La toponímia oficial no normativa és un disbarat que causa una carambola de despropòsits a tres bandes.

Primera banda: Optimot, a la seva fitxa 6625, diu, sobre aquesta toponímia oficialment mal escrita, que “en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic”.

Segona banda: El Decret 133/2020 obliga a usar la forma oficial dels topònims, fins i tot la d’aquells que ho són sense poder-ho ser perquè estan mal escrits (els anomenats “no normatius”), i ho obliga tant als usos oficials com als no oficials (a l’article 5). Això fa impossible la recomanació d’Optimot de la primera banda.

Tercera banda: La Llei 1/1998, de Política Lingüística, diu que els topònims de Catalunya tenen com a forma oficial la catalana i d’acord amb les normes lingüístiques de l’IEC (a l’article 18.1). Dit d’altra manera: que els topònims només poden ser oficials si són normatius.

En resum: Optimot recomana usar uns topònims “oficials no normatius” amb la seva forma normativa en usos no oficials, i el Decret 133/2020 els fa usar en una forma no normativa fins i tot en usos no oficials, i tot plegat és il·legal perquè no compleix la Llei 1/1998.

L’origen d’aquest desgavell és a la dècada de 1980, quan es van mantenir com a oficials topònims mal escrits, de vegades deturpacions imposades pel franquisme i tot. Una normativa poc valenta com la Llei 12/1982, deixava espai a oficialitzar disbarats per via del silenci administratiu, i això va ser aprofitat per a fer les irregularitats que van acabar generant la toponímia “oficial no normativa”. El 1998 la Llei de Política Lingüística ho hauria hagut de resoldre, però el disbarat dels anys 80 continuà enquistat a la legislació, ara per via del Decret 139/2007. La part d’aquest decret que preveu el procediment per a corregir la toponímia no normativa és un nyap monumental. Explicat ràpidament: el Govern pot proposar als ajuntaments que no compleixen la Llei de Política Lingüística a la toponímia que la compleixin, i si no ho fan diu que no passa res. És a dir, un decret permet vulnerar una llei, cosa que en sí és un disbarat, una aberració jurídica que provoca inseguretat als operadors. I això passa perquè la toponímia “oficial no normativa” va quedar enquistada a la legislació, i no s’hi adapta de cap manera, perquè li és contrària. Si la Llei diu que els topònims oficials han de ser normatius, és impossible que uns que no són normatius siguin oficials. Però com que l’aberració es manté i no la corregeix ningú, el bony a l’ordenament jurídic continua essent evident.

Hi ha tres maneres de resoldre aquest problema:

a) Es deroga l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística i que cada ajuntament fixi els seus topònims arbitràriament.

b) Es porta el cas a la Justícia, i que una sentència resolgui el desgavell.

c) Es modifica el Decret 139/2007 i es transforma la recomanació de correcció en obligació, i s’obliga als ajuntaments recalcitrants a oficialitzar els seus topònims com diu la norma, fent-los complir l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística.

L’opció més sensata és la c). El Govern ha de ser coherent i i ha d’eliminar aquesta absurditat de la toponímia “oficial no normativa”, que ridiculitza l’ordenament jurídic i desprestigia l’idioma.

Els qui vivim en municipis amb topònims oficials no normatius, quan ens relacionem amb l’administració, quan hem de rebre un paquet o enviar-lo, quan li hem de dir a algú la nostra adreça, patim una discriminació que els altres ciutadans no pateixen: hem d’usar el nom del nostre poble escrit com si ignoréssim l’ortografia. Tenim el mateix dret que tots els altres ciutadans de Catalunya a poder escriure correctament el nom dels nostres pobles.

En molts casos hem d’escriure malament els topònims d’on vivim per herència del franquisme; la dictadura va deturpar els noms de lloc catalans com a part del seu programa repressiu contra la nostra llengua i cultura, tornant a les formes oficials anteriors a la normativització que el 1933 va fer la Generalitat republicana amb l’IEC. I aquesta imposició del franquisme, disfressada de “tradició”, encara continua en alguns topònims oficials.

Feu-vos, si us plau, aquestes preguntes: per què el nom oficial de nou municipis catalans no es pot escriure correctament en català i sense faltes? Per què no podem usar oficialment el nom del lloc on vivim escrit com dictaminen les normes lingüístiques i la llei? Per què, de 947 municipis, 938 compleixen la Llei de Política Lingüística al seu topònim oficial i 9 no? Que no som tots iguals davant la llei?

El bon govern i la transformació democràtica han d’evitar la corrupció i l’arbitrarietat. Si la Llei de Política Lingüística diu que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC, ha de ser veritat en tots els casos.

Els ajuntaments responsables d’aquesta situació no la corregeixen. Ho haurien hagut de fer el 1998, quan el Parlament promulgà la Llei de Política Lingüística, però no ho fan. Alguns encara proposen solucions caducades, amb mirada de fa quaranta anys, com que els veïns votin l’ortografia o si s’ha de complir la llei. Per això demanem al Govern que faci acabar aquesta arbitrarietat i que ens garanteixi el mateix tracte que reben en aquesta qüestió tots els altres ciutadans de Catalunya.

L’ortografia no és una matèria que pugui sotmetre’s a la voluntat de ningú, sinó a les regles, fixades per especialistes. No es pot votar com ha de ser l’ortografia d’una paraula, perquè ja està científicament definida. A la normativització de 1933, la ponència encarregada de fixar la toponímia municipal catalana ja advertia que “per llur índole tècnica, no sembla oportú de lliurar a la discussió del públic” els canvis ortogràfics dels noms de lloc.

A banda, la toponímia oficial està legislada, i la Llei de Política Lingüística, de 1998, diu que ha de ser en català i segons les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans. També la recentment aprovada Ley de Memoria Democrática (octubre de 2022) fa retirar la toponímia franquista. I dintre del grup de topònims oficials no normatius en tenim de les dues classes: amb incorreccions lingüístiques, i deturpacions imposades pel franquisme.

No es pot votar l’ortografia, ni si s’ha de complir o no la llei. Aquestes decisions ja les han pres l’autoritat lingüística i els representants al Parlament i el Congreso, que han votat les lleis.

Votar com ha de ser la forma oficial d’un topònim és impossible, perquè no hi ha base jurídica per a fer-ho i la llei deixa ben clar quina forma pot ser oficial i quina no. Cercar un subterfugi, i preguntar si un ajuntament ha d’iniciar un procés de correcció, tampoc no és possible, perquè el fons de la pregunta és el mateix: corregir què? El topònim? No es pot preguntar si s’ha de corregir sense explicitar clarament què es corregeix i què s’hi posa al seu lloc com a correcció. Amb la forma que sigui, al final el fons sempre és el mateix: si correcte o incorrecte; si no complir la llei o complir-la. I aquest plantejament és el mateix per a tots els topònims que són oficials sense poder-ho ser, perquè no compleixen la norma i vulneren la llei.

Els ajuntaments afectats no han de situar la qüestió al terreny de la voluntat dels seus empadronats, perquè no hi és. Cal que assumeixin la realitat tal com és i que corregeixin i rectifiquin, sense polititzar l’assumpte ni confondre l’electorat. I si no ho volen fer, és responsabilitat del Govern actuar de forma subsidiària per a fer complir la llei de Política Lingüística, com s’ha compromès recentment al seu pla de 100 punts per al foment del català.

El Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MCTC) anunciava el 06/12/2022 que el Govern, a proposta de la Consellera de Cultura, ha aprovat declarar el “Museu Hidroelèctric de Capdella” de Cabdella com a nou museu secció del MCTC. La nota de premsa on anunciava aquesta decisió utilitza set vegades el topònim deturpat (que és oficial) “Capdella”, i tres la deturpació “la Torre de Capdella”, que no és oficial, per al nom del municipi. Això passa perquè el 2015 el Govern acceptà, contra la legalitat vigent, fer oficials les formes deturpades d’aquests noms de nuclis del municipi de la Torre de Cabdella:

Capdella per Cabdella
Central de Capdella per Central de Cabdella
Aguiró per Guiró
Obeix per Oveix
la Torre de Capdella (nucli i capital del municipi) per la Torre de Cabdella

La decisió, il·legal, és nul·la de ple dret, i aquests topònims s’han de restaurar amb les formes normatives en la seva forma oficial.

L’Ajuntament de la Torre de Cabdella va fer lluïment a la seva pàgina web del demèrit que havia aconseguit, tot cofoi d’haver fet desgraciar la seva pròpia toponímia. La manera com ho anuncià és insultant:

I com que no en tingué prou i veient que el Govern li havia acceptat l’inacceptable, va provar també d’oficialitzar la deturpació “la Torre de Capdella” com a nom oficial del municipi, ja que li ho havien concedit pel nucli del mateix nom i capital. Això, però, ja va semblar excessiu al Govern, i li fou denegat. Tanmateix, també usa il·legalment la forma no normativa “la Torre de Capdella” com a nom del municipi.

Que la Conselleria de Cultura -repetim: CULTURA- promogui un museu a secció del MCTC que incorpora una falta ortogràfica a la seva pròpia denominació (Museu Hidroelèctric de CAPDELLA) és un error greu. No hi ha cap motiu pel qual el nom del lloc on hi ha el museu no hagi de respectar les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans. I menys si aquest topònim forma part del nom del museu promocionat. La funció dels museus és instruir el públic, no difondre arbitrarietats acientífiques ni promoure la ignorància. Permetre que el nucli de Cabdella es continuï anomenant “Capdella” és forçar a cometre faltes ortogràfiques a l’administració, als ciutadans en general i a institucions científiques de prestigi. La toponímia oficial no normativa té el greu defecte de fer semblar ignorant a qui es veu obligat a utilitzar-la, que com queda clar pel cas de “Capdella”, pot ser qualsevol i en qualsevol moment. Tot això ens allunya dels estàndards europeus i ens apropa als estàndards de la cacicada vuitcentista.

Apel·lem al sentit comú i a la responsabilitat del Govern perquè corregeixi d’ofici la mal anomenada “toponímia oficial no normativa”, eufemisme de “toponímia il·legal”. Recordem que el pla de 100 punts pel foment del català que va presentar el 29 de novembre de 2022 n’inclou dos que es comprometen a fer complir la legislació lingüística en matèria de toponímia.

Sempre que es proposi canviar l’ortografia d’un topònim cal anar a parar al mateix lloc, a l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, i recordar què diu:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüśitica de l’Institut d’Estdis Catalans.

La tasca està reservada per llei a l’IEC, i només l’IEC, amb criteris científics, pot determinar com s’escriu un nom de lloc. El maig de 2022 l’Ajuntament de Barcelona va començar a plantejar-se canviar la grafia del topònim del barri de la Teixonera, segons explica una informació recollida per Betevé. El titular diu “De Teixonera a Taxonera: l’Ajuntament de Barcelona estudia com canviar el nom del barri”. I hi ha un equívoc: no es tracta d’un canvi de nom, perquè no se n’hi vol posar un de completament diferent, sinó d’un canvi d’ortografia. Ningú no té la potestat de fer això, excepte l’IEC, per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 ja mencionat, i perquè és l’autoritat lingüística, reconeguda per la Llei 8/1991.

Per a modificar l’ortografia d’un topònim no valen els arguments que solen al·legar els qui promouen aquesta classe d’iniciatives impossibles. Ni és un assumpte que la voluntat popular pugui dirimir, ni es pot sotmetre a votació l’ortografia, i encara menys es pot canviar arbitràriament, sense seguir la normativa lingüística de l’IEC, com mana la Llei 1/1998.

El Consell del Districte d’Horta-Guinardó, a la seva sessió del 2 de desembre de 2022, va debatre la possibilitat de dur a terme aquest canvi de grafia. Que no s’enganyi ningú: això no es pot fer. I si es fes, la Justícia el revertiria, perquè una decisió així seria arbitrària i no s’ajustaria a Dret (com ja va passar el 2004 amb l’oficialització d’un escut de Barcelona que no seguia les regles necessàries). L’autonomia municipal té el límit del marc de la llei, i en aquest cas la llei és claríssima: els noms de lloc s’escriuen segons les normes lingüístiques de l’IEC. Tampoc no es pot convocar cap consulta popular perquè ningú voti com s’ha d’escriure un topònim. Fer-ho votar no convertiria el canvi en legal ni en legítim. Equivaldria a fer votar si s’ha de complir o no el que disposa la Llei de Política Lingüística. Els fonaments de dret que fan impossible una consulta d’aquest tipus els podreu llegir en aquest article.

L’administació ha de ser curosa en els procediments i ha de mantenir sempre la integritat. La toponímia és part de la identitat dels ciutadans. El símbol és el nom, no la seva ortografia, que la determina l’autoritat lingüística i no el caprici ni el gust de ningú.

Per a més informació sobre el nom del barri de la Teixonera podeu llegir l’excel·lent article de M.J. González “Barri de la Taxonera: el ‘antrotopónimo’ imposible”, que podeu descarregar en PDF aquí.

Si no es corregeix la toponímia oficial no normativa, el pla de 100 punts presentat pel Govern el 29 de novembre de 2022 per a protegir i fomentar el català, “El català, llengua de país“, acabarà produint efectes negatius sobre la llengua. Ho expliquem:

La pàgina 17 del dossier, sota l’epígraf del Departament de Territori, incorpora aquest punt:

46 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetlla perquè es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia. Treballa amb els diferents agents implicats per a la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia i cartografia de Catalunya.

Repetim això, perquè és important:

“la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia“

Si això es queda així i ja està, aquesta clàusula obligarà a fer servir les formes de la toponímia que són oficials tot i ser incorrectes, bé perquè són noms castellans, anglesos, perquè contenen faltes ortogràfiques o perquè són acrònims o conjuncions mal fetes. És l’anomenada “toponímia oficial no normativa”, que és un oxímoron per a definir la toponímia que és oficial sense poder-ho ser, perquè no compleix les normes de l’idioma, ni la llei de política lingüística. Si no es corregeix aquest desgavell, podem acabar veient com el pla per a la protecció i el foment de la llengua catalana acaba servint per a fer usar noms en castellà, en anglès i plens de faltes. El contrari del que diu que pretén. Una llengua de prestigi no pot tenir noms de lloc escrits com si l’idioma no tingués normes, ni aquestes incorreccions han de tenir ús oficial.

Per això és imprescindible que la primera part del text, que diu que es vetlla perquè “es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia“, impliqui, abans de res, fer complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que diu literalment:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

Això ha de fer corregir immediatament els topònims dels municipis de Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Forallac, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp i Torrelavit. Però també els de nuclis com Aguiró, Capdella, la Torre de Capdella, Central de Capdella, Tuixent, incloent noms d’urbanitzacions com River Park, Junior Park, Tourist Club, etc. Aquí hi trobareu la llista completa de la toponímia oficial que no compleix les normes ni la legislació.

I que es deixin d’excuses sobre l’autonomia municipal; si la Ley 20/2022 de Memoria Democrática pot fer canvair topònims franquistes per molt que un Ple no ho vulgui, la 1/1998 de Política Lingüśtica també pot fer corregir topònims impropis. Que deixin estar la potestat inexistent dels ajuntaments de determinar com s’ha d’escriure res, que no plantegin votacions absurdes i sense fonament legal per a decidir l’ortografia, i prou silencis amb què fa dècades que una administració intenta cobrir a l’altra, per a permetre que alguns ajuntaments incompleixin la legislació sense que ningú no els cridi a l’ordre. O s’elimina la toponímia oficial no normativa d’una vegada, o l’efecte del pla de foment del català, a la toponímia, serà forçar a l’ús de formes incorrectes, i es farà el ridícul un altre cop. Això no és cap novetat i ja passa pel Decret 133/2020, que obliga a usar els topònims oficials, inclosos els que són oficials amb formes aberrants i contràries a les normes de l’idioma i a la llei de Política Lingüśitica.

La toponímia oficial no normativa no té marge. Són cacicades d’altres èpoques que no caben a l’ordenament jurídic actual. Per això, cada vegada que des de qualsevol administració es remenin assumptes toponímics, sortirà aquest quist envescant-ho tot, fins que es resolgui.