Cabacés és un exònim castellà i la fonètica ho demostra

Cabassers en català i Cabacés en castellà. Com Lleida en català i Lérida en castellà. Això tan senzill d’entendre és el que no volen reconèixer els qui defensen el disbarat de voler que Cabassers s’escrigui, en català, com “Cabacés”. Si hom no en té prou amb les publicacions acadèmiques que demostren aquesta evidència momés cal que vagi a l’empirisme i comprovi per sí mateix la pronunciació del nom en castellà per veure que la grafia Cabacés no és res més que un exònim.

Vegem en primer lloc com una periodista de TVE pronuncia [kaβa’θes] en llegir Cabacés, en aquesta peça sobre uns incendis del setembre de 2024: Vídeo a Youtube.

En segon lloc vegem com un habitant de Cabassers pronuncia [kaβa’θes] quan enraona en castellà, en aquest vídeo d’El Periódico.

image_pdfPDFimage_printImpressió

La jurisprudència del Tribunal Suprem avala que la Generalitat corregeixi d’ofici els topònims amb faltes perquè els ajuntaments no tenen competències en matèria lingüística

La jurisprudència del Tribunal Suprem és clara determinant que la correcció ortogràfica dels topònims per part de l’administració autonòmica no és cap vulneració de l’autonomia municipal. Així ho estableix la sentència del Tribunal Suprem 6918/2001, derivada d’un recurs de cassació interposat per l’ajuntament de A Coruña contra la Xunta de Galícia i l’Administació de l’Estat per la inscripció en galleg del topònim al Registro de Entidades Locales.

Pretenia, l’ajuntament de A Coruña, que el topònim oficial es mantingués en castellà, “La Coruña”, pretensió que la sentència va desestimar. El primer argument per a la desestimació és l’existència del Decret de la Xunta de Galícia 146/1984, de 27 de setembre, que oficialitzava el topònim A Coruña de conformitat amb la Llei 3/1983, de 15 de juny, de normalització lingüística, que estableix a l’article 10 que “els topònims de Galícia tindran com a única forma oficial la gallega”. És interessant constatar que la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, a l’articla 18.1 expressa el mateix que la gallega: “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana”. I afegeix: “d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Aquesta sentència aclareix que l’idioma (i per extensió, l’ortografia) dels topònims no és cap competència municipal, i que corregir aquestes deficiències d’ofici no és cap vulneració del principi d’autonomia local.

En una reunió mantinguda el 7 de febrer de 2024 amb el Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran i el Director d’Assistència Jurídica de la Direcció General d’Administració Local, aquest va manifestar que a la Generalitat li resultava impossible corregir d’ofici els topònims deturpats perquè primava la competència del ple per a dur a terme modificacions a la denominació dels municipis que estableix l’article 123.1e de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local. Aquesta afirmació no és correcta en absolut, i ben al contrari, la jurisprudència del Suprem estableix que “el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales” i recorda que les competències lingüístiques estan transferides a les comunitats autònomes. Per tant, l’argument de l’autonomia municipal, que ha brandat des de sempre la Generalitat per no fer res amb els topònims deturpats, és desmuntat per la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Aquesta sentència referida és igualment vàlida per al marc jurídic català, que no és diferent en l’essencial del gallec pel que fa a l’atribució constitucional i estatutària de competències lingüístiques i toponímiques. Destaquem les parts d’aplicació al cas de la toponímia de Catalunya, per tractar-se d’exactament les mateixes competències:

El artículo 3.2 de la Constitución dispone, respecto de las lenguas distintas del castellano, que “serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos”. Es por eso que la sentencia del Tribunal Constitucional 82/1986, de 26 de junio, tiene declarado que “el artículo 3.2 de la Constitución de 1978 remite la regulación de la oficialidad de las lenguas españolas distintas del castellano a los Estatutos de Autonomía de las respectivas Comunidades Autónomas y, sobre la base de éstos, a sus correspondientes órganos competentes, con el límite que pueda proceder de reservas constitucionales expresas. Los Estatutos contienen, de esta suerte, mandatos a las correspondientes instituciones autonómicas para regular la cooficialidad de las lenguas propias de las respectivas Comunidades Autónomas”.

[…]

En el aspecto concreto de los topónimos, la sentencia constitucional de 21 de diciembre de 1989 expresa que “la aprobación de la alteración o cambio de nombre de los municipios es típica competencia de ejecución en materia de régimen local que, con arreglo al marco constitucional de distribución de competencias, los Estatutos de Galicia y de Cataluña atribuyen a sus respectivas Comunidades Autónomas”.

[…]

La Ley 3/1983, de 15 de junio, del Parlamento gallego, sobre normalización lingüística en Galicia, no es sino el desarrollo de esta competencia, por lo que su constitucionalidad, en el aspecto concreto que aquí se examina, está fuera de toda duda pese a lo alegado en contra por el recurrente, lo que libera a esta sala de plantear la cuestión al Tribunal Constitucional.

[…]

Ya se ha razonado anteriormente de forma suficiente que la competencia de que se trata viene conferida a la Comunidad Autónoma de Galicia, en virtud del reparto competencial establecido en la Constitución y en el Estatuto gallego. Esta Sala en su sentencia de 25 de septiembre de 2000 indicó que “tales previsiones legales no son contrarias a la autonomía municipal en su aspecto de autoorganización, pues como ha tenido ocasión de reiterar esta Sala (SSTS 21 de septiembre y 13 de octubre de 1998), la normalización lingüística de una lengua o idioma cooficial entra en el ámbito o esfera de intereses de la comunidad local, pero excede de ella para afectar, de modo prioritario a los de la Comunidad Autónoma que tiene atribuida la específica competencia lingüística. Así pues, el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales”.

Pero es que además, en el caso concreto que se examina, la actuación de la Junta de Galicia es meramente automática y responde al mandato impuesto por el artículo 10 de la Ley 3/1983, de tal manera que si conforme a dicho precepto “los topónimos de Galicia tendrán como única forma oficial la gallega”, el Decreto se limita a traducir a esta lengua vernácula el nombre castellano, con lo que el requisito establecido en el artículo 13.1de la Ley de Bases del Régimen Local para el supuesto de alteración no tiene sentido en este caso concreto […]

L’exercici competencial que permet a la Generalitat corregir d’ofici els topònims inscrits amb faltes ortogràfiques al Registre d’ens del sector públic de Catalunya es desenvolupa, amb successives habilitacions, de forma piramidal, des del cim cap a la base, amb aquesta estructura:

PRIMER.
L’article 3.1 de la Constitució disposa, sobre les llengües diferents al castellà, que “serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos”.

SEGON.
L’article 143.1 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya diu que “correspon a la Generalitat de Catalunya la competència exclusiva en matèria de llengua pròpia, que inclou, en tot cas, la determinació de l’abast, els usos i els efectes jurídics de la seva oficialitat, i també la normalització lingüística del català.”

TERCER.
Els topònims de Catalunya són competència exclusiva de la Generalitat per l’art. 151 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

QUART.
La Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans diu a l’article 1 que “Es reconeix que l’Institut d’Estudis Catalans és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català”. A l’article 2 també diu que “L’ús lingüístic dels òrgans de l’Administració de la Generalitat, de les corporacions locals, de l’Administració de l’Estat a Catalunya i de les entitats autònomes, les empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades administracions ha de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans.”

CINQUÈ.
L’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”.

SISÈ.
L’atribució de modificar el nom oficial del municipi correspon al Ple de l’Ajuntament per l’art. 123.1e de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local i per l’art. 31.1 del DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (TRLMC). Tanmateix, no és competència del ple establir l’ortografia dels topònims, que per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, han de seguir la normativa lingüística de l’IEC. Per tant adaptar un topònim a la normativa lingüística no és cap modificació, sinó una correcció.

SETÈ.
La jurisprudència del Tribunal Suprem (STS 6918/2001) és clara determinant que la correcció ortogràfica dels topònims per part de l’administració autonòmica no és cap vulneració de l’autonomia municipal, ja que “el cumplimiento y ejecución in génere de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales”.

VUITÈ.
La legislació catalana preveu, a l ‘art. 31.3 del TRLMC, un procediment pel qual el Govern es reserva el dret a resoldre definitivament qualsevol procediment de canvi de nom iniciat per un ajuntament si conté incorreccions lingüístiques.

NOVÈ.
Aquest procediment referit al punt anterior es desenvolupa reglamentàriament a l’art. 4 del DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya. Segons el mateix reglament el Govern també pot proposar als ajuntaments amb topònims que no compleixin la Llei de Política Lingüística que els corregeixin. Tanmateix aquest procediment, regulat als articles 5 i 6 del mencionat Decret 139/2007, disposa que l’ajuntament requerit pot ignorar el requeriment, la qual cosa, de facto, implica que el decret permet vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. Això és una contradicció interna de la norma que causa inseguretat jurídica, i pel principi de jerarquia normativa (art. 9.3 de la Constitució) aquests articles del Decet 139/2007 són nuls en contradir el que disposa una norma de rang superior (l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).

DESÈ.
En dues ocasions el Govern ha usat la potestat que li confereix l’art. 31.1 del TRLMC, per evitar la inscripció al Registre d’ens del sector públic de Catalunya de formes toponímiques amb faltes ortogràfiques. Es tracta del DECRET 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent i de l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella. Per tant, atenent al principi “Qui potest plus, potest minus”, i veient la jurisprudència citada, és obvi que el Govern, si per l’art. 31.1 del TRLRLMC pot resoldre definitivament qualsevol procediment de canvi de nom iniciat per un ajuntament si conté incorreccions lingüístiques, també ha de resoldre la situació dels topònims que ja estiguin inscrits al registre oficial amb faltes ortogràfiques o en llengües diferents de la catalana. Perquè l’objectiu d’aquest art. 31.1 és evitar que arribin al registre topònims que no compleixin la Llei de Política Lingüística, i per tant els que ja hi són sense incomplir-la s’han de corregir.

En conclusió, el Govern ha de garantir que els topònims inscrits al Registre d’ens del sector públic de Catalunya compleixin la Llei 1/1998, de Política Lingüística, i per tant ha de dur a terme les correccions necessàries als que hi són inscrits sense respectar-la, ha de publicar les rectificacions al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i les ha de notificar a l’Administració de l’Estat perquè siguin publicades al Boletín Oficial del Estado, en compliment del que disposa l’art. 14 de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases de Régimen Local.

En tot cas, i en una segona via d’atac al problema, la STS 6918/2001 fixa jurisprudència i és un fonament definitiu perquè els jutjats del contenciós-administratiu obliguin els plens dels ajuntaments infractors a adoptar els acords necessaris per a satisfer el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística.

[07/11/2024]

image_pdfPDFimage_printImpressió

Els informes toponímics de l’IEC són vinculants

El passat 28/10/2024 vam adreçar una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques del Govern que corregís la toponímia”oficial” no normativa, contrària a la Llei de Política Lingüística. El 5 de novembre de 2024 hem rebut resposta a la sol·licitud, que transcrivim tot seguit:

Hola,

El febrer del 2023 el Departament de Política Lingüística (aleshores Secretaria de Política Lingüística) va fer una consulta a l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura relativa al tema que planteges i a la possibilitat de promoure una revisió de l’ortografia de les formes toponímiques oficials actuals d’acord amb la normativa vigent aplicable a les denominacions dels municipis.

En aquest sentit, l’informe emès per l’Assessoria Jurídica indicava que “les corporacions locals han de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, d’acord amb la seva norma reguladora, però cal tenir en compte que els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants”. Tenint en compte la normativa actual en matèria toponímica i de canvi de nom dels municipis, afegia “…tot i que el Govern, a proposta del conseller de Governació i Administracions Públiques, pugui proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients, la potestat per aprovar o modificar el nom d’un municipi correspon exclusivament al Ple de l’ajuntament, el qual ha d’aprovar un acord amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació municipal.”

Per tant, d’acord amb el que disposa l’article 30.1 del Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, la denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament i s’ha de dur a terme per mitjà del procediment establert a l’article 31. Ara per ara, doncs, la llei no permet fer cap acció comuna, ja que es tracta d’una decisió que ha de prendre cada Ajuntament per majoria absoluta del seu ple. Representants d’aquest Departament van ser presents en l’acte que va organitzar l’Ajuntament de Cabacés el 12 de juliol per tractar el tema del canvi de nom del municipi. Entenem, doncs, que és una qüestió que preocupa l’Ajuntament i que s’està plantejant, atès que aquest era el segon acte obert que es feia amb el mateix objectiu informatiu.

Gràcies per utilitzar aquest servei.

Departament de Política Lingüística
Generalitat de Catalunya

Destaca, en primer lloc, que la resposta l’han fet arribar per correu electrònic, al cos del text, sense signatura digital de ningú que se’n faci responsable. També crida l’atenció el tractament de “tu” i l’encapçalament informal “Hola”. La resposta ve a dir, bàsicament, que el Govern no pot fer cap acció de conjunt per obligar aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i que la decisió l’ha de prendre cada ajuntament per majoria absoluta del seu ple. Explica que el febrer de 2023 un informe de l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura va determinar que els informes toponímics de l’IEC “no són vinculants”. El fonaments de dret i la praxi, en canvi, desmenteixen categòricament aquesta afirmació:

En primer lloc l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística deixa clar que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa de l’IEC. En segon lloc, la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institu d’Estudis Catalans diu a l’art. 1 que se’l reconeix com “la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català”. Per tant difícilment un informe emès per l’autoritat lingüística pot no ser vinculant. I la praxi així ho corrobora: el DECRET 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent i l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella van denegar l’oficialització de deturpacions justament perquè l’IEC havia emès informes desfavorables. Si fos certa l’afirmació que els seus informes no són vinculants res no hauria impedit oficialitzar les formes preteses per aquells ajuntaments.

Només cal fer un cop d’ull als expedients que va instruir el llavors Departament de Governació per a veure que l’informe toponímic de l’IEC, a més de preceptiu, és vinculant, i és el seu dictamen el que s’utilitza per a invalidar, de facto, l’acord d’un ple:


La resposta pública de l’Administració no ha variat els darrers 25 anys: que l’únic que té potestat per a canviar un topònim és el ple del seu ajuntament. I sí, hi estem totalment d’acord, però el ple no té cap potestat per a determinar com s’escriu aquest topònim, tasca que la llei reconeix exclusivament a l’IEC. A cadascú les competències que li pertoquen. Els procediments de la mateixa administració, quan s’enfronta a pretensions de canvis de nom que no compleixen la Llei de Política Lingüística, ho proven.

De fet hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que circumsrcriu l’autonomia municipal, en toponímia, dintre de l’espai que li correspon, que no és altre que el marc de la llei, amb l’obligació de complir la legislació lingüística autonòmica. Ho fa remarcant que «Pero es que además, en el caso concreto que se examina, la actuación de la Junta de Galicia es meramente automática y responde al mandato impuesto por el artículo 10 de la Ley 3/1983, de tal manera que si conforme a dicho precepto “los topónimos de Galicia tendrán como única forma oficial la gallega”, el Decreto se limita a traducir a esta lengua vernácula el nombre castellano, con lo que el requisito establecido en el artículo 13.1 de la Ley de Bases del Régimen Local para el supuesto de alteración no tiene sentido en este caso concreto». La Llei 1/1998, de Política Lingüística, és un calc de la gallega, i diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana”. No hauria de caldre res més perquè el Govern ordeni a MuniCat la inscripció del topònim Cabassers, en llengua catalana, al registre oficial.

Crida l’atenció que el Departament de Política Lingüística digui al seu escrit que representants seus van ser presents a l’acte que organitzà l’Ajuntament de Cabassers el 12 de juliol de 2024 “per tractar el tema del nom del municipi” i que digui que això prova que la qüestió “preocupa a l’Ajuntament” i que “s’està plantejant”. Poca atenció devien prestar, perquè en aquell acte, que havia de ser informatiu, l’alcalde va acceptar celebrar una consulta popular no refrendària sobre si l’Ajuntament ha de complir o no la llei, que evidentment no es pot ni convocar per il·legal. En realitat l’únic que pretén aquest ajuntament caducat és aferrar-se al que sigui per no canviar el topònim franquista del municipi.

Finalment un detall: es produeix la paradoxa que el Departament de Política Lingüística usa al seu escrit la forma “Cabacés”, contrària a la Llei de Política Lingüística (com si usés Vich, Bañolas, Serchs o Figueras).

[05/11/2024]

image_pdfPDFimage_printImpressió

Demanem a l’Oficina de Garanties Lingüístiques del Govern que es corregeixi la toponímia “oficial” no normativa


A l’apartat “Preguntes Més Freqüents” de l’Oficina de Garanties Lingüístiques hi consta, sobre la toponímia, que “Les denominacions oficials en català i en aranès, establertes d’acord amb normativa vigent, són les úniques legals a tots els efectes” i que “Les formes oficials dels noms de lloc de Catalunya són només en català”. La normativa vigent estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma legal la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC (art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística). Els topònims Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp no compleixen el precepte fixat per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant no poden ser oficials, malgrat tinguin, espúriament, aquesta consideració a tots els efectes. Aquests topònims consten recollits a la fitxa 6625 d’Optimot, que sota l’epígraf “topònims oficials no normatius” els defineix com noms de lloc oficials que “presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Això entra en claríssima contradicció amb el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i suposa, a més, una vulneració dels drets lingüístics, ja que els qui viuen en aquests municipis no poden usar els topònims oficials legals i se’ls imposa l’ús de formes deturpades, que en els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp són, a més, frut de la repressió franquista contra la llengua.

Hem demanat que el Govern de la Generalitat de Catalunya protegeixi els drets lingüístics dels ciutadans i que obligui aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i a oficialitzar la denominació legal dels seus topònims, que no és cap altra que la normativa.

[28/10/2024]

image_pdfPDFimage_printImpressió

A la Franja, en català

La situació política a l’Aragó posa en risc el català a la Franja de Ponent i l’aragonès a la resta de territoris. PP i VOX, que governen en coalició, han acordat suprimir la Direcció General de Política Lingüística, modificar la Llei de Llengües i eliminar les ajudes a les entitats que treballen per a promoure el català.

El 1984 disset ajuntaments van signar la Declaració de Mequinensa perquè el català s’ensenyés a les escoles de la Franja com a assignatura voluntària. El 2013 el govern de coalició de PP i Partit Aragonès van reanomenar la llengua catalana i l’aragonesa com a LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) a la Llei de Llengües de 2013. Això va provocar una Segona Declaració de Mequinensa, subscrita aquest cop per trenta ajuntaments franjolins. El 2016 el PSOE va eliminar la denominació de LAPAO de la Llei de Llengües de 2013 i hi restaurà l’ús dels noms correctes dels idiomes: català i aragonès.

L’anunci de mesures hostils contra el català i l’aragonès per part del govern de coalició de PP i VOX a l’Aragó planteja la possibilitat d’una Tercera Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.

Proposem als ajuntaments franjolins que, amb Tercera Declaració o sense, s’activin per a defensar l’idioma en un camp on hi tenen potestat i autonomia: la toponímia municipal.

Aquesta és la llista dels topònims de la Franja. En negreta, la forma normativa aprovada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; entre parèntesi la comarca a la qual pertanyen, i en cursiva el nom oficial deturpat. Les dobles denominacions oficials s’indiquen amb una barra (/). Es marquen amb un asterisc (*) els toppònims que ja són oficials exclusivament en català:

