Celebrem que per primer cop l’Ajuntament de Cabacés expressi públicament el seu posicionament oficial sobre el compliment de la Llei de Política Lingüística en relació a la grafia del topònim del municipi. És un gran pas que la qüestió es tracti públicament i amb transparència. Tanmateix, volem fer unes observacions a les raons que exposa l’Ajuntament al seu comunicat:

a) Tots els actes administratius han d’estar sotmesos a l’ordenament jurídic vigent, i una grafia d’un topònim no pot ser oficial si no compleix la Llei de Política Lingüística. És el que passa amb la forma «Cabacés». Mantenir com a oficial una forma toponímica que no respecta les normes de l’idioma, sinó que respon només a gustos personals, és una arbitrarietat que no té justificació lingüística ni jurídica.

b) El compliment de la llei per part de l’administració pública ni pot ni ha de provocar cap controvèrsia enlloc.

c) L’única manera que té una administració pública de ser neutral és complint la llei; altrament, el que fa és una arbitrarietat.

d) El consens és vàlid per a allò que es pot escollir, però les normes d’ortografia no són opinables, no es poden votar, ni admeten discussió de cap classe per part del públic: les estableix la màxima institució científica del país, que és l’Institut d’Estudis Catalans, que també té encomanada la tasca de fixar gràficament els topònims oficials. En cap cas no es tracta de canviar el nom del municipi (cosa que sí que requeriria consens), sinó d’escriure’l segons l’ortografia del nostre idioma. Un topònim, com qualsevol altra paraula, s’escriu segons les normes lingüístiques i no segons com agradi a més o menys gent.

e) Respectar l’ordenament jurídic i evitar l’arbitrarietat sempre ha de ser prioritari i urgent per a qualsevol administració.

Podeu ampliar la informació descarregant-vos un estudi que aprofundeix en els fonaments lingüístics, etimològics, històrics, documentals i de dret d’aquest assumpte a l’adreça cabassers.org/llibre, o bé accedint a un resum en 28 punts a faqs.cabassers.org. Com sempre, estem a disposició de les institucions i del públic per ajudar a explicar aquest assumpte.

A Cabassers, el 18 de juny de 2022.

La web de la Comissió de Toponímia afirma que » la toponímia catalana és un patrimoni col·lectiu que cal salvaguardar com a part del patrimoni lingüístic i cultural de Catalunya». Tanmateix, la política de fets consumats del Govern ha estat, els darrers 24 anys, molt diferent, tolerant més de 100 formes no normatives com a oficials. Entre aquestes formes hi ha les denominacions oficials de deu municipis.

L’estratègia de la Comissió de Toponíma és, com proven els fets, no reclamar el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística, que requereix que les formes oficials dels topònims de Catalunya siguin catalanes i segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’esperança que siguin els mateixos ajuntaments incomplidors els qui, algun dia, decideixin acatar la llei. I això sense haver-hi fet mai l’administració ni un sol intent de pedagogia, per explicar a la població i als polítics locals per què el topònim del lloc on viuen s’ha d’escriure d’una manera i no d’una altra.

L’existència de topònims oficials no normatius, a banda de ser una il·legalitat manifesta, genera frau de llei des que el 2020 s’aprovà el Decret 133/2020 (actualització del Decret 78/1991, i del Decret 59/2001, avui derogats), que fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos, fins i tot les formes que no compleixen la llei de política lingüística tot i ser oficials. A banda, també provoca la vulneració de drets fonamentals dels ciutadans (que es veuen obligats a usar formes toponímiques assenyalades com a faltes ortogràfiques per l’IEC), i no es pot continuar tolerant que la incompetència o la mala fe d’alguns ajuntaments hagi de provocar els greuges que causa. Fins i tot aquesta manca d’exigència del Govern amb els ajuntaments que vulneren la llei de política lingüística havia començat a provocar la fossilització de les formes legítimes dels topònims que tenen deturpacions com a formes oficials, i si no fos per la nostra insistència, aquelles deturpacions inacceptables ja s’haurien començat a considerar cultes (vegeu aquest article i aquest altre) i no errors. Esperar que ajuntaments que no tenen cap intenció de rectificar ho facin és fer un brindis al sol; les noves generacions de polítics locals d’aquests llocs s’han educat en l’error que suposa aprendre, de petits, formes deturpades omnipresents dels topònims dels llocs on viuen, mentre que les formes normatives d’aquests noms estan completament amagades (i en alguns casos, fins i tot prohibides i perseguides pels poders fàctics locals).

L’estratègia de tolerància amb els ajuntaments que es neguen a complir la llei de política lingüística ha estat un fracàs absolut. Només un dels municipis amb formes toponímiques il·legals ha decidit complir la llei i oficialitzar la forma genuïna. Fou Roda de Berà, que deixà enrere la deturpació «Roda de Barà» el 2012, i la llista de municipis amb denominacions incorrectes es reduïa als 10 que encara es resisteixen rebecament a la legalitat i al respecte de l’ortografia. Però per contra, aquesta passivitat i deixar fer ha propiciat que dos municipis amb topònims oficials normatius usin formes deturpades, perquè se’ls permeté oficialitzar-les per als noms dels seus nuclis (hem de recordar la diferència que hi ha entre el nom d’un municipi -que és el nom del seu ajuntament- i el nom d’un nucli -que és el nom d’una agrupació d’edificis). Es tracta de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella, que usen les deturpacions Josa i Tuixent i la Torre de Capdella. L’absència de conseqüències encoratja els incompliments.

D’ençà de l’any 2000, quan es creà la Comissió de Toponímia, a més, sis nuclis han vist com s’oficialitzaven, per part del Govern i a sol·licitud d’ajuntaments, sense tenir en compte el criteri de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC (únic amb atribucions legals en la matèria, segons la Llei 1/1998), formes deturpades:

Aguiró per Guiró
Capdella per Cabdella
Central de Capdella per Central de Cabdlela
Obeix per Oveix
la Torre de Capdella per la Torre de Cabdella
Tuixent per Tuixén

Totes aquestes oficialitzacions es feren contra l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant són nul·les de ple dret, perquè aquest acte administratiu no està sotmès a l’ordenament jurídic vigent.

El balanç és certament negatiu: un topònim de municipi corregit (Roda de Berà), sis topònims de nuclis històrics deturpats (Aguiró, Capdella, Central de Capdella, Obeix, la Torre de Capdella i Tuixent), i dos municipis que usen il·legalment formes no oficials (Josa i Tuixent i la Torre de Capdella). El resultat ha estat més positiu a l’hora de fer corregir topònims estrafolaris i sense solera, d’urbanitzacions de recent edificació, tot i que encara persisteixen exemples escandalosos, com Tourist Club, Junior Park, King Park, etc. Però voler utilitzar la toponímia històrica com a moneda de canvi per a fer contents localismes mal entesos només provoca perjudicis.

Per tal d’evitar els greuges que causa l’incompliment de la legislació vigent en aquest àmbit, hem demanat al Govern, el 19 d’abril de 2022, que assumeixi les seves atribucions i corregeixi d’ofici la toponímia oficial catalana. Només les formes normatives poden ser oficials, com deixa clar l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística. Esperem que el Govern sàpiga aprofitar aquesta ocasió, i que la Comissió de Toponímia s’adoni del seu error i vulgui rectificar, exigint el compliment de la llei de política lingüística en tots els casos, per a evitar les arbitrarietats i discriminacions que es produeixen avui en dia.

A les persones que vivim en llocs afectats per aquest problema no se’ns pot obligar a escriure els noms d’aquests llocs com si la llengua catalana no tingués normativa, o, fins i tot en alguns casos, com imposà el franquisme el 1939. Si les formes Serchs, Sardañola, Tarrasa o Vich no serien acceptables, tampoc no ho són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó o Rialp, per citar-ne només unes quantes.

Optimot, el servei de consultes lingüístiques de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, va actualtizar el 22 de març de 2022 la fitxa 6625, titulada «Topònims oficials no normatius». El canvi consistí d’una correcció tipogràfica al títol (majúscula a la primera lletra) i la modificació del a darrera frase del primer paràgraf que passà de dir:

«en uso no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa, és a dir, la forma correcta lingüísticament» (ver. 2, 13/12/2012)

a dir:

«en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic» (ver. 3, 22/03/2022)

Tanmateix, aquesta recomanació contradiu el Decret 133/2020, que fa obligatori l’ús dels topònims oficials, més enllà dels usos estrictament oficials, com en premsa (art. 5.1), mapes, guies (art. 5.2) i publicacions per a l’ensenyament (art. 8), i els fa d’ús obligatori encara que no siguin normatius, provocant una evident situació de frau de llei. Això és una altra mostra del despropòsit que suposa que encara existeixin topònims oficials il·legals, contra el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. És urgent, per coherència, que el Govern corregeixi aquesta situació absurda i perjudicial.

Demostració gràfica en tres passos de la il·legalitat de la toponímia oficial no normativa:

1- «Cabacés», forma oficial del topònim Cabassers:

2- Article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística:

3- Pàgina 54 del manual Ortografia catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans:

I el mateix amb tots els altres topònims oficials no normatius d’aquesta llista.

El 9 de juny de 2015 la web de l’Ajuntament de la Torre de Cabdella publicava una notícia titulada «Capdella s’escriu amb P» (vegeu la captura al final d’aquest article). Era més que fer gala de la ignorància; era l’anunci del triomf d’una mala praxi il·legal: l’oficialització, contra la llei, de formes toponímiques deturpades inacceptables per l’Institut d’Estudis Catalans, i per tant contràries a l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. S’anunciava cofoiament que «l’Ajuntament de la Torre de Capdella aconsegueix que la Generalitat accepti que els topònims Capdella, la Central de Capdella i la Torre de Capdella s’escriguin amb p, i Obeix amb b.» Reconeixien, orgullosos, que havien fet desgraciar els seus propis topònims, i encara es vantaven que «era una reivindicació històrica i finalment s’ha donat la raó a la gent del municipi.»

La «gent del municipi» ni té raó ni es pot pronunciar sobre la fixació gràfica dels topònims. Aquesta funció està reconeguda per llei a l’Institut d’Estudis Catalans. Però a banda, el Govern, acceptant aquesta irregularitat, duia a terme un acte administratiu no sotmès a l’ordenament jurídic vigent, i per tant nul de ple dret, segons l’art. 47.2 de la Llei 39/2015. La ignorància és atrevida fins al punt que l’Ajuntament de la Torre de Cabdella va anunciar públicament la il·legalitat comesa pel Govern, en acceptar la seva pretensió contrària al dret.

Poc temps després, el 2016, el Govern denegava al mateix ajuntament la pretensió de deturpar també la forma oficial del topònim del municipi. Volien que «la Torre de Cabdella» s’escrigués com ja els havien concedit que es fes amb el nucli i capital del municipi, del mateix nom, però deturpat oficialment: «la Torre de Capdella». Aquest cop el Govern no va cedir i va denegar la sol·licitud. El resultat, però, va ser el que es podia esperar: l’Ajuntament de la Torre de Cabdella va desacatar l’acord del Govern de Catalunya, i va utilitzar il·legalment, i encara utilitza, la forma «la Torre de Capdella» per a referir-se al municipi, tot i que la forma oficial d’aquest és «la Torre de Cabdella». I el més sorprenent és que no hi ha hagut encara conseqüències legals davant d’aquesta desobediència. Cedir i permetre pràctiques que erosionen la qualitat democràtica de l’administració local acaba provocant casos com aquest.

Aquestes males pràctiques s’han d’erradicar de l’administració catalana, i cal corregir les il·legalitats comeses. Permetre que es deturpin les formes oficials d’alguns topònims és una arbitrarietat inacceptable. I hi ha massa casos.

Informació relacionada:
Hem demanat el restabliment de la toponímia normativa a diversos nuclis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella

L’avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya hauria d’integrar en un únic text totes les disposicions de govern local. Això inclou la normativa sobre canvis de denominació dels ens locals. Hi ha encara topònims oficials no normatius, que són il·legals en no complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Per tant, la seva inscripció al Registre dels ens locals és nul·la de ple dret, per l’art. 47 de la Llei 39/2015. El Decret 139/2007 pretén regular la correcció d’aquesta irregularitat, però ho fa malament: diu que el Govern pot proposar als ajuntaments amb topònims incorrectes que els corregeixin, però aquests poden desestimar la proposta. A la pràctica, el Decret 139/2007 permet vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, la qual cosa, evidentment, és impossible. La legislació actual fa que el Govern hagi de fer aquestes correccions, ja que el que estipula a Llei 1/1998 sobrepassa la competència dels ajuntaments. A banda, el Decret 133/2020 fa obligatori l’ús de la forma oficial dels topònims, incloent dels que són oficials il·legalment, la qual cosa genera frau de llei. La llei de governs locals hauria de nàixer ja lliure de tots aquests vicis. Per a aconseguir que sigui així, el Govern hauria de corregir d’ofici la toponímia oficial no normativa, cosa que pot fer sense tocar la legislació vigent, per la jerarquia normativa. D’aquesta manera, la llei de governs locals pot recollir el procediment de canvi de nom dels ens locals, sense haver d’incorporar a l’articulat mecanismes per a fer corregir formes toponímiques que no compleixen la Llei 1/1998. És a dir, si el Govern corregeix la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la llei de governs locals, simplifica la normativa que pot recollir aquella llei, que no caldrà que se centri a fer complir el que s’ha de complir de fa 24 anys. Per tant, la nova llei de governs locals, podrà establir un procediment de canvi de nom i prou, sense el llast de les correccions, si es deixa resolt abans de la seva redacció la irregularitat que suposa l’existència de topònims oficials no normatius que no compleixen la llei.

Els fonaments de dret d’aquestes consideracions es troben desenvolupats aquí.

Aquesta és la proposta que hem fet a la consulta pública de l’avantprojecte de llei de governs locals:

Regulació dels canvis de nom oficial d’ens locals (municipis, nuclis de població i disseminats).

El Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i els registres d’ens locals de Catalunya, regula el procediment pel qual els ajuntaments poden canviar el nom oficial de municipis i nuclis, però en cap cas no els dóna potestat per a determinar la grafia dels topònims, funció que queda exclusivament reservada a l’Institut d’Estudis Catalans segons l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Avui en dia existeixen nombroses denominacions oficials de municipis, nuclis de població i disseminats que no compleixen el que estableix l’article 18.1 de la Llei 1 /1998, i per aquest motiu estan assenyalades amb un asterisc al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Se’ls considera «topònims oficials no normatius» i el Nomenclàtor en recull més de 100, però la seva existència és il·legal, en contravenir la ja referida llei i també l’art. 47 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, ja que la inscripció d’aquests topònims al Registre del sector públic local de Catalunya és nul·la de ple dret, en no estar sotmesa a l’ordenament jurídic vigent, perquè incompleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Hi ha un mecanisme previst al Decret 139/2007 per a mirar de resoldre això, però és insuficient, ineficaç i contradictori: els art. 5.1 i el 15 del preveuen que el Govern pot proposar una rectificació de nom d’un municipi o nucli al seu ajuntament, si aquest nom “no s’adiu amb la toponímia catalana o si hi ha incorreccions lingüístiques” (és a dir, si incompleix el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998), i el mecanisme dels arts. 6 i 15.2 permet que l’ajuntament interpel·lat desestimi la proposta per silenci administratiu o acord desfavorable. Això implicaria la facultat de vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 per part dels ajuntaments, cosa que resulta impossible, com queda clar, per exemple, pel Decret 397/2004 i l’Acord GOV/72/2016, de denegació de canvi de nom oficial als municipis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella, justament perquè les grafies que proposaven contradeien l’art. 18 de la Llei 1/1998. És a dir, el procediment establert al Decret 139/2007 no té en compte el que disposa la Llei 1/1998, i en teoria permet vulnerar-la, ja que el Govern en «proposa» el compliment en lloc d’exigir-lo i actuar d’ofici fent les correccions, per tal que la Llei 1/1998 sigui respectada. Òbviament, en aquest aspecte el Decret 139/2007 genera una situació impossible.

Actualment, i pel principi de jerarquia normativa garantit per l’art. 9.3 de la Constitució, els articles del Decret 139/2007 que contradiuen el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 són nuls, i el Govern ha de rectificar d’ofici les formes que contravenen el que estipula la Llei, de manera que per a resoldre la irregularitat que suposa l’existència de topònims oficials contraris a la llei de Política Lingüística només cal que el Govern ho faci, en compliment de la legislació vigent i sense la intervenció dels ajuntaments afectats, ja que la Llei 1/1998 supera les competències i l’autonomia dels ens locals.

S’obren, doncs, dos escenaris reguladors possibles, en funció de si el Govern corregeix la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals o no:

a) En cas que el Govern negligís la correcció abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals:

Però per a major claredat, convindria refer la normativa de canvi de denominació dels municipis i nuclis de població, i integrar-la a la Llei de governs locals seria una manera de resoldre aquesta errada del Decret 139/2007. Cal tenir en compte que la determinació de la forma oficial dels topònims està regulada a l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i l’idioma dels topònims també. Els topònims, segons la llei, han de tenir la forma oficial catalana i d’acord a les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i els aranesos han de tenir la forma aranesa. Per tant la Llei de governs locals ha de garantir el compliment de la Llei 1/1998 en matèria de la toponímia oficial, i ha d’establir un mecanisme per tal que, com ja fa el Decret 139/2007, els municipis puguin canviar el seu nom oficial i el dels seus nuclis, entenent canvi pel que és, l’adopció d’una denominació diferent; per exemple, el cas de Santa Maria de Corcó, que canvià el seu nom oficial per l’Esquirol. Però per altra banda, i tenint en compte la situació d’il·legalitat en què es troba actualment part de la toponímia oficial de Catalunya, cal també que quedi clar que adaptar la grafia d’un topònim a la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans no és un canvi de nom i que és de compliment obligat, perquè determinar aquesta qüestió no és potestat dels ajuntaments, i la Llei 1/1998 l’atribueix exclusivament l’IEC. Exemples d’aquest segon cas seria corregir la forma oficial Cabacés per la que avala l’IEC, Cabassers; o Capmany per Campmany; Lladó per Lledó; Rialb per Rialp, etc. Els primers decrets de canvi de denominació oficial de molts municipis, quan el Govern vetllà per a fer desaparèixer les deturpacions imposades pel franquisme el 1939, són explícits en la diferenciació entre “canvi” i “rectificació”. Justifiquen les correccions així: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (per exemple, Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, pàgs. 1034-1035).

També es planteja el problema dels topònims que no són catalans (com Tourist Club, a Caldes de Malavella, o Junior Park, a Riells i Viabrea, per a citar-ne només dos). Tot aquest grup tampoc no compleix la Llei 1/1998, perquè la forma oficial d’aquests noms no és la catalana. Aquests, per a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, sí que requereixen un canvi de nom, entès com a adopció de nova denominació, diferent de l’anterior. I el Decret 139/2007 atorga aquesta potestat als ajuntaments. De nou, però, per jerarquia normativa, tenir la potestat de canviar un nom no implica tenir la potestat de vulnerar la llei, i per tant torna a ser responsabilitat del Govern que els topònims expressats en llengües estrangeres s’adaptin al que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. La Llei de governs locals, si aquest problema no s’ha resolt abans que sigui promulgada, ha de preveure aquesta situació i evitar que es pugui produir, donant clarament potestat al Govern de la Generalitat per a canviar d’ofici, a requeriment de l’Institut d’Estudis Catalans o de la ciutadania, qualsevol topònim oficial que no compleixi l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

b) En cas que el Govern, en compliment de la legislació vigent, corregís la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals:

Si el problema de la toponímia oficial no normativa (i, per tant, il·legal) s’hagués resolt quan el 1998 la Llei de Política Lingüística ho exigí, avui la regulació dels canvis de nomenclatura oferiria molta menys complexitat, ja que no hi hauria formes oficials que no respecten la legislació vigent i només caldria regular el procediment de canvi de nom d’entitats locals, i no, encara, l’adaptació de les seves grafies a la forma correcta de l’idioma per a fer complir una llei promulgada fa vint-i-quatre anys.

L’escenari ideal seria que el Govern corregís d’ofici la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals, de manera que el que regulés la nova norma fos el canvi, sense haver de regular una correcció que ja hauria d’estar feta de fa anys, i que és obligatori fer segons els criteris que s’han expressat anteriorment, per tal de mantenir el principi de legalitat de l’administració pública, ja que, com s’ha dit, és incompatible amb aquest principi mantenir inscrites com a oficials al Registre dels ens locals de Catalunya formes toponímiques que no respecten l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Per tant, si el Govern corregís la toponímia oficial no normativa, i això deixés de ser un problema abans de la promulgació de la Llei de Governs Locals, a aquesta només li caldria regular el procediment de canvi de nom dels ens locals, assegurant el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 en aquell procediment, de manera que la norma se simplificaria moltíssim.