Els informes jurídics que prepara la Generalitat en relació a la toponímia il·legal (anomenada eufemísticament «oficial no normativa») amaguen l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que obliga a corregir-los.
El 28/10/2024 vam adreçar una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques de la Generalitat protestant per l’arbitrarietat que suposa la toponímia il·legal, i vam rebre una resposta que remetia a un informe jurídic fet per l’assessoria jurídica del Departament de Cultura on s’afirmava que “les corporacions locals han de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, d’acord amb la seva norma reguladora, però cal tenir en compte que els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants”.
L’afirmació que els informes de l’IEC no són vinculants és absurda, i vam demanar còpia d’aquell informe jurídic que citava la respota de l’Oficina de Garanties Lingüístiques per veure en quins fonaments es basaven per fer una afirmació així. Rebuda còpia de l’informe, hem costatat que s’hi cita tota la legislació afectada per l’assumpte EXCEPTE l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüśitica, que és justament el que fa que els informes de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC siguin vinculants. Per tant, la conlcusió a què arriba l’informe és falsa. Fins i tot no es pot al·legar que els informes de l’IEC només siguin obstatius, com es podria deduir del contingut dels arts. 3.2 i 5.1 del Decret 139/2007; però l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 («els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans») fa obvi que els informes són vinculants.
Quan van respondre la SAIP per facilitar aquest informe, conscients de la manipulació, van afegir aquesta nota a la comunicació: «Es tracta d’un document de treball de caràcter intern, descriptiu i no valoratiu, en què es fa una relació de les normes i dels preceptes relacionats amb l’establiment i el canvi de denominació dels municipis aplicables de manera general a qualsevol municipi. La nota és, per tant, només una contribució a una revisió més». Però en dret, un informe que fonamenta una decisió (o la inacció) de l’Administració deixa de ser purament intern: aquest document ha servit per justificar davant de tercers (Política Lingüśitica) que els topònims poden ser «oficials no normatius», categoria administrativa inexistent i sense cap base legal a l’ordenament jurídic català, i per tant l’infome ha tingut efectes jurídics reals. A més, per l’omissió de l’art. 18.1, l’etiqueta de «descriptiu» cau. Una descripció de la legalitat que amaga el precepte imperatiu no és descriptiva, és omissiva i tendenciosa.
La voluntat de la Generalitat per corregir la cacicada que s’anomena «toponímia oficial no normativa» és nul·la, tot i que la jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional l’obliga a fer la correcció d’ofici. Però com que le Govern no vol fer res només queda la via del contenciós-administratiu perquè la Justícia obligui els ajuntaments rebels a escriure correctament i en català els seus propis noms.
El 14 de gener de 2025 vam sol·licitar formalment al Govern la correcció d’aquesta situació després d’exposar les greus irregularitats d’aquest informe jurídic, però la instància va entrar en silenci administratiu el 14 d’abril de 2025, i així continua.