El gran triomf del franquisme és que la Generalitat encara defensi la toponímia franquista

El 1938 els colpistes van publicar un decret al BOE 534, de 08 d’abril de 1938, que derogava l’Estatut de Catalunya, la legislació del Parlament i la del Govern de la Generalitat. Aquest fou el fonament de la dictadura per desfer tota l’obra normalitzadora que havia fet la Generalitat des de 1931, incloent la regularització toponímica de 1933. A mesura com l’exèrcit feixista anava ocupant Catalunya, als ajuntaments se’ls imposaven un altre cop les formes prenormatives dels seus topònims, és a dir, les que havien estat vigents abans de la normalització de 1933 dels noms de lloc segons l’ortografia catalana que havia fixat l’Insttut d’Estudis Catalans.

Tothom sap que a Catalunya encara hi queden quatre ajuntaments que es resisteixen malaltissament a desfer-se de les faltes d’ortografia que la dictadura va imposar als noms dels seus municipis. I aquesta obsessió que tenen per venerar quelcom que va ser fet per humiliar-los és el gran triomf del franquisme. Són pocs, és cert; dels 947 municipis de Catalunya només 4 pateixen aquesta deficiència. Però el mal que fa aquesta degeneracio a l’honor nacional és immens. Perquè a sobre, la Generalitat sempre s’ha inhibit a favor d’una autonomia municipal que no existeix quan es tracta de determinar l’ortografia dels noms de lloc. A l’aberració de l’actitud d’esclau s’hi suma, a més, la corrupció de la Generalitat, que no vol de cap manera intervenir per fer el que li toca: obligar aquestes administracions deslleials a complir la Llei de Política Lingüística. La Generalitat ha arribat a falsejar informes jurídics per evitar a tota costa que es compleixi la Llei de Política Lingüística i no haver de forçar a semblar normals els ajuntaments que no es volen treure de sobre la marca humiliant de la dictadura.

Un intent fallit de corregir el nom de Rialb el 1960

A l’expedient de canvi de nom oficail de Rialb per Rialp, fet per aquell ajuntament entre 1981 i 1982 per a demanar a la Generalitat que li mantingués com a oficial la deturpació Rialp hi ha un document del «Instituto de Estudios Ilerdenses» de 1960. S’aporta com a justificació de la grafia «Rialp». Com no pot ser d’altra manera, l’informe és un despropòsit sense cap mena de base, que arriba a l’extrem de fer aquesta afirmació: «la palabra Ri-alp, se ha formado del latín ribus = río, y del celta alp = peña escarpada, significando: río de la peña escarpada o peña escarpada del o en el río, o algo así«. No cal res més per a fer una valoració d’aquest «informe», però tanmateix del document se’n desprèn una notícia interessant: l’Instituto Nacional de Estadística va voler canviar la grafia de «Rialp» per la que fixà l’IEC i aprovà la Generalita tel 1933: Rialb de Noguera.

No consten els motius d’aquesta intenció, ni n’hem trobat cap altra referència que pugui aclarir-ho, però crida l’atenció. És l’únic cas que coneixem en què una institució de la dictadura va intentar oficialitzar un topònim català escrit d’acord amb el criteri de l’Institut d’Estudis Catalans. Potser creava confusió amb la Baronia de Rialb (aleshores escrita Baronia de Rialp), o amb el riu del mateix nom (també escrit llavors Rialp), citats també al text del Instituto de Estudios Ilerdenses. El cas és que sense cap mena de base científica, aquell Instituto de Estudios Ilerdenses va emetre un informe que desaconsellava el canvi, en un paper ben galdós, acientífic i ridícul que va fer. I el topònim es va quedar esguerrat, com encara està.

TRANSCRIPCIÓ DELS DOCUMENTS:

Atendiendo a su solicitud me complezco en adjuntarle informe emitido por esta Secretaría General del Instituto de Estudios Ilerdenses sobre el cambio de denominación del municipio de Rialp.

Dios guarde a V.S. muchos años.

