Common Voice i els topònims no normatius

Un usuari de Twitter, conscienciat amb el problema que suposa la toponímia oficial no normativa, ens ha fet arribar una captura de pantalla de Common Voice amb la frase “Magradaria anar a Cabacés amb autobús”:

El programa utilitza, com es pot comprovar, la forma no normativa (i encara oficial) de Cabacés per a referir-se al municipi de Cabassers. La campanya s’inscriu en el projecte Aina, impulsat pel Departament de la Vicepresidència i de Polítiques Digitals i Territori en col·laboració amb el Barcelona Supercomputing Center (BSC). No dubtem que no hi ha cap intencionalitat de cap tipus en l’ús de la toponímia no normativa en aquest projecte tan lloable, i que si s’usa al programa és perquè és oficial (i és oficial, cal recordar-ho, de manera il·legal). Els programadors no tenen ni per què sospitar que les llistes oficials de topònims de Catalunya contenen incorreccions lingüístiques, però això passa, i per tant usen les formes dels topònims que contenen aquestes llistes per a programar les frases, confiant que totes són correctes. Però totes no ho són, i aquestes, en lloc de ser corregides d’ofici, es mantenen a les llistes a tort, i encara assenyalades amb un asterisc per a indicar que no són correctes.

La ciutadania en general hauria de poder confiar que les llistes oficials, del que sigui, no tenen errors premeditats. Però això en la toponímia és encara lluny de ser una realitat, i com que les grafies oficials d’alguns topònims encara contenen incorreccions lingüístiques per motius polítics, s’inclouen així en aquelles llistes, en lloc de complir la llei de política lingüística del 1998, que al seu article 18.1 deixa ben clar que això no ha de passar.

Passa, doncs, que quan hom utilitza qualsevol d’aquests topònims oficials incorrectes ajuda, sense saber-ho, a difondre l’error, que es basa en la mania d’alguns ajuntaments de voler fer escriure el nom del municipi o dels nuclis que administren segons el gust d’alguns, i no segons la norma general. I per això van fer mans i mànegues, sobretot la dècada de 1980, per a poder mantenir com a oficials noms de lloc escrits segons manies i ideologies, i no segons norma i etimologia. I avui en dia, qui veu el nom d’aquests municipis i nuclis de població en llistes oficials, confiant que les formes estan ben escrites si són en aquestes llistes, les reprodueix.

Cal que el nostre país deixi de fer el ridícul d’aquesta manera a causa de la toponímia oficial incorrecta, i cal que el Govern corregeixi la grafia oficial d’aquests topònims que encara mantenen formes errònies per a evitar que les correctes desapareguin de l’àmbit públic, com s’observa que passa amb l’exemple de “Cabacés” (en lloc d’haver-hi la forma correcta, Cabassers) en un projecte de la importància de Common Voice. Per a fer més vergonyosa la situació, la grafia que apareix al Common Voice , “Cabacés”, és citada com a exemple de falta ortogràfica al manual d’Ortografia Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, pàgina 54, on s’hi llegeix ben clarament, en parlar dels usos de la grafia ss: “Cabassers (no *Cabacés)”.

Si ensenyem a parlar a les màquines, fem-ho correctament i sense faltes ortogràfiques. En el cas concret de “Cabacés”, a més, en tractar-se de la forma castellana del topònim “Cabassers”, la pronúncia també varia:

Cabacés: [kaβa’θes]
Cabassers: [kaβa’ses]

Passa el mateix que amb Lérida/Lleida o Gerona/Girona: es pronuncien de forma diferent, segons si s’escriuen en una llengua o una altra. En paraules d’algunes persones de Cabassers, la definició de la situació és ben clara: “ho diem en català i ho escrivim en castellà”.

Com es pot veure, mantenir com a oficials grafies impròpies de topònims catalans només causa perjudicis, i cal corregir aquesta situació immediatament. Permetre la caciacada de fer escriure malament noms de lloc fa quaranta anys va ser responsabilitat de la gent que hi havia fa quaranta anys; en canvi, evitar que aquesta cacicada continuï avui en dia, i que embruti la digitalització, ja és responsabilitat de la gent que hi ha avui en dia. I la nostra generació això ho ha de corregir.

image_pdfPDFimage_printImpressió

Així vulnera l’Estat de Dret la toponímia oficial no normativa

El Termcat defineix així l’ESTAT DE DRET: “Model d’estat on regeixen la divisió de poders, la supremacia i reserva de llei, el reconeixement i la garantia dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, el principi de legalitat de l’Administració pública, el control judicial ordinari de la potestat reglamentària i de la legalitat de l’activitat administrativa i el principi d’integritat patrimonial en cas de lesió de drets o béns per raons d’interès públic.”

Continuar tolerant que a Catalunya hi hagi topònims oficials amb formes no normatives, contra el que disposen l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i contra la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, provoca les següents vulneracions dels principis de l’Estat de Dret:

a) Vulnera la supremacia de la llei
La llei és el centre del sistema polític, de manera que tots els altres poders, i especialment l’Administració pública, es troben en estricta subordinació a la llei. Que algunes administracions locals vulnerin aquest principi, mantenint com a oficials formes no normatives dels municipis i nuclis de població que administren, vulnera aquest principi, i també el vulnera que el Govern no ho rectifiqui de motu proprio.

b) Vulnera drets fonamentals
L’article 15 de la Constitució espanyola reconeix el dret a la integritat moral de totes les persones. Forçar la ciutadania a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració, quan se sap perfectament quina és la forma lingüísticament correcta de fer-ho, obligant les persones a escriure com si fossin ignorants, és lesiu per a la seva integritat moral, i constitueix un tracte denigrant, degradant i humiliant.

L’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea estableix que “totes les persones són iguals davant la llei”. Que les formes oficials de determinats topònims no s’ajustin al que disposa la llei de política lingüística és una vulneració d’aquest principi, ja que aquestes formes no només són les que han d’utilitzar els ciutadans en les seves relacions amb l’administració, sinó que, a més, són les que han de constar als documents de tota classe de les persones empadronades als municipis i nuclis de població amb aquest problema. Així, mentre uns ciutadans poden utilitzar formes toponímiques correctes, altres han de fer anar formes incorrectes, perquè són oficials tot i que la llei ho prohibeix. Però, a banda, i aquí és on es genera de manera explícita la desigualtat davant la llei, la promulgació del Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos públics que puguin tenir, incloent l’edició de mapes, textos per a l’ensenyament i utilització a la premsa. Això, si bé es fa sota el supòsit que totes les formes oficials són normatives i, per tant, legals, dóna obligatorietat d’ús a les formes que no són normatives, i, per tant, no són legals, provocant frau de llei i desigualtat de les persones davant la llei, ja que, depenent d’on s’estigui empadronat, la mateixa legislació causa uns efectes o uns altres sobre les persones: mentre a unes els garanteix l’ús de la forma normativa i correcta del topònim del lloc on estan empadronats, a altres els garanteix exactament el contrari.

c) Vulnera el principi de legalitat de l’Administració pública
Tot acte jurídic dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar que estiguin sotmesos a l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. Mantenir com a denominació oficial d’un municipi o nucli de població formes toponímiques no normatives, contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, suposa donar primacia a l’arbitrarietat, i suposa la vulneració del principi de legalitat de l’Administració pública, en la figura de l’administració local. Algunes de les formes oficials no normatives d’aquests topònims (com Cabacés i Figaró-Montmany) van ser sotmeses a processos de votació popular, de manera que l’arbitrarietat de la seva oficialització és encara més clamorosa, ja que no s’ajusten ni a la norma ortogràfica, ni a les disposicions legals, i només al gust de les persones que ho van decidir en base a les seves preferències personals.

