Tot i ser una grafia al·lòctona, «Cabacés» és encara la forma oficial del topònim Cabassers. Aquesta grafia apareix documentada per primer cop el 1742. Abans, entre els segles XV i XVIII, es troba sota moltes formes: Cabases, Cabaces, Cabasses i Cabacers. Amb anterioritat al segle XV apareix escrita Cabaçers, Cabaçer, Cabacers, Cabacer, Avincabacer, Avincabescer, formes aquestes darreres que es remunten al segle XII. Tanmateix, no hi ha unanimitat en cap època, i l’ús d’una grafia o una altra depèn de l’escrivà, i de vegades un mateix escrivà ho escriu de formes diferents. No és fins el 1867 que no es pot parlar de la fixació d’una forma oficial per al topònim, i fou la forma «Cabacés». Apareix així a l’obra Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion, utilitzada com a referència per l’Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol:

Un altre indici de fixació gràfica de la forma del topònim ens el donen els segells tampons utilitzats per l’ajuntament del municipi. Així, a principis del segle XIX trobem l’estampació d’un tampó amb la grafia CABACES». És el primer cop que un tampó expressa el topònim, ja que amb anterioritat només es coneix el segell de lacre de la cort del batlle general de la baronia de Cabassers, que només contenia la representació d’un gos, sense cap text. L’ús d’aquest primer tampó desapareix molt ràpidament, i durant el primer quart del segle XIX ja en trobem un altre amb la llegenda «AYUNTAMIENTO DE CABASES» que, ja entrat el segle XX, seria substituït per un d’idèntic amb la forma «CABACES» en lloc de «CABASES».

Sabem que el tempó amb la grafia «CABASES» estava en ús encara el 1918. Aquell any l’erudit local Delfí Navàs publicava l’opuscle «Descripció histórica, física y política de Cabacés», on al capítol «Nom y sello» diu a la pàgina 14: «Lo sello actual, que de tant serví está molt gastat á pesar de ser de metal y’l gravat rebaixat en llog de se de relleu com la jeneralitat, te la forma de elipse: tot voltant diu: AYUNTAMIENTO DE CABASES». Abans, el mateix autor diu a la pàg,. 13: «Aixis trobem als documens mes vells que existeixen, tant llatins com catalans dels sigles 15, 16 y 17, unes vegades Cabasses ab dos esses, altres ab una y altres ab c. com ara: pero sense acentuá la é. Hasta l’actual sello de l’Ajuntament que de tant vell com es y tot ser de metal ya está molt gastat diu Cabases ab s y no ab c». Delfí Navàs ens prova, doncs, que al 1918 la fixació de la grafia del topònim no es considerava una qüestió tancada ni de lluny.

Per a qui sí que era un tema resolt de feia temps era per al govern espanyol. A la col·lecció de sigil·lografia conservada a l’Arxhivo Histórico Nacional a Mardid, hi ha una estampació del tampó que diu «AYUNTAMIENTO DE CABASES» i en canvi, el funcionari encarregat del registre, usà la forma «Cabacés» per a dur a terme la descripció:

L’estampació del document anterior, ampliada:

Per tant, no es pot afirmar, com pretenen alguns, que «Cabacés» sigui la «forma tradicional» d’aquest topònim, ja que aquesta suposada tradició no és res més que una fixació gràfica d’un organisme estatal amb seu a Madrid feta el 1867, i regint-se per les normes ortogràfiques de la llengua castellana. Tan feble era aquesta pretesa tradició, que al municipi fins i tot s’utilitzava la forma «CABASES» al segell tampó fins ben entrat el segle XX. I un cop oficialitzada la grafia Cabassers el 1933, no experimentà cap classe de rebuig (com sí que passà a Rialb o Lledó, per posar uns pocs exemples). Durant la guerra civil, a Rialb i a Lledó s’emeté paper moneda fraccionari per a facilitar el canvi, i en ambdós casos les emissions monetàries fan constar les formes pre-normatives dels topònims de Rialp i Lladó. En canvi, les emissions monetàries de Cabassers utilitzen la grafia normativa aprovada el 1933:

Les emissions monetàries de Lledó i Rialb, amb formes deturpades dels seus topònims, tot i ser oficials en el moment de l’emissió les formes normatives:

Amb anterioritat a la guerra civil, la revista Priorat, periòdic quinzenal portaveu de la comarca, que s’edità a Falset fins el 1936, publicava aquesta nota a la pàg. 10 de la seva edició de 06/10/1935: «CABASSERS – D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vinda escrit Cabassers.» El corresponsal de la revista a Cabassers era un veí del mateix poble.

