El 23/01/2023 la Direcció General d’Administració Local (DGAL) responia una consulta nostra on demanàvem si l’Ajuntament de “Cabacés” els havia traslladat l’assumpte de la correcció del seu topònim oficial. A la resposta la DGAL ens deia que sí però que no hi pensava fer res, perquè

A la data de la present Resolució la Direcció General d’Administració Local no ha dut a terme cap actuació en relació amb la denominació del topònim de Cabacés. En aquest sentit, d’acord amb el que disposa el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, és competència dels ens locals aprovar el canvis de denominació i de rectificació del seu nom.

El 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un altre escrit nostre de 23/01/2023 (gairebé vuit mesos per a respondre) on demanàvem que s’elimines la inseguretat jurídica causada per la contradicció interna de les normes que regulen la toponímia oficial. La resposta insistia que “el Departament de la Presidència és especialment sensible en relació amb aquesta problemàtica però alhora és coneixedor de quin és el
marc normatiu vigent, segons el qual correspon als ajuntaments adoptar els acords relatius al canvi de denominació dels municipis”, i afegia:

Us informo que, una vegada constituïdes les noves corporacions locals resultants de les eleccions municipals, el Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa als efectes que procedeixin a la seva rectificació, en el benentès que correspondria finalment als ajuntaments afectats la seva aprovació.

Encara el mateix 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un escrit nostre de 10/01/2023, pel qual demanàvem que es declaressin nuls de ple dret els procediments il·legals que van portar a l’oficialització de deturpacions pels noms de diversos nuclis dels municipis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella. Tornaven a traspassar la responsabilitat als plens dels ajuntaments, i insistien en això:

El Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten denominacions oficials no normatives, ja siguin del municipi o de les seves entitats i nuclis de població, als efectes que procedeixin a la seva rectificació.

El 21/11/2023 vam preguntar a la DGAL si ja havia iniciat les actuacions que assegurava que duria a terme als seus escrits anteriors per a fer que els ajuntaments incomplidors corregissin la seva actitud, i el 30/11/2023 ens va respondre que

la Direcció General d’Administració Local no ha iniciat a data d’avui cap actuació adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa i que té previst dur-les a terme el primer trimestre de l’any 2024.

El dia 01/01/2024 vam demanar una reunió amb la Consellera de la Presidència, que va delegar la tasca al Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran. La reunió tingué lloc el 07/02/2024 i la posició expressada fou que enviarien requeriments als ajuntaments afectats instant-los a corregir els topònims, però insistiren que la responsabilitat última de fer-ho era dels ajuntaments, segons estableix la legislació bàstica de l’estat a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local. Després d’aquella reunió férem una proposta per a eliminar la inseguretat jurídica de la legislació toponímica catalana, sense que encara n’haguem rebut cap valoració (ni la rebrem).

Finalment, el 08/04/2024 vam tornar a preguntar si ja havien dut a terme les accions que anunciaren als escrits del 15/09/2023 i a la reunió del 07/02/2024, però el 17/04/2024 obtinguérem aquesta resposta:

La sol·licitud d’accés a la informació pública presentada no s’ha admès per ser un supòsit recollit com a causa de no admissió en l’article 64.1 del Decret 8/2021, de 9 de febrer, en remissió a l’article 53, en tant que la informació demanada no té la consideració d’informació pública als efectes de l’article 2.b) de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, atès que no se’n disposa de la informació sol·licitada.

Traduït del bell buroctratès significa que no havien fet res (ni pensaven fer-ho, ja que el 13/03/2024 Aragonès convocà les eleccions del 12/05/2024 al Parlament de Catalunya).

En una cosa sí que té raó el Govern: complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial és responsabilitat dels plens dels ajuntaments. I si no ho fan, és feina dels Jutjats fer-los complir la Llei. Tanmateix, és un fet que el Govern no ha fet cap pas per evitar que la solució hagi de ser judicial.

[04/06/2024]

Els topònims oficials no normatius (és a dir, que no compleixen la Llei de Política Lingüística) generen un problema jurídic, en posar de relleu les contradiccions entre la legislació de règim local i la lingüística.

La legislació estatal, als arts. 22.2 b) i 123 1 e) de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, deixa clar que canviar el nom d’un municipi i de les seves entitats de població és una atribució del Ple, i que el canvi s’ha d’aprovar per majoria absoluta (art. 47).

A la legislació catalana aquesta atribució del Ple pel que fa al canvi de nom dels municipis s’estableix als arts. 30 i 31 del DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Requereix la majoria absoluta dels membres del ple (art. 31.1) i l’art. 31.3 estableix que correspon al Govern la resolució definitiva sobre un canvi de nom si l’acordada per l’ajuntament “és susceptible d’ésser confosa amb la d’un altre municipi o conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana”. Això s’entén per a procediments de canvi de nom, però no pels de rectificació de noms ja oficialitzats, que es contemplen al Decret 139/2007.

El procediment de canvi de denominació oficial de municipis i nuclis es desenvolupa reglamentàriament al DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, en concret als articles 2, 3 i 4 per als noms dels municipis; a l’article 12 es regula la denominació de les entitats municipals descentralitzades; i a l’article 14 el de les entitats i els nuclis de població. Aquest Decret 139/2007 introdueix un concepte que les lleis de règim local no incorporen prèviament: la rectificació del nom dels municipis (als arts. 5 i 6) i de les entitats nuclis de població (art. 15).

Finalment, la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, fixa a l’art. 18 que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana d’acord amb la normativa de l’IEC (i l’aranesa per a l’Aran) i remet a la legislació de règim local per a la determinació de la denominació dels municipis.

Què passa, doncs, amb els noms oficials de municipis i nuclis que no compleixen la Llei de Política Lingüística? Que s’han de canviar és obvi, ja que l’art. 9 de la Constitució estableix el principi de legalitat i el sotmetiment dels poders públics a l’ordenament jurídic, i l’Administració està obligada a observar totes les normes: la Llei de Política Lingüística també.

Encara hem de fer esment a un dany col·lateral que provoca aquesta situació anòmala: el DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, obliga a usar els topònims oficials de Catalunya, també els que són oficials sense poder-ho ser, per no complir la Llei de Política Lingüística. Aquesta norma genera espontàniament una situació de frau de llei, en obligar a usar denominacions il·legals.

Com que el Decret 139/2007 introdueix el concepte de rectificació de noms cal tenir en compte que el procediment respecta totalment l’autonomia local i el que disposa la legislació estatal a la Ley 7/1985, ja que només parla de canvi de denominació. El Decret Legislatiu 2/2003 ja introdueix el concepte de rectificació de nom a l’art. 31.3 per a casos que continguin incorreccions lingüístiques o que no s’adiguin amb la toponímia catalana, però només si deriven d’un procediment de canvi de nom iniciat a instància de l’ajuntament afectat. Cal, doncs, també, que la llei municipal catalana doni l’atribució al Govern de fer d’ofici les rectificacions, per la qual cosa caldria també modificar l’art. 30.2 del Decret Legislatiu 2/2003 perquè on hi diu que el Govern “pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients” hi digui que el Govern “rectificarà d’ofici els topònims que continguin incorreccions lingüístiques”. L’anomenada “toponímia oficial no normativa” la formen topònims amb incorreccions lingüístiques, expressats en altres llengües o confegits de manera contrària a la tradició toponomàstica catalana que ja tenen la consideració d’oficials (tot i no complir la legislació lingüística i per tant no poder-ho ser). Per tant la solució a aquest grup ha de venir per la modificació del desenvolupament reglamentari del l’art. 31 del Decret Legislatiu 2/2003 que fa el Decret 139/2007. El problema és que els articles que disposen aquesta matèria són contradictoris amb la Llei 1/1998, de Política Lingüística, ja que preveuen la possibilitat que els ajuntaments puguin rebutjar complir-la mitjançant acords en contra de les propostes de rectificació que faci el Govern o per silenci administratiu. Això genera inseguretat jurídica, ja que converteix, de facto, la Llei de Política Lingüística en una norma de compliment voluntari per a uns quants ajuntaments, mentre la resta la compleixen escrupolosament, cosa totalment contrària als principis de legalitat, d’igualtat i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics reconeguts constitucionalment.

La solució al problema passa per modificar el redactat dels articles 5 i 15 del Decret 139/2007 i per derogar l’article 6 del mateix decret, eliminant la possibilitat d’una negativa dels ajuntaments requerits a corregir un topònim i fent que el Govern els corregeixi d’ofici per a garantir el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Això no contradiu el precepte establert per la legislació municipal, que atorga al Ple la facultat de canviar la denominació dels municipis, però no diu res sobre corregir-la si conté faltes ortogràfiques, ja que una correcció només és una rectificació i no un canvi en el sentit d’un nom diferent i de pronúncia distinta. La LLEI 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans reforça aquesta opció. Pel que fa als nuclis de població, seria d’aplicació la mateixa solució que pels noms dels municipis, afegint-hi una disposició específica per a canviar, aquí sí, els que no estan expressats en llengua catalana (com també requereix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).

Aquesta seria una proposta de modificació dels articles del Decret 139/2007 que causen inseguretat jurídica:

Arribats a aquest punt hem de distingir entre els topònims oficials no normatius els que podrien ser corregits per aquest procediment. En el cas dels municipis són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp. Les formes d’aquests noms que compleixen la Llei de Política Lingüística són Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Lledó (d’Empordà), Maçanes, Navars i Rialb. Lledó s’hauria de considerar un canvi si se li afegís el denominatiu “d’Empordà” com defensa l’IEC per a diferenciar-lo de Lledó d’Algars, a la Franja de Ponent, que oficialment s’anomena Lledó. Però si es digués a terme la reforma normativa proposada res no impediria rectificar Lladó per Lledó sense afegir-li res més. El cas de Sant Carles de la Ràpita és similar al problema que planteja Lledó d’Empordà però per supressió, no per addició: canvià la seva denominació per la Ràpita i es considerà un canvi de nom -perquè ho és, en eliminar una part del nom anterior- i no una rectificació.

En canvi, parlaríem de canvis de nom en sentit estricte per als casos de Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada) i Torrelavit (Terrassola i Lavit). Amb la legislació actual Forallac i Torrelavit no vulneren la normativa lingüística de l’IEC, per molt que siguin noms facticis de qüestionable construcció: un frankenstein sil·làbic dels noms dels tres municipis que s’uniren en un de sol el 1976 per a Forallac (FOnteta, peRAtallada i vulpeLLAC) i una conjunció errònia entre Terrassola i Lavit en unir els dos municipis en un de sol el 1920 i convertir sense cap fonament etimològic “Terra-” en “Torre-“.

Si entrem a les denominacions no normatives d’entitats i nuclis de població (amb més de cent casos) el problema es reprodueix. Així, per exemple, si es modifiqués com proposem el Decret 139/2007 perquè el Govern pogués corregir d’ofici els topònims amb incorreccions lingüístiques de caire ortogràfic o etimològic, no hi hauria cap inconvenient per a rectificar, per exemple, Vencilló per Vensilló (els Alamús), Politg per Polig (la Baronia de Rialb), Capdella per Cabdella (la Torre de Cabdella), Tuixent per Tuixén (Josa i Tuixén) o la Torra per la Torre (Sant Feliu de Pallerols). Els noms d’urbanitzacions en altres llengües (que contradiuen l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística, que diu clarament que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana) també restarien afectats per l’abast de la modificació. Són els casos, per exemple, de Monterrey Park (Mediona), Fornells Park (Fornells), Tourist Club (Caldes de Malavella), King Park (Sils), Royal Park (Gualba), Júnior Park (Riells i Viabrea), etc.

En resum: les modificacions proposades al Decret 139/2007 garantirien el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, cosa que faria corregir:

a) Els topònims amb faltes ortogràfiques.
b) Els topònims en llengües diferents del català.

Però no tindria cap afectació sobre els topònims que sense contenir faltes ortogràfiques ni estar expressats en una llengua diferent de la catalana no responen a la tradició toponomàstica del país, senzillament perquè el redactat de l’art. 18.1 de la Llei de Política Lingüística no obre la porta a corregir-los, ja que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. Si això fa corregir Cabacés o canviar Tourist Club, no fa canviar Ducat del Montseny. En aquest exemple, el nom d’aquesta urbanització de Sant Feliu de Buixalleu que l’IEC no accepta perquè no té cap tradició i fou creat del no res quan es construïren les edificacions al paratge que ocupen la dècada de 1970, no seria corregible, perquè ni conté faltes ortogràfiques ni està expressat en un idioma diferent del català. Per a garantir la correcció d’aquest grup de topònims caldria una modificació de la Llei de Política Lingüística que afegís la tradició toponomàstica catalana als requisits dels topònims per a poder ser oficials.

Sigui com sigui la correcció del Decret 139/2007 també evitaria la necessitat d’acudir a la jurisdicció contenciosa-administrativa per a reclamar el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, única via possible avui en dia davant la negativa dels ajuntaments afectats a acatar la legislació lingüística.

Si els articles que contemplen les rectificacions de nom del Decret 139/2007 no es corregissin també seria possible instar els ajuntaments perquè ho facin a iniciativa d’altres actors. Demanar la correcció d’un topònim per adaptar-lo al que disposa la Llei 1/1998 no és una facultat exclusiva del Govern, sinó potestativa. I com que pot, pot també no fer-ho. En aquest cas res no impedeix que qualsevol persona, entitat o organisme amb interès legítim sobre la qüestió pugui demanar-ho. Per exemple, ho podrien demanar directament als ajuntaments l’IEC com a autoritat lingüística, els ciutadans que viuen en llocs amb aquest problema o els grups municipals als ajuntaments afectats o qualsevol dels regidors en cas que en aquells ajuntaments no s’hi hagin constituït grups polítics. Per a fer-ho bastaria una instància (o una proposta de resolució si la iniciativa sorgís d’un grup polític municipal) demanant el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En aquest cas l’assumpte s’hauria de tractar jurídicament com un canvi de denominació, en no activar-se els articles que preveuen la rectificació per no fer-se a instància del Govern (com el precedent de Roda de Berà, que corregí el seu nom rectificant “Barà” per Berà i dugué a terme el tràmit com un canvi de nom. Vid. Resolució GRI/2935/2012). En el cas que l’assumpte entrés al Ple per via del dret de petició o per via de proposta de resolució presentada per algun grup polític o regidor el Ple estaria obligat a aprovar el canvi demanat, ja que la legislació de règim local li reconeix l’atribució de dur a terme els canvis de denominació de municipis i nuclis, i a la vegada l’article 9 de la Constitució el sotmet al principi de legalitat i, per tant, l’obliga a complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En el cas que el Ple rebutgés la correcció proposada, ja fos perquè hi hagués una majoria de vots en contra o fins i tot perquè hi hagués prou abstencions per a impedir la presa de l’acord per la majoria absoluta que requereix l’art. 4.3 del Decret 139/2007, s’adoptaria una resolució arbitrària, contrària a Dret (en tant que rebutjaria complir una Llei), i s’obriria la possibilitat d’un procediment penal per delicte de prevaricació administrativa (art. 404 del Codi Penal), ja que els membres de les Corporacions Locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i omissions realitzats en exercici del seu càrrec (art. 22 del Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico de las Entidades Locales). La manera d’evitar el risc que càrrecs electes puguin acabar cometent un delicte de prevaricació per negar-se a complir el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 és modificar el Decret 139/2007 de manera que sigui el Govern qui faci aquestes rectificacions d’ofici.

Finalment encara hi ha una altra possibilitat de correcció d’algun d’aquests topònims deturpats: la legislació de memòria democràtica. La Ley 20/2022, de Memoria Democrática, del Congreso, farà retirar les formes prenormatives que encara són oficials, imposades per la dictadura per motius polítics i com a part del seu programa de repressió contra la llengua catalana (els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp), amb aquests fonaments:

a) Per a complir amb el restabliment dels drets de les víctimes mitjançant mesures de restitució, com disposa l’art. 30, ja que la toponímia és part de la cultura i llengua catalanes, reconegudes com a víctimes de la dictadura per l’art. 3.6, la repressió contra les quals reconeix l’art. 4.4 de la Llei.

b) En ser modificacions de topònims imposades per la repressió de la dictadura, es refereixen a ella, i és per causa seva que aquells topònims van patir deformacions a les seves grafies. Per tant, per l’art. 35.2 aquests topònims s’han de considerar elements contraris a la memòria democràtica.

De pas aquesta legislació estatal resol el problema que planteja Lladó, ja que el canvi de nom del municipi va més enllà dels criteris lingüístics, cosa que aplana el camí a la forma Lledó d’Empordà, ja que aquest canvi de denominació no vindria regulat per la Llei de Política Lingüística sinó per la de Memòria Democràtica. Potser Torrelavit podria ser un altre candidat a passar pel mateix procediment, si bé amb alguna complicació: el franquisme va canviar el seu nom oficial de Terrassola i Lavit (recuperat el 1933) per Torrelavid el 1939, i la dècada de 1980 l’ajuntament aprovà catalanitzar aquesta fusió com a Torrelavit. Una bona argumentació jurídica faria possible restaurar la forma de 1933, en tant que qualsevol altra manera d’escriure aquest nom de lloc seria conseqüència de l’eliminació forçosa el 1939 del genuí Terrassola i Lavit.

També la nova llei de memòria democràtica de Catalunya preveurà la retirada d’aquests topònims, en considerar-los símbols franquistes, com va reconèixer la ponència de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya que tramita aquest projecte de llei.

Els ajuntaments no es poden negar a acordar la retirada dels topònims considerats contraris a la memòria democràtica, i els hauran de retirar tan bon punt com es publiqui el “Catálogo de elementos contrarios a la memoria democrática” que preveu l’art. 36 de la Ley 20/2022. Una resposta del govern espanyol, de 12/12/2022, a una pregunta del senador Carles Mulet sobre el topònim Llanos del Caudillo va deixar clar el procediment de retirada quan es requereixi després de la publicació del catàleg:

Corresponde a los Ayuntamientos el cumplimiento de lo dispuesto, mediante la adopción del oportuno acuerdo por el Pleno municipal conforme a la normativa de régimen local.

Cal recordar que aquest principi expressat pel govern espanyol per a fer complir la Ley de Memoria Democrática també és vàlid per a l’efectiva aplicació de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, en tant que els Plens estan obligats a prendre l’acord que ha de portar al seu compliment. Tornem en aquest punt al que dèiem més amunt sobre la possibilitat d’obertura de procediments penals per prevaricació contra els electes que votin en contra o que impedeixin l’aprovació de l’acord per a complir la legislació vigent amb la seva abstenció, risc que s’evitaria amb les modificacions proposades al Decret 139/2007. Aquestes modificacions farien que fos el Govern qui, d’ofici, corregís els topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística per als casos de faltes d’ortografia, i que tutelés el canvi dels expressats en una llengua diferent de la catalana, en un procediment guiat (a la proposta de modificació de l’art. 15.2) que si bé permetria en primera instància als ajuntaments rebutjar una primera proposta que els fes el Govern, els obligaria a fer-ne una de complementària amb l’assistència de l’IEC per a suplir aquella anterior, i seria estrany que, aquesta segona proposta, en tant que sorgida dels mateixos consistoris, no fos aprovada al Ple.

Deixem pel final la que seria la solució més fàcil: que els ajuntaments afectats duguessin a terme els canvis i rectificacions necessaris de motu proprio sense que calgués forçar-los, mostrant respecte per l’idioma i la tradició toponomàstica catalana. Aquesta és, però, una solució inabastable, perquè si som on som és per la negativa radical, irracional, absurda i ridícula d’aquests ajuntaments durant dècades a escriure bé el seu propi nom, generació rere generació de polítics locals (els nous més fanatitzats i amb més culpa que els vells, ja que si aquells podien al·legar ignorància, els nous, formats íntegrament en un sistema educatiu on la llengua catalana és vehicular, no poden dir que no saben que escriuen el seu propi nom com si el nostre idioma no tingués normes i fent una cosa impossible: ignorar l’etimologia, que és l’ADN dels noms).

I finalment encara caldria una darrera modificació per a garantir que els ajuntaments díscols, un cop fetes les correccions corresponents a la toponímia oficial, la respectessin. Ja hi ha hagut (i hi ha) casos d’insubmissió a la toponímia oficial correcta: l’Ajuntament de la Torre de Cabdella usa a tota la documentació la deturpació “la Torre de Capdella”, i l’Ajuntament de “Cabacés” rebutjà usar la forma catalana Cabassers mentre fou oficial entre 1983 i 1989. Per evitar casos així cal que la Generalitat tingui força coercitiva i sancionadora mitjançant la norma. Per tant proposem afegir un capítol sancionador al DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Cal preveure-hi multes dineràries de periodicitat mensual i la privació de rebre subvencions de la Generalitat de Catalunya (talment com qui té deutes amb l’Agència Tributària tampoc no pot rebre subvencions) als ajuntaments que no usessin els seus topònims oficials un cop corregits. Només així s’aconseguirà que aquests ajuntaments rebels, acostumats durant dècades a incomplir la llei sense conseqüències, usin els seus noms correctament escrits un cop s’hagin rectificat oficialment.

[10/02/2024]