L’Ajuntament de Tarragona ens ha comunicat que la Comissió del Nomenclàtor va acordar el 15 de maig de 2024, a sol·licitud nostra i en compliment de la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica, retirar el nom del passatge Soler Morey. Antonio Soler Morey fou president de la Diputació de Tarragona de 1962 a 1965 i l’impulsor del monument franquista que encara avui és al riu Ebre, a Tortosa. També va ser procurador a Corts franquistes de 1961 a 1965.
El 31 de març de 2023 vam demanar a l’Ajuntament de Tarragona que retirés el seu nom del vialer de la ciutat, i finalment el ple ho acordarà a la sessió d’aquest mes de juny.
El 23/01/2023 la Direcció General d’Administració Local (DGAL) responia una consulta nostra on demanàvem si l’Ajuntament de «Cabacés» els havia traslladat l’assumpte de la correcció del seu topònim oficial. A la resposta la DGAL ens deia que sí però que no hi pensava fer res, perquè
A la data de la present Resolució la Direcció General d’Administració Local no ha dut a terme cap actuació en relació amb la denominació del topònim de Cabacés. En aquest sentit, d’acord amb el que disposa el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, és competència dels ens locals aprovar el canvis de denominació i de rectificació del seu nom.
El 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un altre escrit nostre de 23/01/2023 (gairebé vuit mesos per a respondre) on demanàvem que s’elimines la inseguretat jurídica causada per la contradicció interna de les normes que regulen la toponímia oficial. La resposta insistia que «el Departament de la Presidència és especialment sensible en relació amb aquesta problemàtica però alhora és coneixedor de quin és el marc normatiu vigent, segons el qual correspon als ajuntaments adoptar els acords relatius al canvi de denominació dels municipis», i afegia:
Us informo que, una vegada constituïdes les noves corporacions locals resultants de les eleccions municipals, el Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa als efectes que procedeixin a la seva rectificació, en el benentès que correspondria finalment als ajuntaments afectats la seva aprovació.
Encara el mateix 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un escrit nostre de 10/01/2023, pel qual demanàvem que es declaressin nuls de ple dret els procediments il·legals que van portar a l’oficialització de deturpacions pels noms de diversos nuclis dels municipis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella. Tornaven a traspassar la responsabilitat als plens dels ajuntaments, i insistien en això:
El Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten denominacions oficials no normatives, ja siguin del municipi o de les seves entitats i nuclis de població, als efectes que procedeixin a la seva rectificació.
El 21/11/2023 vam preguntar a la DGAL si ja havia iniciat les actuacions que assegurava que duria a terme als seus escrits anteriors per a fer que els ajuntaments incomplidors corregissin la seva actitud, i el 30/11/2023 ens va respondre que
la Direcció General d’Administració Local no ha iniciat a data d’avui cap actuació adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa i que té previst dur-les a terme el primer trimestre de l’any 2024.
El dia 01/01/2024 vam demanar una reunió amb la Consellera de la Presidència, que va delegar la tasca al Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran. La reunió tingué lloc el 07/02/2024 i la posició expressada fou que enviarien requeriments als ajuntaments afectats instant-los a corregir els topònims, però insistiren que la responsabilitat última de fer-ho era dels ajuntaments, segons estableix la legislació bàstica de l’estat a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local. Després d’aquella reunió férem una proposta per a eliminar la inseguretat jurídica de la legislació toponímica catalana, sense que encara n’haguem rebut cap valoració (ni la rebrem).
Finalment, el 08/04/2024 vam tornar a preguntar si ja havien dut a terme les accions que anunciaren als escrits del 15/09/2023 i a la reunió del 07/02/2024, però el 17/04/2024 obtinguérem aquesta resposta:
La sol·licitud d’accés a la informació pública presentada no s’ha admès per ser un supòsit recollit com a causa de no admissió en l’article 64.1 del Decret 8/2021, de 9 de febrer, en remissió a l’article 53, en tant que la informació demanada no té la consideració d’informació pública als efectes de l’article 2.b) de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, atès que no se’n disposa de la informació sol·licitada.
