Cabassers.org
El problema jurídic

El problema jurídic

Estudi jurídic sobre les implicacions legals que comporta el fet que la forma oficial dels topònims de diversos municipis i nuclis de població no sigui normativa, i els efectes que això provoca sobre la normativa:

§1 Els municipis de Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Forallac, Lladó, Massanes, Navàs,, Rialp i Torrelavit no tenen com a oficial del seu topònim la forma normativa, segons recull la fitxa 6625/2 d’Optimot. A banda, aquests nuclis de població es troben en la mateixa situació: Aguiró, Capdella, Central de Capdella, Obeix, la Torre de Capdella i Tuixent.

§2 Així mateix, les formes normatives de vuit d’aquests topònims apareixen al manual d’Ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, edició de 2017, com a exemple. A banda, les formes incorrectes Cabacés i Figaró apareixen en aquell manual explícitament com a exemples de faltes ortogràfiques.

§3 Que la forma oficial dels topònims d’aquests municipis i nuclis de població no sigui normativa entra en contradicció amb l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Val d’Aran, que tenen l’aranesa.

§4 També entra en contradicció amb l’article 2.1 del Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, que diu que els topònims, a Catalunya “tenen com a única forma oficial la catalana”, exceptuant els de l’Aran, que tenen com a forma oficial l’aranesa.

§5 A banda, però, el fet que la forma oficial de tots aquests topònims no sigui normativa, genera frau de llei en l’aplicació dels articles següents del Decret 133/2020:
Article 2.2: estableix les denominacions oficials com a úniques legals a Catalunya.
Article 4.1: obliga a utilitzar la forma oficial dels topònims.
Article 5.1: obliga a l’ús general dels topònims oficials.
Article 5.2: obliga a utilitzar les formes oficials a l’edició de mapes.
Article 5.3: obliga a utilitzar els topònims oficials als registres públics de Catalunya.
Article 6.1: obliga a utilitzar les formes oficials a la retolació de vies.
Article 8.1: obliga a utilitzar les formes oficials a publicacions per a l’ensenyament.

§6 El frau de llei es genera perquè s’aconsegueix el contrari del propòsit del Decret 133/2020, que és protegir la toponímia catalana i garantir-ne l’ús. Amb els topònims amb incorreccions lingüístiques passa que unes formes no normatives es veuen emparades per una protecció i una obligatorietat que no els correspon, com deixa clar l’art. 2.1, que especifica que els noms dels municipis tenen com a única forma oficial la catalana, abans de desplegar la resta de l’articulat, que fa referència a oficialitat i obligatorietat d’ús. L’article 2.1 del Decret 133/2020 fa que, en realitat, el fet que topònims no normatius siguin oficials quedi fora de la legalitat (com ho fan també els arts 2 i 18.1 de la Llei 1/1998), i tolerar-ho és el que provoca el frau de llei, en fer beneficiària aquestes formes impròpies de totes les garanties que el mateix decret proporciona a les formes oficials dels topònims, amb el pressupòsit que són normatives i catalanes. Una altra contradicció que es genera és que l’aplicació d’aquest decret obliga a cometre faltes ortogràfiques als àmbits que regula, si s’escriu, en el seu marc, qualsevol dels topònims oficials no normatius que encara hi ha a Catalunya.

§7 Segons la legislació de règim local, la potestat per a dur a terme un canvi de nom oficial d’un municipi correspon al Ple de l’Ajuntament (Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, arts. 30.1 i 31 (apartats 1, 2 i 3 de l’article 31 modificats per l’art. 19 de la Llei 16/2015); i Decret 139/2007, de 26 de juny, art. 2). Tanmateix, per la major part dels topònims afectats, no suposa canviar el nom del municipi, sinó corregir les faltes ortogràfiques de la forma oficial que ara és vigent. I segons el mateix Decret 139/2007, el Govern pot proposar a l’ajuntament afectat una rectificació de nom (art. 5). Amb tot, la potestat última d’acceptar o no aquesta rectificació és de l’ajuntament interessat (art. 6), i en cas de no acceptar-la es continuarien produint totes les contradiccions i vulneracions exposades anteriorment en repassar els efectes del Decret 133/2020 sobre un topònim oficial no normatiu.

