«Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». Això tan clar és el que diu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística. S’entén meridianament bé i no necessita de cap interpretació jurídica. Doncs això tan clar hi ha alguns ajuntaments que no ho volen complir, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, que promou activament l’incompliment de la Llei.
Catalunya és l’únic país del món on el Govern obliga a escriure topònims plens de faltes d’ortografia en la llengua pròpia, anomenant-los amb un oxímoron: “topònims oficials no normatius”. La llei deixa clar que si no estan ben escrits no poden ser oficials, però tanmateix el Govern afirma que aquelles formes deturpades i il·legals són “oficials” i d’ús obligatori.
La Generalitat de Catalunya esdevé còmplice necessària dels ajuntaments que no volen complir la Llei de Política Lingüística, emetent informes jurídics que contradiuen la Llei per evitar que aquesta es compleixi. Per si no n’hi havia prou, coneix la inseguretat jurídica que causa el Decret 139/2007, que regula la rectificació i canvi de nom dels municipis i sota el que s’amaguen tots aquest ajuntaments que continuen fent escriure el seu nom com si la nostra llengua no tingués normes. Però el Govern no fa res per corregir aquest decret corromput, tot i que li hem demanat explícitament en diverses ocasions que compleixi el seu deure i depuri la norma. L’intent més recent l’hem fet mitjançant el Parlament de Catalunya i encara està pendent de resolució. S’escuden en l’autonomia municipal, ignorant volgudament que aquesta té el límit del marc de la Llei, que els municipis no tenen competències lingüístiques per decidir com s’escriu cap topònim i que la jurisprudència del Tribunal Suprem deixa clar que la normativa lingüística autonòmica vinclula els ens locals i que l’han de complir.
Si tot això no era prou vergonyós, quatre de les deturpacions il·legals tingudes per oficials són l’efecte de la repressió franquista contra la llengua i la cultura catalanes. El Govern té l’obligació de corregir l’infame Decret 139/2007 i de portar als jutjats del contenciós-administratius els ajuntaments que es neguin a complir la Llei de Política Lingüística, però no ho fa i esdevé col·laborador necessari d’aquesta il·legalitat anomenada “toponímia oficial no normativa”. Haver creat un Departament de Política Lingüística el 2024 no ha servit per res més que per empitjorar la situació, ja que la Generalitat, tot i tenir un departament específic per vetllar pel compliment d’aquesta norma, no fa res i encara resulta més insultant que promogui l’incompliment de la legislació lingüística mentre tota la premsa se’n fa ressò. A Europa hi ha molts conflictes per la llengua dels topònims (a Catalunya del Nord, a la Bretanya, a Occitània, a Sardenya, etc), però només a Catalunya el govern accepta conscientment deturpacions com a noms oficials quan té una llei específica, suficient autonomia i tota la jurisprudència a favor per evitar que passi això.
Vegem què diu Optimot, el servei de consultes lingüístiques del Departament de Política Lingüística, sobre la toponímia il·legal, amb definicions que resulten ridícules sabent què diu la Llei de Política Lingüística sobre la toponímia oficial:
