No s’ha de premiar l’arbitrarietat ni promoure la ignorància

El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MCTC) anunciava el 06/12/2022 que el Govern, a proposta de la Consellera de Cultura, ha aprovat declarar el “Museu Hidroelèctric de Capdella” de Cabdella com a nou museu secció del MCTC. La nota de premsa on anunciava aquesta decisió utilitza set vegades el topònim deturpat (que és oficial) “Capdella”, i tres la deturpació “la Torre de Capdella”, que no és oficial, per al nom del municipi. Això passa perquè el 2015 el Govern acceptà, contra la legalitat vigent, fer oficials les formes deturpades d’aquests noms de nuclis del municipi de la Torre de Cabdella:

Capdella per Cabdella
Central de Capdella per Central de Cabdella
Aguiró per Guiró
Obeix per Oveix
la Torre de Capdella (nucli i capital del municipi) per la Torre de Cabdella

La decisió, il·legal, és nul·la de ple dret, i aquests topònims s’han de restaurar amb les formes normatives en la seva forma oficial.

L’Ajuntament de la Torre de Cabdella va fer lluïment a la seva pàgina web del demèrit que havia aconseguit, tot cofoi d’haver fet desgraciar la seva pròpia toponímia. La manera com ho anuncià és insultant:


I com que no en tingué prou i veient que el Govern li havia acceptat l’inacceptable, va provar també d’oficialitzar la deturpació “la Torre de Capdella” com a nom oficial del municipi, ja que li ho havien concedit pel nucli del mateix nom i capital. Això, però, ja va semblar excessiu al Govern, i li fou denegat. Tanmateix, també usa il·legalment la forma no normativa “la Torre de Capdella” com a nom del municipi.

Que la Conselleria de Cultura -repetim: CULTURA- promogui un museu a secció del MCTC que incorpora una falta ortogràfica a la seva pròpia denominació (Museu Hidroelèctric de CAPDELLA) és un error greu. No hi ha cap motiu pel qual el nom del lloc on hi ha el museu no hagi de respectar les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans. I menys si aquest topònim forma part del nom del museu promocionat. La funció dels museus és instruir el públic, no difondre arbitrarietats acientífiques ni promoure la ignorància. Permetre que el nucli de Cabdella es continuï anomenant “Capdella” és forçar a cometre faltes ortogràfiques a l’administració, als ciutadans en general i a institucions científiques de prestigi. La toponímia oficial no normativa té el greu defecte de fer semblar ignorant a qui es veu obligat a utilitzar-la, que com queda clar pel cas de “Capdella”, pot ser qualsevol i en qualsevol moment. Tot això ens allunya dels estàndards europeus i ens apropa als estàndards de la cacicada vuitcentista.

Apel·lem al sentit comú i a la responsabilitat del Govern perquè corregeixi d’ofici la mal anomenada “toponímia oficial no normativa”, eufemisme de “toponímia il·legal”. Recordem que el pla de 100 punts pel foment del català que va presentar el 29 de novembre de 2022 n’inclou dos que es comprometen a fer complir la legislació lingüística en matèria de toponímia.

La Teixonera, no Taxonera

Sempre que es proposi canviar l’ortografia d’un topònim cal anar a parar al mateix lloc, a l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, i recordar què diu:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüśitica de l’Institut d’Estdis Catalans.

La tasca està reservada per llei a l’IEC, i només l’IEC, amb criteris científics, pot determinar com s’escriu un nom de lloc. El maig de 2022 l’Ajuntament de Barcelona va començar a plantejar-se canviar la grafia del topònim del barri de la Teixonera, segons explica una informació recollida per Betevé. El titular diu “De Teixonera a Taxonera: l’Ajuntament de Barcelona estudia com canviar el nom del barri”. I hi ha un equívoc: no es tracta d’un canvi de nom, perquè no se n’hi vol posar un de completament diferent, sinó d’un canvi d’ortografia. Ningú no té la potestat de fer això, excepte l’IEC, per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 ja mencionat, i perquè és l’autoritat lingüística, reconeguda per la Llei 8/1991.

Per a modificar l’ortografia d’un topònim no valen els arguments que solen al·legar els qui promouen aquesta classe d’iniciatives impossibles. Ni és un assumpte que la voluntat popular pugui dirimir, ni es pot sotmetre a votació l’ortografia, i encara menys es pot canviar arbitràriament, sense seguir la normativa lingüística de l’IEC, com mana la Llei 1/1998.

El Consell del Districte d’Horta-Guinardó, a la seva sessió del 2 de desembre de 2022, va debatre la possibilitat de dur a terme aquest canvi de grafia. Que no s’enganyi ningú: això no es pot fer. I si es fes, la Justícia el revertiria, perquè una decisió així seria arbitrària i no s’ajustaria a Dret (com ja va passar el 2004 amb l’oficialització d’un escut de Barcelona que no seguia les regles necessàries). L’autonomia municipal té el límit del marc de la llei, i en aquest cas la llei és claríssima: els noms de lloc s’escriuen segons les normes lingüístiques de l’IEC. Tampoc no es pot convocar cap consulta popular perquè ningú voti com s’ha d’escriure un topònim. Fer-ho votar no convertiria el canvi en legal ni en legítim. Equivaldria a fer votar si s’ha de complir o no el que disposa la Llei de Política Lingüística. Els fonaments de dret que fan impossible una consulta d’aquest tipus els podreu llegir en aquest article.

L’administació ha de ser curosa en els procediments i ha de mantenir sempre la integritat. La toponímia és part de la identitat dels ciutadans. El símbol és el nom, no la seva ortografia, que la determina l’autoritat lingüística i no el caprici ni el gust de ningú.

Per a més informació sobre el nom del barri de la Teixonera podeu llegir l’excel·lent article de M.J. González “Barri de la Taxonera: el ‘antrotopónimo’ imposible”, que podeu descarregar en PDF aquí.

El pla de 100 punts pel català pot fer més mal a la toponímia

Si no es corregeix la toponímia oficial no normativa, el pla de 100 punts presentat pel Govern el 29 de novembre de 2022 per a protegir i fomentar el català, “El català, llengua de país“, acabarà produint efectes negatius sobre la llengua. Ho expliquem:

La pàgina 17 del dossier, sota l’epígraf del Departament de Territori, incorpora aquest punt:

46 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetlla perquè es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia. Treballa amb els diferents agents implicats per a la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia i cartografia de Catalunya.

Repetim això, perquè és important:

la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia

Si això es queda així i ja està, aquesta clàusula obligarà a fer servir les formes de la toponímia que són oficials tot i ser incorrectes, bé perquè són noms castellans, anglesos, perquè contenen faltes ortogràfiques o perquè són acrònims o conjuncions mal fetes. És l’anomenada “toponímia oficial no normativa”, que és un oxímoron per a definir la toponímia que és oficial sense poder-ho ser, perquè no compleix les normes de l’idioma, ni la llei de política lingüística. Si no es corregeix aquest desgavell, podem acabar veient com el pla per a la protecció i el foment de la llengua catalana acaba servint per a fer usar noms en castellà, en anglès i plens de faltes. El contrari del que diu que pretén. Una llengua de prestigi no pot tenir noms de lloc escrits com si l’idioma no tingués normes, ni aquestes incorreccions han de tenir ús oficial.

Per això és imprescindible que la primera part del text, que diu que es vetlla perquè “es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia“, impliqui, abans de res, fer complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que diu literalment:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

Això ha de fer corregir immediatament els topònims dels municipis de Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Forallac, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp i Torrelavit. Però també els de nuclis com Aguiró, Capdella, la Torre de Capdella, Central de Capdella, Tuixent, incloent noms d’urbanitzacions com River Park, Junior Park, Tourist Club, etc. Aquí hi trobareu la llista completa de la toponímia oficial que no compleix les normes ni la legislació.

I que es deixin d’excuses sobre l’autonomia municipal; si la Ley 20/2022 de Memoria Democrática pot fer canvair topònims franquistes per molt que un Ple no ho vulgui, la 1/1998 de Política Lingüśtica també pot fer corregir topònims impropis. Que deixin estar la potestat inexistent dels ajuntaments de determinar com s’ha d’escriure res, que no plantegin votacions absurdes i sense fonament legal per a decidir l’ortografia, i prou silencis amb què fa dècades que una administració intenta cobrir a l’altra, per a permetre que alguns ajuntaments incompleixin la legislació sense que ningú no els cridi a l’ordre. O s’elimina la toponímia oficial no normativa d’una vegada, o l’efecte del pla de foment del català, a la toponímia, serà forçar a l’ús de formes incorrectes, i es farà el ridícul un altre cop. Això no és cap novetat i ja passa pel Decret 133/2020, que obliga a usar els topònims oficials, inclosos els que són oficials amb formes aberrants i contràries a les normes de l’idioma i a la llei de Política Lingüśitica.

La toponímia oficial no normativa no té marge. Són cacicades d’altres èpoques que no caben a l’ordenament jurídic actual. Per això, cada vegada que des de qualsevol administració es remenin assumptes toponímics, sortirà aquest quist envescant-ho tot, fins que es resolgui.

Votar si s’ha de complir la llei és un disbarat

La llei o es compleix o no es compleix (amb les conseqüències que tingui), però no es vota si s’ha de complir o no.

La Cadena SER va entrevistar el 15 d’octubre de 2022 l’advocat de l’Associación de Víctimas del Franquismo, Eduardo Ranz, que ha demanat a uns quants municipis amb topònims franquistes afectats per la Ley 20/2022, de Memoria Democrática, que els retirin. Preguntat sobre la voluntat dels veïns, Ranz deixa les coses tan clares com són:

-Hay veces que hay conflicto con los vecinos? Hay pueblos que se niegan a que… Cuyos vecinos se niegan a que el nombre se cambie?

– Sí, pero yo creo que eso ha generado cierta confusión. Es decir, es como si llega un alcalde y dice que va a someter a votación si en el territorio se paga o no se paga el Impuesto sobre el Valor Añadido. Es decir, es que un alcalde no tiene esa posibilidad. Lo único que hace es confundir a su electorado. Esa decisión ya se ha tomado a través de los representantes que están en el Parlamento, que han votado esta reforma de ley.

Podeu escoltar l’entrevista aquí:

És obvi que un ajuntament no pot sotmetre a votació de ningú si ha de complir la llei o no. Els ajuntaments de municipis amb noms oficials que no respecten la Llei de Política Lingüística, o la de Memòria Democràtica, no poden fer votar si s’han de corregir o no: s’han de corregir per a complir la legislació vigent. No és un assumpte de voluntats, sinó de legislació.

Algú pot pretendre al·legar que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp, que són els topònims d’imposició franquista encara oficials per a quatre municipis catalans, no presenten el mateix cas que els topònims que comencen amb “Villafranco” o acaben amb “del Caudillo”. Doncs sí, presenten el mateix cas: mentre que aquests “Villafrancos” i “del Caudillo” foren anomenats així per a honrar el dictador, a Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp els van retirar les grafies normatives de Cabassers, Campmany, Lledó i Rialb per a desprestigiar l’obra normalitzadora de Fabra, de la Generalitat republicana i de la Mancomunitat, com a acte repressiu i d’humiliació contra la llengua i cultura catalanes. Pel mateix motiu que moltes altres poblacions van veure imposades les grafies anteriors a la normativització de 1933, i que avui en dia són tan escandaloses quan es comparen: Serchs per Cercs, Marsá per Marçà, Capsanes per Capçanes, Molá per el Molar, San Sadurdí de Noya per Sant Sadurní d’Anoia, San Cucufate per Sant Cugat del Vallès, etc. Tots són topònims d’imposició franquista, inclosos els que encara són oficials. Per a més detalls sobre com la Ley de Memoria Democrática afecta aquests casos, podeu llegir aquest article.

Afirmar que es votarà si s’ha de complir la legislació vigent és enganyar a la població. Ranz ho diu molt clar a l’entrevista: “lo único que hace es confundir a su electorado. Esa decisión ya se ha tomado a través de los representantes que están en el Parlamento“.

L’autonomia municipal i la toponímia

Una de les grans excuses per a tolerar la il·legalitat dels topònims oficials no normatius és l’article 18.2 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. L’article diu que “la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local”, i això s’usa com a pretext per a dir que no és cap il·legalitat que alguns ajuntaments no compleixin el punt 1 del mateix article, que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”.

La legislació de règim local a què fa referència el punt 2 de l’article 18 de la Llei 1/1998 es troba als artcles 31 a 34 del Decret Legislatiu 2/2003, amb desenvolupament reglamentari de la norma pel que fa al canvi de nom de municipis i nuclis al Decret 139/2007. De forma resumida: la norma estableix que el nom d’un municipi o d’un nucli només es pot canviar si ho acorda el Ple del seu ajuntament, amb l’informe favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, i que si un nom de lloc conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana, el Govern pot proposar a l’ajuntament que el corregeixi, i aquest ho pot accepta ro no. A la pràctica, això és una incoherència que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, que diu ben clar que els topònims han de ser en català i seguin les normes lingüśitiques de l’IEC.

Fins ara, l’administració de la Generalitat de Catalunya ha tolerat la irregularitat dels topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística, i que per tant no poden ser oficials, usant un oxímoron per a definir-los: “topònims oficials no normatius”. SI la Llei de Política Lingüística diu ben clar que els topònims oficials han de ser normatius, com ha de ser oficial un topònim que no és normatiu? La mateixa definició ja indica que som davant d’una il·legalitat descarada, eufemísticament dissimulada amb una definició absurda per impossible: “oficials no normatius”. S’excusa, la Generalitat, en el principi d’autonomia local per a dir que els topònims de municipis i nuclis són cosa dels ajuntaments. No té en compte, però, que aquest principi d’autonomia local té el límit del marc de la llei (art. 3 de la Carta Europea d’Autonomia Local) i del principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Com ha de poder determinar l’ortografia d’un topònim un ajuntament, si aquesta funció està reservada per l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’Institut d’Estudis Catalans, que, a més, és l’autoritat lingüística per la Llei 8/1992?

La legislació del Govern de les Illes Balears fa les coses fàcils i ensenya el camí i la realitat de la toponímia municipal: no és cosa dels ajuntaments tocar-la ni de lluny. La Llei 3/1986, de Normalització Lingüística, deixa les coses clares a l’article 14: qui determina els noms dels municipis i nuclis de població és el Govern amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears. Als ajuntaments se’ls reserva la funció de determinar els noms de les vies urbanes, i afegeix encara que “també amb l’assessorament esmentat donant preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. El resultat és que a les Illes no hi ha res que s’assembli a la vergonya de la toponímia oficial no normativa (és a dir, escrita com vol el cacic de torn i no com diuen la ciència i la llei).

Al Principat de Catalunya, les resistències d’alguns ajuntaments, principalment durant la dècada de 1980 i sovint a causa del franquisme sociològic, a acceptar les formes normatives dels seus topònims com a oficials, va provocar l’enquistament d’aquesta toponímia impròpia i il·legal des de la promulgació de la Llei de Política Lingüística el 1998.