Traduït del bell buroctratès significa que no havien fet res (ni pensaven fer-ho, ja que el 13/03/2024 Aragonès convocà les eleccions del 12/05/2024 al Parlament de Catalunya).
En una cosa sí que té raó el Govern: complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial és responsabilitat dels plens dels ajuntaments. I si no ho fan, és feina dels Jutjats fer-los complir la Llei. Tanmateix, és un fet que el Govern no ha fet cap pas per evitar que la solució hagi de ser judicial.
Aquests dies, i segons s’ha fet saber per Instagram, a la Vilella Alta l’Ajuntament desbrossa «els detrassos», és a dir, la part posterior de les cases de diversos carrers que limiten amb la part de fora del nucli urbà, i per tant que toquen a camps i camins. «Detràs» no apareix al diccionari de l’IEC (però sí a l’Alcover Moll) i és la manera com a molts pobles de la comarca del Priorat s’anomena allí on s’acaben les cases i comencen els camps. L’Alcover Moll recull aquesta accepció substantivada per a l’adverbi «detràs» i indica entre parèntesi que l’ús fou recollit a Falset: «Els detrassos: els afores del poble (Falset)». Cal fer notar, encara, que a Falset anomenen «defora» al terreny del terme municipal, especialment als camps de conreu, i «anar al defora» significa el que a altres pobles de la comarca es coneix com «anar al tros» (anar a feinejar al camp).
Els detrassos és, doncs, una referència geogràfica genèrica pròpia del Priorat, que fins i tot a Cornudella de Montsant s’ha convertit en hodònim oficialitzat al nomenclàtor municipal per a donar nom al carrer dels Detrassos. En una banda del carrer hi ha la part posterior de les cases i, a l’altra, hi comença un camp d’ametllers.
L’Ajuntament de Calvià ha eliminat el català com a llengua vehicular, després de derogar un reglament de normalització lingüística aprovat el 1988. L’efecte de la bilingüització (és a dir, de la minorització del català) s’ha fet notar de seguida a la toponímia, com era de preveure. De moment, el compte de Twitter de l’ens ja té aquest nom: «Ajuntament de Calvià – Ayuntamiento de Calviá». Han traduït el topònim i tot, simplement canviant-li l’accent obert per un de tancat.
A les Illes els municipis no tenen cap competència sobre la seva toponímia, i els canvis els ha d’aprovar el Govern amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears. Així, l’article 14.1 de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears (modificat per la Llei 1/2016, de 3 de febrer) diu que «Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana». Tanmateix l’Ajuntament de Calvià vulnera la norma i utilitza el topònim castellanitzat «Calviá» per dos motius: el primer per a provocar, i els segon perquè la normativa lingüística dels Països Catalans no té capítol coercitiu ni sancionador, la qual cosa promou que davant de les infraccions l’únic que es pugui fer sigui acudir al contenciós administratiu.
A Catalunya la situació és encara més greu, amb la infàmia de la «toponímia oficial no normativa», és a dir, la complaença feta a alguns ajuntaments perquè puguin mantenir contra la Llei de Política Lingüística, com a forma oficial dels noms dels seus municipis, disbarats ortogràfics, impossibles etimològics, noms en castellà i fins i tot imposicions franquistes. La legislació toponímica més avançada dels Països Catalans és la de les Illes, i tot i així els partits que governen Calvià (PP i VOX) ja la desafien.
Al País Valencià la denominació bilingüe està reconeguda per la seva legislació. La llista de topònims valencians expressats en català i castellà encara és llarga i tremendament ridícula: Alcoi / Alcoy, Alboraia / Alboraya, Alacant / Alicante, etc, i així fins a 33 municipis. El conflicte també està servit, amb astracanades com l’estrafolària (i inútil) consulta popular d’Alfarb, perquè la gent voti si se sent identificada amb la forma correcta del nom, Alfarb, o amb la falta «Alfarp». El resultat de la consulta no farà canviar el nom oficial, que és el correcte, Alfarb, perquè per a fer qualsevol canvi cal l’informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i aquesta ja va dictaminar que la forma correcta és Alfarb i no cap altra.
A Catalunya les dobles denominacions no són legals ni oficials, però n’hi ha de facto, a base de prevaricació i nul·litat de ple dret que cal portar als tribunals perquè es corregeixin: al municipi de la Torre de Cabdella el nom oficial és el correcte, però amb el trilerisme d’haver oficialitzat la deturpació «la Torre de Capdella» per al nom del nucli, per a complaure la cacicada local. Així, als mapes de l’ICGC hi apareixen dos topònims: la Torre de Cabdella (municipi) / la Torre de Capdella (nucli). A Josa i Tuixén hi passa quelcom similar: el nom del municipi, compost, és correcte, Josa i Tuixén. Però també amb trilerisme i prevaricació s’oficialitzà «Tuixent» per al nucli, i es troba així als mapes i a la senyalització de les carreteres. El cas de Cabassers és un dels més vergonyosos. El nom oficial encara és el castellà, Cabacés, imposat pel franquisme el 1939. La Generalitat, alguna vegada, n’ha usat una versió bilingüe: Cabacés/Cabassers. El seu ajuntament, el 18 de març de 2024, va votar en contra de complir la Llei de Política Lingüística i no va voler iniciar els tràmits per a oficialitzar el nom català. De nou -i més enllà del probable delicte de prevaricació comès pels regidors que van rebutjar acatar la llei- cal recórrer al contenciós administratiu perquè la Llei de Política Lingüística no sanciona els infractors.
El que ha fet l’Ajuntament de Calvià obre la porta a moltes més vulneracions a les Illes. Qualsevol ajuntament, si al de Calvià no se’l sanciona, pot començar a usar oficiosament dobles denominacions toponímiques. A Catalunya podem acabar veient el mateix; si el Govern tolera que «Cabacés» tingui el nom oficial en castellà i aquí no passa res, no hi ha cap motiu perquè qualsevol dia la Paeria de Lleida decideixi que és adequat anomenar-se, també, Ayuntamiento de Lérida, com ha fet Calvià a finals de març de 2024 i com fa «Cabacés» des de 1939.
El Consejo de Ministros ha aprobado un acuerdo por el que autoriza al Ayuntamiento de Alfarb (Valencia) una consulta popular sobre si los vecinos del municipio se sienten más identificados con el nombre Alfarb o Alfarp.
La Ley Reguladora de las Bases del Régimen Local, en su artículo 71, reconoce el derecho de los vecinos a pedir una consulta popular siempre que cuente con la autorización del Gobierno.
Las limitaciones que establece la mencionada ley para estas consultas populares son las siguientes: que se trate de un asunto de competencia propia municipal; que la cuestión que se discute tenga carácter local; que sea de especial relevancia para los vecinos; y que se trate de materias ajenas a las haciendas locales.
El Gobierno autoriza la consulta popular, con los informes favorables de la Dirección General de Régimen Jurídico Autonómico y Local del Ministerio de Política Territorial y Memoria Democrática, Delegación del Gobierno en la Comunitat Valenciana y Comunitat Valenciana, al reunir los requisitos exigidos por la Ley.
El decret especifica que «el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la sessió del 28 d’abril de 2023, va adoptar l’acord de considerar que el nom més adequat del topònim del municipi és Alfarb». I és que el dictamen de l’AVL és preceptiu per a poder dur a terme un canvi de denominació oficial de qualsevol municipi valencià, procediment que regula el DECRET 69/2017, de 2 de juny, del Consell, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana. L’article 3.1 atribueix a l’AVL «la competència per a fixar les formes lingüísticament correctes de la toponímia valenciana». L’article 11.2 a) del mateix Decret fa preceptiu un informe de l’AVL per a procedir amb qualsevol canvi de denominació. Per tant, si l’AVL es planta l’Ajuntament d’Alfarb no podrà oficialitzar la deturpació «Alfarp», i si la Generalitat Valenciana ho fa amb els informes en contra de l’AVL seria una resolució nul·la de ple Dret, en ser contrària a Dret, i fins i tot procediria interposar una querella pel delicte de prevaricació administrativa contra les autoritats que ho haguessin autoritzat (no seria el primer cas de prevaricació a cara descoberta: a Catalunya, el 2004 i el 2015, la Generalitat va oficialitzar contra Dret i ignorant els informes de l’Institut d’Estudis Catalans els topònims deturpats Tuixent, Capdella, la Torre de Capdella, Aguiró i Obeix).
Per què, doncs el Consell de Ministres ha autoritzat una consulta popular perquè els veïns es pronunciïn sobre l’ortografia d’un topònim? Per l’article 71 de la Llei de Bases de Règim Local, que diu que els alcaldes poden sotmetre a consulta popular assumptes de competència municipal i de caràcter local que siguin d’especial rellevància per als interessos dels veïns, conforme amb la legislació de l’Estat o la Comunitat Autònoma si aquesta té competència estatutària per a celebrar consultes. El País Valencià té aquesta competència estatutària (art. 28. de de l’estatut de la «Comunitat Valenciana»), però el Consell de Ministres l’autoritza en base a la legislació estatal perquè la Generalitat Valenciana no ha desenvolupat legislació pròpia en matèria de consultes populars i, a més, ha fet un informe favorable perquè es dugui a terme segons l’art. 71 de la Llei de Bases de Règim Local. El que no diu enlloc aquest article és que la consulta sigui vinculant (i de fet aquestes consultes no ho són, com determina la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, FJ 69). El govern valencià ha autoritzat aquesta consulta, com recull l’acord del Consell de Ministres, tot i saber que no portarà enlloc, perquè segons la legislació toponímica valenciana un topònim no es pot canviar si no l’informa favorablement l’AVL. De fet la pròpia autorització del Consell de Ministres ja diu que la consulta és «sobre si los vecinos del municipio se sienten más identificados con el nombre Alfarb o Alfarp», no sobre si s’ha d’oficialitzar la forma Alfarp, cosa que és impossible, ja que l’AVL va informar favorablement el 2023 la forma Alfarb, actualment oficial.
Ens trobem, doncs, davant d’una acció populista i no efectiva. Si aquesta consulta fos vinculant (que no ho és, recordem-ho) per a decidir l’oficialització d’una grafia toponímica errònia tampoc no s’hauria convocat, ja que la competència de fixar les formes dels topònims al País Valencià és de l’AVL i no dels ajuntaments, i això permetria contestar als tribunals l’acord del Consell de Ministres (si bé l’argument jurídic del govern espanyol seria, arribat aquest cas, considerar l’assumpte com un canvi de denominació, sense tenir en compte si és o no una matèria lingüística, cosa que no dubtaria l’estat a admetre si es tractés de votar si Burgos s’escriu així o Vurgos). Però com que Alfarb és un topònim valencià l’estat permet la consulta sobre l’ortografia del nom (disfressada d’identificació ciutadana), cosa que atempta directament contra la dignitat lingüística dels valencianoparlants i qüestiona sense fonaments el rigor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tanmateix, l’estat, amb la mateixa llei que usa per autoritzar la ridiculesa absurda de preguntar si hom se sent més identificat amb un topònim ben escrit (Alfarb) o el mateix amb una falta (Alfarp), no permetria mai que ningú votés si Madrid o Madrit, o si Valladolid o Valladoliz. A l’Espanya castellana a qui proposés escriure malament un topònim se’l tractaria d’analfabet i d’ignorant (amb raó), i si cap càrrec públic impulsés aquestes xarlotades per a fer malbé un topònim castellà se l’inhabilitaria sense miraments (encara amb més raó). Als Països Catalans, en canvi, hi ha ajuntaments endarrerits que consideren «tradicional» escriure topònims com si la llengua no tingués normes i com si la gent fos analfabeta, i es neguen a corregir les deturpacions que encara s’arrosseguen com a llufes penjades a l’esquena.