És a dir, l’evidència prova que la forma Cabassers fou acceptada per la població quan s’oficialitzà el 1933. No hi ha cap indici, doncs, que demostri que la forma “Cabacés” sigui una grafia tradicional i molt arrelada a la població. Ja hem vist abans la varietat de grafies usades, fins i tot a partir de la fixació gràfica de l’Instituto Geogtáfico y Estadístico el 1867, amb la forma “CABASES” encara estampant-se a la documentació de l’ajuntament el 1918. La grafia “Cabacés” fou imposada per la dictadura el 1939 simplement perquè era la que utilitzava l’Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol. La imposició de la forma «Cabacés» el 1939 es pot observar gràficament comparant aquests dos documents, un del 1937, de l’ajuntament republicà (esquerra) i un altre de l’abril del 1939, ja de l’ajuntament franquista. Al franquisme li va faltar temps per a tornar a usar la grafia «Cabacés»:

A la dècada de 1980, quan la Generalitat tornà a oficialitzar la forma normativa, “Cabassers”, hi hagué un moviment dels qui es resistiren al canvi, que aconseguiren revertir la millora i fer que el govern oficialitzés de nou la grafia al·lòctona. I no eren, ni de lluny, la majoria de la població.

Com acabem de veure, afirmar que la grafia ”Cabacés” és la tradicional i popular del topònim Cabassers és, sense pal·liatius, una falsedat. La “tradició”, en tot cas, va ser una imposició del 1939, revertint la normativització i fixació gràfica del 1933.

Que la forma oficial dels topònims d’alguns municipis i nuclis de població de Catalunya contingui incorreccions lingüístiques no és una simple qüestió localista ni de lluny, sinó que té una dimensió internacional. El fet de tenir aquestes formes incorrectes com a oficials constitueix una vulneració de l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, ja que provoca desigualtat davant la llei per als ciutadans empadronats als municipis afectats per les irregularitats toponímiques, que es veuen forçats a ser titulars de documents amb formes bàrbares. Mentre la legislació garanteix a la majoria l’ús de les formes normatives i correctes dels topònims dels municipis on viuen, a uns altres la mateixa legislació els garanteix el contrari, i els obliga a cometre faltes ortogràfiques. Per tant, el principi d’igualtat davant la llei no es compleix, ja que la mateixa norma, pensada en principi per a tenir un efecte únic (el Decret 133/2020, que garanteix l’ús de les formes toponímiques correctes, en el benentès que les formes oficials són lingüísticament correctes) causa efectes contraris segons on es visqui.

També vulnera la Resolució IX/4 de la IX United Nations Conference on the Standardization of Geographical Names, que declara els topònims patrimoni immaterial de la humanitat, i insta a la protecció i salvaguarda d’aquest patrimoni. I la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003. Justament, el darrer text legislatiu de la Generalitat en matèria de toponímia oficial, es basa en aquesta normativa internacional.

Tenir denominacions oficials no normatives també infringeix la legislació nacional que regula aquesta matèria: la Llei 1/1998, de política lingüística, i provoca frau de llei en l’aplicació del Decret 133/2020, com s’explica detalladament aquí.

Hi ha deu municipis (i uns 100 topònims majors més) que comparteixen aquesta situació de contradicció de les normes: Cabacés (Cabassers), Capmany (Campmany), Castell-Platja d’Aro (Castell i Platja d’Aro), Figaró-Montmany (el Figueró i Montmany), Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada), Lladó (Lledó), Massanes (Maçanes), Navàs (Navars), Rialp (Rialb) i Torrelavit (Terrassola i Lavit).

La solució no és fer votar als veïns d’aquests municipis si volen o no mantenir incorreccions lingüístiques a les formes oficials dels topònims, sinó corregir-les directament, com es corregeix qualsevol falta ortogràfica. No és una qüestió ni de gustos, ni de voluntats, sinó d’ortografia i d’etimologia. De fet, els processadors de text informàtics corregeixen sols les faltes, sense demanar res a ningú. Com es pot comprendre fàcilment, les normes d’ortografia i l’etimologia no són matèries que es puguin decidir a les urnes. Tampoc no es pot fer votar si s’ha de complir o no la llei; només es pot complir, com es compleixen totes les altres. La solució més sensata que té aquest problema, és que el Govern de la Generalitat corregeixi d’ofici tota la toponímia oficial catalana. Interpretant la llei des del principi de jerarquia normativa, el Govern pot fer-ho, ja que garantir que els topònims no continguin incorreccions lingüístiques no és competència municipal.

Per tant, el que hem d’esperar és que aquesta toponímia oficial sigui corregida, per tal de complir la legislació vigent, tant nacional com internacional. No és una matèria que depengui dels ajuntaments, sínó del Govern. I el Govern hi ha de posar ordre. Continuar sota la situació actual, on es marquen els topònims incorrectes amb asteriscs al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya en lloc de corregir-los, i amb arbitrarietats legals, ni té sentit, ni és seriós, ni és possible.

