Hem formulat una sol·licitud al Departament de Cultura en aquests termes:

Sol·licitud de revisió d’ofici i emissió d’addenda rectificativa de la nota jurídica amb referència JU94_K400_006_23, per omissió de normativa imperativa de rang legal.

PRIMER. Que, mitjançant l’exercici del dret d’accés a la informació pública, he tingut coneixement del contingut de la nota jurídica emesa per aquesta Assessoria Jurídica amb referència JU94_K400_006_23, titulada «Nota relativa a la consulta plantejada per la Secretaria de Política Lingüística en relació amb la denominació de 10 topònims que no segueixen la normativa lingüística de l’IEC»i que adjunto a aquesta sol·licitud.

SEGON. Que l’esmentat informe analitza la legalitat de la denominació de deu municipis catalans (Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp, Torrelavit i Forallac) que, segons reconeix el propi text, incompleixen la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

TERCER. Que, tot i que l’informe cita la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, s’ha detectat una omissió documental i jurídica de caràcter essencial: el text de l’informe obvia i no analitza l’article 18.1 d’aquesta llei.

QUART. Que l’article 18.1 de la Llei 1/1998 determina de forma taxativa i imperativa que: «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa».

CINQUÈ.Que la manca de consideració d’aquest precepte legal condueix l’informe a una conclusió errònia en dret, segons la qual aquestes denominacions són oficials malgrat incomplir la normativa de l’IEC. Aquesta conclusió vulnera el principi de jerarquia normativa i el de submissió plena de l’Administració a la llei i al dret (art. 103 CE i art. 4.1.a LOAC).

SISÈ. Que l’informe sosté que els informes de l’IEC són «preceptius però no vinculants», una afirmació que ignora la naturalesa reglada de l’oficialitat toponímica establerta per l’esmentat article 18.1, la qual no deixa marge d’arbitrarietat a l’Administració local ni a la de la Generalitat per oficialitzar grafies que incompleixin la normativa lingüística.

SOL·LICITO:

PRIMER. Que es procedeixi a la revisió formal de la nota jurídica JU94_K400_006_23 per tal d’esmenar l’omissió de l’article 18.1 de la Llei 1/1998.

SEGON. Que s’emeti una addenda rectificativa o un nou informe jurídic que contempli la plena aplicació de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 en relació amb els topònims que tot i no seguir la normativa lingüística de l’IEC són tinguts per oficials i consten al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya.

TERCER. Que, a la llum d’aquesta normativa, es reconsideri la conclusió sobre l’oficialitat d’unes grafies que la pròpia llei sectorial catalana prohibeix que siguin tingudes per oficials si no s’adeqüen a la normativa de l’IEC.

QUART. Que se m’informi de la resolució d’aquesta sol·licitud i de qualsevol canvi en la doctrina jurídica del Departament derivat d’aquesta revisió.

Ampliació 3 de maig de 2026: Traslladem la STS 6918/2001 al Departament de Cultura perquè revisi la nota jurídica sobre la correcció d’ofici dels topònims il·legals

Hem formulat una sol·licitud d’accés a la informació pública al Departament de Cultura en aquests termes:

Mitjançant sol·licitud d’accés a la informació pública resolta per l’expedient PLG_2024_EXP_SIP001SOL2_00010872 vaig obtenir còpia de l’informe amb referència JU94_K400_006_23, que adjunto, titulat «Nota relativa a la consulta plantejada per la Secretaria de Política Lingüística en relació amb la denominació de 10 topònims que no segueixen la normativa lingüística de l’IEC».

Aquest informe cita la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, però obvia l’article 18.1 de la mateixa llei, que diu literalment: «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa».

El text arriba a la conclusió que «En el cas que ens ocupa, es constata que el nom dels 10 municipis està inclòs tant en el Registre d’ens locals de Catalunya com en el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, amb la qual cosa, el nom d’aquests 10 municipis, tot i que incompleixin

la normativa lingüística de l’IEC, és l’oficial.» També afirma que «els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants».

A la vista d’aquestes deficiències en l’anàlisi jurídica, sol·licito:

Identitat i càrrec de la persona o persones que van redactar i validar la nota JU94_K400_006_23

Còpia de qualsevol instrucció, acta de reunió o correu electrònic on s’indiqués la metodologia de l’informe o els criteris per excloure l’aplicació de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 en les seves conclusions.

Còpia de qualsevol informe posterior, esmena o diligència que hagi rectificat o complementat la nota JU94_K400_006_23 per tal d’adequar-la al mandat de l’article 18.1 de la Llei 1/1998.

Còpia de qualsevol informe emès pel Departament de Cultura o l’Assessoria Jurídica o qualsevol altre departament o organisme de la Generalita tde Catalunya que contempli la jerarquia de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 respecte els topònims que no segueixen la normativa lingüística de l’IEC però, malgrat això, són tinguts per oficials i consten al Nomeclàtor oficial de toponímia major de Catalunya.

Còpia de l’escrit de consulta tramès per la Secretaria de Política Lingüística el 17 de febrer de 2023 que va originar aquesta nota, per verificar els termes exactes en què es va plantejar la qüestió.

Hem formulat una sol·licitud d’accés a la informació pública al Departament de la Presidència en aquests termes:

La fitxa 6625/4 d’Optimot, el servei de consultes lingüístiques del Departament de Política Lingüística, diu que «A Catalunya hi ha nou noms de municipis que presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans o la tradició toponomàstica, però, en canvi, té caràcter oficial. Es pot consultar en aquest enllaç:

https://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=detall&input_cercar=top%F2nims+oficials+no+normatius+&numPagina=1&database=FITXES_PUB&idFont=14649&idHit=14649&tipusFont=Fitxes+de+l%27Optimot&numeroResultat=1&databases_avansada=&categories_avansada=&clickLink=detall&titol=Top%F2nims+oficials+no+normatius&tematica=&tipusCerca=cerca.fitxes

El 17/07/2025 el Director General d’Administració Local, Sr. Francisco José Belver Vallès, em va adreçar un escrit, per indicació del Conseller de la Presidència, on manifestava que «s’ha de posar de manifest que en el cas de les denominacions de topònims a les que fa esment en el seu escrit, no ens trobem davant topònims il·legals per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, sinó que es tracta de topònims oficials no normatius, que malgrat no seguir la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans o la tradició toponomàstica tenen caràcter oficial.» S’adjunta còpia d’aquest escrit.

Tanmateix, l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, determina que «Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa».

Segons la llei citada els topònims només són oficials si són normatius, i en canvi tant Optimot com el Director General d’Administració Local parlen de «topònims oficials no normatius», la qual cosa sembla un oxímoron jurídic, perquè la llei estableix que per a ser oficial un topònim s’ha d’escriure segons la normativa lingüística de l’IEC; és a dir, ha de ser normatiu.

Atesa la contradicció existent entre l’article 18.1 de la Llei 1/1998 -que vincula l’oficialitat exclusivament a la normativa de l’IEC- i l’afirmació del Director General d’Administració Local, que reconeix l’oficialitat de formes no normatives, sol·licito:

1. Còpia dels informes jurídics o dictàmens que serveixen de base legal per a la creació o el manteniment de la categoria jurídica de «topònim oficial no normatiu».

2. Identificació del precepte legal concret (article i llei) que, per sobre de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, permeti que una grafia que incompleix la normativa lingüística de l’IEC pugui mantenir el caràcter d’oficial en el Registre del sector públic local de Catalunya.

«Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». Això tan clar és el que diu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística. S’entén meridianament bé i no necessita de cap interpretació jurídica. Doncs això tan clar hi ha alguns ajuntaments que no ho volen complir, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, que promou activament l’incompliment de la Llei.

Catalunya és l’únic país del món on el Govern obliga a escriure topònims plens de faltes d’ortografia en la llengua pròpia, anomenant-los amb un oxímoron: «topònims oficials no normatius». La llei deixa clar que si no estan ben escrits no poden ser oficials, però tanmateix el Govern afirma que aquelles formes deturpades i il·legals són «oficials» i d’ús obligatori.

La Generalitat de Catalunya esdevé còmplice necessària dels ajuntaments que no volen complir la Llei de Política Lingüística, emetent informes jurídics que contradiuen la Llei per evitar que aquesta es compleixi. Per si no n’hi havia prou, coneix la inseguretat jurídica que causa el Decret 139/2007, que regula la rectificació i canvi de nom dels municipis i sota el que s’amaguen tots aquest ajuntaments que continuen fent escriure el seu nom com si la nostra llengua no tingués normes. Però el Govern no fa res per corregir aquest decret corromput, tot i que li hem demanat explícitament en diverses ocasions que compleixi el seu deure i depuri la norma. L’intent més recent l’hem fet mitjançant el Parlament de Catalunya i encara està pendent de resolució. S’escuden en l’autonomia municipal, ignorant volgudament que aquesta té el límit del marc de la Llei, que els municipis no tenen competències lingüístiques per decidir com s’escriu cap topònim i que la jurisprudència del Tribunal Suprem deixa clar que la normativa lingüística autonòmica vinclula els ens locals i que l’han de complir.

Si tot això no era prou vergonyós, quatre de les deturpacions il·legals tingudes per oficials són l’efecte de la repressió franquista contra la llengua i la cultura catalanes. El Govern té l’obligació de corregir l’infame Decret 139/2007 i de portar als jutjats del contenciós-administratius els ajuntaments que es neguin a complir la Llei de Política Lingüística, però no ho fa i esdevé col·laborador necessari d’aquesta il·legalitat anomenada «toponímia oficial no normativa». Haver creat un Departament de Política Lingüística el 2024 no ha servit per res més que per empitjorar la situació, ja que la Generalitat, tot i tenir un departament específic per vetllar pel compliment d’aquesta norma, no fa res i encara resulta més insultant que promogui l’incompliment de la legislació lingüística mentre tota la premsa se’n fa ressò. A Europa hi ha molts conflictes per la llengua dels topònims (a Catalunya del Nord, a la Bretanya, a Occitània, a Sardenya, etc), però només a Catalunya el govern accepta conscientment deturpacions com a noms oficials quan té una llei específica, suficient autonomia i tota la jurisprudència a favor per evitar que passi això.

Vegem què diu Optimot, el servei de consultes lingüístiques del Departament de Política Lingüística, sobre la toponímia il·legal, amb definicions que resulten ridícules sabent què diu la Llei de Política Lingüística sobre la toponímia oficial: