Una de les grans excuses per a tolerar la il·legalitat dels topònims oficials no normatius és l’article 18.2 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. L’article diu que “la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local”, i això s’usa com a pretext per a dir que no és cap il·legalitat que alguns ajuntaments no compleixin el punt 1 del mateix article, que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”.

La legislació de règim local a què fa referència el punt 2 de l’article 18 de la Llei 1/1998 es troba als artcles 31 a 34 del Decret Legislatiu 2/2003, amb desenvolupament reglamentari de la norma pel que fa al canvi de nom de municipis i nuclis al Decret 139/2007. De forma resumida: la norma estableix que el nom d’un municipi o d’un nucli només es pot canviar si ho acorda el Ple del seu ajuntament, amb l’informe favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, i que si un nom de lloc conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana, el Govern pot proposar a l’ajuntament que el corregeixi, i aquest ho pot accepta ro no. A la pràctica, això és una incoherència que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, que diu ben clar que els topònims han de ser en català i seguin les normes lingüśitiques de l’IEC.

Fins ara, l’administració de la Generalitat de Catalunya ha tolerat la irregularitat dels topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística, i que per tant no poden ser oficials, usant un oxímoron per a definir-los: “topònims oficials no normatius”. SI la Llei de Política Lingüística diu ben clar que els topònims oficials han de ser normatius, com ha de ser oficial un topònim que no és normatiu? La mateixa definició ja indica que som davant d’una il·legalitat descarada, eufemísticament dissimulada amb una definició absurda per impossible: “oficials no normatius”. S’excusa, la Generalitat, en el principi d’autonomia local per a dir que els topònims de municipis i nuclis són cosa dels ajuntaments. No té en compte, però, que aquest principi d’autonomia local té el límit del marc de la llei (art. 3 de la Carta Europea d’Autonomia Local) i del principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Com ha de poder determinar l’ortografia d’un topònim un ajuntament, si aquesta funció està reservada per l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’Institut d’Estudis Catalans, que, a més, és l’autoritat lingüística per la Llei 8/1992?

La legislació del Govern de les Illes Balears fa les coses fàcils i ensenya el camí i la realitat de la toponímia municipal: no és cosa dels ajuntaments tocar-la ni de lluny. La Llei 3/1986, de Normalització Lingüística, deixa les coses clares a l’article 14: qui determina els noms dels municipis i nuclis de població és el Govern amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears. Als ajuntaments se’ls reserva la funció de determinar els noms de les vies urbanes, i afegeix encara que “també amb l’assessorament esmentat donant preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. El resultat és que a les Illes no hi ha res que s’assembli a la vergonya de la toponímia oficial no normativa (és a dir, escrita com vol el cacic de torn i no com diuen la ciència i la llei).

Al Principat de Catalunya, les resistències d’alguns ajuntaments, principalment durant la dècada de 1980 i sovint a causa del franquisme sociològic, a acceptar les formes normatives dels seus topònims com a oficials, va provocar l’enquistament d’aquesta toponímia impròpia i il·legal des de la promulgació de la Llei de Política Lingüística el 1998.

La Llei 12/1982 regulava el procediment de canvi de nom dels municipis, a la pràctica, i ho deixava tot en mans dels ajuntaments, ja que el Govern podia acceptar coses inacceptables per un procediment que li evitava la vergonya d’haver de signar decrets oficialitzant disbarats: el silenci administratiu (arts. 3 i 4). La Llei /1983, la primer de Normalització Lingüística, reconeixia al Consell Executiu de la Generalitat la determinació dels noms dels nuclis de població, però no dels municipis (art. 12). Les mateixes condicions continuaven a la Llei 8/1987, de Règim Local i Municipal de Catalunya (arts. 29 i 30). Aquests vicis han arribat a la legislació actualment en vigor, que són, com ja hem dit en començar, el Decret Legislatiu 2/2003 i el Decret 139/2007.

La toponímia oficial no normativa hauria hagut de deixar d’existir el 1998, amb la promulgació de la Llei de Política Lingüística, que deixa claríssim que un topònim només pot ser oficial si és en català i respecta les normes lingüístiques de l’IEC. Però no només el Govern no ha exigit mai el compliment de la llei, sinó que el decret 78/1991 primer, i el 133/2020 actualment, provoquen frau de llei de manera espontània, ja que fan obligatori l’ús de la toponímia oficial, incloent la que és oficial sense poder-ho ser perquè no respecta la Llei de Política Lingüística. Tot plegat, un despropòsit que fa que la situació només es pugui resoldre d’alguna d’aquestes maneres:

a) Que els ajuntaments infractors corregeixin voluntàriament
b) Que el Govern interprenti la norma segons els principis de jerarquia normativa i corregeixi d’ofici els topònims il·legals.
c) Que es refaci la legislació de règim local per a eliminar les contradiccions.
d) Que la Justícia faci complir la llei de Política Lingüística i, per sentència ferma, obligui els ajuntaments a oficialitzar les formes legals dels topònims.
e) A banda, la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, ofereix una solució per als topònims que encara tenen com a forma oficial les deturpacions imposades pel franquisme, que són Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. La llei antifranquista espanyola reconeix la llengua catalana com a víctima del totalitarisme i obliga a fer desaparèixer de la toponímia les referències a la dictadura.

No és una qüestió administrativa i prou, sinó que provoca vulneracions de drets fonamentals: la imposició de topònims impropis per part de persones que no ostenten l’autoritat lingüística, que correspon a l’IEC (Llei 8/1991), i que no tenen la funció de determinar com s’escriuen els noms de lloc, que també correspon a l’iec (art. 18.1 de la Llei 171998) suposa una vulneració del dret a la integritat moral, protegit per l’art. 15 de la Constitució. Això passa perquè es produeix un sotmetiment humiliant a la voluntat arbitrària i capriciosa de qui no té l’autoritat per a fixar les formes dels topònims, i s’imposen les que són del seu gust, segons la seva mania. S’obliga, així, a usar topònims impropis o amb faltes ortogràfiques, fent semblar ignorant de les normes d’ortografia qui es veu forçat a aquest ús perquè està empadronat en qualsevol dels municipis que tenen aquest problema. També, i a causa del Decret 133/2020, es produeix una vulneració del principi d’igualtat davant la llei, protegit per l’art. 14 de la Constitució i per l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea; mentre que aquest Decret 133/2020 garanteix a la majoria l’ús de formes toponímiques oficials i correctes, als empadronats a municipis o nuclis amb topònims no oficials els obliga a usar formes incorrectes perquè són oficials. És a dir, la mateixa norma causa efectes diferents segons si es viu en un municipi que respecta la legislació lingüística a la toponímia o no.

L’única legislació valenta de tots els Països Catalans, que no deixa cap espai a l’arbitrarietat, a la cacicada ni al franquisme sociològic a la toponímia, és la del Govern de les Illes Balears. La del Principat, per contra, conté contradiccions que generen inseguretat jurídica i provoquen espontàniament frau de llei. I tot per voler conformar uns pocs ajuntaments recalcitrants i no saber fer complir la norma.

El 29 de novembre de 2022 el Govern ha dut a terme un consell executiu extraordinari sobre l’estat de la llengua catalana, i per a esperonar l’impuls de les polítiques lingüístiques a cada Departament. Com a resultat, ha presentat un pla de 100 accions, recollides en un dossier titulat El català, llengua de país.

Hi ha dos punts, sota la responsabilitat del Departament de Territori, que es refereixen a la toponímia:

46 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetlla perquè es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia. Treballa amb els diferents agents implicats per a la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia i cartografia de Catalunya.

92 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetllarà pels topònims aranesos en tots els mitjans i pel que fa a l’àmbit cartogràfic i geològic. El Departament treballarà per garantir l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia conjuntament amb la Comissió de Toponímia.

Tant el punt 46 com el 92 remarquen que el Departament de Territori vetllarà per garantir “l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia”. Els únics topònims que no compleixen aquesta legislació son els anomenats “oficials no normatius“. Aquests són noms de lloc que no respecten l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i els de la Vall d’Aran, l’aranesa.

El punt 46 també afirma que les fórmules jurídiques i administratives de contractació incorporaran una clàusula d’obligat compliment “per a fer servir les formes oficials de la toponímia”. També per això caldrà corregir els topònims oficials no normatius, ja que si es mantingués la toponímia oficial no normativa aquesta clàusula obligaria a usar, en frau de llei, topònims oficials que no poden ser-ho perquè incompleixen la Llei de Política Lingüística.

Celebrem que el Govern hagi emprès el camí de la correcció. Els topònims oficials s’han d’escriure segons la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, com estableix la Llei 1/1998, de Política Lingüística, i no segons la voluntat arbitrària de ningú. Es corregeix, doncs, un greuge històric que es generà principalment durant la dècada de 1980, i que ha imposat durant molts anys grafies deturpades i noms impropis a les denominacions oficials de diversos municipis i nuclis de població.

Restem pendents de veure ben aviat el resultat d’aquestes accions correctives.

Poblenou del Delta és un nucli del municipi d’Amposta, que va ser creat el 1957 per l’Instituto Nacional de Colonización com a establiment agrícola. Se li va posar el nom de Villafranco del Delta en honor al dictador Francisco Franco. La Generalitat li va canviar la denominació el 1989 (DOGC 1101) per la de Poblenou del Delta, l’article 12.1 de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, vigent en aquell moment, donava la potestat al Govern per a determinar el nom dels nuclis de població. Però l’Ajuntament d’Amposta, segons recullen les actes dels Plens dels anys següents al canvi, no se n’assabentà fins el 2007. Des del 2003 ERC tractava la proposta de canvi de nom del nucli, i fins i tot el 2007 va presentar una moció a l’ajuntament per a aconseguir-ho, però fou rebutjada. Davant la resistència al canvi per part d’alguns veïns del nucli, l’Ajuntament volia organitzar una consulta perquè decidissin si volien mantenir el topònim de la dictadura o no. Tot plegat va ser superflu, perquè el 1989 la Generalitat li havia canviat el nom pel de Poblenou sense dir res a ningú, i aparegué així a la primera edició del Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, el 2003. De fet, des de la dècada de 1990 els indicadors recollien la doble nomenclatura per al nucli, com s’aprecia en aquesta imatge publicada pel Diari de Tarragona el 21 de juny de 1998:

El debat que hi va haver a l’Ajuntament d’Amposta sobre aquesta matèria, de 2003 a 2008, quedà reflectit a les actes de diversos plens:

L’acta de la sessió ordinària del ple de l’Ajuntament d’Amposta de 27/01/2003 recull una intervenció de la regidora Marta Cid, al torn obert de paraules:

La necessitat de donar solució a la duplicitat de denominació del nucli de població de Poble Nou com és conegut i Villafranco del delta com és el seu topònim oficial. El Sr. Alcalde diu que aquest és un tema que ha d’abordar-se i ha de fer-se mitjançant una consulta, com així ha estat el parer dels diferents governs municipals. No voldria que el plantejament de la consulta en un moment no apropiat dones lloc a ferir la sensibilitat d’algunes persones per una manca de suficient pòsit favorable a l’alternativa del canvi de denominació.

Al ple del 29/03/2007 ERC d’Amposta presentà una moció per a l’eliminació del nomenclàtor i la simbologia franquista del municipi. El grup municipal del PSC ho va afegir el canvi de denominació de Villafranco del Delta:

El Regidor Sr. Antoni Espanya diu que el Grup del PSC-PM està d’acord amb la moció i assenyala dos situacions més que podrien ser objecte de modificació: la denominació del nucli de població de Villafranco del Delta (conegut per tothom com Poble Nou del Delta) i l’edifici Carrero Blanco, que en haver-hi la seu d’una Mesa electoral, al menys en aquesta referència s’hauria de modificar.

L’alcalde va respondre el següent:

El Sr. Alcalde diu que de la moció sembla que en el municipi hi ha molts de símbols d’aquesta mena, quant en la realitat no n’hi han més dels exposats i d’aquestos recorda que respecte el carrer Garcia Valiño va fer-se una consulta als veïns del mateix per veure de canviar-li la denominació resultant aquesta negativa i en que respecta a la denominació de la Mesa electoral, ja s’ha modificat la seva denominació, canviant-se per “Centre municipal de serveis socials”. Per tant i per tal de poder fer possible la proposta formula una proposta de modificació de la proposta de resolució que passaria per: la realització d’un anàlisis exhaustiu del nomenclàtor per tal de determinar les denominacions que haurien de ser modificades, la consulta als veïns afectats i de resultes d’aquesta/es consultes l’Ajuntament adoptaria la decisió corresponent.

Al ple del 29/10/2007 de nou ERC Amposta presentava una moció de substitució de simbologia i noms feixistes de la ciutat, on es demanava:

Canviar l’oficialitat del nom de “Villafranco del Delta” pel de Poblenou del Delta.

La regidora Marta Cid ho argumentava així:

Que la Llei de la Memòria Històrica demanarà als Ajuntaments que eliminin els símbols feixistes. Que es va nomenar a la Sra. Encarna representant de Villafranco del Delta perquè no es podia nomenar com a
Poble Nou del Delta, sabent que la gent utilitza el nom de Poble Nou del Delta.

La moció va ser rebutjada pel ple.

Al ple del 08/01/2008, al torn de precs i preguntes, ERC va treure la qüestió de Villafranco un altre cop:

La Sra. Cid demana per la situació actual del Poblenou del Delta, doncs es va rebutjar la moció per canviar-li el nom de Villafranco del Delta i resulta que en el nomenclàtor del 2003 ja apareixia el nucli de població com a Poblenou del Delta. A més, vostè l’any 2007 va signar un decret d’alcaldia nomenant a la Sra. Encarna com a representant de Villafranco del Delta, així doncs, demana que es faci una rectificació del decret i, que esbrini com és que el nomenclàtor ha modificat el seu nom. Apunta que els veïns s’han sentit descol·locats perquè primer se’ls va dir que es faria una consulta i ara resulta que aquesta no cal fer-la. Pregunta si amb la mateixa rapidesa faran el canvi de denominació dels carrers amb noms feixistes.

L’alcalde va respondre això:

El Sr. Ferré li respon que el ridícul el vam fer tots, vostès per presentar la moció i nosaltres per dir-los que posaríem en marxa el procediment per fer la consulta popular. A partir d’aquí, a instàncies de l’Ajuntament en els tràmits inicials per fer la consulta, concretament de Secretaria, arriba un escrit en el que se’ns comunica que en el Registre d’Entitats Locals de la Generalitat, el nucli de població de Villafranco del Delta està inscrit com a Poblenou del Delta. Del canvi de noms dels carrers, m’han dit que alguns veïns em faran arribar signatures que no volen que es canviï el nom d’alguns carrers.

Segons es desprèn de les actes dels plens de l’Ajuntament d’Amposta, la Generalitat va canviar el nom del nucli de Villafranco del Delta pel de Poblenou del Delta unilateralment el 2003, sense notificar-ho a l’Ajuntament. L’Ajuntament, segons es desprèn del que diu l’alcalde al ple del 08/01/2008, es va assabentar d’aquest canvi de nom oficial quan, iniciant els tràmits per a fer una consulta als veïns dellloc, la Generalitat comunicà que el nucli estava inscrit al Registre d’Ens Locals com a Poblenou del Delta i no com a Villafranco del Delta.

Hem demanat a la Conselleria de la Presidència còpia de l’expedient de canvi de nom de Villafranco del Delta per Poble Nou del Delta, però ens han respost que no se’n va fer cap, i que al seu arxiu no hi ha documentació sobre aquest canvi. Les úniques referències documentals sobre aquesta matèria són a les actes de l’Ajuntament d’Amposta, de les que hem transcrit les parts que en parlen. El cas és, però, que l’ORDRE de 20 de desembre de 1988, per la qual es fa pública la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya, de les seves unitats de població i de les entitats municipals descentralitzades, que era la primera llista oficial de topònims de municipis que incloïa la dels seus nuclis de població, ja incorporava la denominació Poblenou del Delta per a l’antiga Villafranco del Delta.

Quan el novembre de 1933 la Generalitat oficialitzà la grafia Cabassers per a aquest topònim, en substitució de la forma que l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol havia usat com a oficial, Cabacés, la població l’acceptà de grat. La publicació Priorat, periòdic quinzenal portaveu de la comarca, dirigida pel poeta falsetà Salvador Estrem i Fa, publicava una nota a la seva edició del 6 d’octubre de 1935 que avisava:  “CABASSERS – D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vinda escrit Cabassers.” El periòdic tenia corresponsal a Cabassers, i cobria regularment els esdeveniments de la població.

L’Ajuntament també acceptà la grafia normativitzada sense cap problema, i a tota la documentació del període de la II República i fins el 1939, el consistori usà la forma correcta. Va aparèixer també correctament a les emissions de paper moneda provisional que feu l’ajuntament el febrer de 1937:

La població també acceptà la grafia normativa, i l’usà normalment, com es veu en aquests exemples:

El primer document és una incautació feta el 1936 pel sindicat UGT. Tot i que al tampó hi figura la forma prenormativa, perquè devia estar fet abans de l’oficialització de 1933, al text hi consta la forma correcta. El segon document és un ex-libris de Joan Vall, de 1938. El tercer és molt interessant; és una carta d’August Vilalta, secretari de l’ajuntament republicà fins a l’ocupació franquista, a Miquel Vidal, primer secretari de l’ajuntament franquista el 1939. A la carta, en català, usa la grafia Cabassers, el 18 d’agost de 1948. Les cartes que enviava Miquel Vidal a August Vilalta estaven redactades en castellà, i usaven la grafia Cabacés:

Tornant a la imposició franquista de la deturpació Cabacés el 1939, aquest fet queda molt ben exemplificat per aquests dos documents. El primer és un certificat de l’ajuntament republicà, de 29 de març de 1937, i usa la forma Cabassers a l’encapçalament. El segon és un salconduït de l’ajuntament franquista, de 16 d’abril de 1939, i fa anar la forma Cabacés al principi del document:

La grafia Cabassers fou restaurada per la Generalitat de Catalunya el 1983, però el moviment reaccionari de l’ajuntament aconseguí al cap de poc que la Generalitat retrocedís i oficialitzés novament la forma Cabacés. Els arguments eren (i són encara) del tipus “és que això ha sigut sempre així”, sense tenir en compte que aquest “sempre” equival a “de 1939 ençà”. L’oposició a la grafia correcta no fou unànime. Durant la dècada de 1980 la forma Cabassers tingué ús social, a més d’oficial. La revista El Sitjar usà sempre la grafia correcta, i el Futbol Club Cabassers va fer el mateix. En canvi, l’Ajuntament es negà a usar la forma normativa fins i tot mentre va ser oficial, i va fer anar sempre la deturpació Cabacés.

El franquisme va deturpar la toponímia com una acció més de la política de repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes, amb intencionalitat degradant i vexatòria. Que aquesta grafia encara sigui oficial, i que cap govern local de Cabassers no hagi volgut recuperar la grafia correcta, ni tan sols quan des de 1998 hi obliga la Llei de Política Lingúística, allarga en el temps els perjudicis de la imposició feta pel franquisme. Amb la legislació actual, forçar els ciutadans a usar una grafia deturpada causa una vulneració flagrant dels seus drets fonamentals, com s’explica aquí. La nova llei de Memòria Democràtica aprovada pel Congreso de los Diputados (Ley 20/2022) garanteix la retirada de la toponímia franquista.

Hom pot pensar que Alberche del Caudillo, Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana o Villafranco del Guadalhorce són topònims més lesius que Cabacés en qüestió de memòria democràtica, però s’equivoca. Els topònims que contenen referències explícites al dictador s’assignaren a nuclis de nova creació les dècades de 1950 i 1960, bastits dintre del programa de l’Instituto Nacional de Colonización per a promoure establiments agrícoles. En canvi, la grafia Cabacés s’imposà només per raons polítiques, per a desprestigiar l’obra normalitzadora de la Generalitat republicana, com una acció repressiva més contra la llengua catalana. La Llei 12/1982, que regulava el canvi de nom dels municipis, reconeixia al seu preàmbul el mal que el franquisme va fer en aquest àmbit. El franquisme sociològic, degudament dissimulat com a tradició, ha fet que aquesta grafia imposada per la dictadura encara sigui oficial, tot i tenir la Generalitat competències exclusives sobre la toponímia, i tot i que la Llei de Política Lingüística estableix que només poden ser oficials les formes catalanes i normatives dels topònims. L’acompanyen en aquesta trista llista els topònims Capmany, Lladó i Rialp, que encara són oficials pel mateix motiu.

El cas del Figueró i Montmany és paradigmàtic a l’hora de mostrar com, la dècada de 1980, diversos ajuntaments van cometre l’arbitrarietat de rebutjar escriure correctament i en català els topònims dels seus municipis. Transcrivim un aplec de documents, que contenen una bona mostra de com es va generar el problema. Estan extrets de l’expedient del canvi de nom de 1983-1985 del Figueró i Montmany, conservat a l’arxiu de la Direcció General d’Administració Local i que es pot consultar íntegrament aquí. Mostren un cas concret, però les circumstàncies de la majoria de casos de la irregularitat que es va anomenar “toponímia oficial no normativa” són similars, si no idèntiques. Exemplifica molt bé, el cas del Figueró, aquesta mania d’alguns ajuntaments d’imposar topònims amb faltes d’ortografia.

Transcrivim, primerament, una a sol·licitud de 26 de novembre de 1983 feta per entitats i veïns del municipi a l’alcalde de “Montmany-Figaró” per tal que es mantingués la forma incorrecta “Figaró” (sobre els canvis d’ordre dels noms al topònim compost vegeu aquest article). L’encapçala unes argumentacions totalment errònies, com que l’escriptura amb E de Figueró en modificaria la fonètica. També s’hi afirma que no renunciarien a “drets que per la llarga permanència en la nostra parla ens corresponen“, com si fer faltes d’ortografia fos un dret i no una mancança, Aquella sol·licitud va ser feta en termes viscerals, considerant que l’aplicació de la correcta ortografia al topònim era un “menyspreu” cap a l’opinió dels qui la signaven, i que es feia “ferint la seva dignitat“. Els arguments eren arbitraris i acientífics: deien que la grafia deturpada era la seva identitat, que l’estimaven, que era herència dels avantpassats i que era la que volien perquè era “el nom que hem conegut sempre“. Deien també que l’afer de la correcta ortografia del topònim havia crispat i creat malestar a la població. En definitiva, aquesta sol·licitud es basava en l’arbitrarietat de la voluntat per sobre de l’etimologia i l’ortografia. I contra tota lògica, va ser la que es va imposar (Document 1).

Més endavant, per una carta de 17 de gener de 1984, quan el topònim ja havia estat esguerrat oficialment, dos regidors de l’ajuntament posaven en coneixement del Conseller de Governació la relació del topònim amb la situació política i social del municipi. Deien que si bé tothom acceptava les raons ortogràfiques “un grup de ciutadans de renombrada influència econòmica i política, així com algun altre reaccionari” no acceptaren la grafia correcta “per raons històriques“. Continuaven explicant que “aquest sector, contrari a la correcció, per interessos personals ha promogut una campanya de confusionisme“, sense “cap raonament lògic i científic“. Encara afegien que els contraris a la grafia normativa havien “emprat la coacció i amenaça de tipus social amb la gent que més o menys estava d’acord amb la correcció” i que havien “sabut jugar amb la ignorància sobre el tema de la gent” per a imposar la seva voluntat (Document 2).

Finalment, una darrera carta, del primer de juny de 1985 al Director General de Règim Local tornava a explicar la lamentable situació respecte el topònim del municipi. Deixava clar, abans de començar, que allò era “un afer lingüístic i mai ningú podrà negar, sense caure en el ridícul, l’autoritat cultural i per tant moral de les institucions i personalitats que han definit la toponímia correcta“. Explicava la pobresa dels arguments que s’havien imposat per a mantenir una deturpació com a denominació oficial, que eren que “queda més bonic i així l’hem vist sempre”. I cloïa amb una afirmació lapidària: “les persones que fins ara hem seguit aquest problema no n’hem fet un mitjà de propaganda contra ningú. Hem defensat democràticament i científica un fet lògic simplement” (Document 3).

Qualsevol que tingui la desgràcia de patir l’arbitrarietat de la toponímia oficial no normativa se sentirà identificat amb aquesta frase de la carta que acabem de citar. Ningú no hauria d’haver de perdre ni un segon reclamant el que la llei ja obliga a fer de fa dècades: que els noms de lloc s’escriguin en català i sense faltes. És lamentable que, en aquests casos, l’administració sempre hagi privilegiat voluntats arbitràries i no la raó dels arguments i el compliment de la llei.

No hi ha cap motiu per a no corregir aquesta arbitrarietat, que genera inseguretat jurídica a les administracions i vulnera drets fonamentals als ciutadans, com s’explica detingudament en aquest estudi.

TRANSCRIPCIONS

Document 1:

DECLAREM: 1er. Que, de la compilació i comparació de documents de diverses fonts informatives, hem arribat a la conclusió de que no és possible probar amb certesa si el cognom és FIGARÓ (am A) o bé FIGUERÓ (amb UE). En conseqüència, entrem en el terreny de mera hipòtesi, en la deducció pura.

2n. Que la teoria de que aquest cognom fos efectivament FIGUERÓ avui en dia ha quedat obsolet com ho prova la no existència en els cognoms catalans actuals. No així FIGARÓ, que el trobem en algunes fonts consultades, i ens ha acompanyat des de com a mínim 250 anys, és a dir unes 12 generacions.

3a. Que les raons dels qui diuen que FIGARÓ és nom castellanitzat creiem que és pura imaginació, doncs l’Enciclopèdia Catalana dona per bons els dos mots, i ho confirma l’Institut d’Estudis Catalans, quan diu que es poden emprar indistintament els dos noms. Que si es procedís a la transformació d’aquesta denominació, es produiria un canvi dràstic en la fonètica usada, a conseqüència de la qual hi hauria un rebuig espontani a la pronunciació d’aquest nom (EL FIGUERÓ).

4rt. Que en memòria dels nostres avantpassats, els quals sempre han escrit i pronunciat aquest nom amb A, no volem renegar d’aquestes arrels, i d’acord amb aquesta fidelitat, no renunciarem drets que, per la llarga permanència en la nostra parla ens corresponen. De conformitat amb les raons exposades:

EL POBLE DE FIGARÓ: representat per les ENTITATS:

ASSOCIACIÓ DE PARES D’ALUMNES.

ASSOCIACIÓ DE PROPIETARIS

CREFA

C.D. FIGARÓ

MEMBRES de l’AJUNTAMENT (REGIDORS), amb el suport de 350 signatures junt amb el nombre de carnet d’identitat, adjuntem la present INSTÀNCIA:

EXPOSEM: Que amb motiu de la resolució que aquest AJUNTAMENT va prendre en un Ple MUNICIPAL el dia 31/I/80 en el qual sense consultar als veïns del poble i, encara menys, obrir un període d’informació pública, van canviar el nom actual dit FIGARÓ, per un altre aliè a nosaltres, com és EL FIGUERÓ.

Que la dita resolució va ser presentada a la GENERALITAT DE CATALUNYA, i aprovada per aquesta.

Que, després d’un seguit de contradiccions en el si del CONSISTORI, la GENERALITAT va optar per decret del Març de 1983, pel nom únic de MONTMANY, que n’és el MUNICIPI i, al mateix temps ha sigut de sempre el nom oficial.

Que aquestes actuacions s’han fet injustament, menyspreant l’opinió dels veïns de la població, ferint la seva dignitat.

EN CONSEGÜENT:

PROCLAMEM: La nostra identificació amb el nom de FIGARÓ, perquè

ÉS la nostra IDENTITAT.

És el nom que ESTIMEM.

És l’herència dels nostres AVANTPASSATS.

És el nom que VOLEM.

Conseqüents i fidels als nostres anhels, i d’acord amb l’article 2 (apartat 2) de la Constitució que diu: “La sobirania nacional resideix en el poble, del qual emanen els poders de l’Estat”.

DEMANEM: Que en el proper ple de l’Ajuntament, -en el qual es votarà l’opció per un dels noms.- tingueu en consideració el nostre criteri i la nostra ferma volutat de seguir amb el nom que hem conegut sempre, això és: FIGARÓ, perquè considerem la nostra reivindicació justa, i alliberareu al poble de la crispació i malestar provocat per aquest afer.

Cosa que esperem assolir del recte procedir de la vostra autoritat.

Visqueu molts anys.

Motmany- Figaró, a 26 de novembre de 1983.

Iltre. Sr. Alcalde-President de l’Ajuntament de Montmany-Figaró.

Document 2:

El Figueró a 17 de gener de 1984

Molt Honorable Conseller,

Com a regidors del municipi de Montmany-El Figueró i a títol personal, ens plau dirigir-nos a aquest departament per tal de donar un petit aclariment al perquè no s’ha pres una determinació per adoptar la correcta grafia del nom del nostre poble.

Aquesta corporació, en el seu dia, va demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que informés al respecte. Ens va trametre un informe del qual adjuntem còpia. Tot semblava correcte, però un grup de ciutadans de renombrada influència econòmica i política, així com algun altre reaccionari, acceptaren aquesta determinació, parlant gramaticalment, però no l’acceptaren per raons històriques.

Com sabem, l’època de la decadència i sobretot a partir del 1714 amb el decret de Nova Planta, la castellanització va ésser contundent i fortíssima. Això provocà la desvirtualització de molts cognoms, i paraules catalanes, entre elles el cognom de Figueró que passà a ésser Figaró, lògicament. Les dues formes però coexistiren al mateix temps, segons qui escrivís els documents, era correcta o incorrectament escrit. Així apareixen nombrosos documents amb el cognom escrit incorrectament, primera prova a la qual aquests ciutadans s’emparen. A partir del 1700-1800 la forma adoptada oficialment va ésser la incorrecta fet que implica, que fa aproximadament tres-cents anys que els ciutadans del Figueró vivim desarrelats de la nostra condició històrica, la gran majoria, entre ells els castellanoparlants ja que els hi és més còmode, s’han acostumat a l’actual grafia, que consideren correcta i irrevocable, segons teoria que utilitzen.

Aquest sector, contrari a la correcció, per interessos personals ha promogut una campanya de confusionisme, fent servir les raons, entre d’altres esmentades, però cap raonament lògic i científic. La gent, però, ha trobat acceptables aquestes raons i els donen la raó, així aconsegueixen tenir al poble al seu favor per a qualsevol afer pel qual sigui necessari el seu vot. Han emprat la coacció i amenaça de tipus social amb la gent que més o menys estava d’acord amb la correcció. Solament s’ha fet conèixer una versió, ja que de l’altra no volen ni sentir parlar-ne pels diferents motius citats.

Aquestes raons, són clarament revocables. Primer, el dictamen en contra de l’IEC, documents, llibres, fulletons que es troben a la sala de premsa de la Biblioteca de Catalunya, impresos per Rafel Figueró i que porten el seu cognom correctament escrit. El diccionari d’A. Alcover, on trobem correctament escrit el cognom. El Departament de Cultura de la Generalitat, encapçalat per Antoni Pladevall, amb el qual hem tingut algunes entrevistes, és totalment contrari a l’actual escriptura. A més d’un munt de proves, dictàmens, treballs, etc, dels nostres historiadors, filòlegs, etc.

Tot això deixa sense arguments als detractors del canvi i una decisió que no sigui la correcta no pot ésser acceptada, perquè seria negar la nostra gramàtica, el nostre diccionari, o sia la nostra llengua. Un poble per gran que sigui no pot canviar el diccionari, això és feina dels tècnics en la matèria.

Aquesta corporació està majoritàriament decidida a donar la raó al poble, donant la raó a aquest sector de gent que han sabut jugar amb la ignorància sobre el tema de la gent. Les raons dels regidors són diverses i cadascun se les coneix. Som la minoria, que pensem que no hem de permetre que el poble sigui enganyat una vegada més. Encara que hagi d’acceptar el que no volia, el temps els obrirà els ull i sabran que van anar pel camí correcte.

D’aquesta corporació sortirà el vot en contra de la correcció, fet pel qual demanem a aquest organisme decideixi en aquesta matèria i que tingui en compte els motius i raons en què es fonamenta aquesta decisió, obri una investigació, consultes, el que sigui necessari, però no es pot acceptar quelcom que nega la nostra història i cultura.

Esperant una determinació justa i respectuosa amb la nostra llengua, aprofitem l’avinentesa per a saludar-lo atentament.

Document 3:

Director General de Règim Local.

Distingit Senyor:

Per indicació del senyor J. Bosch el qual, dies passats, Vostè va tenir l’amabilitat de rebre, li envio aquesta carta que espero l’assabenti de la problemàtica existent sobre la toponímia del poble d’El Figueró. Desitjo també que serveixi perquè Vostè pugui realitzar-ne una interpretació justa i, si del seu càrrec, depèn, pugui actuar amb argumentació sòlida, tot i que d’antuvi, vull confessar-li que, personalment, no crec que sigui un cas que depengui del criteri del poder administratiu, ja que sigui quina sigui l’actuació d’aquest, és un afer lingüístic i mai ningú podrà negar, sense caure en el ridícul, l’autoritat cultural i per tant moral de les institucions i personalitats que han definit la toponímia correcta d’aquest poblet de Catalunya.

Un servidor, per raons professionals, vaig viure de prop, amb motiu de les primeres eleccions municipals democràtiques, un desig exposat per l’excel·lentíssim senyor alcalde escollit, Sr. Jordi Mas, de catalanitzar els rètols i altres escrits que encara no ho haguessin estat per l’anterior consistori. El nom del poble era una de les coses que aleshores es veia clara. S’havia fet alguna conferència informadora (Mn. Antoni Pladevall) i tant el senyor Alcalde com la majoria de regidors hi estaven d’acord. Hi havia algú però que es veu que no compartia aquest criteri i que ha fet mans i mànigues per pressionar a qui calgui i crear el malestar actual del poble amb mitjans no democràtics.

Primer deien, fixi’s Vostè, que el aleshores mossèsn del poble, Mn. Lluís Albric, tenia documents molt antics (segle XVIII) que testimoniaven que s’escrivia amb “a”. Qualsevol persona amb un mínim de coneixements de la nostra història spa a partir de quina data ens van obligar a castellanitzar-nos. És clar, amb les aportacions històriques de Mn. Antoni Pladevall (segle XIV) això no tenia on sostenir-se. Després començaren a dir, alguns, que d’acord, però que continuaven volent el nom del poble amb “a” perquè “queda més bonic i així l’hem vist sempre”. Vostè comprendrà que amb aquesta argumentació no val la pena ni discutir. De tota manera, si aquestes persones defensessin de manera democràtica aquesta opinió els reconeixeríem el seu dret evident però és que aquest no ha estat el cas. S’ha anat creant malestar (fan córrer la veu que un 80% de la població els recolza quan no s’ha fet cap enquesta i la gent només ha estat desinformada amb el consentiment, per passivitat, del govern municipal i això és molt greu) i pressionant qui fos necessari fins arribar al punt que la mateixa alcaldia no ha estat capaç d’actuar amb l’autoritat que li és reconeguda. Perquè si el canvi de retolació s’hagués fet en iniciar-se el govern democràtic, com a la majoria d’ajuntaments, avui aquest afer no existiria. Hi ha hagut poca intel·ligència.

Tot i amb això, no és aquesta actuació ignorant la que ens preocupa sinó la que aquestes persones van dur a terme, perquè això és vandalisme, quan treballadors de carreteres de la nostra màxima institució -Vostè ho ha de saber- van procedir a canviar els rètols d’una vegada ja que l’Ajuntament no es definia. Van durar 24 hores perquè aquestes persones van anar-hi de nit, van arrancar-los i fer-los desaparèixer (un va ser recuperat: havia estat llançat a la riera). Una actuació així, de cap respecte a la Generalitat, en un altre lloc hauria requerit un seguiment judicial i les autoritats municipals, com els correspon, l’haurien vetllat.