L’anàlisi detallada de totes les implicacions jurídiques que genera aquest cas el podreu llegir aquí. I aquí també hi trobareu la fonamentació per la qual, en base a la jerarquia normativa, el Govern de la Generalitat de Catalunya pot corregir d’ofici aquesta situació i fer innecessària la intervenció de la justícia o la modificació de la legislació actual.

image_pdfPDFimage_printImpressió

Recull de toponímia franquista i prenormativa

Recull de toponḿia prenormativa a les tapes de claveguera de Catalunya de cronologia franquista, i la data en què s’han registrat les peces:

Voleu ajudar a ampliar aquest registre? Publiqueu a Twitter la fotografia de la grafia toponímica franquista o prenormativa (o amb mencions honorífiques d’època franquista) i mencioneu-nos: @CabassersOrg.

image_pdfPDFimage_printImpressió

El portal ésAdir incorpora els topònims i gentilicis normatius dels municipis en conflicte amb la llei

El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, esadir.cat, ha incorporat les formes normatives tant dels topònims com dels gentilicis d’aquells municipis que encara tenen com a oficials formes no normatives dels seus noms. Fins fa poc, el portal només recollia les formes oficials d’aquests topònims, que condicionaven també els gentilicis d’aquells llocs.

La legislació vigent obliga a utilitzar les formes oficials dels topònims catalans, amb el benentès que són lingüísticament correctes, però l’existència de topònims oficials amb formes deturpades, al·lòctones o amb altres incorreccions, provoca la contradicció de fer obligatori l’ús de formes errònies pel fet que són oficials. Els ajuntaments amb topònims en aquesta situació entren en contradicció amb el que disposa la llei sobre toponímia oficial, i el portal ésAdir reflecteix aquesta realitat, incorporant tant les formes oficials com les normatives dels municipis amb aquest problema.

Una altra derivada de la incorporació de les formes normatives dels topònims que encara tenen com a oficials formes incorrectes, és que el cercador d’esAdir retorna resultats quan es fa la cerca segons la forma normativa d’aquests noms de lloc. Abans només era possible fer la cerca per les formes oficials. Per exemple, si hom cerca “Lledó”, el resultat dirigeix a l’entrada “Lladó”, que especifica quines són les formes oficial i normativa del topònim.

La llista de millores introduïdes per ésAdir es pot consultar a les entrades corresponents als topònims dels municipis que estan en conflicte amb la llei a causa de la grafia oficial dels seus noms:

Cabacés – Cabassers

Capmany – Campmany

Castell-Platja d’Aro – Castell i Platja d’Aro
(Corregit quan el municipi canvià de nom)

Figaró Montmany – el Figueró i Montmany

Forallac – Vulpellac, Fonteta i Peratallada

Lladó – Lledó

Massanes – Maçanes

Navàs – Navars

Rialp – Rialb

Torrelavit – Terrassola i Lavit

Agraïm i reconeixem la millora que ha dut a terme ésAdir, i recordem que la responsabilitat de tenir com a forma oficial d’un topònim un error lingüístic és, exclusivament, dels ajuntaments afectats. La cadena de derivades que provoca l’existència d’aquests topònims oficials amb formes incorrectes té el seu origen en l’incompliment de la llei per part dels ajuntaments, que són responsables de tenir la toponímia oficial adequada al que disposa la norma lingüística. Tanmateix, la promulgació del decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, estableix, a l’article 5.1, que els topònims de Catalunya han de constar en la forma oficial a la premsa. Això força l’ús de les formes incorrectes perquè són oficials (i causa frau de llei, perquè les formes incorrectes són oficials contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística). Per aquest motiu, els mitjans de la CCMA hauran de continuar utilitzant les formes oficials dels topònims no normatius, encara que el seu portal lingüístic reflecteixi el problema, fins que es faci respectar la llei i s’oficialitzin les formes normatives d’aquests noms.

Que els mitjans de comunicació es vegin forçats per la legislació (i el frau de llei que hi provoca la toponímia oficial no normativa) a usar i difondre faltes ortogràfiques en la toponímia, és una mostra més de la urgència que hi ha per a fer complir la llei en toponímia oficial als ajuntaments que s’hi neguen de fa dècades.

image_pdfPDFimage_printImpressió

Imposició o desaparició

Les formes toponímiques oficials no normatives de diversos municipis i nuclis de població catalans han desplaçat de la vida pública, gairebé completament, les formes normatives d’aquells topònims. Tot i que la recomanació general feta des del servei de consultes lingüístiques de la mateixa Generalitat és fer servir sempre la forma normativa d’aquests topònims en usos no oficials1Fitxa 6625/2 d’Optimot, la realitat és una altra, ben diferent. Si bé a les obres de referència els topònims problemàtics hi apareixen exclusivament en la seva forma normativa, a molts altres llocs hi consten les grafies deturpades, al·lòctones o errònies. Per exemple, la forma Figaró-Montmany apareix a les piulades del compte de Tiwtter Catalunya Experience, en lloc de la forma normariva “el Figueró i Montmany”. Així, trobem que un organisme públic encarregat de la promoció turística, promou l’ús d’nom amb faltes ortogràfiques només perquè és oficial.

En un altre exemple, la tesi doctoral Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, utilitza la forma al·lòctona Cabacés per al topònim Cabassers, i aclareix que ho fa perquè és “el nom oficial del municipi2Llamas Puig, Emili. Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, pàg. 23, nota 11,“. I aquí estem parlant de la tesi doctoral d’un filòleg. Fins i tot a la Viquipèdia (que ja pot ser considerada una obra de referència de la mateixa entitat que la Gran Enciclopèdia Catalana, si no millor), molt conscienciada en l’ús de les formes toponímiques normatives i no les oficials incorrectes, és habitual trobar-hi les deturpacions, segurament per l’hàbit de veure-les arreu, en articles que parlen dels municipis afectats3Per exemple en aquest article sobre l’ermita de Sant Roc de Cabassers.

L’extensió de l’ús d’Internet, fins a convetir-se en una eina imprescindible del dia a dia, també difon les formes toponímiques oficials amb incorreccions lingüístiques, sobretot als diversos serveis de cartografia i geolocalització, a les etiquetes automàtiques de llocs de xarxes com Instagram, a les pàgines web institucionals, etc. L’ús intensiu de les formes deturpades i il·legals està posant en risc la supervivència de les formes correctes, que queden arraconades en articles acadèmics d’alt nivell o en obres de referència però de poca consulta.

Els mitjans de comunicació també ajuden a aquest arraconament de les formes correctes, en benefici de les il·legals (i oficials) dels municipis i nuclis afectats. Sense anar més lluny, el portal esadir.cat, que és el llibre d’estil dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deturpa fins i tot els gentilicis dels llocs que tenen defectes a les formes oficials dels topònims. Fins i tot mitjans molt sensibilitzats amb la qüestió lingüística, com Vilaweb o El Punt-Avui utilitzen preferentment les formes oficials, encara que no siguin correctes. Una cerca a Vilaweb, per exemple, ofereix resultats per a la forma “Cabacés“, però no mostra cap article on s’usi la grafia normativa, “Cabassers”. Similarment, El Punt Avui retorna 100 resultats per a la cerca “Cabacés“, i només 13 per “Cabassers“. I això, recordem-ho, tot i la recomanació de la pròpia Generalitat de fer anar les formes correctes i no les oficials en usos no oficials.

L’única manera de revertir aquesta situació és imposar el compliment de la llei als ajuntaments rebels, que es resisteixen a respectar la toponímia. La llei és prou clara, i no hi ha cap motiu perquè alguns no la compleixin. La imposició ha de ser vista des d’una connotació positiva, ja que fer complir una llei aprovada per un Parlament democràtic no pot ser presentat amb càrrega negativa, i menys encara quan la immensa majoria dels municipis la compleixen. No podem victimitzar els qui es neguen a complir la llei (en concret, l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística). Si cal parlar d’imposició amb caràcter negatiu, aquesta no pot ser cap altra que la que pateixen les persones que es veuen forçades a escriure malament els topònims dels llocs on viuen en les seves relacions amb l’administració, que també són les que tenen formes toponímiques deturpades als seus documents oficials i públics, de la classe que siguin (carnets d’identitat, de conduir, passaports, escriptures notarials, etc). La imposició la pateixen els qui, havent-hi lleis per a evitar-ho, es veuen forçats a escriure i usar formes toponímiques incorrectes perquè a uns quants els va agafar la mania de fer-ho escriure malament, aconseguint que aquelles formes basades en el gust personal de segons qui fossin oficialitzades. Aquesta situació és contrària no només al dret, sinó també al sentit comú, i fins i tot arriba a vulnerar drets fonamentals, com l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea4Vegeu el §11 a lex.cabassers.org .

Seria també una visió patrimonialista de la toponímia voler pretendre que els qui viuen al lloc que designa un topònim tenen el dret de decidir com s’escriu, i aquesta idea està totalment desfasada; la toponímia no només és patrimoni de tota la comunitat lingüística, sinó que, a més, fou declarada patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO, i per tant es regeix, a més de per la llei de política lingüística en el pla legal, per les normes d’estandardització d’UNGEGN en el pla científic, i no per la voluntat d’ajuntaments o veïns dels llocs.

En definitiva, no és acceptable que una mania esdevingui una imposició avalada per la llei -ni que sigui en forma de frau de llei5L’efecte del DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia és l’obligatorietat d’ús de les formes oficials. I aixo passa en frau de llei per a les no normatives, ja que no respecten el que disposa l’article 18.1 de la Llei 171998, de 7 de gener, de política lingüística– i confirmada per l’ús, i que formes toponímiques degenerades i il·legals substitueixin, en l’àmbit públic, formes correctes i legítimes. Tampoc no té cap sentit que l’esfera acadèmica utilitzi, en aquests casos de no coincidència entre la forma correcta i la forma oficial, les formes correctes, i que gairebé tots els altres àmbits facin anar formes incorrectes. Les formes oficials i les formes correctes han de coincidir en el 100% de casos, no només per rigor científic, sinó també perquè la llei així ho estableix. El públic general pot creure (i hauria de poder creure) que les formes toponímiques que veu utilitzar a l’administració, als mitjans de comunicació, als mapes i als indicadors de les carreteres són correctes. I així, havent-hi en tots aquests àmbits formes impròpies, il·lícites i inacceptables, és com es poden acabar popularitzant els errors, i que aquests acabin desplaçant del tot les formes correctes, simplement per l’habitud d’ús.

Els ajuntaments no poden decidir com s’escriu un topònim, perquè no forma part de les seves competències, com queda provat aquí i aquí. És inqüestionable que cal imposar la llei allà on no es compleix i garantir, així, la supervivència de la toponímia ara en risc, reconeguda com a patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO.

Si cal imposar res, cal que sigui el que és legal i correcte, i no el caprici o el gust d’uns quants. No hem d’oblidar que no ens referim a canvis de noms, sinó a la forma d’escriure’ls, qüestió tècnica que no depèn de ningú més que els experts que tenen l’atribució reconeguda per la llei, és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans. Els ajuntaments afectats no han fet res per a corregir la situació tot i tenir l’obligació legal de fer-ho des del 1998, quan es promulgà la llei de política lingüística, i tot i haver rebut sol·licituds vinculades a la creació i actualització del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Com que no hi ha hagut conseqüències per aquest incompliment durant un quart de segle, tampoc no hi ha incentius per tal que les correccions surtin dels ajuntaments incomplidors. Les haurà de dur a terme el Govern o la Justícia, per tal de fer complir el que disposa la legislació.

image_pdfPDFimage_printImpressió