Quan el 1933 la Generalitat va aprovar els noms dels municipis de Catalunya escrits d’acord amb l’ortografia de la llengua i l’etimologia, a Cabassers es va acceptar sense cap oposició. Ho hem vist als llibres d’actes de l’Ajuntament de l’època, a la premsa, als registres de la Generalitat conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a les emissions de paper moneda provisional de l’Ajuntament, i ara també ho veiem en aquest exemple, una cèdula personal:

La cèdula personal era un impost anual sobre les persones, que feia també les funcions de document d’identificació.

La implantació de la nova grafia, en substitució de la castellanitzada, fou progressiva. Si bé la Generalitat l’aprovà al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya del 14 de novembre de 1933, no fou fins el 29 d’abril de 1934 quan l’Ajuntament l’usà per primer cop en una acta d’un ple. La premsa va trigar una mica més. Així, el quinzenal comarcal Priorat, avisava a la seva edició del 6 d’octubre de 1935: «CABASSERS. D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vindrà escrit Cabassers.»

Tot això s’acabà abruptament el dia 1 de gener de 1939, amb l’ocupació franquista del municipi. Si el franquisme no hagués existit i la Generalitat republicana no hagués estat dissolta ni derogada la legalitat democràtica, avui en dia la discussió de si Cabacés o Cabassers no existiria; Cabacés es veuria només com un arcaïsme prenormatiu i prou. Però quaranta anys de dictadura van fer molt mal, i el franquisme sociològic va fer un paperot vergonyós la dècada de 1980, quan la Generalitat restablí temporalment la forma catalana un altre cop i l’Ajuntament s’hi oposà aferrissadament, simulant una votació «popular» i aconseguint que el 1989 la Generalitat, amb una deixadesa imperdonable, acceptés sense cap decret que li donés solidesa la forma imposada per la dictadura, «Cabacés».

«Cabacés» és la continuïtat de la il·legitimitat franquista, l’efecte directe de la repressió lingüística de la dictadura, mantingut per ajuntaments que s’han situat fora de la llei sostenint una arbitrarietat il·legal, contrària a l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. I el Govern de la Generalitat tampoc no està exempt de responsabilitat, perquè la seva obligació, davant el desacatament de la llei per part de l’ajuntament, és actuar d’ofici per imposar el restabliment de l’ordre democràtic, oficialitzar la forma legal i forçar l’Ajuntament a oberir o portar a la via penal la prevaricació i la desobediència.

El 4 d’abril de 2026 publicàvem un article explicant que Jaume Aguilar Bru, nascut a Cabassers el 1918 i deportat a Mauthausen el 1941, havia fet escriure el nom del seu poble en català als nazis, i que a la seva fitxa del camp hi constava com a «Cabesars». Dèiem, llavors, que el més probable és que l’oficial a càrrec de la màquina d’escriure hagués transcrit el nom que Aguilar li hauria manuscrit sobre un paper o lletrejat, ja que la grafia degenerada «Cabesars» incorpora la r etimològica, muda, que només es pot transcriure si primer s’ha vist escrit. En el cas dels altres dos deportats de Cabassers (Miquel Serres i Victorià Vellver) els documents de Mauthausen transcrivien «Cabaces» per referir-se al seu lloc de naixement. Però Aguilar va fer que escrivissin el nom del seu poble correctament.

Ara, l’accés a més documentació dels Arolsen Archives confirma el que ja apuntàvem. A la llista de deportats a Mauthausen del 26 d’abril de 1941, a la línia 6, hi apareix Jaume Aguilar Bru i com a lloc d’origen s’hi llegeix «Cabasers». Tot i la omissió d’una s la prova és clara, contundent i irrefutable: Jaume Aguilar va fer escriure Cabassers a les SS.

Entre els documents dels Arolsen Archives hi ha la fitxa d’ingrés al camp de Mauthausen de Jaume Aguilar Bru, un ciutadà de Cabassers exiliat després de la guerra d’Espanya i deportat al camp pel nacional-socialisme. A la fitxa s’hi llegeix «geb. 8.9.18 zu Cabesars», és a dir, «nascut el 8 de setembre de 1918 a Cabesars». Aquest «Cabesars» és la transcripció de Cabassers. Potser Jaume Aguilar va manuscriure el nom del seu poble en algun imprès, o potser els ho va lletrejar, i el funcionari nazi que va mecanografiar la fitxa hi va escriure el que li va semblar entendre. Així ho indica el fet que el topònim incorpori la R muda. Aguilar va sobreviure a l’internament i fou alliberat del camp el 5 de maig de 1945 per l’11a Divisió Cuirassada de l’exèrcit dels Estats Units d’Amèrica.

Aquesta és la seva fitxa d’ingrés a Mauthausen:

També es coneixen els expedients de dos altres deportats cabasserols (que van morir al subcamp de Gusen) on, als seus certificats de defunció, hi consta el nom del municipi en castellà, Cabacés. Però el cas d’Aguilar és únic, perquè es va endur a l’exili el topònim de Cabassers normalitzat i així el va intentar fer constar fins i tot al seu ingrés a Mauthausen.

En Jaume Aguilar Bru va defensar el nom de Cabassers davant dels nazis. En canvi, l’Ajuntament de «Cabacés», governat per, ERC, el veta el 2026 i prefereix mantenir la grafia imposada per la dictadura. I per acabar-ho d’adobar el govern municipal ha votat en contra d’homenatjar aquests deportats pel nazisme instal·lant llambordes Stolpersteine.

Vergonya li hauria de fer al Govern de la Generalitat continuar tolerant que quatre ajuntaments indignes encara mantinguin la toponímia deturpada pel totalitarisme.

26 de febrer de 2026 | La castellanització de molts senyals de trànsit a les carreteres, incloent la castellantizació dels topònims que s’hi indiquen, ha provocat una onada d’indignació ciutadana. La base jurídica que utilitza el govern espanyol per dur a terme aquestes accions és el Real Decreto 456/2025, que modifica l’article 138 del Reglamento General de Circulación. L’article en qüestió queda redactat d’aquesta manera a la seva part final: «los núcleos de población y demás topónimos serán designados en su denominación oficial y, cuando fuese necesario a efectos de identificación, en castellano.» Això col·lideix frontalment amb l’article 151b de l’Estatut d’Autonomia, que atorga competència exclusiva a la Generalitat sobre la toponímia de Catalunya; amb l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que fixa que els topònims de Catalunya només són oficials en català i escrits segons les normes de l’IEC; i amb l’article 6 del Decret 133/2020, que diu que els indicadors de les carreteres han de mostrar els topònims en la seva forma oficial (és a dir, exclusivament la catalana) i que la forma catalana dels topònims de fora de Catalunya també s’hi ha d’usar. La realitat, però, és que els topònims de Catalunya ja apareixen castellanitzats en molts indicadors (Barberá, Cerviá de Ter, etc) i els de fora del Principat també: Francia, Valencia, Perpignan (en francés), Alicante o Algeciras. Fins i tot aquests dos darrers apareixen indicats en àrab en molts trams de l’AP7, situació no emparada per absolutament cap norma de l’ordenament jurídic espanyol ni català.

Fa molts anys que ho avisem: la primera que no fa complir la Llei, i que permet la corrupció a la toponímia catalana, és la mateixa Generalitat de Catalunya. Fa dècades que permet que un municipi del Priorat, Cabassers, tingui el nom oficial en castellà, «Cabacés», encara per imposició del franquisme, tot i que la Llei de Política Lingüística obliga a corregir aquesta cacicada. A banda, hi ha uns quants ajuntaments més que tampoc no volen complir la norma i la Generalitat els deixa tenir com a oficials, il·legalment, formes prenormatives, que no segueixen la normativa lingüśitica de l’IEC: Capdella, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp, Tuixent, etc. L’Administració catalana fins i tot s’ha inventat una definició antijurídica per definir aquesta situació: topònims «oficials no normatius«. Això és un oxímoron, ja que la Llei de Política Lingüística deixa clar que els topònims de Catalunya només són oficials en la seva forma normativa. Per tant els topònims «oficials no normatius» no existeixen; són topònims il·legals, tolerats per una Administració corrupta.

Per evitar fer complir la Llei de Política Lingüística a tots aquests ajuntaments nostàlgics i endarrerits, i mantenir la ficció de la toponímia «oficial no normativa», la Generalitat ha arribat a falsejar informes jurídics.

Fa anys que avisem que tolerar aquest incompliment a uns quants ajuntaments tronats sortiria car. I finalment el govern espanyol ha vist l’escletxa i ha començat a passar la factura, castellanitzant a voluntat qualsevol topònim. Amb quina autoritat pot la Generalitat plantar-se davant del govern espanyol i exigir que no castellanitzi els topònims de Catalunya a les carreteres catalanes, quan ella permet que un municipi prioratí tingui el nom oficial en castellà, fins i tot falsificant informes jurídics per evitar el compliment de la Llei?

El preu de mantenir el retard de «Cabacés» perquè quatre cacics no es disgustin ha estat la castellanització massiva de tota la toponímia de Catalunya. I ara tothom posa el crit al cel. Per arreglar-ho cal començar pel principi: la Generalitat ha d’obligar l’Ajuntament de «Cabacés» i els altres ajuntaments corruptes que es neguen a complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia a complir-la immediatament.