Aiguaviva de Bergantes (Matarranya); Aguaviva/Aiguaviva de Bergantes

Albelda (Llitera)*

Areny de Noguera (Ribagorça); Arén/Areny de Noguera

Arenys de Lledó (Matarranya); Arens de Lledó/Arenys de Lledó

Baells (Llitera); Baélls

Bellmunt de Mesquí (Matarranya); Belmonte de San José/Bellmunt de Mesquí

Benavarri (Ribagorça); Benabarre/Benavarri

Beranui (Ribagorça); Veracruz

Beseit (Matarranya); Beceite/Beseit

Bonansa (Ribagorça)*

Calaceit (Matarranya); Calaceite/Calaceit

el Campell (Llitera); Alcampell

Camporrells (Llitera); Camporrélls

la Canyada de Beric (Matarranya); La Cañada de Verich/la Canyada de Beric

Castellonroi (Llitera); Castillonroy

Castigaleu (Ribagorça)*

la Codonyera (Matarranya); La Codoñera/la Codonyera

Cretes (Matarranya); Cretas/Queretes

Estopanyà (Ribagorça); Estopiñán del Castillo/Estopanyà

Faió (Matarranya); Fayón

Favara de Matarranya (Matarranya); Fabara

Fondespatia (Matarranya); Fuentespalda/Fontdespatia

Fórnols de Matarranya (Matarranya); Fórnoles/Fórnols

Fraga (Baix Cinca)*

la Freixneda (Matarranya); La Fresneda/La Freixneda

la Ginebrosa (Matarranya); La Ginebrosa/la Ginebrosa

Lasquarri (Ribagorça); Lascuarre

Lledó d’Algars (Matarranya); Lledó

Maella (Matarranya)*

Massalió (Matarranya); Mazaleón/Massalió

Mequinensa (Baix Cinca) Mequinenza/Mequinensa

Monesma i Queixigar (Ribagorça); Monesma y Cajigar/Monesma i Caxigar

Montanui (Ribagorça); Montanuy/Montanui

Mont-roig de Tastavins (Matarranya); Monroyo/Montroig

Nonasp (Matarranya); Nonaspe

les Paüls (Ribagorça); Laspaúles/Laspaúls

Pena-roja (Matarranya); Peñarroya de Tastavins/Pena-roja de Tastavins

Peralta de la Sal (Llitera); Peralta de Calasanz

la Pobla de Roda (Ribagorça); Isábena

la Portellada (Matarranya); La Portellada

el Pont de Montanyana (Ribagorça); Puente de Montaña/Pont de Montanyana

Ràfels (Matarranya); Ráfales/Ráfels

Saidí (Baix Cinca); Zaidín/Saidí

Sant Esteve de Llitera (Llitera); San Esteban de Litera

Sanui i Alins (Llitera); Azanuy-Alíns

Sopeira (Ribagorça)*

la Sorollera (Matarranya); La Cerollera

Tamarit de Llitera (Llitera); Tamarite de Litera

Tolba (Ribagorça); Tolva/Tolba

Torredarques (Matarranya); Torre de Arcas/Torredarques

la Torre del Comte (Matarranya); Torre del Compte/La Torre del Comte

la Torre de Vilella (Matarranya); Torrevelilla/Torre de Vilella

Torrent de Cinca (Baix Cinca); Torrente de Cinca/Torrent de Cinca

el Torricó (Llitera); Altorricón

Valldellou (Llitera); Baldellou

Vall-de-roures (Matarranya); Valderrobres/Vall de Roures

la Vall de Tormo (Matarranya); Valdeltormo/La Vall del Tormo

Valljunquera (Matarranya); Valjunquera/Valljunquera

Vensilló (Llitra); Vencillón

Viacamp (Ribagorça); Viacamp y Litera/Viacamp i Lliterà

Vilella de Cinca (Baix Cinca); Velilla de Cinca/Vilella de Cinca

Animem als ajuntaments a iniciar expedients d’oficialització dels noms dels seus municipis NOMÉS en català, en base a aquests fonaments jurídics:

L’article 23 de la Ley 7/1999, de 9 de abril, de Administración Local de Aragón, diu: “La denominación de los municipios será en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”.

L’article 22.i de la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, diu: “En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas y modalidades lingüísticas propias, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio, sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local, tanto en relación con los municipios como con las comarcas.”

La interpretació d’aquest article (“además de la castellana”) pot fer pensar que la toponímia en català només s’accepti com a cooificial. Tanmateix, afegeix que “sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local”. I aquesta legislació (Ley 7/1999) deixa clar que la denominació dels municipis pot ser “en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”. De cap manera no es pot concloure que les denominacions catalanes hagin de ser, només, oficials en forma bilingüe.

L’ACORD normatiu 1/2023, de 27 de febrer, de l’Academia Aragonesa de la Lengua, sobre
la normativa d’ús ofcial del català d’Aragó, es fixa en aquests termes: “Als efectes previstos als articles 7.2 i 8 de la Llei 3/2013 i en relació amb el català d’Aragó, es considera “ús correcte” d’aquesta llengua la utilització del model normatiu composicional establert per l’Institut d’Estudis Catalans al Diccionari de la llengua catalana, la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografa catalana. Tanmateix, pel fet d’inscriure’s en el context normatiu de la llengua comuna i per proximitat dialectal, en la mesura que coincideix amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, també és aplicable el determinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.” Per tant, la denominació oficial dels municipis en la llengua “tradicional de su toponimia” que preveu la Llei 7/1999 s’ha d’entendre escrita segons la normativa d’ús oficial del català d’Aragó, per l’Acord normatiu 1/2023.

Per a un recull complet de la legislació aplicable podeu veure aquest informe preparat per la Comissió de Toponímia de l’Aragó el 2020.

A la vista de tot això, de cap manera no es pot concloure que els ajuntaments de la Franja no puguin oficialitzar els topònims dels seus municipis exclusivament en català, i només una interpretació forçada i restrictiva de la llei podria impedir-ho.. Instem els ajuntaments de la Franja a iniciar els expedients de canvi de nom dels seus municipis per a oficialitzar exclusivament les seves formes catalanes. En cas que el govern aragonès no els ho autoritzi, els animem a estudiar la judicialització de la matèria, car cap legislació impedeix que els topònims oficials franjolins puguin ser exclusivament en català, i la que podria suggerir-ho segons la interpretació que se’n fes (la Llei de Llengües del 2013) entraria en contradicció amb la Llei d’Administració Local de l’Aragó de 1999.

[27/09/2024]

image_pdfPDFimage_printImpressió