El castell de cartes en què es basa la línia de defensa de la Generalitat de Catalunya per mantenir com a oficials les grafies il·legals per no normatives dels topònims de diversos municipis i nuclis de població del país s’està desintegrant. Davant l’estratègia de fiscalització exhaustiva que estem duent a terme des de Cabassers.org a través de les Sol·licituds d’Accés a la Informació Pública (SAIP), l’Administració catalana ha optat pel replegament més qüestionable: rentar-se les mans, obrir un tallafocs institucional i carregar tota la responsabilitat de la toponímia il·legal sobre les espatlles d’una funcionària que ja s’ha jubilat.

Els fets es deriven de la resolució de l’expedient de transparència PRE_2026_EXP_SIP001SOL2_00016827, dictada aquest mes de juny de 2026. Des de la nostra plataforma vam exigir conèixer la identitat (nom, cognoms i càrrec) de l’autor o autora de la famosa nota jurídica de l’Assessoria Jurídica de Cultura del febrer de 2023 (ref. JU94_K400_006_23). Aquest obscur paper d’oficina, que amaga l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística i afirma que els informes toponímics de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) «no són vinculants», és el comodí que la Direcció General d’Administració Local (DGAL) va utilitzar el juliol de 2025 per respondre a la nostra plataforma assegurant alegrement que els topònims que incompleixen la Llei de política lingüística «no són il·legals».

La resposta del Departament de Política Lingüística per denegar-nos el nom de la lletrada és una confessió de feblesa jurídica i institucional sense precedents. Tot i intentar justificar l’anonimat de l’autora, la resolució de la Generalitat li carrega tota la responsabilitat de l’informe i afirma literalment:

«…els professionals dels serveis jurídics emeten els seus criteris i valoracions sota la seva responsabilitat tècnica i jurídica i amb autonomia de criteri…»

I reblen el clau assegurant que la conclusió jurídica d’aquella nota:

«…respon exclusivament al criteri professional del seu autor o autora, que n’assumeix íntegrament el contingut, la motivació i les conclusions…»

La maniobra és d’una covardia política clamorosa. La Generalitat de Catalunya ens està dient, de manera oficial i per escrit, que la tesi jurídica utilitzada per a frenar la correcció d’ofici de la toponímia oficial i saltar-se l’article 18.1 de la Llei 1/1998 no és una doctrina oficial de la Generalitat, sinó l’opinió particular, privada i aïllada d’una treballadora concreta.

Però el buit argumental de l’Administració no s’atura aquí. En la mateixa resolució, el Departament confessa textualment:

«No consta, per tant, cap procés formalitzat de validació, supervisió o emissió d’instruccions sobre el criteri jurídic contingut en la nota…»

És a dir, la Generalitat reconeix que ha estat bloquejant la correcció dels topònims que incompleixen la Llei de Política Lingüística basant-se en un document que mai va passar cap filtre, que mai va ser supervisat per cap instància superior i que no compta amb cap aval. S’ha governat un afer de dignitat lingüística nacional a cop d’ocurrència de passadís.

Finalment, la Generalitat intenta fer servir la condició de jubilada de la lletrada com un escut humà, al·legant que identificar-la la sotmetria a un escrutini públic «sense que actualment disposi de la possibilitat institucional de contextualitzar-ne o defensar-ne el contingut». Un parany conceptual sagnant: si l’autora ja no hi és per a defensar el text, i l’Administració diu que la responsabilitat és exclusivament d’ella, la Generalitat està admetent que la seva línia de defensa s’ha quedat completament òrfena de pare i mare.

Davant d’aquest atemptat als principis de transparència (la jubilació no extingeix el caràcter públic de les signatures dels funcionaris en exercici de potestats públiques), des de Cabassers.org ja hem presentat la corresponent reclamació davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obligar el Govern a donar la cara i facilitar la informació demanada.

Està quedant suficientment acreditat de forma objectiva que l’Administració no té arguments legals per a defensar el que anomena «toponímia oficial no normativa»; només té una opinió particular sense supervisar d’una persona que ja ha agafat la porta de sortida. La veritat i la llei només tenen un camí, i cada dia que passa estem més a prop de restablir-les.

El dia 11 de juliol de 2025 el Director General de la Direcció General d’Administració Local responia un escrit nostre on demanàvem la correcció dels topònims il·legals afirmant que «no ens trobem davant topònims il·legals per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, sinó que es tracta de topònims oficials no normatius, que malgrat no seguir la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans o la tradició toponomàstica tenen caràcter oficial».

El 29 d’abril de 2026 vam presentar una SAIP on demanàvem còpia dels informes jurídics o dictàmens que serveixen de base legal per a la creació o el manteniment de la categoria jurídica de «topònim oficial no normatiu».

En resposta a aquella sol·licitud, el Departament de Política Lingüística va manifestar el següent el dia 11/06/2026:

«En relació amb aquesta qüestió, cal dir que l’escrit del director general d’Administració Local en què apareix l’expressió “topònims oficials no normatius” (sense que es pugui parlar en cap cas de cap “categoria jurídica” ni tampoc, per tant, de la creació o el manteniment d’aquesta categoria) és del juliol del 2025. El Departament de la Presidència, i concretament la DG d’Administració Local informa que no disposa de cap informe jurídic o dictamen que servís de base legal per redactar aquest escrit, tot i que precisa que sí que va tenir en compte la nota/informe jurídic que havia emès l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura el febrer del 2023 en relació amb aquest mateix tema. En aquest sentit, és en aquesta darrera nota en què en el primer paràgraf de les conclusions es fa referència al fet que el nom d’aquests municipis, tot i incomplir la normativa de l’IEC, és l’oficial, punt en què, com estem dient, coincideixen aquests dos documents.»

Així doncs, aquest document constitueix un reconeixement explícit del fet que el que la Generalitat de Catalunya anomena «topònims oficials no normatius» no té cap base legal. En aquest sentit cal destacar que la resposta a la sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) remarca que el nom dels municipis considerats «topònims oficials no normatius» «tot i incomplir la normativa de l’IEC, és l’oficial», però ja no afirma, com sí que ho feia l’escrit de la DGAL, que siguin legals. Perquè si incompleixen la normativa de l’IEC contravenen frontalment el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística: «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans».

Fins i tot la Generalitat intenta excusar-se dient que «topònims oficials no normatius» és una simple «expressió» d’una carta del juliol de 2025 i que «en cap cas» és una categoria jurídica o criteri mantingut, tot i que la DGAL ho presentava com una afirmació categòrica de Dret. En canvi, el mateix servei lingüístic oficial de la Generalitat, l’Optimot, manté publicada a la seva web una fitxa informativa dedicada exclusivament a la «toponímia oficial no normativa» des de l’any 2012 com a mínim, la darrera versió de la qual va ser actualitzada i publicada el 2023. Com pot dir el Departament de Política Lingüística que és una «expressió de 2025» d’una carta d’Administració Local, quan els seus propis serveis lingüístics fa catorze anys que en fan difusió pública? El Govern s’ha vist tan acorralat per les nostres preguntes que ha intentat negar la paternitat del seu propi invent de la «toponímia oficial no normativa», sense adonar-se que l’Optimot en custodia les proves des de fa més d’una dècada.

A la mateixa SAIP demanàvem la identificació del precepte legal concret (article i llei) que, per sobre de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, permeti que una grafia que incompleix la normativa lingüística de l’IEC pugui mantenir el caràcter d’oficial en el Registre del sector públic local de Catalunya. Van resoldre inadmetre aquesta part de la petició per considerar-la una consulta jurídica. Tanmateix, hem presentat reclamació a la GAIP perquè a la SAIP no s’hi demana cap assessorament, ni cap opinió jurídica, ni cap valoració teòrica. El que es demana és, exclusivament, la identificació d’una dada objectiva i preexistent: la norma jurídica de rang legal (article i llei) en la qual l’Administració diu sustentar la seva pròpia actuació pública. Les lleis i decrets aplicats per les administracions públiques en l’exercici de les seves potestats no són opinions; són el marc legal de caràcter públic i publicat (DOGC) que ha de ser completament accessible i traçable pels ciutadans. El problema que té la Generalitat és que no pot citar cap norma que permeti el manteniment de topònims il·legals al Registre del sector públic local de Catalunya. Aquest registre no és un simple calaix de sastre desvinculat de l’ordenament; té la funció de fixar quina és l’única denominació que es pot utilitzar en el tràfic jurídic, com deixa meridianament clar l’art. 1 del Decret 139/2007: «El nom oficial dels municipis de Catalunya és el que figura inscrit en el Registre d’ens locals de Catalunya».

El castell de cartes ha caigut. La toponímia «oficial no normativa» és il·legal, perquè és una arbitrarietat sense fonament jurídic, com ha reconegut per escrit la Generalitat. Continuar en la il·legalitat contumaç l’únic que fa és traçar un camí molt recte cap als Tribunals, i recomanem al Govern que s’estalviï la vergonya de veure com són els jutges els qui facin la feina que haurien de fer des dels departaments de la Generalitat.