A l’apartat «Preguntes Més Freqüents» de l’Oficina de Garanties Lingüístiques hi consta, sobre la toponímia, que «Les denominacions oficials en català i en aranès, establertes d’acord amb normativa vigent, són les úniques legals a tots els efectes» i que «Les formes oficials dels noms de lloc de Catalunya són només en català». La normativa vigent estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma legal la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC (art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística). Els topònims Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp no compleixen el precepte fixat per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant no poden ser oficials, malgrat tinguin, espúriament, aquesta consideració a tots els efectes. Aquests topònims consten recollits a la fitxa 6625 d’Optimot, que sota l’epígraf «topònims oficials no normatius» els defineix com noms de lloc oficials que «presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans». Això entra en claríssima contradicció amb el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i suposa, a més, una vulneració dels drets lingüístics, ja que els qui viuen en aquests municipis no poden usar els topònims oficials legals i se’ls imposa l’ús de formes deturpades, que en els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp són, a més, frut de la repressió franquista contra la llengua.
Hem demanat que el Govern de la Generalitat de Catalunya protegeixi els drets lingüístics dels ciutadans i que obligui aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i a oficialitzar la denominació legal dels seus topònims, que no és cap altra que la normativa.
La situació política a l’Aragó posa en risc el català a la Franja de Ponent i l’aragonès a la resta de territoris. PP i VOX, que governen en coalició, han acordat suprimir la Direcció General de Política Lingüística, modificar la Llei de Llengües i eliminar les ajudes a les entitats que treballen per a promoure el català.
El 1984 disset ajuntaments van signar la Declaració de Mequinensa perquè el català s’ensenyés a les escoles de la Franja com a assignatura voluntària. El 2013 el govern de coalició de PP i Partit Aragonès van reanomenar la llengua catalana i l’aragonesa com a LAPAO (Llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) a la Llei de Llengües de 2013. Això va provocar una Segona Declaració de Mequinensa, subscrita aquest cop per trenta ajuntaments franjolins. El 2016 el PSOE va eliminar la denominació de LAPAO de la Llei de Llengües de 2013 i hi restaurà l’ús dels noms correctes dels idiomes: català i aragonès.
L’anunci de mesures hostils contra el català i l’aragonès per part del govern de coalició de PP i VOX a l’Aragó planteja la possibilitat d’una Tercera Declaració de Mequinensa en defensa de la llengua.
Proposem als ajuntaments franjolins que, amb Tercera Declaració o sense, s’activin per a defensar l’idioma en un camp on hi tenen potestat i autonomia: la toponímia municipal.
Aquesta és la llista dels topònims de la Franja. En negreta, la forma normativa aprovada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans; entre parèntesi la comarca a la qual pertanyen, i en cursiva el nom oficial deturpat. Les dobles denominacions oficials s’indiquen amb una barra (/). Es marquen amb un asterisc (*) els toppònims que ja són oficials exclusivament en català:
Aiguaviva de Bergantes (Matarranya); Aguaviva/Aiguaviva de Bergantes
Albelda (Llitera)*
Areny de Noguera (Ribagorça); Arén/Areny de Noguera
Arenys de Lledó (Matarranya); Arens de Lledó/Arenys de Lledó
Baells (Llitera); Baélls
Bellmunt de Mesquí (Matarranya); Belmonte de San José/Bellmunt de Mesquí
Benavarri (Ribagorça); Benabarre/Benavarri
Beranui (Ribagorça); Veracruz
Beseit (Matarranya); Beceite/Beseit
Bonansa (Ribagorça)*
Calaceit (Matarranya); Calaceite/Calaceit
el Campell (Llitera); Alcampell
Camporrells (Llitera); Camporrélls
la Canyada de Beric (Matarranya); La Cañada de Verich/la Canyada de Beric
Castellonroi (Llitera); Castillonroy
Castigaleu (Ribagorça)*
la Codonyera (Matarranya); La Codoñera/la Codonyera
Cretes (Matarranya); Cretas/Queretes
Estopanyà (Ribagorça); Estopiñán del Castillo/Estopanyà
Viacamp (Ribagorça); Viacamp y Litera/Viacamp i Lliterà
Vilella de Cinca (Baix Cinca); Velilla de Cinca/Vilella de Cinca
Animem als ajuntaments a iniciar expedients d’oficialització dels noms dels seus municipis NOMÉS en català, en base a aquests fonaments jurídics:
L’article 23 de la Ley 7/1999, de 9 de abril, de Administración Local de Aragón, diu: “La denominación de los municipios será en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”.
L’article 22.i de la Ley 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón, diu: “En las zonas de utilización histórica predominante de las lenguas y modalidades lingüísticas propias, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio, sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local, tanto en relación con los municipios como con las comarcas.”
La interpretació d’aquest article (“además de la castellana”) pot fer pensar que la toponímia en català només s’accepti com a cooificial. Tanmateix, afegeix que “sin perjuicio de lo que establezca la legislación aragonesa de Administración local”. I aquesta legislació (Ley 7/1999) deixa clar que la denominació dels municipis pot ser “en lengua castellana o en la tradicional de su toponimia”. De cap manera no es pot concloure que les denominacions catalanes hagin de ser, només, oficials en forma bilingüe.
L’ACORD normatiu 1/2023, de 27 de febrer, de l’Academia Aragonesa de la Lengua, sobre la normativa d’ús ofcial del català d’Aragó, es fixa en aquests termes: “Als efectes previstos als articles 7.2 i 8 de la Llei 3/2013 i en relació amb el català d’Aragó, es considera “ús correcte” d’aquesta llengua la utilització del model normatiu composicional establert per l’Institut d’Estudis Catalans al Diccionari de la llengua catalana, la Gramàtica de la llengua catalana i l’Ortografa catalana. Tanmateix, pel fet d’inscriure’s en el context normatiu de la llengua comuna i per proximitat dialectal, en la mesura que coincideix amb la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, també és aplicable el determinat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua al Diccionari normatiu valencià i la Gramàtica normativa valenciana.” Per tant, la denominació oficial dels municipis en la llengua “tradicional de su toponimia” que preveu la Llei 7/1999 s’ha d’entendre escrita segons la normativa d’ús oficial del català d’Aragó, per l’Acord normatiu 1/2023.
Per a un recull complet de la legislació aplicable podeu veure aquest informe preparat per la Comissió de Toponímia de l’Aragó el 2020.
A la vista de tot això, de cap manera no es pot concloure que els ajuntaments de la Franja no puguin oficialitzar els topònims dels seus municipis exclusivament en català, i només una interpretació forçada i restrictiva de la llei podria impedir-ho.. Instem els ajuntaments de la Franja a iniciar els expedients de canvi de nom dels seus municipis per a oficialitzar exclusivament les seves formes catalanes. En cas que el govern aragonès no els ho autoritzi, els animem a estudiar la judicialització de la matèria, car cap legislació impedeix que els topònims oficials franjolins puguin ser exclusivament en català, i la que podria suggerir-ho segons la interpretació que se’n fes (la Llei de Llengües del 2013) entraria en contradicció amb la Llei d’Administració Local de l’Aragó de 1999.
L’Ajuntament de «Cabacés» (en català, Cabassers) encara usa com a denominació oficial del municipi la forma castellana «Cabacés», imposada pel franquisme el 1939. El 1933 la Generalitat de Catalunya oficialitzà la llista de noms dels municipis de Catalunya normalitzats per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’acord amb la normativa de l’idioma. El 1939, amb el triomf de l’exèrcit sublevat i la implantació de la dictadura, la repressió franquista contra la llengua catalana provocà la deturpació des topònims, tornant a ser usats com a oficials les formes anteriors a la regularització republicana de 1933. La base per a retornar a les formes oficials anteriors a 1933 fou una llei signada per Franco el 13 de novembre de 1938, que derogava il·legítimament l’Estatut de Catalunya i tota la legislació de la Generalitat republicana.
L’article 2 de la Llei 8/1991, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, diu que les administracions han de respectar al seu ús lingüístic la normativa establerta per l’IEC. Així mateix, l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, diu que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC. Finalment, l’article 3.6 de la Ley 20/2022 de memoria democrática considera la llengua i la cultura catalanes víctimes del franquisme; l’article 4.4 de la mateixa llei reconeix la política de persecució i repressió contra la llengua i la cultura catalanes exercides per la dictadura (i això inclou la castellanització dels topònims); i per últim, l’article 30 de la mateixa llei de memòria democràtica atorga el dret de reconeixement i reparació integral a les víctimes de la dictadura franquista, i la llengua catalana té aquest reconeixement.
L’Ajuntament de «Cabacés» usa, doncs, una denominació oficial pel seu municipi no només il·legal per contravenir la legislació lingüística de Catalunya, sinó també imposada per la dictadura franquista i, per tant, contrària també al que disposa la legislació de memòria democràtica estatal.
És necessari, doncs, que les altres administracions, conscients d’aquesta circumstància, no cedeixin a l’ús imposat per aquest ajuntament d’un topònim escrit com dictà la repressió de la dictadura franquista. El compromís democràtic de les administracions ha de ser insubornable i no es pot cedir a la imposició d’un ajuntament que manté il·legalment i il·legítima, com si fos oficial, un topònim que no compleix la legislació vigent i que per tant no pot ser-ho. Perquè si bé regularitzar aquesta situació és responsabilitat d’aquell ajuntament, les altres administracions no tenen per què cedir al seu caprici i usar un topònim il·legal, com imposa un govern local que actua fora del Dret. Tot això va molt més enllà de l’autonomia municipal; ni un ajuntament no pot determinar com s’escriu un topònim usurpant atribucions a l’IEC (competència reconeguda per llei exclusivament a la màxima institució científica de Catalunya), ni cap altra administració no ha d’acceptar una imposició franquista en nom d’aquesta suposada autonomia local que, en aquest cas, és obvi que no existeix per a l’afer reclamat.
Per això hem demanat al Consell Comarcal del Priorat que s’abstingui d’usar el topònim castellà i imposat pel franquisme «Cabacés» i que utilitzi en tota la seva documentació la forma legal i democràtica d’aquest topònim, «Cabassers», en compliment del que disposen les lleis vigents.
Algú ha de ser el primer a plantar-se davant la imposició d’aquests ajuntaments recalcitrants, i creiem que les administracions comarcals són les més adequades per a dir prou. Si la mesura de legalitat és atesa, com esperem que ho sigui, repetirem la sol·licitud davant dels Consell Comarcals dels quals formen part els altres municipis afectats per aquesta irregularitat.
Hem adreçat una carta al President de la Generalitat i a tots els membres del Consell Executiu oferint la nostra col·laboració per a resoldre el greuge de la toponímia oficial no normativa. Hem sol·licitat una reunió amb les conselleries de Presidència i Política Lingüística, així com amb el mateix President de la Generalitat de Catalunya, per posar a la seva disposició la nostra experiència i plantejar una solució al problema.
Aquest és el text de la carta que hem adreçat al Govern:
Molt Honorable President i Honorables Consellers,
La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, estableix a l’article 18.1 que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per contra existeixen uns topònims anomenats «oficials no normatius»; és a dir, noms de lloc que no compleixen la Llei de Política Lingüística però que són tinguts per oficials.
Aquesta situació afecta nou ajuntaments: Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp, Torrelavit i Forallac. L’Institut d’Estudis Catalans fixa els seus topònims com Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Lledó d’Empordà, Maçanes, Navars, Rialb, Terrassola i Lavit i Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Quatre d’aquests noms de lloc (Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp) són encara oficials amb les deturpacions que els imposà el franquisme com a part del seu sistema repressiu, efecte reconegut per la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica.
En un estat de dret la Llei s’ha de complir i l’Administració ha de ser la primera a fer-ho, per donar exemple. Us demanem que feu valdre els principis constitucionalment reconeguts d’igualtat davant la Llei i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, i que feu complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia als ajuntaments que s’hi resisteixen. No és acceptable que mentre 938 dels 947 municipis catalans compleixen la norma nou no ho facin ni ho vulguin fer.
Restem a la vostra disposició per col·laborar a resoldre aquesta situació injusta, que coneixem en profunditat, i ens agradaria poder coordinar una reunió amb la Conselleria de Presidència, la de Política Lingüística i amb el mateix President de la Generalitat de Catalunya per plantejar una solució a aquest greuge.
El 12 d’agost de 2024 la fins llavors Secretaria de Política Lingüística es va convertir en la Conselleria de Política Lingüística. Entre les seves competències hi ha la implementació de la política lingüística que estableix el Govern, la coordinació de les accions i mesures dels diversos departaments i garantir l´ús del català a les institucions. És, doncs, la Conselleria encarregada d’eliminar l’antijurídica toponímia «oficial no normativa» que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística. Aquest article estableix que els topònims són oficials únicament en català i amb la seva forma normativa, per tant aquesta toponímia «oficial no normativa» és un oxímoron condemnat a desaparèixer, ja que els topònims no normatius no són oficials.
Per eliminar aquesta rèmora cal modificar una llei, un decret legislatiu i dos decrets, tot respectant el que estableix la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local:
·LLEI 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística. ·DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. ·DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya. ·DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia
En aquest article expliquem amb detall la reforma legislativa necessària perquè sigui la Generalitat qui faci les correccions d’ofici i no calgui acudir a la via del contenciós administratiu:
Atès que entre les competències de la Conselleria de Política Lingüística hi ha la de coordinar les accions i mesures dels diversos departaments per a implementar la política lingüística del govern (la definida a la Llei 1/1998) correspon a aquesta Conselleria coordinar-se amb la de la Presidència, de qui depèn la Direcció General d’Administració Local, per a implementar la reforma legislativa necessària que garanteixi el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’administració local catalana.
Ens posem a la plena disposició del Conseller de Política Lingüística per col·laborar en la resolució d’aquest problema que fa massa anys que dura. Les administracions, totes, han de complir les lleis, com tothom. Forçar els ciutadans a usar topònims escrits arbitràriament és una vulneració dels drets lingüístics i també dels drets fonamentals, en tant que constitueix una humiliació i un tracte degradant. Tan degradant és que el franquisme usà les deturpacions toponímiques com a instrument de repressió per a menystenir l’idioma i humiliar els parlants. Cal fer acabar aquesta injustícia i ha arribat l’hora de fer-ho.
a) La defensa de deturpacions és una qüestió d’ideologia o de fe, no de raó. No es basa en l’evidència, i per tant un defensor de deturpacions no serà convençut mai de res diferent del que creu, perquè el seu posicionament no és racional.
b) Defensar deturpacions és fora dels límits del debat. Negar evidències etimològiques i qüestionar l’aplicació de les normes ortogràfiques a determinats topònims és absurd. Debatre això equivaldria a debatre el resultat d’una suma.
c) El debat oferiria falsa legitimitat als defensors de deturpacions. Un debat dona la imatge de l’existència de dos punts de vista legítims. Debatre amb defensors de deturpacions suggereix que el seu punt de vista pot ser igual de legítim que el científic, i no ho és.
d) Dona als defensors de deturpacions el ressò que cerquen. La raó de la correcta toponímia no necessita cap debat, perquè es basa en evidències etimològiques i en les normes d’ortografia, que són una convenció acceptada per la comunitat científica i la societat.
Per aquests motius no debatem mai amb defensors de deturpacions toponímiques, i per això mateix no hem intervingut mai, ni intervindrem, en cap acte públic o privat on es discuteixin obvietats sobre toponímia. És una simple qüestió de legitimitat.
[05/08/2024]
Tots els drets reservats. Copyright 2021 - 2026 Cabassers.org