Lérida, 25 de junio de 1960

EL SECRETARIO GENERAL:
Fdo. José. A. Tarragó Pleyán

Vº Bº EL PRESIDENTE
Fdo. Víctor Hellín

Sr. Alcalde Presidente del Ayuntamiento de RIALP

Continua l’informe mencionat:

INFORME AL AYUNAMIENTO DE RIALP SOBRE EL CAMBIO DE DICHO NOMBRE POR EL DE RIALB DE NOGUERA

En cuanto al nombre de Rialp

1º.- Según el Diccionario General Mofológico de la Lengua Española, por Roque Baran, Alpes (montes) y Alp (pueblo de la Cerdaña, provincia de Gerona) vienen del céltico y del griego «alp», que significa roca escarpada. Si es así, la palabra Ri-alp, se ha formado del latín ribus = río, y del celta alp = peña escarpada, significando: río de la peña escarpada o peña escarpada del o en el río, o algo así.

2º.- En el acta de consagración de la Catedral de Seo de Urgel (a. 839) el nombre Rialp figura con el de Rialbo (latín) que significa: Río balndo.

3º.- En el testamento del Vizconde de Castellbó (a. 1141) Rialp se expresa así: rivo dalb, con significado de río blanqueado (dealbatious) o río de blanco (de albo), si no es de río de la peña escarpada (ri-alp).

4º.- En el libro Feudorum Baroniae Montis Catali (s. XIV), se lee «el terme Duliana e de Rialp».

5º.- El Dr. D. Joaquín Rey y Rey, natural de Montuy (Lérida) rector que fué de la Universidad de Barcelona, en Oratiumculae habitea ad academiam cervariensem etc.» latiniza el apellido Rialp con la grafía Rialpius, y no Rialbius o Rialbus; si bien Pericot y García en La Civilización Megalítica Catalana y la Cultura Pirenaica, dice Rialb por Rialp.

Considerando que, por ley general, la toponimia preromana prevalece a la romana, a pesar de las grafías de los núms. 2º y 3º que anteceden, en las cuales parecen apoyarse el Instituto Nacional de Estadística para el cambio propuesto, y el Dr. Pericot en el uso de Rialb por Rialp, creemos que debe continuarse con la grafía Rialp.

En cuanto al nombre compuesto Rialb de Noguera.

Considerando que el nombre de Rialp figura en geografía leridana para designar:

a) Un río procedente de los montes de Gabarra que riega el valle o baronía de Rialp, afluente del Segre en el lugar llamado «Sole del Riu» más abajo de Tiurana y sobre Gualter (Geografía General de Cataluña, Ceferino Rocafort, tomo Lérdia, pág. 30).

b) El predicho valle o baronía de Rialp, nombre que no corresponde a ninguna entidad de población determinada, y comprende las entidades de: Bellfort, Gualter, Politg, S. Cristófol, La Serra, La Torre Vilaplana y los caseríos La Donzell, La Guardia, La Oliva, Palau, Peracolls, Pallerols y Puy: (Geografía General de Cataluña, Ceferino Rocafort, tomo Lérida, pág. 585) y

c) El Rialp de la consulta, no puede confundirse con otro nombre de población homónimo. Por lo cual creemos innecesario el determinativo de «Noguera» que se propone por el Instituto Nacional de Estadística.

Resumiendo: A nuestro juicio no es aconsejable el citado cambio.

Lérdia, 5 de enero de 1960.

Un problema nacional

Dels quatre ajuntaments amb topònims imposats pel franquisme, tres es neguen rotundament a acatar la Llei de Memòria Democràtica (Capmany, Lladó i Rialp) i un proposa fer una consulta entre els seus veïns per a veure què s’ha de fer (Cabacés). El batlle de Cabassers ho explicava així al Diari de Tarragona:

«Si surt el ‘sí’, farem el canvi», assegura. Destaca, no obstant, que no és una qüestió «prioritària» i que la grafia «no és només una qüestió normativa, sinó que és també sentimental. La gent se l’ha fet seva i un canvi necessita una transició».