Es pot convocar una consulta a Catalunya perquè els ciutadans decideixin l’ortografia d’un topònim? La resposta és clara: no. Es podria convocar per a preguntar-los si se senten identificats amb l’escriptura correcta del topònim o amb una versió plena de faltes ortogràfiques? La resposta també és clara: sí. L’article 122 de l’Estatut confereix a la Generalitat la competència sobre la convocatòria de consultes populars. Contràriament al que passa al País Valencià, Catalunya sí que ha desenvolupat legislació pròpia per a regular aquestes consultes, i això es fa per la LLEI 4/2010, del 17 de març, de consultes populars per via de referèndum. L’art. 1.1 d’aquesta llei diu que els ajuntaments només poden convocar consultes sobre el seu àmbit competencial. L’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, atorga les competències de fixació gràfica dels topònims a l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, determinar com s’escriu un topònim no és competència d’un ajuntament, i a Catalunya una consulta que preguntés a la població d’un lloc determinat quina vol que sigui l’ortografia del topònim que designa aquest lloc no podria ser legalment convocada. Podeu aprofundir en els fonaments de Dret que ho fan impossible en aquest article. En canvi una consulta com la d’Alfarb, on es preguntés a la població sobre si se sent identificada amb Cabacés o Cabassers, amb Figaró o el Figueró, amb Lladó o Lledó, sí que es podria convocar. No tindria cap efecte legal, perquè no seria el pretext per a poder oficialitzar cap topònim deturpat, però sí que tindria efectes polítics: la deslegitimació de la llengua (mitjançant la toponímia) en qualsevol municipi on els veïns votessin majoritàriament que se senten identificats amb topònims escrits sense seguir les normes de l’idioma o castellanitzats. Aquest és, en últim terme, l’objectiu que es persegueix amb la consulta d’Alfarb, i no es pot descartar de cap manera que no acabi passant a Catalunya.
Faltava, fins avui, fer una aproximació a la polèmica que la dècada de 1980 va aixecar l’escriptura del nom de Cabassers des d’una vessant sociològica i política. Unes entrevistes que vaig fer als membres del consell de redacció de la revista El Sitjar el 1998 m’estalviaran gran part de la feina, ja que els seus protagonistes narren a la perfecció què significa Cabacés i què significa Cabassers.
El Sitjar es va publicar de 1983 a 1986, justament els anys en què la polèmica per l’escriptura del nom va ser més crua. El director de la revista, l’Agustí Masip, ja va exposar les raons per a la grafia Cabassers en un article publicat al número 4 (juliol-agost de 1983), poc després que la Generalitat oficialitzés provisionalment aquesta grafia normativa el febrer del mateix any. Dos anys després, al número 18 (primavera de 1985) va tornar a escriure un altre article que narrava l’assemblea caòtica feta al bar el febrer d’aquell mateix any, on es votà a mà alçada quina ortografia havia de tenir el topònim. Després d’aquella votació l’Ajuntament sol·licità a la Generalitat que la grafia imposada pel franquisme el 1939 continués essent oficial, cosa que aquesta concedí vergonyosament el 1989, i d’allí ve que encara sigui tinguda per oficial una forma il·legal del topònim:
L’edicte al BOPT 64, de 16/03/1985, p. 15, que iniciava el procediment per a mantenir la grafia franquista com a oficial
Tota la qüestió es pot resumir amb una frase del director d’El Sitjar recollida a l’entrevista que li vaig fer el 14 de juliol de 1998 :
El nom de Cabassers i el nom de Cabacés representen dues ideologies de veure el poble.
