Imposició o desaparició

Les formes toponímiques oficials no normatives de diversos municipis i nuclis de població catalans han desplaçat de la vida pública, gairebé completament, les formes normatives d’aquells topònims. Tot i que la recomanació general feta des del servei de consultes lingüístiques de la mateixa Generalitat és fer servir sempre la forma normativa d’aquests topònims en usos no oficialsFitxa 6625/2 d’Optimot, la realitat és una altra, ben diferent. Si bé a les obres de referència els topònims problemàtics hi apareixen exclusivament en la seva forma normativa, a molts altres llocs hi consten les grafies deturpades, al·lòctones o errònies. Per exemple, la forma Figaró-Montmany apareix a les piulades del compte de Tiwtter Catalunya Experience, en lloc de la forma normariva “el Figueró i Montmany”. Així, trobem que un organisme públic encarregat de la promoció turística, promou l’ús d’nom amb faltes ortogràfiques només perquè és oficial.

En un altre exemple, la tesi doctoral Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, utilitza la forma al·lòctona Cabacés per al topònim Cabassers, i aclareix que ho fa perquè és “el nom oficial del municipiLlamas Puig, Emili. Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, pàg. 23, nota 11,“. I aquí estem parlant de la tesi doctoral d’un filòleg. Fins i tot a la Viquipèdia (que ja pot ser considerada una obra de referència de la mateixa entitat que la Gran Enciclopèdia Catalana, si no millor), molt conscienciada en l’ús de les formes toponímiques normatives i no les oficials incorrectes, és habitual trobar-hi les deturpacions, segurament per l’hàbit de veure-les arreu, en articles que parlen dels municipis afectatsPer exemple en aquest article sobre l’ermita de Sant Roc de Cabassers.

L’extensió de l’ús d’Internet, fins a convetir-se en una eina imprescindible del dia a dia, també difon les formes toponímiques oficials amb incorreccions lingüístiques, sobretot als diversos serveis de cartografia i geolocalització, a les etiquetes automàtiques de llocs de xarxes com Instagram, a les pàgines web institucionals, etc. L’ús intensiu de les formes deturpades i il·legals està posant en risc la supervivència de les formes correctes, que queden arraconades en articles acadèmics d’alt nivell o en obres de referència però de poca consulta.

Els mitjans de comunicació també ajuden a aquest arraconament de les formes correctes, en benefici de les il·legals (i oficials) dels municipis i nuclis afectats. Sense anar més lluny, el portal esadir.cat, que és el llibre d’estil dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deturpa fins i tot els gentilicis dels llocs que tenen defectes a les formes oficials dels topònims. Fins i tot mitjans molt sensibilitzats amb la qüestió lingüística, com Vilaweb o El Punt-Avui utilitzen preferentment les formes oficials, encara que no siguin correctes. Una cerca a Vilaweb, per exemple, ofereix resultats per a la forma “Cabacés“, però no mostra cap article on s’usi la grafia normativa, “Cabassers”. Similarment, El Punt Avui retorna 100 resultats per a la cerca “Cabacés“, i només 13 per “Cabassers“. I això, recordem-ho, tot i la recomanació de la pròpia Generalitat de fer anar les formes correctes i no les oficials en usos no oficials.

L’única manera de revertir aquesta situació és imposar el compliment de la llei als ajuntaments rebels, que es resisteixen a respectar la toponímia. La llei és prou clara, i no hi ha cap motiu perquè alguns no la compleixin. La imposició ha de ser vista des d’una connotació positiva, ja que fer complir una llei aprovada per un Parlament democràtic no pot ser presentat amb càrrega negativa, i menys encara quan la immensa majoria dels municipis la compleixen. No podem victimitzar els qui es neguen a complir la llei (en concret, l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística). Si cal parlar d’imposició amb caràcter negatiu, aquesta no pot ser cap altra que la que pateixen les persones que es veuen forçades a escriure malament els topònims dels llocs on viuen en les seves relacions amb l’administració, que també són les que tenen formes toponímiques deturpades als seus documents oficials i públics, de la classe que siguin (carnets d’identitat, de conduir, passaports, escriptures notarials, etc). La imposició la pateixen els qui, havent-hi lleis per a evitar-ho, es veuen forçats a escriure i usar formes toponímiques incorrectes perquè a uns quants els va agafar la mania de fer-ho escriure malament, aconseguint que aquelles formes basades en el gust personal de segons qui fossin oficialitzades. Aquesta situació és contrària no només al dret, sinó també al sentit comú, i fins i tot arriba a vulnerar drets fonamentals, com l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió EuropeaVegeu el §11 a lex.cabassers.org .

Seria també una visió patrimonialista de la toponímia voler pretendre que els qui viuen al lloc que designa un topònim tenen el dret de decidir com s’escriu, i aquesta idea està totalment desfasada; la toponímia no només és patrimoni de tota la comunitat lingüística, sinó que, a més, fou declarada patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO, i per tant es regeix, a més de per la llei de política lingüística en el pla legal, per les normes d’estandardització d’UNGEGN en el pla científic, i no per la voluntat d’ajuntaments o veïns dels llocs.

En definitiva, no és acceptable que una mania esdevingui una imposició avalada per la llei -ni que sigui en forma de frau de lleiL’efecte del DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia és l’obligatorietat d’ús de les formes oficials. I aixo passa en frau de llei per a les no normatives, ja que no respecten el que disposa l’article 18.1 de la Llei 171998, de 7 de gener, de política lingüística– i confirmada per l’ús, i que formes toponímiques degenerades i il·legals substitueixin, en l’àmbit públic, formes correctes i legítimes. Tampoc no té cap sentit que l’esfera acadèmica utilitzi, en aquests casos de no coincidència entre la forma correcta i la forma oficial, les formes correctes, i que gairebé tots els altres àmbits facin anar formes incorrectes. Les formes oficials i les formes correctes han de coincidir en el 100% de casos, no només per rigor científic, sinó també perquè la llei així ho estableix. El públic general pot creure (i hauria de poder creure) que les formes toponímiques que veu utilitzar a l’administració, als mitjans de comunicació, als mapes i als indicadors de les carreteres són correctes. I així, havent-hi en tots aquests àmbits formes impròpies, il·lícites i inacceptables, és com es poden acabar popularitzant els errors, i que aquests acabin desplaçant del tot les formes correctes, simplement per l’habitud d’ús.

Els ajuntaments no poden decidir com s’escriu un topònim, perquè no forma part de les seves competències, com queda provat aquí i aquí. És inqüestionable que cal imposar la llei allà on no es compleix i garantir, així, la supervivència de la toponímia ara en risc, reconeguda com a patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO.

Si cal imposar res, cal que sigui el que és legal i correcte, i no el caprici o el gust d’uns quants. No hem d’oblidar que no ens referim a canvis de noms, sinó a la forma d’escriure’ls, qüestió tècnica que no depèn de ningú més que els experts que tenen l’atribució reconeguda per la llei, és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans. Els ajuntaments afectats no han fet res per a corregir la situació tot i tenir l’obligació legal de fer-ho des del 1998, quan es promulgà la llei de política lingüística, i tot i haver rebut sol·licituds vinculades a la creació i actualització del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Com que no hi ha hagut conseqüències per aquest incompliment durant un quart de segle, tampoc no hi ha incentius per tal que les correccions surtin dels ajuntaments incomplidors. Les haurà de dur a terme el Govern o la Justícia, per tal de fer complir el que disposa la legislació.