El castell de cartes en què es basa la línia de defensa de la Generalitat de Catalunya per mantenir com a oficials les grafies il·legals per no normatives dels topònims de diversos municipis i nuclis de població del país s’està desintegrant. Davant l’estratègia de fiscalització exhaustiva que estem duent a terme des de Cabassers.org a través de les Sol·licituds d’Accés a la Informació Pública (SAIP), l’Administració catalana ha optat pel replegament més qüestionable: rentar-se les mans, obrir un tallafocs institucional i carregar tota la responsabilitat de la toponímia il·legal sobre les espatlles d’una funcionària que ja s’ha jubilat.

Els fets es deriven de la resolució de l’expedient de transparència PRE_2026_EXP_SIP001SOL2_00016827, dictada aquest mes de juny de 2026. Des de la nostra plataforma vam exigir conèixer la identitat (nom, cognoms i càrrec) de l’autor o autora de la famosa nota jurídica de l’Assessoria Jurídica de Cultura del febrer de 2023 (ref. JU94_K400_006_23). Aquest obscur paper d’oficina, que amaga l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística i afirma que els informes toponímics de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) «no són vinculants», és el comodí que la Direcció General d’Administració Local (DGAL) va utilitzar el juliol de 2025 per respondre a la nostra plataforma assegurant alegrement que els topònims que incompleixen la Llei de política lingüística «no són il·legals».

La resposta del Departament de Política Lingüística per denegar-nos el nom de la lletrada és una confessió de feblesa jurídica i institucional sense precedents. Tot i intentar justificar l’anonimat de l’autora, la resolució de la Generalitat li carrega tota la responsabilitat de l’informe i afirma literalment:

«…els professionals dels serveis jurídics emeten els seus criteris i valoracions sota la seva responsabilitat tècnica i jurídica i amb autonomia de criteri…»

I reblen el clau assegurant que la conclusió jurídica d’aquella nota:

«…respon exclusivament al criteri professional del seu autor o autora, que n’assumeix íntegrament el contingut, la motivació i les conclusions…»

La maniobra és d’una covardia política clamorosa. La Generalitat de Catalunya ens està dient, de manera oficial i per escrit, que la tesi jurídica utilitzada per a frenar la correcció d’ofici de la toponímia oficial i saltar-se l’article 18.1 de la Llei 1/1998 no és una doctrina oficial de la Generalitat, sinó l’opinió particular, privada i aïllada d’una treballadora concreta.

Però el buit argumental de l’Administració no s’atura aquí. En la mateixa resolució, el Departament confessa textualment:

«No consta, per tant, cap procés formalitzat de validació, supervisió o emissió d’instruccions sobre el criteri jurídic contingut en la nota…»

És a dir, la Generalitat reconeix que ha estat bloquejant la correcció dels topònims que incompleixen la Llei de Política Lingüística basant-se en un document que mai va passar cap filtre, que mai va ser supervisat per cap instància superior i que no compta amb cap aval. S’ha governat un afer de dignitat lingüística nacional a cop d’ocurrència de passadís.

Finalment, la Generalitat intenta fer servir la condició de jubilada de la lletrada com un escut humà, al·legant que identificar-la la sotmetria a un escrutini públic «sense que actualment disposi de la possibilitat institucional de contextualitzar-ne o defensar-ne el contingut». Un parany conceptual sagnant: si l’autora ja no hi és per a defensar el text, i l’Administració diu que la responsabilitat és exclusivament d’ella, la Generalitat està admetent que la seva línia de defensa s’ha quedat completament òrfena de pare i mare.

Davant d’aquest atemptat als principis de transparència (la jubilació no extingeix el caràcter públic de les signatures dels funcionaris en exercici de potestats públiques), des de Cabassers.org ja hem presentat la corresponent reclamació davant la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per obligar el Govern a donar la cara i facilitar la informació demanada.

Està quedant suficientment acreditat de forma objectiva que l’Administració no té arguments legals per a defensar el que anomena «toponímia oficial no normativa»; només té una opinió particular sense supervisar d’una persona que ja ha agafat la porta de sortida. La veritat i la llei només tenen un camí, i cada dia que passa estem més a prop de restablir-les.