Topònims franquistes

A l’apartat de topònims no normatius d’aquesta web hi relacionem els deu municipis que no tenen, encara, com a denominació oficial la forma normativa del seu topònim, sinó que usen formes que no s’ajusten a la normativa de la llengua catalana. Entre ells, quatre formes estan indicades com a imposicions franquistes. Són aquestes:

Cabacés
Capmany
Lladó
Rialp

La llengua catalana no fou normativitzada fins a la segona dècada del segle XX i això feu que no hi hagués regulació pròpia sobre la toponímia que, de totes maneres, patí un procés d’adaptació a les normes ortogràfiques de la llengua castellana des del decret de Nova Planta. Per exemple, la forma “Cabacés” es troba documentada per primer cop el 2 d’octubre de 1742; la llengua castellana ja tenia normativa en aquelles dates, i per aquest motiu aparegué l’accent sobre l’última síl·laba del topònim, en un moment en què el català no disposava d’accents gràfics, i el funcionariat i clergat ja havia estat educat en castellà. Els altres topònims de la llista fixaren la seva grafia segons la pronúncia del nom de lloc.

El primer cop que es fixà una grafia oficial per a la toponímia catalana (i per a tota l’espanyola) fou al segle XIX, quan es publicà l’obra Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion. Aquesta nomenclatura fou la que usà el Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol, a partir del 1870, per a fixar la forma gràfica de la toponímia oficial. Això fou així fins que el 1933 el Govern de la Generalitat oficialitzaria (mitjançant un Decret de la Conselleria de Governació, publicat al BOGC núm. 119 (14/11/1933), pàgs. 990-995) la llista normativitzada dels noms dels municipis de Catalunya. Aquesta llista havia estat encarregada a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicada a l’opuscle “LLISTA DELS NOMS DELS MUNICIPIS DE CATALUNYA. Dreçada per la secció filologica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la col·laboració de la ponencia de divisio territorial.” Els autors foren Josep Maria de Casacuberta, Joan Coromines i Pompeu Fabra. El Decret de 1933 contenia, en dues taules, la versió del topònim de l’Instituto Geográfico y Estadístico, i la normativitzada i que seria oficial a partir de llavors.

La dictadura franquista abolí la Generalitat de Catalunya i tota la legislació que havia emès ja a l’abril del 1938 (BOE n. 534, 08/04/1938, p. 6674), i aquesta disposició s’aplicà a mesura com el territori català anava essent ocupat pels colpistes, fins a la completa ocupació a primers de 1939. El que va fer el franquisme fou tornar a utilitzar com a formes oficials de la toponímia catalana les fixades el 1870 per l’Instituto Geográfico y Estadístico, revertint la normativització de 1933. És a dir, deturpà els topònims tornant a aquelles formes prenormatives. En paraules del professor Xavier Rull (Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, pàgs.136-137):

Les autoritats franquistes van dur a terme una política de persecució del català; i una de les accions d’aquesta persecució consistia a desconstruir l’obra normalitzadora de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. Per això el franquisme va recuperar les grafies antigues […]: era una manera de desprestigiar l’obra de Pompeu Fabra, i per tant de fer visible als catalanoparlants que el català era una parla sense normes ortogràfiques clares.

August Rafanell, a “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme” (Lengas, 66 | 2009, 7-30) explica així la imposició de deturpacions toponímiques per part de la dictadura:

Així que els partidaris de Franco prenen el país, els indicadors públics en català es fan miques a cop de martell i a la vista de tothom. N’hi haurà uns quants que sobreviuran, inaccesibles a la piqueta, convertits d’aquesta forma en verdaders palimpsestos, o sigui en restes textuals d’un naufragi. Els noms de les coses més sentides per la gent va experimentar una revocació total. No solament es van pulveritzar les plaques relacionades amb el règim derrotat. Durant un cert temps (poc, tot sigui dit), a la plaça de Catalunya de Barcelona —centre neuràlgic de la ciutat moderna— se li donarà el títol de «plaza del Ejército español». De molta més durada serà la conversió de la «Biblioteca de Catalunya» en «Biblioteca Central».

Però va tenir encara un calat més fondo el rebateig dels topònims. Així, Girona i Lleida, escrits tal com s’havien dit sempre en català, passen a ser pures suposicions orals, subordinades als noms oficials de Gerona i Lérida. A les ciutats mitjanes també se’ls va obligar a alterar la seva principal matrícula identificativa: Vilanova i la Geltrú a partir d’ara serà Villanueva y GeltrúTerrassa, TarrasaSant Sadurní d’AnoiaSan Sadurní de NoyaSant Boi de Llobregat, San Baudilio de Llobregat, etc. Inclús molts poblets, encara plenament monolingües en català, s’hauran de blegar davant del correctiu: Sant Fost de Campsentelles passarà a ser San Fausto de CampcentellasSant Fruitós de Bages, San Fructuoso de BagesSant Quirze de BesoraSan Quírico de BesoraSant Esteve de LlémenaSan Esteban de LlémanaJoanetesJuanetasSant Climent SescebesSan Clemente Sasebas, etc. etc. No acabaríem.

Es tractava de fer veure a tothom que la normativització promoguda pel catalanisme institucional d’avantguerra no havia existit. O, en tot cas, que ja li havia passat l’hora. Per això, a part de castellanitzar-los, a la major part dels noms de lloc se’ls va reposar la forma antiga, pre-normativa. La manera de designar la ciutat de Vic esdevé tot un paradigma. Fins al tardofranquisme, la forma Vic, pròpia del català normalitzat i indistinta fonèticament de l’arcaïtzant Vich, serà proscrita i sancionada. Encara a finals de la dècada dels seixanta, una simple hac podia comportar algun maldecap a qui s’atrevís a prescindir-ne.

Un cop recuperada la Generalitat, després de la mort de Franco, el govern català va emprendre la restitució dels noms de lloc, per a restablir les formes normativitzades segons les normes de l’idioma, ja oficialitzades el 1933. Així, la Llei 12/1982, que regulava el procediment de canvi de nom dels municipis de Catalunya, també feia èmfasi en el mal que el franquisme havia fet a la toponímia, i en la necessitat de restaurar-la:

La Generalitat de Catalunya, el 20 d’abril de 1931, encomanà per decret a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la revisió del nom dels municipis de Catalunya quant a l’ortografia, i el restabliment de la forma catalana dels que havien estat castellanitzats. El 1939 els noms d’aquesta llista foren novament sotmesos a deformacions ortogràfiques i a adaptacions al castellà, i el nom dels municipis que han resultat d’agregacions o de segregacions de nuclis de població del 1939 ençà presenta sovint formes arbitràries, allunyade de la tradició catalana. Es fa necessari, doncs, de promulgar una norma que ens permeti, tot respectant l’autonomia municipal en aquesta matèria, l’aplicació efectiva d’una toponímia correcta als municipis de Catalunya.

Tot i que el 1983 la Generalitat oficialitzà provisionalment i mentre els ajuntaments no adoptessin resolucions definitives els topònims amb les formes normatives fetes ja oficials el 1933, alguns municipis s’hi resistiren i aconseguiren, amb posterioritat a aquesta data (excepte Lledó, que ja apareix a la llista de 1983 amb la forma “Lladó”), recuperar les formes deformades, impròpies i prenormatives, imposades pel franquisme el 1939, revertint la normativització de 1933. Per això els topònims que mantenen les formes imposades el 1939 es consideren d’imposició franquista, encara que es tornessin a oficialitzar amb posterioritat al 1983, després d’haver estat substituïdes durant un temps breu per les formes normatives, ja que la il·legitimitat franquista és ininterrompuda. Hi ha un cas amb variacions: Rialb, que el 1933 s’oficialitzà com a Rialb de Noguera, tot i que actualment l’IEC ha suprimit “de Noguera” del topònim.

L’existència d’aquestes formes pot considerar-se una pervivència, encara, del franquisme sociològic; és a dir, dels efectes que tigué la dictadura, en aquest cas sobre l’àmbit de la toponímia oficial; és obvi que sense el franquisme la llista del 1933 no hauria deixat de ser vigent, i per tant la toponímia oficial catalana no s’hagués vist desnormativitzada el 1939. En un procés similar, aquest franquisme sociològic encara perviu, també, en edicions de llibres censurats, que es continuen editant amb les parts censurades pel franquisme a l’estat espanyol. També es reprodueix el mateix cas en determinades pel·lícules, que encara s’emeten sense les parts que n’eliminà la censura.

Roda de Berà fou un cas similar als quatre anteriors, fins que el 2012 substituí la forma “Roda de Barà” per la normativa que actualment és oficial. Imposada la forma Bará pel franquisme, el 1983 la Generalitat oficialitzà de nou la grafia Roda de Berà, però a la llista de noms dels municipis del 1984 ja hi apareix, de nou, sota la forma Roda de Barà (canviant només l’accent tancat per un d’obert a Barà). De fet, a la carretera N-340 encara s’hi poden trobar indicadors amb la forma imposada el 1939, “Roda de Bará”, amb accent tancat.

La Torre de Capdella, capital del municipi de la Torre de Cabdella, és un cas similar: la forma oficial del municipi és la normativa, però la de la seva capital, del mateix nom, és la imposada el 1939 pel franquisme. I això ho consentí la Generalitat en temps molt recents (el 2015), també per als nuclis de Central de Capdella i Capdella, al mateix municipi.

Finalment, el cas paradigmàtic de toponímia franquista és Villafranco del Delta, un nucli del municipi d’Amposta, construït el 1951 i batejat amb aquest nom en honor al dictador. El topònim fou canviat pel de Poblenou del Delta unilateralment per la Generalitat el 1989. Tanmateix, no és pas pitjor el topònim Villafranco que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp: mentre que el primer va ser pensat per a homenatjar un dictador vencedor d’una guerra, les deturpacions van ser imposades per a humiliar i vexar no només els vençuts, sinó una llengua i una cultura.


Articles relacionats:
La capacitat coercitiva de la Llei de Memòria Democràtica
La continuïtat de la il·legitimitat franquista
La diferència entre toponímia prenormativa, normativa i franquista
La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
La Ponència de la llei de memòria democràtica de la Comissió de Justícia del Parlament reconeix la necessitat d’eliminar la toponímia deturpada pel franquisme
La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”

El Govern pot rectificar d’ofici els topònims amb incorreccions lingüístiques?

La LLEI 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, diu a l’article 18.1 que “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. I a l’apartat 2 del mateix article, que la determinació de la denominació dels municipis es regeix per la legislació de règim local. Aquesta legislació són el Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, i el Decret 139/2007, de 26 de juny, que desenvolupa el procediment establert a l’article 31 del DL 2/2003 sobre el procediment de canvi de denominació dels municipis.

El DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya regula, als articles 30 i 31 (aquests modificat lleugerament en els apartats 1, 2 i 3 per l’art. 19 de la Llei 16/2015, del 21 de juliol), el procediment per al canvi de denominació d’un un municipi. És important subratllar això: aquesta legislació parla de canvi. L’article 30.2 diu que el Govern “pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients”, sense especificar si els motius d’aquesta proposta de rectificació són lingüístics o no. L’única referència a incorreccions lingüístiques es troba a l’article 31.3 del mateix Decret Legislatiu quan, referint-se a una nova denominació acordada per un ajuntament, estableix que si “conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana”, la decisió definitiva sobre el canvi de denominació correspon al Govern “amb informe previ de les institucions científiques idònies”.

El DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, desenvolupa el procediment de canvi establert a l’article 31 del DL 2/2003. Insisteix que la denominació d’un municipi només es pot canviar per acord del seu ajuntament (art. 2.1) i que l’Institut d’Estudis Catalans ha d’assistir els ajuntaments interessats que ho sol·licitin per a elaborar la proposta de nova denominació. Els arts. 2,3 i 2.4 regulen el procediment de l’acord municipal per al canvi de denominació d’un municipi i la tramitació posterior. L’article 3 regula les funcions de supervisió que ha de dur a terme l’Institut d’Estudis Catalans per tal de validar o no l’acord municipal sobre la nova denominació (art. 3.2). I l’article 4 estableix el procediment de resolució de l’expedient de canvi de nom, contemplant l’aprovació per silenci administratiu a l’art. 4.6 encara que l’acord de canvi de nom no s’adigui al pronunciament de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest apartat contradiu l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant, pel principi de jerarquia normativa, el Decret no pot vulnerar ni contradir el que estableix aquella Llei.

L’art. 5.1 suposa una contradicció parcial de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, ja que contempla que el Govern pugui proposar una rectificació de nom a un municipi si aquesta no s’adiu amb la toponímia catalana o si hi ha incorreccions lingüístiques. La llei no es proposa que es compleixi, sinó que s’executen els seus efecte, i per tant no hauria de ser una proposta el que es contempla, sinó una rectificació d’ofici. Els articles 5.2 i 5.3 contemplen el pronunciament de l’ajuntament afectat i la tramesa posterior al Govern, però novament es produeix una contradicció amb l’art. 18.1 de la Llei 1/1998: no és necessari el pronunciament de l’ajuntament per a complir el que estableix aquella Llei.

L’article 6 confereix als ajuntaments unes potestats que contradiuen un altre cop l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant resten invalidats per, novament, el principi de jerarquia normativa: el 6.2 contempla el silenci de l’ajuntament com a motiu de denegació de la rectificació proposada pel Govern, i el 6.3 faculta l’ajuntament a prendre un acord desfavorable a la proposta de rectificació, que a la pràctica esdevindria, si això fos vàlid, la facultat de vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, cosa que resulta impossible.

L’article 14 regula la determinació de la denominació de les entitats i dels nuclis de població dels municipis, que correspon al seu ajuntament. L’article 14.2 fa una distinció entre determinació i canvi de denominació de les entitats i nuclis, però és molt ambigu en els procediments: estableix que la determinació o canvi de denominació s’inicia per dectet d’alcaldia amb una memòria que justifiqui la proposta, i que cal l’informe de l’IEC, que l’ha de metre en el termini de dos mesos. L’art. 14.3 afegeix que el ple s’ha de pronunciar en el termini de tres mesos i que l’acord s’ha de notificar al Govern, i que si no ho fa dintre d’aquest temps, l’expedient s’ha d’arxivar. No aclareix què passa si la proposta és contrària al criteri de l’IEC, tot i que pel principi de jerarquia normativa un altre cop, ens hem de cenyir al que disposa el tantes vegades citat art. 18.1 de la Llei 1/1998.

L’art. 15 regula la rectificació de noms d’entitats i nuclis de població, i comet el mateix error que l’art. 5.1: el Govern pot proposar canvis a les denominacions de les seves entitats i nuclis de població “per tal que s’adeqüin a la toponímia catalana”. Un altre cop, és improcedent proposar que es compleixi una Llei, i el que cal fer és executar-la. Els arts. 15.2 i 15.3 no són d’aplicació perquè contradiuen, un altre cop, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

En resum: el Decret Legislatiu 2/2003 només parla de canvis de denominacions, enteses com a noves denominacions. Corregir un error lingüístic d’un topònim no es pot interpretar, en cap cas, com canviar la denominació del municipi. Els decrets més primerencs de modificacions de noms de municipis catalans, del 1982, fan una diferenciació explícita i natural dels conceptes de canvi de nom i rectificació: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, pàgs. 1034-1035).

De tots els topònims oficials no normatius que hi ha a Catalunya, l’únic que sí que implicaria un canvi de denominació per a ser corregit és el de Forallac, creat a partir de l’agrupació de a primera, segona i tercera síl·laba, respectivament, dels noms de lloc de Fontenta, Peratallada i Vulpellac. Per contra, canviar Lladó per Lledó, Cabacés per Cabassers, Capdella per Cabdella, Rialp per Rialb, Tuixent per Tuixén, etc, no és canviar el nom del municipi, sinó corregir errors lingüístics.

La normativa que preveu la rectificació és el Decret 139/2007 als articles 5 i 6 per als municipis, i 14 i 15 per a les entitats i nuclis de població. Per a corregir els errors lingüístics dels topònims caldria, només, eliminar d’aquests articles la proposta que pot fer el Govern als ajuntaments afectats, i convertir-la en una correcció d’ofici a sol·licitud de l’Institut d’Estudis Catalans, que és qui té l’autoritat lingüística per la Llei 8/1991, de 3 de maig, i a qui se li reconeix plena potestat per a la determinació de la forma oficial dels topònims catalans segons la seva normativa lingüística, a l’art. 18,1 de la Llei 1/1998. I probablement no calgui ni això, perquè tenint en compte el principi de jerarquia normativa, les disposicions relatives a la rectificació del Decret 139/2007 queden invalidades perquè contradiuen directament el contingut de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 (el compliment d’una llei no es proposa, sinó que s’executa), i el Govern podria procedir a dur a terme d’ofici les correccions necessàries als topònims oficials que contenen incorreccions lingüístiques en compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i corregir les inscripcions ja fetes al Registre del sector públic de Catalunya (regulat pel Decret 95/2015, de 9 de juny), amb les denominacions correctes que l’IEC ja avala de fa anys en múltiples informes elaborats per les Oficines d’Onomàstica. Al cap i a la fi, tots aquests topònims amb incorreccions ja estan identificats al Nomenclàtor Oficial de la Toponímia Major de Catalunya amb un asterisc (*), justament per a indicar que es tracta de formes no normatives, que no s’ajusten al criteri de l’IEC (i que per tant no compleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998), i dels quals l’IEC ja n’ha emès informes tècnics mitjançant les seves Oficines d’Onomàstica. D’acord amb l’article 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, la inscripció al registre d’aquestes formes no normatives és nul·la de ple dret. De fet, aquesta oficialtizació, arbitrària en tant que no s’ajusta a dret, és subjecta al principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’art. 9.1 de la Constitució espanyola, pel qual aquestes actuacions administratives han de ser declarades il·legals.

Es tracta, doncs, de fer una revisió dels topònims inscrits al Registre del sector públic de Catalunya i de corregir els que presentin formes incorrectes segons el Nomenclàtor. Un cop fet això, només cal notificar als ens locals i als seus dependents les correccions efectuades, fent-los saber que a partir d’aquell moment han d’utilitzar aquella denominació oficial, d’acord amb el que disposa el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Aquesta és, també, la manera d’acabar amb el frau de llei que suposa que toponímia oficial no normativa rebi les prerrogatives, proteccions i obligatorietat d’ús d’aquest Decret 133/2020 sense merèixer-les, per no ser correcta (com s’explica en aquest estudi).

Per a major claredat, també es podria fer les rectificacions legislatives necessàries per tal d’unificar la normativa referent als canvis de denominació i rectificacions de topònims, derogant la legislació de rang inferior que contradiu la superior, per tal que no calgui analitzar amb el prisma de la jerarquia normativa cada article de la legislació actual per a veure si és o no d’aplicació. Però en definitiva, la resposta a la pregunta que formula el títol d’aquest text és que sí, i que a més ho pot fer immediatament, amb la legislació que ja té disponible. És més, segons aquesta lectura de les normes, el Govern ha de dur a terme aquestes rectificacions, per tal de complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

Els gentilicis no normatius al portal ésAdir

[ACTUALITZACIÓ 10/02/2022: El portal ésAdir incorpora els topònims i gentilicis normatius dels municipis en conflicte amb la llei]

15/01/2022 | ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals utilitza les formes oficials dels topònims dels municipis que encara fan anar formes no normatives. Així, és habitual trobar escrits aquests topònims amb formes bàrbares als portals de notícies de la Corporació. Aquest porta, que fa les funcions de llibre d’estil dels mitjans públics, va més enllà, i fins i tot usa formes deturpades dels gentilicis d’alguns dels topònims no normatius.

Aquesta és la llista dels gentilicis incorrectes que utilitza ésAdir, comparada amb els gentilicis correctes segons la Guia de topònims i gentilicis del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya:

Campmany
Gentilici correcte: campmanyenc
Gentilici usat per ésAdir: capmanyenc

El Figueró i Montmany
Gentilici correcte: figueronenc
Gentilici usat per ésAdir: figaronenc

Lledó
Gentilici correcte: lledonenc
Gentilici usat per ésAdir: lladonenc

Maçanes
Gentilici correcte: maçanenc
Gentilici usat per ésAdir: massanenc

Rialb
Gentilici correcte: de Rialb
Gentilici usat per ésAdir: de Rialp

Lledó d’Empordà

La pàgina web de l’Ajuntament de Lladó* (Lledó d’Empordà) prova que al consistori són conscients de l’evolució del topònim del lloc, i que saben perfectament que la forma normativa és Lledó: “El nom de Lladó va evolucionant al llarg dels anys, entre els noms que se li donen podem destacar: “Lucduno” (977), “Lodone” (993), “Ledono” (1017), “Letonis” (1091)”. En canvi, fan anar com a nom oficial la forma prenormativa “Lladó”. L’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, vol. 5, pàg, 56, col. a, lín. 47-54 també deixa molt clara l’etimologia del nom: “ETIM. de lledó, nom de l’arbre Celtis australis en part avui substituït pel derivat lledoner. La relativa raresa d’aquest arbre feia apte el nom per designar les localitats on hi havia un lledoner ben conspicu, (cf. DECat. v, 130, 131, 121b57 i n. 1). Ja es refuta allí la infundada, i supèrflua, etim. LUGDUNUM defensada per aficionats com Cases-Carbo Cf. Alantorn J.F.C.”.

A la comarca de Matarranya, província de Terol, sota administració aragonesa, hi ha un altre municipi que també s’anomena Lledó (d’Algars), que comparteix etimologia amb el Lledó d’Empordà. I el topònim oficial del municipi aragonès està correctament escrit en català. En canvi, el Lledó català té com a denominació oficial la corrupció “Lladó”. Aquesta situació, tan evident quan es compara amb municipis de nom idèntic i administració diferent, no només és ridícula per a aquell ajuntament i municipi, sinó que també ridiculitza Catalunya. No pot ser que la mania localista d’uns pocs comprometi tot el conjunt. Hi ha una llei que deixa ben clar que la toponímia oficial té com a única forma la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. El Govern ha de fer complir la norma a tothom per igual. No pot ser que la llei generi arbitrarietat, i mentre la majoria de municipis la compleix, uns pocs, perquè sí, no ho facin.

La pretesa justificació de la forma “Lladó” es basa en un argument espuri contingut a l’article “El priorat agustinià de Santa Maria de Lladó i els seus priors“, de Lluís Prat i Torrent, publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 1991, vol. 24, p. 207-226. S’hi afirmen coses com que Joan Coromines defensava una etimologia del mot vinculat a la “deessa Latona, de la mitologia grega protectora de les mares” i que el nom vindria d’una vil·la romana vinculada a aquella deessa. Només cal consultar l’Onomasticon Cataloniae (la mateixa referència a aquesta obra citada més amunt) per a veure que Coromines no afirma res de tot això. No conforme amb aquesta falsa atribució, l’article encara afirma que la grafia “Lladó” es troba a la dotalia atorgada pel comte i bisbe Miró el 2 de juliol del 978 a favor del monestir de Sant Pere de Besalú, En realitat al document llatí hi consta la forma Lucduno, (p. 212 al document enllaçat) i d’aquí segurament, encara, les fantasies que denuncia Coromines sobre les vinculacions que hom ha volgut veure amb Lugndunum. Així doncs, la forma “Lladó” basa la seva justificació en falsedats i invencions.

A l’esquerra, cartell de Lledó d’Algars. A la dreta, cartell de Lledó d’Empordà (Lladò*)

Article relacionat: Notes al marge a l’article de Josep Caixàs «El nom de “Lladó”»

Fer votar què?

04/12/2021 | L’Ajuntament de Cabacés* pretén fer una consulta popular no refrendària abans que el Ple voti si compleix o no la legislació en matèria de toponímia, i adopta la forma normativa del topònim, Cabassers, com a oficial, en substitució de l’errònia que encara ho és ara, “Cabacés”. Tanmateix, no hi ha cap base jurídica per a convocar una consulta d’aquest tipus relacionada amb aquesta matèria, ja que, es convoqui sota els termes que sigui, en el fons s’estarà demanant a la ciutadania que opini sobre això:

Article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística:

Ortografia catalana, Institut d’Estudis Catalans, edició del 2017, pàgina 54:

Per tant, què s’ha de fer votar? Si es compleix la llei? Si agraden les normes d’ortografia?