Les persones que fins ara hem seguit aquest problema no n’hem fet un mitjà de propaganda contra ningú. Hem defensat democràticament i científica un fet lògic simplement. Recorrem, com Vostè veu, a mitjans legals però ara, de veritat, ja comencem a estar-ne tips. Som perfectament conscients que un fet així ben portat als mitjans de comunicació podria ser escandalós, sobretot per un equip municipal que, per major contradicció, pertany a Convergència i Unió.

Acabo només fent-li notar el meu respecte per aquest vell lluitador que és el Sr. Josep Bosch que tot i les males passades que li juga de tant en tant la memòria, és digne exemple dels homes que ha donat aquesta terra, ell li farà arribar aquesta lletra. Trobarà també, que l’acompanyem d’un llistat d’institucions, entitats, mitjans de comunicació i persones reconegudes que, habitualment, en els escrits que fan referència al poble d’El Figueró utilitzen la toponímia correcta i quines no. Compari.

Som persones que confiem en el treball discret però constant que ha fet possible que encara avui poguem parlar de Nació Catalana. Posem en Vostè la nostra confiança i esperem veure resolt d’una vegada per sempre aquest estult problema. De tota manera, continuarem a la roda del molí i defensarem, on sigui, una causa que és justa.

Molt atentament.

Ramon Coma i Dosrius

Pedagog, Llicenciat en Filosofia i Lletres

Josep Bosch, amb la vènia

A Les Franqueses del Vallès, el primer de juny de 1985.

Font dels documents transcrits: Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Direcció General d’Administració Local. Expedient de canvi de nom de Montmany-Figaró, 1983-1984. Distribuïts sota la Llicència oberta d’ús d’informació Catalunya.

A principis de novembre de 2022 l’agència EFE distribuïa una informació titulada Los últimos pueblos de España con nombres franquistas, replicada per molts mitjans. La notícia posava en context els canvis que caldrà aplicar a la toponímia per la nova Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática aprovada pel Congreso de los Diputados, que farà canviar la nomenclatura franquista, explícita o indirecta. En el cas de Catalunya els topònims afectats són Cabacés, Capmany. Lladó i Rialp. L’article 35.2 d’aquesta nova llei considera contraris a la memòria democràtica els noms de lloc que continguin referències al franquisme. Els topònims catalans mencionats van ser deturpats per la dictadura per raons polítiques, i per tant la nova llei els afecta de ple. L’article 3.6 reconeix la llengua catalana com a víctima del franquisme, i el 4.4 reconeix la política de repressió que van patir tant l’idioma com la cultura catalanes a mans de la dictadura franquista. Per tant, l’ortografia deturpada imposada pel règim fa que aquests topònims, amb la seva forma actual, siguin contraris a la memòria democràtica, i que calgui corregir-los per les formes que aprovà la legalitat republicana el 1933, en normativitzar la toponímia. Tambe per l’art. 30, que diu que les víctimes definides per aquella llei tenen dret al reconeixement i a la reparació integral, en les dimensions individuals i col·lectiva.

Això posa de manifest que és impossible sotmetre a votació de ningú si s’han de corregir o no aquests topònims. S’han de corregir, perquè no hi ha alternativa, i no només per aquesta nova llei de Memòria Democràtica. Ja era un disbarat voler votar si calia dur a terme les correccions o no, perquè l’ortografia no és una cosa que es pugui triar, i el compliment de la llei tampoc. I la Llei de Política Lingüística, aprovada pel Parlament de Catalunya el 1998, ja deixa clar a l’article 18.1 que els topònims de Catalunya només tenen com a forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. El problema ha estat que la mal anomenada toponímia oficial no normativa es va deixar enquistada des de la dècada de 1980, i les incoherències de la legislació de règim local han fet que el Govern no n’hagi exigit la correcció.

Ara, però, ens trobem en un escenari en què ajuntaments catalans hauran d’atendre forçosament la legislació estatal que els fa corregir els topònims d’imposició franquista. No fer-ho comportarà sancions econòmiques i la privació de subvencions per als ens locals.

Tenen tots aquests ajuntaments una darrera oportunitat de respectar la llei catalana voluntàriament. I si continuen negant-s’hi, el Govern de la Generalitat també té una darrera oportunitat de fer-se valdre fent complir la llei aprovada pel Parlament. Si no ho fan, està clar que la legislació estatal serà la que posarà ordre en aquest desori.

La toponímia oficial no normativa és una aberració jurídica tan escandalosa, que es pot assenyalar per tots els flancs possibles: perquè es va oficialitzar de forma improcedent, perquè no compleix la Llei de Política Lingüística, perquè vulnera drets fonamentals, i perquè (això només alguns) és una imposició franquista contrària a la memòria democràtica. Les institucions no han de defensar més aquesta il·legalitat, que s’ha de corregir.

Podeu veure un resum del procediment de correcció que activa la Ley 20/2022 a Twitter.

Resumit a Twitter i a Mastodon

Articles relacionats:
–La capacitat coercitiva de la Llei de Memòria Democràtica
–La continuïtat de la il·legitimitat franquista
–La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
–Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista
–Topònims franquistes

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”