La LLEI 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, diu a l’article 18.1 que “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. I a l’apartat 2 del mateix article, que la determinació de la denominació dels municipis es regeix per la legislació de règim local. Aquesta legislació són el Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, i el Decret 139/2007, de 26 de juny, que desenvolupa el procediment establert a l’article 31 del DL 2/2003 sobre el procediment de canvi de denominació dels municipis.

El DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya regula, als articles 30 i 31 (aquests modificat lleugerament en els apartats 1, 2 i 3 per l’art. 19 de la Llei 16/2015, del 21 de juliol), el procediment per al canvi de denominació d’un un municipi. És important subratllar això: aquesta legislació parla de canvi. L’article 30.2 diu que el Govern “pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients”, sense especificar si els motius d’aquesta proposta de rectificació són lingüístics o no. L’única referència a incorreccions lingüístiques es troba a l’article 31.3 del mateix Decret Legislatiu quan, referint-se a una nova denominació acordada per un ajuntament, estableix que si “conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana”, la decisió definitiva sobre el canvi de denominació correspon al Govern “amb informe previ de les institucions científiques idònies”.

El DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, desenvolupa el procediment de canvi establert a l’article 31 del DL 2/2003. Insisteix que la denominació d’un municipi només es pot canviar per acord del seu ajuntament (art. 2.1) i que l’Institut d’Estudis Catalans ha d’assistir els ajuntaments interessats que ho sol·licitin per a elaborar la proposta de nova denominació. Els arts. 2,3 i 2.4 regulen el procediment de l’acord municipal per al canvi de denominació d’un municipi i la tramitació posterior. L’article 3 regula les funcions de supervisió que ha de dur a terme l’Institut d’Estudis Catalans per tal de validar o no l’acord municipal sobre la nova denominació (art. 3.2). I l’article 4 estableix el procediment de resolució de l’expedient de canvi de nom, contemplant l’aprovació per silenci administratiu a l’art. 4.6 encara que l’acord de canvi de nom no s’adigui al pronunciament de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest apartat contradiu l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant, pel principi de jerarquia normativa, el Decret no pot vulnerar ni contradir el que estableix aquella Llei.

L’art. 5.1 suposa una contradicció parcial de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, ja que contempla que el Govern pugui proposar una rectificació de nom a un municipi si aquesta no s’adiu amb la toponímia catalana o si hi ha incorreccions lingüístiques. La llei no es proposa que es compleixi, sinó que s’executen els seus efecte, i per tant no hauria de ser una proposta el que es contempla, sinó una rectificació d’ofici. Els articles 5.2 i 5.3 contemplen el pronunciament de l’ajuntament afectat i la tramesa posterior al Govern, però novament es produeix una contradicció amb l’art. 18.1 de la Llei 1/1998: no és necessari el pronunciament de l’ajuntament per a complir el que estableix aquella Llei.

L’article 6 confereix als ajuntaments unes potestats que contradiuen un altre cop l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant resten invalidats per, novament, el principi de jerarquia normativa: el 6.2 contempla el silenci de l’ajuntament com a motiu de denegació de la rectificació proposada pel Govern, i el 6.3 faculta l’ajuntament a prendre un acord desfavorable a la proposta de rectificació, que a la pràctica esdevindria, si això fos vàlid, la facultat de vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, cosa que resulta impossible.

L’article 14 regula la determinació de la denominació de les entitats i dels nuclis de població dels municipis, que correspon al seu ajuntament. L’article 14.2 fa una distinció entre determinació i canvi de denominació de les entitats i nuclis, però és molt ambigu en els procediments: estableix que la determinació o canvi de denominació s’inicia per dectet d’alcaldia amb una memòria que justifiqui la proposta, i que cal l’informe de l’IEC, que l’ha de metre en el termini de dos mesos. L’art. 14.3 afegeix que el ple s’ha de pronunciar en el termini de tres mesos i que l’acord s’ha de notificar al Govern, i que si no ho fa dintre d’aquest temps, l’expedient s’ha d’arxivar. No aclareix què passa si la proposta és contrària al criteri de l’IEC, tot i que pel principi de jerarquia normativa un altre cop, ens hem de cenyir al que disposa el tantes vegades citat art. 18.1 de la Llei 1/1998.

L’art. 15 regula la rectificació de noms d’entitats i nuclis de població, i comet el mateix error que l’art. 5.1: el Govern pot proposar canvis a les denominacions de les seves entitats i nuclis de població “per tal que s’adeqüin a la toponímia catalana”. Un altre cop, és improcedent proposar que es compleixi una Llei, i el que cal fer és executar-la. Els arts. 15.2 i 15.3 no són d’aplicació perquè contradiuen, un altre cop, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

En resum: el Decret Legislatiu 2/2003 només parla de canvis de denominacions, enteses com a noves denominacions. Corregir un error lingüístic d’un topònim no es pot interpretar, en cap cas, com canviar la denominació del municipi. Els decrets més primerencs de modificacions de noms de municipis catalans, del 1982, fan una diferenciació explícita i natural dels conceptes de canvi de nom i rectificació: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, pàgs. 1034-1035).

De tots els topònims oficials no normatius que hi ha a Catalunya, l’únic que sí que implicaria un canvi de denominació per a ser corregit és el de Forallac, creat a partir de l’agrupació de a primera, segona i tercera síl·laba, respectivament, dels noms de lloc de Fontenta, Peratallada i Vulpellac. Per contra, canviar Lladó per Lledó, Cabacés per Cabassers, Capdella per Cabdella, Rialp per Rialb, Tuixent per Tuixén, etc, no és canviar el nom del municipi, sinó corregir errors lingüístics.

La normativa que preveu la rectificació és el Decret 139/2007 als articles 5 i 6 per als municipis, i 14 i 15 per a les entitats i nuclis de població. Per a corregir els errors lingüístics dels topònims caldria, només, eliminar d’aquests articles la proposta que pot fer el Govern als ajuntaments afectats, i convertir-la en una correcció d’ofici a sol·licitud de l’Institut d’Estudis Catalans, que és qui té l’autoritat lingüística per la Llei 8/1991, de 3 de maig, i a qui se li reconeix plena potestat per a la determinació de la forma oficial dels topònims catalans segons la seva normativa lingüística, a l’art. 18,1 de la Llei 1/1998. I probablement no calgui ni això, perquè tenint en compte el principi de jerarquia normativa, les disposicions relatives a la rectificació del Decret 139/2007 queden invalidades perquè contradiuen directament el contingut de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 (el compliment d’una llei no es proposa, sinó que s’executa), i el Govern podria procedir a dur a terme d’ofici les correccions necessàries als topònims oficials que contenen incorreccions lingüístiques en compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i corregir les inscripcions ja fetes al Registre del sector públic de Catalunya (regulat pel Decret 95/2015, de 9 de juny), amb les denominacions correctes que l’IEC ja avala de fa anys en múltiples informes elaborats per les Oficines d’Onomàstica. Al cap i a la fi, tots aquests topònims amb incorreccions ja estan identificats al Nomenclàtor Oficial de la Toponímia Major de Catalunya amb un asterisc (*), justament per a indicar que es tracta de formes no normatives, que no s’ajusten al criteri de l’IEC (i que per tant no compleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998), i dels quals l’IEC ja n’ha emès informes tècnics mitjançant les seves Oficines d’Onomàstica. D’acord amb l’article 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, la inscripció al registre d’aquestes formes no normatives és nul·la de ple dret. De fet, aquesta oficialtizació, arbitrària en tant que no s’ajusta a dret, és subjecta al principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’art. 9.1 de la Constitució espanyola, pel qual aquestes actuacions administratives han de ser declarades il·legals.

Es tracta, doncs, de fer una revisió dels topònims inscrits al Registre del sector públic de Catalunya i de corregir els que presentin formes incorrectes segons el Nomenclàtor. Un cop fet això, només cal notificar als ens locals i als seus dependents les correccions efectuades, fent-los saber que a partir d’aquell moment han d’utilitzar aquella denominació oficial, d’acord amb el que disposa el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Aquesta és, també, la manera d’acabar amb el frau de llei que suposa que toponímia oficial no normativa rebi les prerrogatives, proteccions i obligatorietat d’ús d’aquest Decret 133/2020 sense merèixer-les, per no ser correcta (com s’explica en aquest estudi).

Per a major claredat, també es podria fer les rectificacions legislatives necessàries per tal d’unificar la normativa referent als canvis de denominació i rectificacions de topònims, derogant la legislació de rang inferior que contradiu la superior, per tal que no calgui analitzar amb el prisma de la jerarquia normativa cada article de la legislació actual per a veure si és o no d’aplicació. Però en definitiva, la resposta a la pregunta que formula el títol d’aquest text és que sí, i que a més ho pot fer immediatament, amb la legislació que ja té disponible. És més, segons aquesta lectura de les normes, el Govern ha de dur a terme aquestes rectificacions, per tal de complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.

[ACTUALITZACIÓ 10/02/2022: El portal ésAdir incorpora els topònims i gentilicis normatius dels municipis en conflicte amb la llei]

15/01/2022 | ésAdir, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals utilitza les formes oficials dels topònims dels municipis que encara fan anar formes no normatives. Així, és habitual trobar escrits aquests topònims amb formes bàrbares als portals de notícies de la Corporació. Aquest porta, que fa les funcions de llibre d’estil dels mitjans públics, va més enllà, i fins i tot usa formes deturpades dels gentilicis d’alguns dels topònims no normatius.

Aquesta és la llista dels gentilicis incorrectes que utilitza ésAdir, comparada amb els gentilicis correctes segons la Guia de topònims i gentilicis del Departament d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya:

Campmany
Gentilici correcte: campmanyenc
Gentilici usat per ésAdir: capmanyenc

El Figueró i Montmany
Gentilici correcte: figueronenc
Gentilici usat per ésAdir: figaronenc

Lledó
Gentilici correcte: lledonenc
Gentilici usat per ésAdir: lladonenc

Maçanes
Gentilici correcte: maçanenc
Gentilici usat per ésAdir: massanenc

Rialb
Gentilici correcte: de Rialb
Gentilici usat per ésAdir: de Rialp

La revista Noms, de la Societat d’Onomàstica, es fa ressò de la iniciativa de cabassers.org al seu número de desembre de 2021 (núm. 16). A la pàgina 2, dintre de la secció “Notícies. D’ací; onomàstica catalana” referencia l’apartat de Preguntes freqüents d’aquesta web, que demana l’oficialitat del topònim normatiu “Cabassers”.

La pàgina web de l’Ajuntament de Lladó* (Lledó d’Empordà) prova que al consistori són conscients de l’evolució del topònim del lloc, i que saben perfectament que la forma normativa és Lledó: “El nom de Lladó va evolucionant al llarg dels anys, entre els noms que se li donen podem destacar: “Lucduno” (977), “Lodone” (993), “Ledono” (1017), “Letonis” (1091)”. En canvi, fan anar com a nom oficial la forma prenormativa “Lladó”. L’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines, vol. 5, pàg, 56, col. a, lín. 47-54 també deixa molt clara l’etimologia del nom: “ETIM. de lledó, nom de l’arbre Celtis australis en part avui substituït pel derivat lledoner. La relativa raresa d’aquest arbre feia apte el nom per designar les localitats on hi havia un lledoner ben conspicu, (cf. DECat. v, 130, 131, 121b57 i n. 1). Ja es refuta allí la infundada, i supèrflua, etim. LUGDUNUM defensada per aficionats com Cases-Carbo Cf. Alantorn J.F.C.”.

A la comarca de Matarranya, província de Terol, sota administració aragonesa, hi ha un altre municipi que també s’anomena Lledó (d’Algars), que comparteix etimologia amb el Lledó d’Empordà. I el topònim oficial del municipi aragonès està correctament escrit en català. En canvi, el Lledó català té com a denominació oficial la corrupció “Lladó”. Aquesta situació, tan evident quan es compara amb municipis de nom idèntic i administració diferent, no només és ridícula per a aquell ajuntament i municipi, sinó que també ridiculitza Catalunya. No pot ser que la mania localista d’uns pocs comprometi tot el conjunt. Hi ha una llei que deixa ben clar que la toponímia oficial té com a única forma la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. El Govern ha de fer complir la norma a tothom per igual. No pot ser que la llei generi arbitrarietat, i mentre la majoria de municipis la compleix, uns pocs, perquè sí, no ho facin.

La pretesa justificació de la forma “Lladó” es basa en un argument espuri contingut a l’article “El priorat agustinià de Santa Maria de Lladó i els seus priors“, de Lluís Prat i Torrent, publicat a Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 1991, vol. 24, p. 207-226. S’hi afirmen coses com que Joan Coromines defensava una etimologia del mot vinculat a la “deessa Latona, de la mitologia grega protectora de les mares” i que el nom vindria d’una vil·la romana vinculada a aquella deessa. Només cal consultar l’Onomasticon Cataloniae (la mateixa referència a aquesta obra citada més amunt) per a veure que Coromines no afirma res de tot això. No conforme amb aquesta falsa atribució, l’article encara afirma que la grafia “Lladó” es troba a la dotalia atorgada pel comte i bisbe Miró el 2 de juliol del 978 a favor del monestir de Sant Pere de Besalú, En realitat al document llatí hi consta la forma Lucduno, (p. 212 al document enllaçat) i d’aquí segurament, encara, les fantasies que denuncia Coromines sobre les vinculacions que hom ha volgut veure amb Lugndunum. Així doncs, la forma “Lladó” basa la seva justificació en falsedats i invencions.

Article relacionat: Notes al marge a l’article de Josep Caixàs «El nom de “Lladó”»

04/12/2021 | L’Ajuntament de Cabacés* pretén fer una consulta popular no refrendària abans que el Ple voti si compleix o no la legislació en matèria de toponímia, i adopta la forma normativa del topònim, Cabassers, com a oficial, en substitució de l’errònia que encara ho és ara, “Cabacés”. Tanmateix, no hi ha cap base jurídica per a convocar una consulta d’aquest tipus relacionada amb aquesta matèria, ja que, es convoqui sota els termes que sigui, en el fons s’estarà demanant a la ciutadania que opini sobre això:

Article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística:

Ortografia catalana, Institut d’Estudis Catalans, edició del 2017, pàgina 54:

Per tant, què s’ha de fer votar? Si es compleix la llei? Si agraden les normes d’ortografia?

L’Ajuntament de Cabacés* ha respost avui la instància presentada el 16 de setembre de 2021 on se sol·licita que s’adopti com a grafia oficial del topònim de la població la forma normativa de Cabassers, i no la incorrecta de “Cabacés”. A la resposta, es comunica que “s’iniciarà el preceptiu expedient administratiu, procedint-se amb anterioritat a la votació pel Ple de l’Ajuntament a incoar procediment per a la convocatòria d’una consulta popular prevista a la Llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no refrendàries i altres formes de participació ciutadana”.

Tanmateix, no hi ha base jurídica per a una convocatòria d’aquesta naturalesa, per aquests motius:

L’art. 3.1 de la Llei 10/2014, de consultes populars no refrendàries, especifica que es poden convocar “les persones legitimades en cada cas perquè manifestin llur opinió sobre una determinada actuació, decisió o política pública mitjançant votació”. La població d’un municipi no està legitimada per a pronunciar-se sobre el que regula l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística, que és que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. És a dir, no es pot consultar a la ciutadania si vol o no que es compleixi quelcom de compliment obligat per la llei.

L’art. 1 de la Llei 8/1991 reconeix l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans com a “institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català”. Com es pot comprovar per aquesta disposició, la ciutadania tampoc no està legitimada per a pronunciar-se sobre la normativa lingüística de l’idioma. Per tant, és evident que una consulta popular no refrendària per a decidir entre la forma impròpia de “Cabacés” o la normativa de “Cabassers” com a oficial del topònim (encara que sigui sota formulacions indirectes, però encaminades a aquest objectiu) no compleix el requisit de legitimitat que estableix l’art. 3.1 de la Llei 10/2014.

Però aquí hi ha més impediments que fan una consulta així impossible de convocar: l’art. 11.5 de la Llei 10/2014 diu que no es poden formular consultes que puguin afectar, limitar o restringir els drets i les llibertats fonamentals de la secció primera del capítol II del títol I de la Constitució. L’art. 15 de la Constitució queda enquadrat dintre d’aquest títol I del capítol II, i estableix la garantia de la integritat moral de l’individu i prohibeix el tracte degradant. La toponímia oficial no normativa vulnera aquest article 15 de la Constitució, ja que forçar els ciutadans a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració, és una lesió de la integritat moral de les persones i constitueix un tracte degradant, ja que se les obliga a escriure topònims com si ignoressin les normes del seu idioma. Justament per aquest motiu i amb aquest objectiu el franquisme desnormativitzà tota la toponímia de Catalunya el 1939 (que havia estat oficialitzada amb les formes normatives el 1933 pel Decret de la Conselleria de Governació, BOGC núm. 119, de 14/11/1933). Actualment, el manual “Ortografia catalana”, de l’Institut d’Estudis Catalans, que recull les normes ortogràfiques de la llengua catalana, assenyala com a exemples de faltes ortogràfiques les formes toponímiques “Cabacés” (pàg. 54) i “Figaró” (pàg. 76). Ambdues són les formes oficials dels topònims dels municipis de Cabassers i el Figueró i Montmany. Resulta evident, doncs que obligar els ciutadans a usar formes oficials incorrectes, en alguns casos fins i tot significades com a exemples de faltes ortogràfiques al manual d’ortografia de l’idioma, contravé les disposicions de l’art. 15 de la Constitució, que garanteixen la integritat moral i prohibeixen el tracte degradant a les persones.

Per a acabar-ho de reblar, una consulta d’aquestes característiques vulneraria l’art. 9.3 de la Constitució, que estableix que tot acte jurídic dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. No hi ha millor mostra d’aquesta arbitrarietat que vol evitar l’art. 9.3 de la Constitució que preguntar sobre el gust, preferències personals i voluntat del públic sobre una matèria que ha de ser com regula la Llei 1/1998.

Si, en canvi, es volgués convocar un procés de participació ciutadana, pels mateixos arguments es vulneraria el que disposa l’art. 42.1 de la Llei 10/2014, que permet votar qualsevol proposta per la que “pugui ésser rellevant d’informar, debatre o conèixer l’opinió ciutadana”. Per a complir el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per a observar el que diu l’art. 1 de la Llei 8/1991, no és rellevant ni necessari conèixer l’opinió de ningú.

Per tot això, no hi ha base legal per a poder convocar cap consulta popular ni cap procés participatiu per tal que ningú opini si s’ha de complir o no el que obliga a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística. L’obligació del compliment de la llei no és opinable, i les normes d’ortografia tampoc. Aquestes matèries queden fora de l’àmbit competencial de l’administració local; si bé l’article 31.1 del Decret Legislatiu 2/2003 diu que “l’acord de canvi de denominació d’un municipi ha d’ésser adoptat pel ple de l’ajuntament”, això no exclou que la forma oficial d’un topònim que designi un municipi hagi de complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, i la forma que ara és oficial, “Cabacés”, no compleix aquest precepte. Substituir la forma “Cabacés” per la de “Cabassers” com a denominació oficial del municipi no es tracta d’un canvi de nom, sinó de l’adequació del mateix nom al que disposa la Llei 1/1998. L’administració local tampoc no té cap potestat sobre les normes de l’idioma (Llei 8/1991). Queda clar, doncs, que una consulta popular no refrendària d’aquesta naturalesa preguntaria sobre unes competències que un ajuntament no té, i sobre unes disposicions que ha de complir obligatòriament, i per tant l’ens local no la pot convocar, perquè no formen part del seu àmbit competencial (art. 1.1 de la Llei 10/2014).