§8 També es vulnera l’article 1 de la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, que diu: “Es reconeix que l’Institut d’Estudis Catalans és la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català, sens perjudici de les altres funcions que li atorguen els seus estatuts”. I l’article 2 de la mateixa llei: “L’ús lingüístic dels òrgans de l’Administració de la Generalitat, de les corporacions locals, de l’Administració de l’Estat a Catalunya i de les entitats autònomes, les empreses i les altres entitats i institucions que depenen de les esmentades administracions ha de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans”. És evident que un ajuntament no és l’autoritat lingüística, i per tant no pot fixar la forma de cap topònim, tasca que depèn exclusivament de l’IEC.

§9 A banda de l’incompliment de la Llei 1/1998, i de la generació de frau de llei amb l’aplicació dels articles citats més amunt del Decret 133/2020, el fet que les denominacions oficials del municipis i nuclis de població no sigui normativa també constitueix una vulneració dels drets lingüístics de la ciutadania, ja que les persones que viuen i estan empadronades en aquests llocs són titulars de documents públics de tot tipus que contenen faltes ortogràfiques als topònims. Així mateix, quan els veïns d’aquests llocs s’adrecen a les administracions de qualsevol nivell, es veuen forçats a cometre faltes ortogràfiques escrivint malament el nom de les poblacions, ja que és la forma oficial la que es requereix per a relacionar-se amb l’administració. També la ciutadania en general es veu obligada a cometre faltes ortogràfiques si s’ha de dirigir a l’administració sobre qualsevol assumpte relacionat amb els llocs afectats per aquest problema. En aquell cas també haurà de fer anar la forma oficial dels topònims, que no és la normativa.

§10 Aquesta situació també és lesiva per a la integritat moral de les persones (art. 15 de la Constitució Espanyola) que, sabent perfectament com s’escriuen els topònims en qüestió de forma correcta en català, es veuen forçades a fer-ho de forma incorrecta en usos oficials, com si fossin ignorants. Com a agreujant d’aquesta situació, cal tenir en compte que dos d’aquests topònims no normatius apareixen al manual d’ortografia de la llengua catalana com a exemples de falta ortogràfica.

§11 En el pla supranacional, aquesta situació vulnera l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ja que provoca desigualtat davant la llei per als ciutadans empadronats als municipis afectats per les irregularitats toponímiques, que es veuen forçats a ser titulars de documents amb formes bàrbares. Mentre la legislació garanteix a la majoria l’ús de les formes normatives i correctes dels topònims, a uns altres els garanteix el contrari, i els obliga a cometre faltes ortogràfiques. També vulnera la Resolució IX/4 de la IX United Nations Conference on the Standardization of Geographical Names, que declara els topònims patrimoni immaterial de la humanitat, i insta a la protecció i salvaguarda d’aquest patrimoni. I la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003.

§12 Per tot això, cal que l’administració resolgui aquesta situació, que provoca l’incompliment de la llei de política lingüística, genera frau de llei, i deixa el Govern sense cap mecanisme per a fer complir la llei als deu ajuntaments que la incompleixen pel fet de tenir com a oficials formes no normatives dels seus topònims.

§13 La naturalesa del problema no permet que sigui resolt mitjançant una consulta ciutadana, ja que el públic no pot votar les normes ortogràfiques que fan que la grafia d’un topònim sigui o no correcta i normativa; per tant, no es pot votar si es prefereix una forma amb faltes i castellanitzada, o la forma lingüísticament correcta. Seria possible votar entre dos noms diferents; per exemple si la proposta fos canviar el nom actual d’aquests llocs per un de completament diferent. Una decisió així només es podria prendre en una consulta, com és el cas recent de Sant Carles de la Ràpita o La Ràpita. Però no es pot sotmetre a consulta si es corregeixen o no unes faltes ortogràfiques. Tampoc no es pot votar si es vol o no complir la llei, ja que la llei és de compliment obligatori. Una hipotètica consulta on la població hagués de triar entre una forma normativa i la mateixa, incorrecta, no seria possible, perquè no hi hauria base jurídica per a convocar-la, ja que la matèria sobrepassa les competències municipals (art. 1.1 de la Llei 10/2014 de consultes populars no refrendàries).

Vies de solució del problema

§14 1.- Sense cap mena de dubte, la manera més fàcil de resoldre aquesta irregularitat és que els ajuntaments amb topònims en aquesta situació canviïn les seves denominacions oficials segons el procediment establert per tal de complir la legalitat vigent (és a dir, el que disposen els arts. 2.2 i 18.1 de la Llei 1/1998, i l’art. 2.1 del Decret 133/2020 ) i fer cessar el frau de llei que suposa el que ja s’ha exposat més amunt. I en el supòsit improbable que hi hagués una negativa tot i els fonaments científics i de dret, l’assumpte l’hauria de resoldre la Justícia, via que quedaria oberta en produir-se un incompliment de la norma i una vulneració de drets de la ciutadania.

§15 2.- La problemàtica també es podria resoldre si la Generalitat legislés per tal de dotar-se d’un mecanisme per a fer que els municipis i nuclis de població amb noms oficials no normatius haguessin d’adoptar, com a oficial, la forma normativa dels seus topònims, sense haver de recórrer a la via contenciosa-administrativa. Una i altra vies, però, respectarien l’autonomia local, ja que no s’imposaria cap canvi de nom, sinó l’oficialització de la forma normativa del nom que ja té el municipi (1), per tal de complir la llei. L’article 30.1 del Decret Legislatiu 2/2003 estableix que “La denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament i per mitjà del procediment establert per l’article 31”. Fer oficial la forma normativa del mateix topònim no és canviar la denominació del municipi, sinó escriure-la sense faltes ortogràfiques i com determina la llei que s’ha de fer. I en tot cas, el Decret Legislatiu 2/2003 no pot ser mai el pretext ni l’excusa per a incomplir la Llei 8/1991, la Llei 1/1998, ni generar frau de llei amb el Decret 133/2020. Els primers decrets de canvi de denominació oficial de molts municipis, publicats el 1982, són explícits en la diferenciació entre “canvi” i “rectificació”: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (per exemple, Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, pàgs. 1034-1035). Una possible solució seria introduir aquesta diferenciació a l’article 30 del DL 2/2003 i modificar l’art 5.1 del Decret 139/2007, per tal que la rectificació l’hagi de dur a terme d’ofici el Govern quan hi hagi incorreccions lingüístiques als topònims, amb informe previ favorable de l’IEC, o que pugui ser el propi IEC qui activi aquest mecanisme de correcció, sol·licitant-lo al Govern, com a autoritat lingüística reconeguda per la Llei 8/1991. També caldria derogar els arts. 5.2, 5.3 i 6 del Decret 139/2007, ja que contradiuen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i la Llei 8/1991.

§16 3.- De fet, ni tan sols no cal modificar la legislació actual per tal que el Govern dugui a terme una correcció d’ofici dels topònims oficials ja inscrits al Registre del sector públic de Catalunya. Interpretant correctament l’actual marc legislatiu, i tenint en compte el principi de jerarquia normativa, es pot dur a terme la correcció de la toponímia oficial no normativa, ja identificada al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya amb un asterisc (*) per a fer constar la seva incorrecció. Aquest procediment es detalla aquí.

§17 4.- De totes maneres, en el cas que no es volguessin fer distincions entre els conceptes canvi de nom i rectificació, com que la potestat de canviar la denominació oficial d’un municipi és del Ple, també és d’aquest mateix Ple la responsabilitat i l’obligació de complir la llei, si no es vol fer distinció entre canvi i correcció. Per això hi hauria, encara, una altra via prejudicial (i que podria obrir un procediment penal en cas d’incompliment, i no contenciós administratiu) per a corregir la irregularitat si els ajuntaments en qüestió s’hi neguessin: una instància adreçada al Ple, exposant la legislació que vulnera i sol·licitant que la compleixi, seria també suficient per a resoldre el problema, ja que és improbable una resposta que explícitament digui que no es vol complir la llei, puix el resultat seria incórrer en un presumpte delicte de prevaricació, tipificat per l’article 404 del Codi Penal. El dret de petició, sota el que s’empara qualsevol sol·licitud a un ajuntament, es regula per l’article 157 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Cal que la sol·licitud d’adopció d’actes o acords sigui de la competència de qui la rep. Segons els articles 30.1 i 31, la potestat per a dur a terme un canvi de denominació d’un municipi (fins i tot si es vol entendre com a canvi de denominació una correcció ortogràfica) és del Ple de l’ajuntament, i per tant es compleix el requisit de l’article 157.1. El silenci administratiu com a resposta a una sol·licitud d’aquesta naturalesa tindria valor desestimatori (article 24 de la Llei 39/2015, de Procediment Administratiu Comú), i per tant equivaldria a desestimar una petició que demana el compliment de la llei. La jurisprudència del Tribunal Suprem reconeix el caràcter delictiu de l’absència de resolució positiva si la manca d’actuació implica un resultat negatiu (STS de 25 d’abril de 1988 -Arzdi.2864), i manté que es comet prevaricació en situacions on hi ha una obligació imperativa de dictar resolució, i on l’omissió té efectes equivalents a una denegació (STS de 27 de desembre de 1995 -Arzdi.9553).

§18 Després de la publicació d’aquest article, la postura més raonable seria que els ajuntaments afectats seguissin el primer procediment d’aquest apartat per a fer els canvis necessaris per tal de respectar la norma. L’administració ha de ser la primera a l’hora de complir la llei. Però el més probable és que els ajuntaments incomplidors vulguin persistir en la seva actitud, perquè no tenen cap incentiu per a actuar de motu proprio, si fa vint-i-quatre anys que vulneren la llei, sense conseqüències. Ja sigui per mandra, per deixadesa, per mala fe o per no haver de canviar cartells, segells tampons, dominis web, encapçalaments de documents, etc, difícilment aquests ajuntaments decidiran fer res diferent del que han fet les darreres dècades. Per tant, si no es complís el supòsit de voluntarietat -i no sembla que s’hagi de complir- el Govern podria legislar per tal de fer imperatiu el compliment de la norma i eliminar l’arbitrarietat legal. També seria igualment vàlid que el Govern actués d’ofici, segons el procediment enllaçat al punt 3, més amunt. Finalment, el mateix Govern hauria de fer innecessària la quarta via exposada, legislant o actuant d’ofici, per tal no només de fer complir la llei de política lingüística, sinó per també protegir les pròpies administracions locals i donar-los seguretat jurídica, sense necessitat que quedin exposades al que implica aquell procediment; com que la problemàtica afecta majoritàriament a ajuntaments petits, amb pocs recursos i poc personal tècnic, si no coneixen l’assumpte en profunditat (i és molt imbricat) pot semblar-los improbable -o impossible- que insistir en cometre una falta ortogràfica pugui transformar-se en un presumpte il·lícit penal, sobretot quan la norma es vulnera de fa dècades.

§19 Com a consideració final: durant tot el temps que es tardi de més a corregir la situació actual, es continuarà imposant escriure formes toponímiques oficials no normatives (Decret 133/2020) que vulneren la Llei 1/1998. Això fa que s’imposi una arbitrarietat, basada en la mania d’escriure malament uns topònims. I la llei el que no pot ser és arbitrària, ni una mania pot ser llei. L’arbitrarietat és encara més manifesta quan es té en compte el cas de La Torre de Cabdella, a l’ajuntament de la qual se li denegà la pretensió, el 2016, d’oficialitzar la forma no normativa “La Torre de Capdella”, fent valdre, justament, l’article 18.1 de la Llei 1/1998.

§20 No hi ha cap motiu per què els deu municipis que queden a Catalunya amb formes oficials no normatives del seu topònim hagin de ser diferents de la resta (inclosos els nuclis de població), i no hagin de complir la norma que els altres 937 municipis catalans ja compleixen de fa anys. Cal que l’administració resolgui definitivament una situació anòmala que no s’hauria hagut de produir mai, sense que hagi de ser el ciutadà qui hagi de resoldre-la per ell mateix, si vol gaudir de la mateixa normalitat toponímica de què gaudeixen els altres ciutadans de Catalunya, que viuen en municipis que no pateixen l’arbitrarietat legal exposada, i que compleixen la llei de política lingüística.


Notes:
1- Això no seria així pel cas de Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada), que sí que veuria canvis i no només correccions ortogràfiques al seu topònim.