, ja que els qui viuen en aquests municipis no poden usar els topònims oficials legals i se’ls imposa l’ús de formes deturpades, que en els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp són, a més, frut de la repressió franquista contra la llengua.

Hem demanat que el Govern de la Generalitat de Catalunya protegeixi els drets lingüístics dels ciutadans i que obligui aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i a oficialitzar la denominació legal dels seus topònims, que no és cap altra que la normativa.

[28/10/2024]

La situació política a l’Aragó posa en risc el català a la Franja de Ponent i l’aragonès a la resta de territoris. PP i VOX, que governen en coalició, han acordat suprimir la Direcció General de Política Lingüística, modificar la Llei de Llengües i eliminar les ajudes a les entitats que treballen per a promoure el català.

El 1984 disset ajuntaments van signar la Declaració de Mequinensa perquè el català s’ensenyés a les escoles de la Franja com a assignatura voluntària. El 2013 el govern de coalició de PP i Partit Aragonès van reanomenar la llengua catalana i l’aragonesa com a LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) a la Llei de Llengües de 2013. Això va provocar una Segona Declaració de Mequinensa, subscrita aquest cop per trenta ajuntaments franjolins. El 2016 el PSOE va eliminar la denominació de LAPAO de la Llei de Llengües de 2013 i hi restaurà l’ús dels noms correctes dels idiomes: català i aragonès.

L’anunci de mesures hostils contra el català i l’aragonès per part del govern de coalició de PP i VOX a l’Aragó planteja la possibilitat d’una Tercera Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.

Proposem als ajuntaments franjolins que, amb Tercera Declaració o sense, s’activin per a defensar l’idioma en un camp on hi tenen potestat i autonomia: la toponímia municipal.

Aquesta és la llista dels topònims de la Franja. En negreta, la forma normativa aprovada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; entre parèntesi la comarca a la qual pertanyen, i en cursiva el nom oficial deturpat. Les dobles denominacions oficials s’indiquen amb una barra (/). Es marquen amb un asterisc (*) els toppònims que ja són oficials exclusivament en català:

Aiguaviva de Bergantes (Matarranya); Aguaviva/Aiguaviva de Bergantes

Albelda (Llitera)*

Areny de Noguera (Ribagorça); Arén/Areny de Noguera

Arenys de Lledó (Matarranya); Arens de Lledó/Arenys de Lledó

Baells (Llitera); Baélls

Bellmunt de Mesquí (Matarranya); Belmonte de San José/Bellmunt de Mesquí

Benavarri (Ribagorça); Benabarre/Benavarri

Beranui (Ribagorça); Veracruz

Beseit (Matarranya); Beceite/Beseit

Bonansa (Ribagorça)*

Calaceit (Matarranya); Calaceite/Calaceit

el Campell (Llitera); Alcampell

Camporrells (Llitera); Camporrélls

la Canyada de Beric (Matarranya); La Cañada de Verich/la Canyada de Beric

Castellonroi (Llitera); Castillonroy

Castigaleu (Ribagorça)*

la Codonyera (Matarranya); La Codoñera/la Codonyera

Cretes (Matarranya); Cretas/Queretes

Estopanyà (Ribagorça); Estopiñán del Castillo/Estopanyà

Faió (Matarranya); Fayón

Favara de Matarranya (Matarranya); Fabara

Fondespatia (Matarranya); Fuentespalda/Fontdespatia

Fórnols de Matarranya (Matarranya); Fórnoles/Fórnols

Fraga (Baix Cinca)*

la Freixneda (Matarranya); La Fresneda/La Freixneda

la Ginebrosa (Matarranya); La Ginebrosa/la Ginebrosa

Lasquarri (Ribagorça); Lascuarre

Lledó d’Algars (Matarranya); Lledó

Maella (Matarranya)*

Massalió (Matarranya); Mazaleón/Massalió

Mequinensa (Baix Cinca) Mequinenza/Mequinensa

Monesma i Queixigar (Ribagorça); Monesma y Cajigar/Monesma i Caxigar

Montanui (Ribagorça); Montanuy/Montanui

Mont-roig de Tastavins (Matarranya); Monroyo/Montroig

Nonasp (Matarranya); Nonaspe

les Paüls (Ribagorça); Laspaúles/Laspaúls

Pena-roja (Matarranya); Peñarroya de Tastavins/Pena-roja de Tastavins

Peralta de la Sal (Llitera); Peralta de Calasanz

la Pobla de Roda (Ribagorça); Isábena

la Portellada (Matarranya); La Portellada

el Pont de Montanyana (Ribagorça); Puente de Montaña/Pont de Montanyana

Ràfels (Matarranya); Ráfales/Ráfels

Saidí (Baix Cinca); Zaidín/Saidí

Sant Esteve de Llitera (Llitera); San Esteban de Litera

Sanui i Alins (Llitera); Azanuy-Alíns

Sopeira (Ribagorça)*

la Sorollera (Matarranya); La Cerollera

Tamarit de Llitera (Llitera); Tamarite de Litera

Tolba (Ribagorça); Tolva/Tolba

Torredarques (Matarranya); Torre de Arcas/Torredarques

la Torre del Comte (Matarranya); Torre del Compte/La Torre del Comte

la Torre de Vilella (Matarranya); Torrevelilla/Torre de Vilella

Torrent de Cinca (Baix Cinca); Torrente de Cinca/Torrent de Cinca

el Torricó (Llitera); Altorricón

Valldellou (Llitera); Baldellou

Vall-de-roures (Matarranya); Valderrobres/Vall de Roures

la Vall de Tormo (Matarranya); Valdeltormo/La Vall del Tormo

Valljunquera (Matarranya); Valjunquera/Valljunquera

Vensilló (Llitra); Vencillón

Viacamp (Ribagorça); Viacamp y Litera/Viacamp i Lliterà

Vilella de Cinca (Baix Cinca); Velilla de Cinca/Vilella de Cinca

Animem als ajuntaments a iniciar expedients d’oficialització dels noms dels seus municipis NOMÉS en català, en base a aquests fonaments jurídics:

L’article 23 de la Ley 7/1999, de 9 de abril, de Administración Local de Aragón, diu: “La denominación de los municipios será en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”.

L’article 22.i de la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, diu: “En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas y modalidades lingüísticas propias, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio, sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local, tanto en relación con los municipios como con las comarcas.”

La interpretació d’aquest article (“además de la castellana”) pot fer pensar que la toponímia en català només s’accepti com a cooificial. Tanmateix, afegeix que “sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local”. I aquesta legislació (Ley 7/1999) deixa clar que la denominació dels municipis pot ser “en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”. De cap manera no es pot concloure que les denominacions catalanes hagin de ser, només, oficials en forma bilingüe.

L’ACORD normatiu 1/2023, de 27 de febrer, de l’Academia Aragonesa de la Lengua, sobre
la normativa d’ús ofcial del català d’Aragó, es fixa en aquests termes: “Als efectes previstos als articles 7.2 i 8 de la Llei 3/2013 i en relació amb el català d’Aragó, es considera “ús correcte” d’aquesta llengua la utilització del model normatiu composicional establert per l’Institut d’Estudis Catalans al Diccionari de la llengua catalana, la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografa catalana. Tanmateix, pel fet d’inscriure’s en el context normatiu de la llengua comuna i per proximitat dialectal, en la mesura que coincideix amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, també és aplicable el determinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.” Per tant, la denominació oficial dels municipis en la llengua “tradicional de su toponimia” que preveu la Llei 7/1999 s’ha d’entendre escrita segons la normativa d’ús oficial del català d’Aragó, per l’Acord normatiu 1/2023.

Per a un recull complet de la legislació aplicable podeu veure aquest informe preparat per la Comissió de Toponímia de l’Aragó el 2020.

A la vista de tot això, de cap manera no es pot concloure que els ajuntaments de la Franja no puguin oficialitzar els topònims dels seus municipis exclusivament en català, i només una interpretació forçada i restrictiva de la llei podria impedir-ho.. Instem els ajuntaments de la Franja a iniciar els expedients de canvi de nom dels seus municipis per a oficialitzar exclusivament les seves formes catalanes. En cas que el govern aragonès no els ho autoritzi, els animem a estudiar la judicialització de la matèria, car cap legislació impedeix que els topònims oficials franjolins puguin ser exclusivament en català, i la que podria suggerir-ho segons la interpretació que se’n fes (la Llei de Llengües del 2013) entraria en contradicció amb la Llei d’Administració Local de l’Aragó de 1999.

[27/09/2024]