L’anàlisi de la normativa vigent i de la jurisprudència fixada pel Tribunal Suprem indica que l’existència de topònims il·legals, mal anomenats “oficials no normatius“, és una situació anòmala des del punt de vista jurídic que el Govern té l’obligació de corregir.
A continuació detallem els fonaments jurídics que sustenten aquesta conclusió:
1. El mandat imperatiu de la Llei de política lingüística. L’article 18.1 de la Llei 1/1998 estableix un mandat clar i sense excepcions (més enllà de l’aranès a la Vall d’Aran): els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, i aquesta ha d’ajustar-se a la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En conseqüència, qualsevol forma oficial que no coincideixi amb la normativa de l’IEC contravé directament el text de la llei.
2. Jurisprudència del Tribunal Suprem (STS 6918/2001). La sentència del Tribunal Suprem, tot i referir-se al cas de “A Coruña”, fixa una doctrina plenament aplicable a Catalunya per analogia fonamental:
-Competència exclusiva: El Tribunal ratifica que la determinació dels topònims és una competència d’execució en matèria de règim local que correspon a les comunitats autònomes amb llengua pròpia.
-Prevalença de la normalització lingüística: La sentència estableix que la normalització de la llengua cooficial afecta de manera prioritària els interessos de la Comunitat Autònoma, la qual té la competència específica.
-Vinculació dels ens locals: El Suprem determina que el compliment de la normativa lingüística de la Comunitat Autònoma vincula també els ens locals. Això significa que un ajuntament no pot invocar la seva autonomia local per mantenir una grafia que incompleixi la llei de política lingüística o la normativa de l’IEC.
-L’oficialitat és única: El Tribunal avala que el Govern autonòmic pot i ha de fixar les formes legals a tots els efectes d’acord amb la realitat lingüística i històrica.
3. La naturalesa de la “toponímia oficial no normativa”.
-Segons la descripció de l’Optimot aquests noms són “oficials” però “no normatius” perquè no segueixen les regles de l’Institut d’Estudis Catalans.
-Manca de fonament per mantenir-la: No hi ha cap norma de rang superior a la Llei 1/1998 que permeti al Govern o a un Ajuntament ignorar la normativa de l’IEC.
-Obligació de correcció: L’Administració està sotmesa al principi de legalitat. Si la llei diu que l’única forma oficial és la normativa de l’IEC, el Govern de la Generalitat té el deure d’ofici d’adequar la toponímia oficial a la legalitat vigent.
4. Conclusió.
D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, el Govern té la cobertura jurídica (i l’obligació) per imposar la forma normativa de l’IEC per damunt de les resistències locals. La categoria de “topònim oficial no normatiu” és una contradicció jurídica que vulnera la Llei 1/1998, i el Govern està jurídicament obligat a corregir aquestes grafies per garantir que la toponímia oficial s’ajusti a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.
Si continua el desacatament de la llei i de la jurisprudència del Tribunal Suprem, s’obrirà la porta a denunciar a la Fiscalia Superior de Catalunya els alts càrrecs i funcionaris responsables de negar-se a complir la norma.