El primer que cal preguntar-se és si cal votar si s’ha d’eliminar o no una imposició de la dictadura. I la segona pregunta és què passa si surt el no: l’Ajuntament garanteix que podrà respectar el resultat i evitarà el compliment de la Llei de Memòria Democràtica? Promoure la participació ciutadana és molt saludable, però s’ha de fer de forma realista, sensata i tenint en compte les possibilitats. Una consulta que pregunti si Cabacés o Cabassers, amb els subterfugis que es vulgui, enganyaria a la població, perquè només es podria aplicar el resultat en cas que l’opció triada fos la que compleix la legislació vigent. Aquesta qüestió, com tantes altres a l’administració, no es regeix per la voluntat de ningú, ja que està legislada: com l’obligació de posar clor a l’aigua, pagar impostos o no fumar als edificis públics. Encara que hom decidís no fer cas d’aquestes normes s’haurien de complir igualment.

Que la correcció del topònim no sigui «una matèria prioritària», com també afirma l’ajuntament, ho discuteix el Senat, que els ho reclama, i per ser que no és prioritari, com diuen, el problema ha aparegut a l’agència EFE, a la Sexta, a TeleCinco, a TV3, a Catalunya Ràdio, a La Vanguardia, a Nació Digital, a El Punt Avui i a un reguitzell de mitjans locals i comarcals. El que és prioritari, sembla, és no voler abordar el problema, o com a mínim no abordar-lo fins passades les eleccions municipals. I com més tardin, més difícil els serà sortir de l’espiral d’incerteses que han generat. El que per a aquests ajuntaments no és una «qüestió prioritària» és, en realitat, un problema nacional que fa corregir una llei del Congreso (la de Memòria Democràtica) quan s’hauria d’haver corregit fa vint-i-cinc anys per una llei del Parlament de Catalunya (la de Política Lingüística).

La diferència entre toponímia prenormativa, normativa i franquista

La diferència entre toponímia prenormativa, toponímia normativa i toponímia franquista és la data. Un exemple:

VICH, 1877. El català no tingué normes fins el 1913. VICH és una forma prenormativa. No estava ni correcta ni incorrectament escrit, no hi havia norma:


VIC, 1936. Des de 1913, la llengua tenia normes lingüístiques, i el 1933 l’Institut d’Estudis Catalans normativitzà la toponímia i la Generalitat oficialitzà els noms de lloc escrits segons les normes de l’idioma. VIC estava escrit correctament, segons la norma:


VICH, 1951. El franquisme va tornar a les formes prenormatives, anteriors a l’oficialització de la Generalitat de 1933, per a desprestigiar la llengua catalana. VICH aquí ja és una forma incorrecta (deturpada), que no segueix la norma:


VIC, 1978. Un cop restaurada la Generalitat, la immensa majoria dels municipis recuperaren les formes toponímiques legalitzades el 1933 segons la norma de l’Institut d’Estudis Catalans. Al cartell, VIC torna a ser la forma correcta i normativa:


Quan diguin que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp ja s’escrivien així abans del franquisme, recordeu aquest exemple de VIC, que explica per què la toponímia prenormativa usada oficialment a partir del franquisme és franquista: sense això, VICH no hauria tornat el 1939.


Articles relacionats:
–La capacitat coercitiva de la Llei de Memòria Democràtica
–La continuïtat de la il·legitimitat franquista
–La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
–La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
–Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”

Aquest resum a Twitter i a Mastodon.

La capacitat coercitiva de la llei de Memòria Democràtica

La Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, reconeix la política de persecució i i repressió del règim franquista contra la llengua i la cultura catalanes, les reconeix com a víctimes de la dictadura i fixa el seu dret a la reparació i a la restitució. També fa esborrar la toponímia d’imposició franquista, i és obligació de l’administració local fer-ho. Per a aconseguir-ho, la llei disposa d’un règim de sancions per als casos on hi hagi negativa al compliment.

Els topònims franquistes, reconeguts com a elements contraris a la memòria democràtica, han de ser retirats pels ajuntaments dels municipis o nuclis afectats. Si no ho fan de manera voluntària, l’article 37 de la llei estableix que l’administració pública competent incoarà d’ofici el procediment per a la retirada del topònim. Aquesta mateixa administració podrà sancionar amb multes coercitives de fins a 1.000€, i fns a 10 seguides, el responsable de la negativa a la retirada del topònim i, alternativament, també podrà realitzar subsidiàriament la retirada de l’element contrari a la memòria democràtica. A més, l’article 39 estableix la privació de subvencions a les persones físiques i jurídiques, públiques i privades, que hagin rebut les sancions a què es refereix l’article 37. Els ajuntaments, com a persones jurídiques públiques, també poden rebre aquesta penalització.

Els ajuntaments no es poden negar a acordar la retirada dels topònims considerats contraris a la memòria democràtica. Una resposta del govern espanyol, de 12/12/2022, a una pregunta del senador Carles Mulet sobre el topònim Llanos del Caudillo ho va deixar clar:

Corresponde a los Ayuntamientos el cumplimiento de lo dispuesto, mediante la adopción del oportuno acuerdo por el Pleno municipal conforme a la normativa de régimen local.

Dit d’altra manera: el Ple està obligat a acordar el que disposa la llei de Memòria Democràtica per a complir-la; el límit de l’autonomia municipal és el marc de la llei. Com que algun ajuntament insisteix a afirmar que és el Ple qui té l’última paraula per a decidir un canvi de nom del municipi, com si cap altra norma no pogués afectar aquest supòsit, farem un breu recordatori. L’article 22 de la Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las Bases del Régimen Local, que és la que actualment regula els canvis de nom dels municipis espanyols, diu que els acords relatius al canvi de nom d’un municipi corresponen al Ple. A Catalunya, la legislació de règim local (Decret Legislatiu 2/2003 i Decret 137/2007) diu també que el nom d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el Ple. Tant en un cas com en l’altre, això no és impediment per a complir el que disposa la Llei 20/2022. Com ja hem dit abans, el Ple està obligat a adoptar l’acord que doni compliment al que disposa la legislació vigent. Algun ajuntament també insisteix a dir que farà un procés participatiu o votació per tal que siguin els seus veïns els qui decideixin si s’ha de canviar la nomenclatura franquista o no. Els ajuntaments no tenen la possibilitat de fer votar si una llei s’ha de complir o no. Fer creure als veïns que podran decidir si l’ajuntament complirà o no una llei és confondre’ls.

La llei de Memòria Democràtica també preveu què passa si els ajuntaments es neguen a complir-la: l’article 64 diu que qualsevol persona podrà denunciar els fets susceptibles de les infraccions previstes a la llei, i el 65 diu que són competents per a la incoació i resolució dels expedients sancionadors per les infraccions tipificades la Secretaría de Estado de Memoria Democrática per a les infraccions molt greus, i la Dirección General de Memoria Democrática per a les greus i lleus. Per tant, és l’Estat directament, mitjançant el Ministeri de la Presidència, qui s’encarrega de perseguir les infraccions.

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística també té la capacitat de fer retirar la toponímia franquista que queda en vigor a Catalunya, en tant que és prenormativa, i l’article 18.1 d’aquesta Llei estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Té, però, dos entrebancs; el primer que la norma no disposa de règim sancionador, i el segon la legislació de règim local, que conté incoherències internes darrere les que s’escuden els ajuntaments infractors per a no complir aquesta llei. En aquest cas, si es vol aconseguir l’aplicació de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial encara no normalitzada, li cal al ciutadà que hagi sol·licitat el compliment d’aquesta llei a l’ajuntament que no la compleixi acudir al contenciós administratiu, ja que els errors dels articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 i del Decret 137/2007 generen una situació que «permet» als ajuntaments vulnerar la Llei de Política Lingüística. «Permet» entre cometes, perquè òbviament que una norma permeti vulnerar-ne una altra és un error, que si no és corregit pel legislatiu només es pot fixar per una sentència judicial. Disposem d’un procediment administratiu, actuat davant de l’Ajuntament de Cabacés i que recorre el camí que fixa la legislació de règim local fins a exhaurir-lo, per a demanar el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia, que mostra aquest encaminament al contenciós administratiu com a única forma de solució.

En canvi, en l’improbable situació que calgués judicialitzar algun cas d’incompliment de retirada de topònims franquistes pel que disposa la Llei de Memòria Democràtica, ho faria l’administració i no un ciutadà, ja que aquella llei de Memòria estableix que qualsevol persona pot denunciar un incompliment i que és l’administració qui es fa càrrec del procediment.


Articles relacionats:
–La continuïtat de la il·legitimitat franquista
–La Llei de Memòria Democràtica i la toponímia
–La toponímia franquista no té defensa jurídica possible sense caure al revisionisme
–Hem demanat a la Consellera de Justícia que la futura llei de Memòria Democràtica de Catalunya faci retirar la toponímia franquista
–Topònims franquistes

Informació relacionada: Punt 8 de l’estudi jurídic, “La legislació de Memòria Democràtica”

El Senat demana als ajuntaments dels municipis amb topònims franquistes que compleixin la Llei de Memòria Democràtica

El 9 de gener de 2023 (i tramitat el 24 de gener de 2023) el Senat, a l’empara de l’article 20.2 del seu Reglament, va requerir als ajuntaments de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp les actes dels acords adoptats pels seus òrgans de govern en les quals accepten complir la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, i recuperar la denominació democràtica dels municipis. Les sol·licituds d’informe les signa el senador de Compromís Carles Mulet.

La Llei de Memòria Democràtica

La Llei 20/2022 va entrar en vigor el 21 d’octubre de 2022, i il·legalitza tota la simbologia franquista, també la toponímia imposada per la dictadura. L’article 4.4 d’aquesta llei reconeix la política de persecució i repressió del franquisme contra la llengua i la cultura catalanes, i l’article 30 estableix el dret al reconeixement i a la reparació integral de les víctimes. La toponímia, deturpada pel franquisme per motius ideològics, s’engloba en el dret de reparació que preveu l’art. 30. A banda l’article 35.2 considera simbologia franquista els topònims imposats per la dictadura, i l’art. 37 estableix els procediments de retirada.

Trenta dies per a respondre

Segons disposta l’article 20.2 del Reglament del Senat, els ajuntaments requerits hauran de facilitar la documentació sol·licitada o manifestar al President del Senat, en un termini no superior a trenta dies hàbils, les raons fonamentades en Dret que ho impedeixin. Els informes es van demanar el 9 de gener i la Mesa del Senat va aprovar les sol·licituds el 24 del mateix mes.

I si no volen complir la llei?

Aquests ajuntaments esquiven el compliment de la Llei de Política Lingüística des del mateix any que es va promulgar, el 1998, utilitzant un subterfugi provocat per incoherències internes de la legislació de règim local. La Llei de Política Lingüística no preveu cap mecanisme de sanció per als casos d’incompliment a la toponímia. En canvi, i en el cas que els ajuntaments es neguin a retirar els topònims franquistes que il·legalitza la llei de Memòria Democràtica, aquesta sí que preveu un règim de sancions, que consisteix en multes econòmiques (art. 37.4), la privació de subvencions (art. 39) i l’actuació d’ofici per part de l’administració competent, que incoarà el procediment de retirada si qui ho ha de fer s’hi nega (art. 37.1).

Podeu llegir íntegrament en aquests documents en PDF les sol·licituds d’informes requerits als ajuntaments de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp.

L’obligació de compliment

Tot i que algun d’aquests ajuntaments havia assegurat que traspassarien als seus veïns la responsabilitat de prendre la decisió de si mantenir o no els topònims franquistes, l’obligatorietat del compliment de la llei exclou totalment aquesta possibilitat, com explicà a la candena SER Eduardo Ranz, advocat de l’Associació de Víctimes del Franquisme, preguntat sobre la toponímia franquista l’octubre passat, poc abans que entrés en vigor la Llei de Memòria Democràtica.


Resumit a Mastodon i a Twitter.