Quan el 1933 la Generalitat va aprovar els noms dels municipis de Catalunya escrits d’acord amb l’ortografia de la llengua i l’etimologia, a Cabassers es va acceptar sense cap oposició. Ho hem vist als llibres d’actes de l’Ajuntament de l’època, a la premsa, als registres de la Generalitat conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a les emissions de paper moneda provisional de l’Ajuntament, i ara també ho veiem en aquest exemple, una cèdula personal:

La cèdula personal era un impost anual sobre les persones, que feia també les funcions de document d’identificació.

La implantació de la nova grafia, en substitució de la castellanitzada, fou progressiva. Si bé la Generalitat l’aprovà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya del 14 de novembre de 1933, no fou fins el 29 d’abril de 1934 quan l’Ajuntament l’usà per primer cop en una acta d’un ple. La premsa va trigar una mica més. Així, el quinzenal comarcal Priorat, avisava a la seva edició del 6 d’octubre de 1935: «CABASSERS. D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vindrà escrit Cabassers.»

Tot això s’acabà abruptament el dia 1 de gener de 1939, amb l’ocupació franquista del municipi. Si el franquisme no hagués existit i la Generalitat republicana no hagués estat dissolta ni derogada la legalitat democràtica, avui en dia la discussió de si Cabacés o Cabassers no existiria; Cabacés es veuria només com un arcaïsme prenormatiu i prou. Però quaranta anys de dictadura van fer molt mal, i el franquisme sociològic va fer un paperot vergonyós la dècada de 1980, quan la Generalitat restablí temporalment la forma catalana un altre cop i l’Ajuntament s’hi oposà aferrissadament, simulant una votació “popular” i aconseguint que el 1989 la Generalitat, amb una deixadesa imperdonable, acceptés sense cap decret que li donés solidesa la forma imposada per la dictadura, “Cabacés”.

“Cabacés” és la continuïtat de la il·legitimitat franquista, l’efecte directe de la repressió lingüística de la dictadura, mantingut per ajuntaments que s’han situat fora de la llei sostenint una arbitrarietat il·legal, contrària a l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. I el Govern de la Generalitat tampoc no està exempt de responsabilitat, perquè la seva obligació, davant el desacatament de la llei per part de l’ajuntament, és actuar d’ofici per imposar el restabliment de l’ordre democràtic, oficialitzar la forma legal i forçar l’Ajuntament a oberir o portar a la via penal la prevaricació i la desobediència.