El municipi que avui en dia es coneix com «Navàs» s’anomenà Castelladral fins el 1937. Per aquest motiu no apareix amb la forma «Navàs» a la «Llista dels noms dels Municipis de Catalunya» del 1933:

El 1937 l’Ajuntament de Castelladral sol·licitava a la Conselleria de Seguretat Interior el canvi de nom per «Navàs». Per al procediment, un Decret de Seguretat Interior de 9 d’octubre de 1936, publicat al DOGC 285, 11/10/1936, pàgs. 141 i 142, establia que «per a canviar el nom d’un poble caldrà que ho acordi l’Ajuntament, sotmetent l’acord a l’aprovació del Consell de la Generalitat». Així doncs, el DOGC núm. 28, de 28 de gener de 1937, publicava el canvi de nom de Castelladral per Navàs:

A principis de gener de 2022 l’usuari de twitter @georgeengel73 feia públic un document molt interessant, sobre l’anunci de canvi de nom del municipi que trameté l’Ajuntament de Navàs el dia 1 de febrer de 1937 als altres ajuntaments catalans, per tal de notificar-los la variació:

Acabada la guerra civil, el franquisme tornà a la denominació de Castelladral. Aquesta denominació continuà vigent fins el 1960, i en aquell any el nom del municipi es tornà a canviar pel que ja havia adoptat el 1937, però castellanitzat: Navás. A la primera llista de noms oficials dels municipis catalans, aprovada per la Generalitat restaurada el 1983, el topònim hi aparegué catalanitzat i amb l’accent obert, Navàs (Núm. 474 a la llista):

Tanmateix, la forma normativa d’aquest topònim és Navars i no Navàs. S’adoptà la forma «Navàs» el 1937 perquè, per les circumstàncies de la guerra, no es va consultar l’IEC per al canvi de nom i la correcció de la forma. Això va fer que el topònim aparegués així el 1983. Joan Coromines ho aclareix a l’Onomasticon Cataloniae, v. 5, p. 449, col. b, lín. 4.

Si per a veure gràficament la incorrecció de la forma «Lladó» per al Lledó d’Empordà cal viatjar 340 km cap al sud i comparar-lo amb el Lledó d’Algars, al Matarranya, Massanes ho posa més fàcil. L’estació de ferrocarril compartida amb Maçanet s’anuncia amb els dos topònims junts al mateix cartell: Maçanet Massanes. No voldreu veure mai res de més incongruent amb tanta facilitat. Ambdós topònims comparteixen l’etimologia, fins al punt que Maçanet és un derivat de Maçanes (On. Cat. vol. 5, pàg. 116, col. b, lín. 36). Tanmateix, la forma oficial del topònim Maçanes és Massanes. Tant hi fa que hi hagi altres topònims, tant al Principat com al País Valencià, que s’anomenin igual i s’escriguin bé: la partida de les Maçanes al terme d’Aòs, el barranquet de les Maçanes a Peníscola, la vall de Maçanes entre Marçà i Colldejou, i la Torre de les Maçanes a la Marina Valenciana.

És impossble no adonar-se de la incongruència quan es veu el cartell de l’estació de Maçanet Massanes (Maçanes). Per poca normativa lingüística que se sàpiga, per poca idea que es tingui d’etimologia, només de veure aquestes dues formes juntes ja s’ha de detectar que alguna cosa falla, que una de les dues és un error.

Insistir a voler mantenir topònims oficials amb formes aberrants no porta enlloc. El màxim que s’aconsegueix és ridiculitzar el municipi, i presentar-lo al món amb una falta ortogràfica, que és una pèssima targeta. Aquestes situacions són heretades de la dècada de 1980, quan la ignorància estava més estesa i resultava més fàcil amagar la cacicada que era que a l’ajuntament de torn no li donés la gana corregir el topònim. La bona gent que hi ha als consistoris actuals faria bé de corregir aquestes herències enverinades i desprendre’s d’un llast que no aporta res positiu als seus municipis.

L’existència de topònims no normatius com a formes oficials de diversos municipis catalans té una derivada a l’odonímia (els noms de les vies públiques). De la llista de topònims no normatius, n’hem trobat vuit al nomenclàtor de diversos municipis:

Carrer de Cabacés (hauria de ser Cabassers), a Reus i a la Torre de l’Espanyol.

Carrer de Lladó (hauria de ser Lledó), a Badalona, a Manresa i a Vilafant.

Carrer de Capmany (hauria de ser Campmany), a Figueres i a Sabadell.

Carrer del Figaró (hauria de ser el Figueró o el Figueró i Montmany), a l’Ametlla del Vallès i a Canovelles. En canvi, a la Garriga el carrer està ben expressat, «el Figueró».

Carrer de Forallac (hauria de ser Vulpellac, Fonteta i Peratallada), a Calonge.

Carrer de Massanes (hauria de ser Maçanes), a Celrà i Camí de Massanes a Hostalric.

Carrer Rialp (hauria de ser Rialb), a Castellbisbal. En canvi, és carrer Rialb, ben escrit, a Sabadell i a Vacarisses.

Carrer Torrelavit (hauria de ser Terrassola i Lavit), a Sant Pere de Riudebitlles.

Es pot obrir el debat sobre la legalitat d’aquesta nomenclatura oficial de les vies indicades. Per un costat, incompleix l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, que estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per altra banda, l’article 6.1 del Decret 133/2020, estableix: «La retolació a totes les vies urbanes i interurbanes dins el territori de Catalunya ha de fer constar els topònims de Catalunya exclusivament en la seva forma oficial». Per tant, les denominacions d’aquests carrers compleixen el que disposa un decret, i contradiuen el que ordena una llei. Així doncs, pel principi de jerarquia normativa, s’ha de considerar invàlida la disposició del decret, ja que en aquests casos concrets contradiu el que mana una llei, i per tant, els noms dels carrers s’haurien d’expressar amb la forma normativa dels topònims que contenen. La responsabilitat de complir la normativa adequadament és dels ajuntaments afectats, com deixa clar l’art. 1.2 deñ Decret 13372020. Cal, però, regir-se pel principi de jerarquia normativa, com s’ha explicat més amunt, per tal de complir correctament la legislació en matèria de toponímia oficial, i la presència de topònims no normatius a l’odonímia evidencia, un cop més, la necessitat de refer tota la legislació que afecta la toponímia oficial, per tal de dotar-la de claredat de compliment i suprimir les arbitrarietats i les contradiccions (que acaben generant frau de llei) que conté, com s’explica a bastament aquí.

L’Ajuntament de Josa i Tuixén utilitza, a tort, la denominació no normativa i no oficial del municipi Josa i Tuixent. La pàgina web de la corporació municipal utilitza, també, un domini amb aquesta denominació que no s’ajusta ni a la ciència ni a la llei: josaituixent.cat. Com exlplica el Dr. J.A. Rabella, de les Oficines d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans en aquest article, es permeté que l’ajuntament de Josa i Tuixén canviés el nom del nucli pel de Tuixent*, després d’haver-li denegat el canvi del nom del municipi. I com sol passar, s’agafà el braç i la mànega:

“Encara que aquest topònim s’hauria de considerar com un veritable monument lingüístic que forma part del nostre patrimoni històric i cultural —ja el trobem documentat des del segle IX, “Tuxen”, a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell—, des de l’Ajuntament s’ha insistit a emprar la solució no normativa, Tuixent, per la qual cosa l’any 2004 va sol·licitar el canvi de denominació —ja que el nom estava ben escrit també oficialment—, un canvi que, d’acord amb l’informe negatiu redactat des de l’OdO amb data de 5 de febrer de 2004, es va denegar des del Departament de Governació (Decret 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent). Tanmateix, posteriorment l’Ajuntament va sol·licitar el canvi de la forma escrita del nom del cap del municipi, un canvi que, per mitjà d’un procediment administratiu que no va tenir en compte les competències de l’IEC, es va acabar concedint, de manera que en la segona edició del Nomenclàtor oficial el municipi consta amb el nom de Josa i Tuixén, mentre que el cap del municipi hi apareix amb la forma Tuixent.” (Llengua i ús, 2010, 47: “La segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya”, p. 50-51).

Josa i Tuixén és un altre cas de doble denominació oficial; una de correcta per al municipi (Josa i Tuixén), i una d’incorrecta per al nucli (Tuixent), i apareix així a la cartografia de l’Institut Català de Cartografia i al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya. Això és absolutament il·legal, ja que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i també el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. La inscripció de la forma «Tuixent» al Registre del sector públic local de Catalunya també és nul·la de ple dret.

L’ús de la toponímia com a moneda de canvi del localisme mal entès i perjudicial s’ha d’acabar. La toponímia és patrimoni cultural immaterial de la humanitat, segons estableix la UNESCO, i no és acceptable que per a conformar una administració local que ni té l’autoritat lingüística ni les competències per a determinar la forma de cap topònim (com s’aclareix en aquest article) es denegui la deturpació del topònim del municipi, però en canvi es permeti fer malbé el topònim d’un dels nuclis que formen el municipi i que és, al cap i a la fi, la forma que apareix als cartells de les carreteres i als mapes.

Informació relacionada:
Hem demanat el restabliment de la toponímia normativa a diversos nuclis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella