Cabassers.org
El problema jurídic

El problema jurídic

1. LA NATURALESA JURÍDICA DEL PROBLEMA DE LA TOPONÍMIA OFICIAL NO NORMATIVA.

L’anomenada “toponímia oficial no normativa” (marcada amb un asterisc al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya) és il·legal perquè no compleix el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Es tracta de determinar qui té la responsabilitat d’aquest incompliment (si els ajuntaments per l’autonomia local i la legislació de règim local, o el Govern de la Generalitat pels vicis del Decret 139/2007 i la nul·litat de ple dret de les inscripcions al Registre del sector públic local de Catalunya). Determinar clarament la responsabilitat també permetrà dirigir la reclamació del compliment de la llei a la part obligada a fer-ho.

2. L’AUTONOMIA LOCAL NO EXONERA DEL COMPLIMENT DE LA LLEI.

Els decrets de denegació de canvi de nom oficial a Josa i Tuixén (Decret 397/2004) i a la Torre de Cabdella (ACORD/GOV/72/2016) demostren que l’autonomia local emparada per la legislació de règim local no permet vulnerar l’article 18 de la Llei 1/1998, de política lingüística. El principi d’autonomia local (garantit pels arts. 137 i 140 de la Constitució), com és obvi, està condicionat al marc de la Llei (art. 3 de la Carta Europea d’Autonomia Local) i al principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Les pretensions dels ajuntaments de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella es van denegar perquè no s’ajustaven al que disposa l’art. 18 de la Llei 1/1998, de manera que aquestes resolucions de denegació són la interpretació que fa el Govern de la Generalitat de la manera com la Llei 1/1998 s’imbrica amb la legislació de règim local a l’hora de regular la toponímia oficial que depèn dels ajuntaments. Si l’autonomia local regulada per la legislació de règim local protegís i blindés aquest suposat (i inexistent) dret dels ajuntaments a establir com s’ha d’escriure un topònim oficial (funció exclusivament reservada a l’IEC via art. 18.1 de la Llei 1/1998), aquests decret i acord denegant les pretensions dels ajuntaments de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella no existirien, ja que s’hauria acceptat el que demanaven en lloc de rebutjar-ho, justament per incomplir la llei de Política Lingüística. Els primers decrets de correcció de denominació oficial de molts municipis, publicats el 1982, són explícits en la diferenciació entre “canvi” i “fixació”: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (per exemple, Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, p. 1034-1035). Això mostra que el legislador és conscient de la naturalesa diferent dels conceptes de canvi i fixació gràfica.

Igualment, si la voluntat popular tingués cap pes en una decisió així (via consulta no refrendària, o acord d’un ple), tampoc no s’hagués produït la denegació de canvi de nom oficial a aquells ajuntaments. L’únic que protegeix i garanteix l’autonomia local en la toponímia que és competència dels municipis, via Decret 139/2007, és la potestat de canviar un nom de lloc (com el cas de Santa Maria de Corcó per l’Esquirol, o Sant Carles de la Ràpita per la Ràpita), però en cap cas determinar de quina manera s’ha d’escriure un nom de lloc (no s’hauria permès mai que aquells ajuntaments decidissin, ni fessin votar, l’ortografia dels topònims). És a dir, el gust i la voluntat de les persones només es pot tenir en compte per a decidir entre dues opcions igualment legítimes. Però no es pot decidir entre una opció legítima i correcta, i una altra d’il·legítima i incorrecta.

3. LA DETERMINACIÓ DE LA RESPONSABILITAT

Per altra banda, la Resolució GRI/2935/2012, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Roda de Barà, que passà a dir-se Roda de Berà, estableix un precedent d’ús del Decret Legislatiu 2/2003 i del Decret 139/2007 per a dur a terme una correcció d’una grafia toponímica (segons el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998) entesa com a canvi de nom. Això, doncs, ofereix una via per la qual els ajuntaments amb formes toponímiques no normatives poden corregir-les, i, si els dona la potestat per a fer-ho, també els obliga a ajustar-se al que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, pel principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). El segon punt de la part resolutiva de la Resolució GRI/2935/2012 especifica que s’incorpora la modificació de nom oficial de Roda de Berà al Registre d’ens local de Catalunya (actualment denominat Registre del sector públic local de Catalunya). Això deixa clar que la via de la responsabilitat és doble. Per un costat, la té l’administració local (que si té potestat per a corregir grafies de topònims oficials també té l’obligació de complir el que la llei estableix sobre aquests noms oficials, és a dir, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998). Però per l’altre, també la tenen el Departament de Presidència i la Direcció General d’Administració Local, de la qual depèn el Registre del sector públic local de Catalunya: el principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’article 9.1 de la Constitució, fa que calgui declarar il·legal la inscripció en aquest registre de les formes toponímiques oficials que no compleixen l’ordenament jurídic vigent, per vulnerar allò que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Per tant, per l’article 47.2 de la Llei 39/2015 de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, la inscripció d’aquestes formes toponímiques al Registre és nul·la de ple dret. I és aquí on comença la responsabilitat de l’administració de la Generalitat, per aquests actes administratius que no compleixen l’ordenament jurídic vigent i que han de ser corregits.

3.1 LA RESPONSABILITAT DEL GOVERN.

Justament, el principi de jerarquia normativa (art. 9.3 de la Constitució i art. 1 del Codi Civil) fa que el Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i els registres d’ens locals de Catalunya, que regula i desenvolupa el procediment pel qual els ajuntaments poden canviar el nom oficial de municipis i nuclis contemplat als articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 (text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya) calgui declarar nuls els articles d’aquest Decret 139/2007 que contradiuen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Concretament, aquest Decret 139/2007 dona potestat als ajuntaments per a canviar els topònims de municipis i nuclis de població, però no per a determinar-ne la grafia, funció que continua reservada a l’IEC per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Els arts. 5.1 i 15 del Decret 139/2007 preveuen que el Govern pot proposar una rectificació de nom d’un municipi o nucli al seu ajuntament si aquest nom “no s’adiu amb la toponímia catalana o si hi ha incorreccions lingüístiques”, i el mecanisme dels arts. 6 i 15.2 permet que l’ajuntament interpel·lat desestimi la proposta per silenci administratiu o acord desfavorable. Això, si fos possible, implicaria, per part dels ajuntaments, la facultat de vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, cosa que evidentment no pot ser, com demostren les denegacions de canvi de nom oficial a Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella citades al principi d’aquest text. Tornant al principi de jerarquia normativa, aquest fa que els articles del Decret 139/2007 que contradiuen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 siguin nuls, ja que un Decret és una norma de rang inferior a una Llei. Per tant, i com que el que confereix oficialitat a un topònim és la seva inscripció al registre del sector públic local de Catalunya (1.1 i 16.1 del Decret 139/2007), que depèn de la Direcció General d’Administració Local del Departament de Presidència, la responsabilitat de corregir les inscripcions en aquest registre que no compleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 i que per tant són nul·les de ple dret (art. 47.2 de la Llei 39/2015) és del Govern de la Generalitat de Catalunya, ja que depassa àmpliament les potestats que la legislació de règim local atorga als ajuntaments. Per a un desenvolupament de la via de la correcció d’ofici pels vicis del Decret 139/2007, vegeu aquest article.

3.2 LA RESPONSABILITAT DELS AJUNTAMENTS.

Hi hauria, però, a l’hora de cercar responsabilitats, una segona interpretació possible del Decret 139/2007 i dels articles que inviten a complir la Llei 1/1998 i no ho exigeixen perquè permeten declinar-ho: pel principi d’autonomia local, mencionat al preàmbul del decret, es trasllada tota la responsabilitat de l’incompliment a l’ajuntament que rebutja la proposta del Govern, ja que això implica rebutjar complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, que és el que estableix que la toponímia té “com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. L’article 5.1 del Decret 139/2007 té un redactat que parafraseja l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 de forma inequívoca en determinar que el Govern pot proposar una modificació de nom “quan la denominació del municipi no s’adigui amb la toponímia catalana, hi hagi incorreccions lingüístiques o pugui haver-hi confusió amb la denominació d’un altre municipi”. D’alguna manera, tot això fa què qui rebutgi el suggeriment de rectificació del Govern rebutgi, a la pràctica, l’aplicació de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Aquest és el vici inherent al Decret 139/2007.

També cal tenir en compte que la pròpia legislació estableix el procediment pel qual s’ha d’executar l’obligació de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998: els punts 2 i 3 del mateix art. 18 de la Llei 1/1998 (que estableixen que la determinació dels noms dels municipis i nuclis es regeixen per la legislació de règim local i que correspon als ajuntaments determinar-los), els articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 (que estableixen que el nom d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el ple) i els articles 2 i 14 del Decret 139/2007 (que corroboren l’anterior i afirmen el mateix pels noms dels nuclis) estableixen aquest procediment. I una qüestió procedimental, òbviament, no pot ser usada per a vulnerar part de la legislació. En altres paraules: no es pot al·legar que perquè un nom de municipi o nucli només es pot canviar si ho acorda un ple, per aquest motiu no calgui que l’ajuntament compleixi l’obligació establerta a la mateixa Llei 1/1998 sobre els requisits que ha de complir qualsevol topònim oficial de Catalunya.

4. L’EXERCICI DEL DRET DE PETICIÓ COM A VIA DE RECTIFICACIÓ

Mitjançant una instància adreçada al Ple, exposant la legislació que vulnera i sol·licitant que la compleixi sense dilacions, ja que l’obligació no les admet, es pot demanar que un ajuntament, en exercici del principi d’autonomia local, compleixi l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. El dret de petició, sota el que s’empara qualsevol sol·licitud a un ajuntament, es regula per l’article 157 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Cal que la sol·licitud d’adopció d’actes o acords sigui de la competència de qui la rep. Segons els articles 30.1 i 31 del DL 2/2003, i l’art. 2.1 del Decret 139/2007, la potestat per a dur a terme un canvi de denominació d’un municipi (fins i tot si es vol entendre com a canvi de denominació una correcció ortogràfica, com permet argumentar el precedent que suposa la Resolució GRI/2935/2012) és del Ple de l’ajuntament, i per tant es compleix el requisit de l’article 157.1. El silenci administratiu com a resposta a una sol·licitud d’aquesta naturalesa tindria valor desestimatori (article 24 de la Llei 39/2015, de Procediment Administratiu Comú), i per tant equivaldria a desestimar una petició que demana el compliment de la llei. Tenint això en compte, la postura més raonable seria que el Govern de la Generalitat corregís d’ofici tota la toponimia oficial. L’administració ha de ser la primera a l’hora de complir la llei. El més probable és que els ajuntaments incomplidors vulguin persistir en la seva actitud, perquè no tenen cap incentiu per a actuar de motu proprio, si vulneren la norma des de 1998 sense conseqüències, ja que ningú no n’ha exigit el compliment. Ja sigui per mandra, per deixadesa, per mala fe o per no haver de canviar cartells, segells tampons, dominis web, encapçalaments de documents, etc, difícilment aquests ajuntaments decidiran fer res diferent del que han fet les darreres dècades. El Govern hauria de fer innecessari haver d’exigir a un ajuntament el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 via l’exercici del dret de petició. Per això el Govern hauria d’actuar d’ofici, com s’argumenta a l’apartat 3.1 que pot fer, per tal no només de complir la llei de política lingüística, sinó per també protegir donar seguretat jurídica a les administracions locals; com que la problemàtica afecta majoritàriament a ajuntaments petits, amb pocs recursos i poc personal tècnic, si no coneixen l’assumpte en profunditat (i és molt imbricat) pot semblar-los improbable -o impossible- que insistir en cometre una falta ortogràfica pugui ser il·lícit, sobretot quan la norma es vulnera de fa dècades.

5. VULNERACIÓ DE DRETS FONAMENTALS PROTEGITS PER LA CONSTITUCIÓ.

L’art. 15 de la Constitució estableix la protecció de la integritat moral i prohibeix el tracte degradant. La toponímia oficial no normativa vulnera aquest article 15 de la Constitució, ja que forçar els ciutadans a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració, és una lesió de la integritat moral de les persones i constitueix un tracte degradant, ja que se les obliga a escriure topònims amb faltes ortogràfiques, com si fossin ignorants que desconeixen les normes d’ortografia del seu idioma, i això provoca un sentiment de vexació i d’humiliació. Haver d’escriure un topònim segons la voluntat arbitrària d’algunes persones que el van fer oficialitzar amb deturpacions fa dècades, sense atendre cap principi científic ni tenir en compte res més que la seva voluntat, i no segons com disposen la norma ortogràfica i la llei és, sense cap mena de dubte, una imposició humiliant. Justament per aquest motiu i amb aquest objectiu el franquisme desnormativitzà tota la toponímia de Catalunya el 1939 (que havia estat oficialitzada amb les formes normatives el 1933 pel Decret de la Conselleria de Governació, BOGC núm. 119, de 14/11/1933). Ja a l’abril del 1938 el govern franquista derogà l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i abolí la Generalitat (BOE n. 534, 08/04/1938, p. 6674), i aquesta fou la base per a retornar a les grafies prenormatives dels topònims catalans. Actualment, el manual “Ortografia catalana“, de l’Institut d’Estudis Catalans, que recull les normes ortogràfiques de la llengua catalana, assenyala com a exemples de faltes ortogràfiques les formes toponímiques “Cabacés” (pàg. 54) i “Figaró” (pàg. 76). Ambdues són les formes oficials dels topònims dels municipis de Cabassers i el Figueró i Montmany. Resulta evident, doncs que obligar els ciutadans a usar formes oficials incorrectes, en alguns casos fins i tot significades com a exemples de faltes ortogràfiques al manual d’ortografia de l’idioma, contravé les disposicions de l’art. 15 de la Constitució, que garanteixen la integritat moral i prohibeixen el tracte degradant a les persones.

6. LA IMPOSSIBILITAT D’UNA CONSULTA POPULAR NO REFRENDÀRIA

Tampoc no hi ha base jurídica per a convocar una consulta popular no refrendària, per tal que els empadronats en un municipi es pronunciïn sobre la fixació gràfica d’un topònim. Aquesta tasca, recordem-ho, està reservada exclusivament a l’IEC per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. A més, la Llei 8/1991, reconeix l’autoritat lingüística només a l’IEC. La Llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no refrendàries i altres formes de participació ciutadana, estableix a l’art. 1.1 que els ajuntaments només poden convocar consultes sobre el seu àmbit competencial. És evident que la fixació gràfica dels topònims i l’autoritat lingüística estan reconegudes només a l’IEC, per la legislació citada més amunt, i no als ajuntaments, i que per tant aquests no poden convocar consultes sobre aquesta matèria, ja que no en tenen les competències. A banda, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 estableix una obligació, i tampoc no es pot sotmetre a consulta si un ajuntament ha de complir o no la llei: l’ha de complir obligatòriament pel principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Però aquí hi ha més impediments que fan una consulta així impossible de convocar: l’art. 11.5 de la Llei 10/2014 diu que no es poden formular consultes que puguin afectar, limitar o restringir els drets i les llibertats fonamentals de la secció primera del capítol II del títol I de la Constitució. L’art. 15 de la Constitució queda enquadrat dintre d’aquest títol I del capítol II, i això fa impossible convocar una consulta popular no refrendària, ja que implicaria pronunciar-se sobre els drets que garanteix.

Per acabar-ho de reblar, una consulta d’aquestes característiques apuntaria cap a un escenari incompatible amb l’art. 9.3 de la Constitució, que estableix que tot acte administratiu dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. No hi ha millor mostra d’aquesta arbitrarietat que vol evitar l’art. 9.3 de la Constitució que preguntar sobre el gust, preferències personals i voluntat del públic sobre una matèria que ha de ser com regula la Llei 1/1998. Seria absurd, a més, fer votar l’ortografia: no es pot preguntar a ningú si prefereix que el topònim del lloc on viu s’escrigui correctament, o si en canvi vol que es faci amb faltes ortogràfiques.

Hi ha un altre impediment, que sorgeix de la mateixa llei que regula aquest tipus de consultes, que impossibilita sotmetre a consulta popular no refrendària l’obligació legal d’adaptar la grafia oficial d’un topònim a la norma de l’idioma. L’article 21.1 de la Llei 10/2014 diu literalment: “La campanya i el debat públic tenen per finalitat facilitar la informació i el contrast de posicions sobre l’objecte de la consulta i demanar el suport a les persones legitimades per a participar-hi”. Com, i sota quins criteris, podria demanar-se suport per una de les dues opcions, la que defensaria mantenir incorreccions lingüístiques que contradiuen el que disposa la llei 1/1998, a la grafia oficial del topònim? I encara, si es pretengués que la pregunta fos un subterfugi que no preguntés directament sobre les grafies sinó sobre l’inici del procediment, caldria entrar al fons de la qüestió pel que disposa aquest mateix article 21.1: iniciar, o no, un procediment per a fer què? Com resulta evident, és impossible defugir el fons de la qüestió, que en una consulta plantejada en aquests termes seria preguntar sobre si qui és convocat a expressar-se prefereix una grafia lingüísticament correcta o una d’incorrecta com a forma oficial d’un topònim. S’acabaria preguntant, finalment, fos quin fos el plantejament, sobre si cal o no complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i sobre si cal o no fer cessar les vulneracions als drets protegits per l’art. 15 de la Constitució.

7. ALTRES VULNERACIONS DE DRET QUE CAUSA LA TOPONÍMIA OFICIAL NO NORMATIVA.

Addicionalment, la toponímia oficial no normativa causa altres perjudicis i vulneracions del dret:

a) El Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia fa obligatori l’ús dels topònims oficials a Catalunya (als àmbits que regulen els arts. 4, 5, 6 i 8), amb el supòsit que tots “tenen com a única forma oficial la catalana” (art. 2). Tanmateix, els topònims que són oficials amb formes no normatives generen frau de llei, ja que el Decret 133/2020 fa obligatori l’ús de les seves formes oficials, tot i no complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. El frau de llei es genera perquè s’aconsegueix el contrari del propòsit del Decret 133/2020, que és protegir la toponímia catalana i garantir-ne l’ús. Amb els topònims amb incorreccions lingüístiques passa que unes formes no normatives es veuen emparades per una protecció i una obligatorietat que no els correspon, com deixa clar l’art. 2.1, que especifica que els noms dels municipis tenen com a única forma oficial la catalana, abans de desplegar la resta de l’articulat, que fa referència a oficialitat i obligatorietat d’ús. L’article 2.1 del Decret 133/2020 fa que, en realitat, el fet que topònims no normatius siguin oficials quedi fora de la legalitat (com ho fan també els arts 2 i 18.1 de la Llei 1/1998), i no corregir la toponímia oficial no normativa és el que provoca el frau de llei, en fer beneficiària aquestes formes impròpies de totes les garanties que el mateix decret proporciona a les formes oficials dels topònims, amb el pressupòsit que són normatives i catalanes. Una altra contradicció que es genera és que l’aplicació d’aquest decret obliga a cometre faltes ortogràfiques als àmbits que regula, si s’escriu, en el seu marc, qualsevol dels topònims oficials no normatius que encara hi ha a Catalunya.

b) Vulnera les disposicions de l’ONU i la UNESCO per a la protecció de la toponímia com a bé cultural immaterial de la humanitat, esmentades al preàmbul del Decret 133/2020, i sobre les quals es fonamenta el mateix decret: vulnera la Resolució IX/4 de la IX Conferència de les Nacions Unides sobre la normalització dels noms geogràfics (2007), que considera que els topònims formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat i que s’han d’inventariar, protegir i promoure s’acord amb la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003. Com afirma el preàmbul del Decret 133/2020: “la resolució esmentada s’ha d’emmarcar per la contribució més àmplia dels organismes especialitzats de l’ONU a l’estandardització dels noms geogràfics i la protecció del pluralisme lingüístic en aquest àmbit. En el marc del Consell d’Europa, s’inclouen referències a la protecció de la toponímia en la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries de 1992 (article 10.2.g), d’aplicació a la llengua catalana segons l’instrument de ratificació del tractat, i el Conveni marc per a la protecció de les minories nacionals de 1995 (article 11.3)”. La salvaguarda de la toponímia també és reconeguda, a la legislació espanyola, a l’art. 2 de la Ley 10/2015, de 26 de mayo, para la salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial.

c) Vulnera l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i l’art. 14 de la Constitució, que estableixen que totes les persones són iguals davant la llei. Els qui estan empadronats en municipis i nuclis de població amb formes toponímiques que no respecten l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 veuen que pel Decret 133/2020 han d’utilitzar topònims incorrectes perquè són oficials (tot i ser-ho en contra de la Llei 1/1998). Així doncs, legislació pensada per a un ús homogeni de la toponímia acaba causant efectes diferents segons si les persones estan empadronades en municipis amb topònims oficials que respecten l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 o no: mentre que la legislació garanteix a tothom un ús dels topònims sense incorreccions, als empadronats als municipis i nuclis amb formes oficials no normatives els garanteix el contrari.

8. LEGISLACIÓ CITADA

Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.
Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, 1992.
Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003.
Resolució IX/4 de la IX United Nations Conference on the Standardization of Geographical Names (2007).
Constitució espanyola.
Carta Europea de Autonomía Local. Hecha en Estrasburgo el 15 de octubre de 1985.
Instrumento de ratificación del Convenio-marco para la protección de las Minorías Nacionales (número 157 del Consejo de Europa), hecho en Estrasburgo el 1 de febrero de 1995.
LLEI 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans.
LLEI 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.
DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.
LLEI 10/2014, del 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana.
Ley 10/2015, de 26 de mayo, para la salvaguardia del Patrimonio Cultural Inmaterial.
Ley 39/2015, de 1 de octubre, del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas.
DECRET 74/1982, de 18 de març, que fa referència al canvi de nom del municipi de Torrebeses pel del seu origen català, que és Torrebesses.
DECRET 75/1982, de 18 de març, que fa referència al canvi de nom del municipi de Granadella pel del seu origen català, que és la Granadella.
DECRET 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent.
DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya.
DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia.
RESOLUCIÓ GRI/2935/2012, de 27 de desembre, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Roda de Barà, que passa a denominar-se Roda de Berà.
ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella.

Cabassers.org