L’Administració sovint s’escuda darrere del silenci administratiu per no resoldre qüestions per motius polítics, complexos o que simplement no li convenen pels seus interessos. Però aquest silenci és una ficció. L’article 53 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, i l’article 21 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, obliga l’Administració a dictar una resolució expressa a qualsevol sol·licitud en temps i forma. L’article 21.3 de la Llei 39/2015 fixa aquest termini general en tres mesos. Per tant, el silenci administratiu negatiu té el sol efecte de permetre als interessats la interposició del recurs administratiu o contenciós administratiu que escaigui. És a dir, obre legalment la via de recurs. L’article 54.2 de la Llei 26/2010 reitera que l’efecte de la desestimació per silenci administratiu té com a única finalitat permetre a les persones interessades la interposició del recurs administratiu o contenciós administratiu pertinent.

L’Administració juga amb l’avantatge del trampós, perquè sap que un contenciós administratiu és fora de l’abast de la majoria de ciutadans, i, a més, el seu cost sovint fa que surti més a compte deixar córrer les pretensions que reclamar-les per via judicial. Ara bé, darrere de cada decisió hi ha alts càrrecs que donen instruccions als tècnics i funcionaris indicant quines sol·licituds s’han de resoldre i quines no, o que simplement ometen l’obligació de resolre. I no tenen cap mena de cobertura legal per dictar que determinades sol·licituds no es resolguin ni per deixar-les en silenci per omissió. Davant de qualsevol silenci, cal formular una sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) que demani el següent:

a) Còpia de l’expedient de tramitació de la sol·licitud desatesa.
b) Identificació de l’encarregat de la instrucció i de qui ha de dictar la resolució.

L’objectiu és obrir la via disciplinària contra qui pren la decisió de vulnerar la Llei i decideix que determinada sol·licitud no serà resolta, o de qui negligint les seves obligacions omet resoldre. Aquesta decisió genera responsabilitats per al funcionari o alt càrrec responsable per acció o omissió. Cal, doncs, presentar una denúncia administrativa o queixa formal davant l’òrgan competent per a què s’iniciï, si s’escau, un expedient disciplinari contra el responsable de la infracció.

Proposem aquest model de SAIP per fer la gestió davant de l’òrgan causant del silenci:

Dades d’identificació del sol·licitant:

EXPOSO:

Primer. Dades de la sol·licitud desatesa (feu constar l’organisme al qual s’adreçava, número de registre i data de presentació)

Segon. Que a data d’avui ja han transcorregut els tres mesos que l’art. 21.3 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, fixa per a resoldre el procediment mencionat al primer punt.

Tercer. El «silenci administratiu» és una ficció jurídica, i d’acord amb l’article 53 de la Llei 26/2010, del 3 d’agost, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya, i l’article 21 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques, l’Administració està obligada a dictar una resolució expressa a aquesta sol·licitud en temps i forma.

Quart. D’acord amb l’article 24.1 Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, l’accés a la informació s’ha de concedir encara que contingui dades personals merament identificatives de tipus professional (nom, cognoms, càrrec o cos) de les persones que presten serveis a l’Administració pública i que intervenen en els procediments en virtut de les seves funcions.

Per tot això,

SOL·LICITO:

Primer. Que se m’expedeixi i faciliti una còpia íntegra de tot l’expedient de tramitació corresponent a la sol·licitud esmentada a la part expositiva d’aquest escrit, incloent-hi tots els informes interns, actes, valoracions tècniques o propostes de resolució que s’hagin pogut generar fins a la data.

Segon. Que se’m faciliti la identificació formal (nom, cognoms i càrrec) de l’encarregat de la instrucció i de qui ha de dictar la resolució.

Si l’Administració es nega a identificar el responsable de la infracció caldrà reclamar aquesta informació pública mitjançant denúncia a la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). I quan el responsable estigui identificat, serà el moment de presentar una denúncia administrativa en contra seva.

En cas que calgui una denúncia a la GAIP si es neguen a identificar el responsable, podeu utilitzar aquest model:

[El teu nom i cognoms], major d’edat, amb DNI/NIE número [El teu DNI], i domicili a efectes de notificacions a [Adreça completa, municipi i codi postal], o bé amb canal de notificació electrònica a través de [Adreça electrònica / Bústia ciutadana], en la meva qualitat d’interessat/da en el procediment administratiu de referència, comparec i, com millor escau en dret,

EXPOSO:

Primer. Que en data [Data en què vas presentar la sol·licitud original] vaig presentar una sol·licitud de dret d’accés a la informació pública (SAIP) adreçada a [Nom de l’organisme o departament al qual s’adreçava], la qual va quedar registrada amb el número d’assumpte o de registre d’entrada [Número de registre]. A través d’aquesta sol·licitud es requeria la identificació del responsable d’aquest.

Segon. D’acord amb l’article 24.1 de la Llei 19/2014, de 29 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, l’accés a la informació s’ha de concedir encara que contingui dades personals merament identificatives de tipus professional (nom, cognoms, càrrec o cos) de les persones que presten serveis a l’Administració pública i que intervenen en els procediments en virtut de les seves funcions. Per tant, la identificació dels responsables de la tramitació o de l’omissió de resoldre és plenament accessible.

Per tot això,

SOL·LICITO:

Primer. Que es tingui per presentada aquesta reclamació davant la GAIP contra la desestimació (per silenci o per denegació expressa) de la meva sol·licitud d’accés a la informació, s’admeti a tràmit i s’iniciï el procediment corresponent.

Segon. Que, previ requeriment a l’organisme afectat i després dels tràmits legals oportuns, es dicti resolució per la qual s’insti la Generalitat / l’organisme reclamat a facilitar-me la identificació formal (nom, cognoms i càrrec) de l’encarregat de la instrucció i de qui ha de dictar la resolució.

A [Municipi], a [Data]

Un cop identificat el responsable, l’escrit formal de denúncia ha de ser una «Sol·licitud d’impuls procedimental i denúncia per dilacions indegudes» adreçada a l’òrgan superior jeràrquic de qui ha de resoldre.

Ha d’incloure:

Advertiment de la infracció de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic: D’acord amb el Text Refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (TREBEP), els funcionaris tenen el deure estricte d’actuar amb diligència (art. 54).
Petició d’impuls immediat: Sol·licitar que l’òrgan superior dicti una ordre expressa d’impuls al departament corresponent (l’ordre d’un superior és d’obligat compliment sota sanció de falta molt greu segons el TREBEP si s’incompleix).

Aquest és un model de sol·licitud d’impuls i denúncia:

ASSUMPTE: SOL·LICITUD D’IMPULS PROCEDIMENTAL I DENÚNCIA PER DILACIONS INDEGUDES

[El teu nom i cognoms], major d’edat, amb DNI/NIE número [El teu DNI], i domicili a efectes de notificacions a [Adreça completa, municipi i codi postal], o bé amb canal de notificació electrònica a través de [Adreça electrònica / Bústia ciutadana], en la meva qualitat d’interessat/da en el procediment administratiu de referència, comparec i, com millor escau en dret,

EXPOSO:

Primer.- Que en data [Data en què vas presentar la sol·licitud original] vaig presentar davant el/la [Nom del servei, oficina o departament concret on vas fer la sol·licitud] una sol·licitud relativa a [Breu descripció del que demanaves, ex: concessió de l’ajut X / llicència Y], la qual va quedar registrada amb el número d’assumpte o d’expedient [Número d’expedient, si el tens, o número de registre d’entrada].

Segon.- Que el termini legalment establert per a la resolució i notificació d’aquest procediment és de [Número] mesos, d’acord amb la normativa sectorial aplicable. Aquest termini va transcórrer de manera completa en data [Data en què vencia el termini], operant el silenci administratiu sense que aquesta Administració hagi dictat ni notificat la resolució expressa a la qual ve obligada per l’article 21 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques (LPAC).

Tercer.- Que el retard injustificat en la tramitació i resolució d’aquest expedient constitueix un funcionament anormal dels serveis públics i una dilació indeguda que vulnera flagrantment els principis d’eficàcia, celeritat i bona fe que han de guiar l’actuació administrativa (art. 103 de la Constitució Espanyola i art. 3 de la Llei 40/2015). A més, aquesta paràlisi està causant un perjudici real, efectiu i continuat als drets i interessos d’aquesta part.

Quart. Que mitjançant sol·licitud d’accés a la informació pública amb número d’expedient [Número] se’m va comunicar que l’encarregat de la instrucció / qui ha de dictar la resolució és [nom, cognoms i càrrec del responsable]

Cinquè.- ADVERTIMENT DE LA INFRACCIÓ DE L’ESTATUT BÀSIC DE L’EMPLEAT PÚBLIC (TREBEP). D’acord amb l’article 54 del Text Refós de la Llei de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (TREBEP), aprovat pel Reial Decret Legislatiu 5/2015, els empleats públics tenen el deure estricte d’actuar amb diligència, subjecció i observança de la Constitució i de la resta de l’ordenament jurídic, exercint les seves funcions amb celeritat i promovent la resolució dels expedients sense dilacions. La passivitat injustificada i el manteniment prolongat de l’expedient en situació de silenci contravé els deures ètics i de conducta del personal al servei de l’Administració, podent derivar en les responsabilitats disciplinàries corresponents.

Per tot l’exposat, i atès que aquest òrgan al qual m’adreço és el superior jeràrquic de la unitat administrativa encarregada de la tramitació,

SOL·LICITO:

Primer. Que es tingui per presentat aquest escrit, per formulada SOL·LICITUD D’IMPULS PROCEDIMENTAL i per interposada DENÚNCIA PER DILACIONS INDEGUDES contra la inacció de l’encarregat de la instrucció i de qui ha de dictar la resolució de la sol·licitud referenciada.

Segon. PETICIÓ D’IMPULS IMMEDIAT: Que, en exercici de les seves competències de direcció, supervisió i jerarquia, aquest òrgan superior dicti una ordre expressa i immediata d’impuls procedimental adreçada al departament o unitat corresponent, instant-lo a resoldre i notificar de forma expressa i sense més demora el procediment en curs. Tot plegat, sota l’advertiment explícit que l’incompliment de les ordres d’un superior jeràrquic està tipificat com una falta disciplinària molt greu d’acord amb el TREBEP.

Tercer. Que se m’informi per escrit de les mesures adoptades arran d’aquesta sol·licitud d’impuls i de l’estat actual de tramitació de l’expedient.

A [Municipi], a [Data]

Si de la documentació obtinguda a la SAIP es desprèn que hi ha hagut una instrucció verbal o escrita de no resoldre intencionadament per motius polítics o d’interès espuri, cal posar els fets en coneixement de la Fiscalia. Qualsevol perjudici econòmic derivat del retard s’ha de reclamar per la via de la responsabilitat patrimonial, instant a la institució a repetir contra el patrimoni personal del responsable, d’acord amb l’article 36 de la Llei 40/2015. La manca de resolució, l’opacitat en la identificació del responsable i el bloqueig de l’expedient han de ser denunciats a l’Oficina Antifrau de Catalunya com una presumpta conducta contrària a la probitat i al bon govern (Llei 11/2008).

El castell de cartes en què es basa la línia de defensa de la Generalitat de Catalunya per mantenir com a oficials les grafies il·legals per no normatives dels topònims de diversos municipis i nuclis de població del país s’està desintegrant. Davant l’estratègia de fiscalització exhaustiva que estem duent a terme des de Cabassers.org a través de les Sol·licituds d’Accés a la Informació Pública (SAIP), l’Administració catalana ha optat pel replegament més qüestionable: rentar-se les mans, obrir un tallafocs institucional i carregar tota la responsabilitat de la toponímia il·legal sobre les espatlles d’una funcionària que ja s’ha jubilat.

Els fets es deriven de la resolució de l’expedient de transparència PRE_2026_EXP_SIP001SOL2_00016827, dictada aquest mes de juny de 2026. Des de la nostra plataforma vam exigir conèixer la identitat (nom, cognoms i càrrec) de l’autor o autora de la famosa nota jurídica de l’Assessoria Jurídica de Cultura del febrer de 2023 (ref. JU94_K400_006_23). Aquest obscur paper d’oficina, que amaga l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística i afirma que els informes toponímics de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) «no són vinculants», és el comodí que la Direcció General d’Administració Local (DGAL) va utilitzar el juliol de 2025 per respondre a la nostra plataforma assegurant alegrement que els topònims que incompleixen la Llei de política lingüística «no són il·legals».

La resposta del Departament de Política Lingüística per denegar-nos el nom de la lletrada és una confessió de feblesa jurídica i institucional sense precedents. Tot i intentar justificar l’anonimat de l’autora, la resolució de la Generalitat li carrega tota la responsabilitat de l’informe i afirma literalment:

«…els professionals dels serveis jurídics emeten els seus criteris i valoracions sota la seva responsabilitat tècnica i jurídica i amb autonomia de criteri…»

I reblen el clau assegurant que la conclusió jurídica d’aquella nota:

«…respon exclusivament al criteri professional del seu autor o autora, que n’assumeix íntegrament el contingut, la motivació i les conclusions…»

La maniobra és d’una covardia política clamorosa. La Generalitat de Catalunya ens està dient, de manera oficial i per escrit, que la tesi jurídica utilitzada per a frenar la correcció d’ofici de la toponímia oficial i saltar-se l’article 18.1 de la Llei 1/1998 no és una doctrina oficial de la Generalitat, sinó l’opinió particular, privada i aïllada d’una treballadora concreta.

Però el buit argumental de l’Administració no s’atura aquí. En la mateixa resolució, el Departament confessa textualment:

«No consta, per tant, cap procés formalitzat de validació, supervisió o emissió d’instruccions sobre el criteri jurídic contingut en la nota…»

És a dir, la Generalitat reconeix que ha estat bloquejant la correcció dels topònims que incompleixen la Llei de Política Lingüística basant-se en un document que mai va passar cap filtre, que mai va ser supervisat per cap instància superior i que no compta amb cap aval. S’ha governat un afer de dignitat lingüística nacional a cop d’ocurrència de passadís.

Finalment, la Generalitat intenta fer servir la condició de jubilada de la lletrada com un escut humà, al·legant que identificar-la la sotmetria a un escrutini públic «sense que actualment disposi de la possibilitat institucional de contextualitzar-ne o defensar-ne el contingut». Un parany conceptual sagnant: si l’autora ja no hi és per a defensar el text, i l’Administració diu que la responsabilitat és exclusivament d’ella, la Generalitat està admetent que la seva línia de defensa s’ha quedat completament òrfena de pare i mare.

Davant d’aquest atemptat als principis de transparència (la jubilació no extingeix el caràcter públic de les signatures dels funcionaris en exercici de potestats públiques), des de Cabassers.org ja hem presentat la corresponent reclamació davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obligar el Govern a donar la cara i facilitar la informació demanada.

Està quedant suficientment acreditat de forma objectiva que l’Administració no té arguments legals per a defensar el que anomena «toponímia oficial no normativa»; només té una opinió particular sense supervisar d’una persona que ja ha agafat la porta de sortida. La veritat i la llei només tenen un camí, i cada dia que passa estem més a prop de restablir-les.

El dia 11 de juliol de 2025 el Director General de la Direcció General d’Administració Local responia un escrit nostre on demanàvem la correcció dels topònims il·legals afirmant que «no ens trobem davant topònims il·legals per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, sinó que es tracta de topònims oficials no normatius, que malgrat no seguir la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans o la tradició toponomàstica tenen caràcter oficial».

El 29 d’abril de 2026 vam presentar una SAIP on demanàvem còpia dels informes jurídics o dictàmens que serveixen de base legal per a la creació o el manteniment de la categoria jurídica de «topònim oficial no normatiu».

En resposta a aquella sol·licitud, el Departament de Política Lingüística va manifestar el següent el dia 11/06/2026:

«En relació amb aquesta qüestió, cal dir que l’escrit del director general d’Administració Local en què apareix l’expressió “topònims oficials no normatius” (sense que es pugui parlar en cap cas de cap “categoria jurídica” ni tampoc, per tant, de la creació o el manteniment d’aquesta categoria) és del juliol del 2025. El Departament de la Presidència, i concretament la DG d’Administració Local informa que no disposa de cap informe jurídic o dictamen que servís de base legal per redactar aquest escrit, tot i que precisa que sí que va tenir en compte la nota/informe jurídic que havia emès l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura el febrer del 2023 en relació amb aquest mateix tema. En aquest sentit, és en aquesta darrera nota en què en el primer paràgraf de les conclusions es fa referència al fet que el nom d’aquests municipis, tot i incomplir la normativa de l’IEC, és l’oficial, punt en què, com estem dient, coincideixen aquests dos documents.»

Així doncs, aquest document constitueix un reconeixement explícit del fet que el que la Generalitat de Catalunya anomena «topònims oficials no normatius» no té cap base legal. En aquest sentit cal destacar que la resposta a la sol·licitud d’accés a la informació pública (SAIP) remarca que el nom dels municipis considerats «topònims oficials no normatius» «tot i incomplir la normativa de l’IEC, és l’oficial», però ja no afirma, com sí que ho feia l’escrit de la DGAL, que siguin legals. Perquè si incompleixen la normativa de l’IEC contravenen frontalment el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística: «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans».

Fins i tot la Generalitat intenta excusar-se dient que «topònims oficials no normatius» és una simple «expressió» d’una carta del juliol de 2025 i que «en cap cas» és una categoria jurídica o criteri mantingut, tot i que la DGAL ho presentava com una afirmació categòrica de Dret. En canvi, el mateix servei lingüístic oficial de la Generalitat, l’Optimot, manté publicada a la seva web una fitxa informativa dedicada exclusivament a la «toponímia oficial no normativa» des de l’any 2012 com a mínim, la darrera versió de la qual va ser actualitzada i publicada el 2023. Com pot dir el Departament de Política Lingüística que és una «expressió de 2025» d’una carta d’Administració Local, quan els seus propis serveis lingüístics fa catorze anys que en fan difusió pública? El Govern s’ha vist tan acorralat per les nostres preguntes que ha intentat negar la paternitat del seu propi invent de la «toponímia oficial no normativa», sense adonar-se que l’Optimot en custodia les proves des de fa més d’una dècada.

A la mateixa SAIP demanàvem la identificació del precepte legal concret (article i llei) que, per sobre de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, permeti que una grafia que incompleix la normativa lingüística de l’IEC pugui mantenir el caràcter d’oficial en el Registre del sector públic local de Catalunya. Van resoldre inadmetre aquesta part de la petició per considerar-la una consulta jurídica. Tanmateix, hem presentat reclamació a la GAIP perquè a la SAIP no s’hi demana cap assessorament, ni cap opinió jurídica, ni cap valoració teòrica. El que es demana és, exclusivament, la identificació d’una dada objectiva i preexistent: la norma jurídica de rang legal (article i llei) en la qual l’Administració diu sustentar la seva pròpia actuació pública. Les lleis i decrets aplicats per les administracions públiques en l’exercici de les seves potestats no són opinions; són el marc legal de caràcter públic i publicat (DOGC) que ha de ser completament accessible i traçable pels ciutadans. El problema que té la Generalitat és que no pot citar cap norma que permeti el manteniment de topònims il·legals al Registre del sector públic local de Catalunya. Aquest registre no és un simple calaix de sastre desvinculat de l’ordenament; té la funció de fixar quina és l’única denominació que es pot utilitzar en el tràfic jurídic, com deixa meridianament clar l’art. 1 del Decret 139/2007: «El nom oficial dels municipis de Catalunya és el que figura inscrit en el Registre d’ens locals de Catalunya».

El castell de cartes ha caigut. La toponímia «oficial no normativa» és il·legal, perquè és una arbitrarietat sense fonament jurídic, com ha reconegut per escrit la Generalitat. Continuar en la il·legalitat contumaç l’únic que fa és traçar un camí molt recte cap als Tribunals, i recomanem al Govern que s’estalviï la vergonya de veure com són els jutges els qui facin la feina que haurien de fer des dels departaments de la Generalitat.

Hem traslladat la Sentència del Tribunal Suprem 6918/2001 al Departament de Cultura demanant que la tingui en compte a l’hora d’efectuar la revisió de la nota jurídica JU94_K400_006_23 que vam demanar el 30 d’abril de 2026. La sol·licitud és en aquests termes:

PRIMER.Que el passat 30 d’abril de 2026, mitjançant escrit amb número de registre 9015-1237696/2026, vaig sol·licitar la revisió d’ofici i l’emissió d’addenda rectificativa de la nota jurídica amb referència JU94_K400_006_23, per omissió de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística

SEGON. Que mitjançant aquest escrit aporto còpia de la Sentència del Tribunal Suprem 6918/2001, secció tercera, Sala del Contenciós, de data 19 de setembre de 2001, que tot i referir-se al cas de “A Coruña”, fixa una doctrina plenament aplicable a Catalunya per analogia fonamental:

-Competència exclusiva: El Tribunal ratifica que la determinació dels topònims és una competència d’execució en matèria de règim local que correspon a les comunitats autònomes amb llengua pròpia.

-Prevalença de la normalització lingüística: La sentència estableix que la normalització de la llengua cooficial afecta de manera prioritària els interessos de la Comunitat Autònoma, la qual té la competència específica.

-Vinculació dels ens locals: El Suprem determina que el compliment de la normativa lingüística de la Comunitat Autònoma vincula també els ens locals. Això significa que un ajuntament no pot invocar la seva autonomia local per mantenir una grafia toponímica que incompleixi la llei de política lingüística o la normativa de l’IEC.

-L’oficialitat és única: El Tribunal avala que el Govern autonòmic pot i ha de fixar les formes legals a tots els efectes d’acord amb la legislació lingüística autonòmica.

SOL·LICITO:

PRIMER. Que es procedeixi a la revisió formal de la nota jurídica JU94_K400_006_23 per tal d’esmenar l’omissió de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, segons vaig sol·licitar el 30 d’abril de 2026, i que per a aquesta revisió es tingui també en compte la jurisprudència del Tribunal Suprem aportada.

SEGON. Que se m’informi de la resolució d’aquesta sol·licitud i de qualsevol canvi en la doctrina jurídica del Departament derivat d’aquesta revisió.

Aquesta sol·licitud complementa aquesta altra del 30 d’abril de 2026.

L’anàlisi de la normativa vigent i de la jurisprudència fixada pel Tribunal Suprem indica que l’existència de topònims il·legals, mal anomenats «oficials no normatius«, és una situació anòmala des del punt de vista jurídic que el Govern té l’obligació de corregir.

A continuació detallem els fonaments jurídics que sustenten aquesta conclusió:

1. El mandat imperatiu de la Llei de política lingüística. L’article 18.1 de la Llei 1/1998 estableix un mandat clar i sense excepcions (més enllà de l’aranès a la Vall d’Aran): els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, i aquesta ha d’ajustar-se a la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). En conseqüència, qualsevol forma oficial que no coincideixi amb la normativa de l’IEC contravé directament el text de la llei.

2. Jurisprudència del Tribunal Suprem (STS 6918/2001). La sentència del Tribunal Suprem, tot i referir-se al cas de «A Coruña», fixa una doctrina plenament aplicable a Catalunya per analogia fonamental:

-Competència exclusiva: El Tribunal ratifica que la determinació dels topònims és una competència d’execució en matèria de règim local que correspon a les comunitats autònomes amb llengua pròpia.

-Prevalença de la normalització lingüística: La sentència estableix que la normalització de la llengua cooficial afecta de manera prioritària els interessos de la Comunitat Autònoma, la qual té la competència específica.

-Vinculació dels ens locals: El Suprem determina que el compliment de la normativa lingüística de la Comunitat Autònoma vincula també els ens locals. Això significa que un ajuntament no pot invocar la seva autonomia local per mantenir una grafia que incompleixi la llei de política lingüística o la normativa de l’IEC.

-L’oficialitat és única: El Tribunal avala que el Govern autonòmic pot i ha de fixar les formes legals a tots els efectes d’acord amb la realitat lingüística i històrica.

3. La naturalesa de la «toponímia oficial no normativa».

-Segons la descripció de l’Optimot aquests noms són «oficials» però «no normatius» perquè no segueixen les regles de l’Institut d’Estudis Catalans.

-Manca de fonament per mantenir-la: No hi ha cap norma de rang superior a la Llei 1/1998 que permeti al Govern o a un Ajuntament ignorar la normativa de l’IEC.

-Obligació de correcció: L’Administració està sotmesa al principi de legalitat. Si la llei diu que l’única forma oficial és la normativa de l’IEC, el Govern de la Generalitat té el deure d’ofici d’adequar la toponímia oficial a la legalitat vigent.

4. Conclusió.

D’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem, el Govern té la cobertura jurídica (i l’obligació) per imposar la forma normativa de l’IEC per damunt de les resistències locals. La categoria de «topònim oficial no normatiu» és una contradicció jurídica que vulnera la Llei 1/1998, i el Govern està jurídicament obligat a corregir aquestes grafies per garantir que la toponímia oficial s’ajusti a la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans.

Si continua el desacatament de la llei i de la jurisprudència del Tribunal Suprem, s’obrirà la porta a denunciar a la Fiscalia Superior de Catalunya els alts càrrecs i funcionaris responsables de negar-se a complir la norma.

Aquest resum a x.com

El Decret 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent, i l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella, no deixen cap marge al dubte. Ambdós deneguen els canvis de grafia oficial dels topònims per «Josa i Tuixent» i «la Torre de Capdella», sol·licitats pels seus ajuntaments, perquè la pretensió «vulnera el contingut de l’article 18 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, segons el qual els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». La denegació es fa, en ambdós casos, «d’acord amb l’informe de l’Institut d’Estudis Catalans».

En canvi, l’informe jurídic JU94_K400_006_23, emès per l’Assessoria Jurídica de la Secretaria General del Departament de Cultura, afirma que «els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants», i això ho fa després d’amagar l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, als fonaments de dret que li permeten arribar a aquesta conclusió espúria.

En concordança amb aquest informe, el Director General d’Administració, per indicació del Conseller de la Presidència, sosté en una comunicació d’11 de juliol de 2025 que els topònims inscrits al Registre del sector públic local de Catalunya sense seguir la normativa lingüística de l’IEC en la seva forma no són «topònims il·legals per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, sinó que es tracta de topònims oficials no normatius, que malgrat no seguir la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans o la tradició toponomàstica tenen caràcter oficial». Aquesta afirmació entra en col·lisió directa amb els fonaments de dret del Decret 397/2004 i l’ACORD GOV/72/2016 per denegar els canvis de grafia a Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella per, justament, vulnerar l’article 18.1 de la Llei 1/1998.

El Decret i l’Acord citats evidencien un greuge comparatiu i una aplicació desigual de la llei, i mostren una possible prevaricació administrativa o, com a mínim, una vulneració flagrant del principi d’igualtat davant la llei. L’Administració sap perfectament com aplicar la llei (com va fer a Josa i Tuixén i a la Torre de Cabdella), però en el cas dels topònims inscrits al Registre del sector públic local de Catalunya amb formes que no compleixein la Llei de Política Lingüística ha decidit deliberadament no fer-ho. Per tant, la conducta de la Generalitat està creant una situació de desigualtat, on uns municipis estan obligats a complir la llei i altres en són exempts sense cap causa justificada en dret. Si aquí hi afegim la jurisprudència del Tribunal Suprem, que determina que el compliment de la legislació lingüística autonòmica vincula també els ens locals, i que l’aplicació d’ofici per part de l’Administració autonòmica d’aquesta legislació als topònims no és cap vulneració de l’autonomia municipal, la situació dels mal anomenats «topònims oficials no normatius» esdevé insostenible, perquè són il·legals. I la seguretat jurídica de les autoritats i alts càrrecs que s’entesten a protegir aquesta il·legalitat queda seriosament compromesa, perquè s’apropa de manera molt perillosa a la prevaricació.