L’ortografia no és una matèria que pugui sotmetre’s a la voluntat de ningú, sinó a les regles, fixades per especialistes. No es pot votar com ha de ser l’ortografia d’una paraula, perquè ja està científicament definida. A la normativització de 1933, la ponència encarregada de fixar la toponímia municipal catalana ja advertia que “per llur índole tècnica, no sembla oportú de lliurar a la discussió del públic” els canvis ortogràfics dels noms de lloc.
A banda, la toponímia oficial està legislada, i la Llei de Política Lingüística, de 1998, diu que ha de ser en català i segons les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans. També la recentment aprovada Ley de Memoria Democrática (octubre de 2022) fa retirar la toponímia franquista. I dintre del grup de topònims oficials no normatius en tenim de les dues classes: amb incorreccions lingüístiques, i deturpacions imposades pel franquisme.
No es pot votar l’ortografia, ni si s’ha de complir o no la llei. Aquestes decisions ja les han pres l’autoritat lingüística i els representants al Parlament i el Congreso, que han votat les lleis.
Votar com ha de ser la forma oficial d’un topònim és impossible, perquè no hi ha base jurídica per a fer-ho i la llei deixa ben clar quina forma pot ser oficial i quina no. Cercar un subterfugi, i preguntar si un ajuntament ha d’iniciar un procés de correcció, tampoc no és possible, perquè el fons de la pregunta és el mateix: corregir què? El topònim? No es pot preguntar si s’ha de corregir sense explicitar clarament què es corregeix i què s’hi posa al seu lloc com a correcció. Amb la forma que sigui, al final el fons sempre és el mateix: si correcte o incorrecte; si no complir la llei o complir-la. I aquest plantejament és el mateix per a tots els topònims que són oficials sense poder-ho ser, perquè no compleixen la norma i vulneren la llei.
Els ajuntaments afectats no han de situar la qüestió al terreny de la voluntat dels seus empadronats, perquè no hi és. Cal que assumeixin la realitat tal com és i que corregeixin i rectifiquin, sense polititzar l’assumpte ni confondre l’electorat. I si no ho volen fer, és responsabilitat del Govern actuar de forma subsidiària per a fer complir la llei de Política Lingüística, com s’ha compromès recentment al seu pla de 100 punts per al foment del català.