La Llei 12/1982 regulava el procediment de canvi de nom dels municipis, a la pràctica, i ho deixava tot en mans dels ajuntaments, ja que el Govern podia acceptar coses inacceptables per un procediment que li evitava la vergonya d’haver de signar decrets oficialitzant disbarats: el silenci administratiu (arts. 3 i 4). La Llei /1983, la primer de Normalització Lingüística, reconeixia al Consell Executiu de la Generalitat la determinació dels noms dels nuclis de població, però no dels municipis (art. 12). Les mateixes condicions continuaven a la Llei 8/1987, de Règim Local i Municipal de Catalunya (arts. 29 i 30). Aquests vicis han arribat a la legislació actualment en vigor, que són, com ja hem dit en començar, el Decret Legislatiu 2/2003 i el Decret 139/2007.

La toponímia oficial no normativa hauria hagut de deixar d’existir el 1998, amb la promulgació de la Llei de Política Lingüística, que deixa claríssim que un topònim només pot ser oficial si és en català i respecta les normes lingüístiques de l’IEC. Però no només el Govern no ha exigit mai el compliment de la llei, sinó que el decret 78/1991 primer, i el 133/2020 actualment, provoquen frau de llei de manera espontània, ja que fan obligatori l’ús de la toponímia oficial, incloent la que és oficial sense poder-ho ser perquè no respecta la Llei de Política Lingüística. Tot plegat, un despropòsit que fa que la situació només es pugui resoldre d’alguna d’aquestes maneres:

a) Que els ajuntaments infractors corregeixin voluntàriament
b) Que el Govern interprenti la norma segons els principis de jerarquia normativa i corregeixi d’ofici els topònims il·legals.
c) Que es refaci la legislació de règim local per a eliminar les contradiccions.
d) Que la Justícia faci complir la llei de Política Lingüística i, per sentència ferma, obligui els ajuntaments a oficialitzar les formes legals dels topònims.
e) A banda, la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, ofereix una solució per als topònims que encara tenen com a forma oficial les deturpacions imposades pel franquisme, que són Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. La llei antifranquista espanyola reconeix la llengua catalana com a víctima del totalitarisme i obliga a fer desaparèixer de la toponímia les referències a la dictadura.

No és una qüestió administrativa i prou, sinó que provoca vulneracions de drets fonamentals: la imposició de topònims impropis per part de persones que no ostenten l’autoritat lingüística, que correspon a l’IEC (Llei 8/1991), i que no tenen la funció de determinar com s’escriuen els noms de lloc, que també correspon a l’iec (art. 18.1 de la Llei 171998) suposa una vulneració del dret a la integritat moral, protegit per l’art. 15 de la Constitució. Això passa perquè es produeix un sotmetiment humiliant a la voluntat arbitrària i capriciosa de qui no té l’autoritat per a fixar les formes dels topònims, i s’imposen les que són del seu gust, segons la seva mania. S’obliga, així, a usar topònims impropis o amb faltes ortogràfiques, fent semblar ignorant de les normes d’ortografia qui es veu forçat a aquest ús perquè està empadronat en qualsevol dels municipis que tenen aquest problema. També, i a causa del Decret 133/2020, es produeix una vulneració del principi d’igualtat davant la llei, protegit per l’art. 14 de la Constitució i per l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea; mentre que aquest Decret 133/2020 garanteix a la majoria l’ús de formes toponímiques oficials i correctes, als empadronats a municipis o nuclis amb topònims no oficials els obliga a usar formes incorrectes perquè són oficials. És a dir, la mateixa norma causa efectes diferents segons si es viu en un municipi que respecta la legislació lingüística a la toponímia o no.

L’única legislació valenta de tots els Països Catalans, que no deixa cap espai a l’arbitrarietat, a la cacicada ni al franquisme sociològic a la toponímia, és la del Govern de les Illes Balears. La del Principat, per contra, conté contradiccions que generen inseguretat jurídica i provoquen espontàniament frau de llei. I tot per voler conformar uns pocs ajuntaments recalcitrants i no saber fer complir la norma.