Ni més ni menys.
Ressalto alguns fragments de l’entrevista a l’Agustí Masip que evidencien el conflicte ideològic entorn la toponímia que es visqué la dècada de 1980, quan es mantingué la imposició franquista de la grafia Cabacés:
Nosaltres també tenim molt clar que el fet de parlar en català també vol dir normalitzar el català, i normalitzar el català vol dir normalitzar els noms catalans. I bé, és evident… això, això és el mateix que català i valencià. És el mateix idioma, home. A veure, políticament pots discutir el que vulguis, però filològicament no es pot discutir. I amb el nom de Cabassers jo penso que passa tres quarts del mateix. A veure, tu pots discutir si Cabassers va amb dues essas o erra essa, o amb ce i essa final? Ho pots discutir de manera política, de manera que m’agrada o no m’agrada, que em fa mal als ulls o no em fa mal als ulls, però el que no pots criticar és que, el que no pots mai és plantejar-te la incorrecció o la correció d’una cosa. És evidentíssim i està demostrat científicament, que Cabassers va amb erra essa final. Això és que ningú no ho pot dubtar, ningú que hi entengui una miqueta no ho pot dubtar, per tant aquest (“Cabacés”) ja queda desmarcat claríssimament. I l’únic dubte que hi podria haver, que jo accepto aquest dubte, entre les dues essas i la ce, puc acceptar el dubte, però no accepto mai l’absència de la erra essa final. Aleshores, a veure, si l’any 1932 uns senyors tan interessants com el senyor Josep Iglésies i companyia van reescriure el nom de Cabassers correctament amb dues essas i erra essa, el més normal és que nosaltres, un cop recuperem la llibertat i recuperem l’Estatut d’Autonomia, com en aquella època, doncs també recuperem el nom correcte i autèntic, que era aquest. I no em valen els arguments que la gent en aquells moments va utilitzar, de dir: “sempre ho he vist escrit així”. Clar, és una raó, diguem-ne, molt primària aquesta.
Si ens posem ja a analitzar això amb més profunditat, el nom de Cabassers i el nom de Cabacés representen dues ideologies de veure el poble. I és aquesta la realitat, la pura realitat és aquesta, i qui negui això està negant l’evidència. Aleshores és clar, estem parlant d’un poble conservador, d’un poble on res no es mou perquè en el moment en què es mogui la gent tremola, que seria la gent que reivindica el Cabacés amb ce i essa perquè tota la vida ho han vist així. Tota la seva vida, en tot cas. I els qui diuen no, no, Cabassers és un poble que s’ha de modernitzar, s’ha de posar al dia, ha de fer les coses tal com s’han de fer perquè aquest senyor que diu això fa cinquanta anys també llaurava amb la mula i ara llaura amb tractor. Doncs per què ha canviat aquí i, en canvi, no ha canviat amb el nom? Què vol dir això? Vol dir que darrere d’aquest nom hi ha una manera de veure la vida, i aquest és el tema. Aquí hi ha la problemàtica: no es tracta de Cabassers o Cabacés, sinó de què és el que representa això.
El pitjor del tema del nom és que, fixa’t-hi, s’ha portat sempre molt teledirigit. És a dir, a veure, des de l’alcaldia, passant per les escoles, hi ha hagut un bombardeig molt constant a la gent de peu, a la gent normal i corrent. Jo em penso que en principi, la gent normal i corrent, la gent de peu, hagués acceptat perfectament, sense cap mena de problema, la grafia de dues essas i erra essa, i més quan ho diu la Generalitat, i més quan ho diu l’Institut d’Estudis Catalans; doncs és una cosa normal i per tant ho acceptem. Però és clar, quan la cúpula dirigent, diguem-ne, i els seus braços executors, que en aquest cas diguem-ne que és l’escola, treballen en sentit contrari i fan una feina bruta bastant important en aquest sentit que, repeteixo, no és una feina bruta només en qüestió de noms, és ideològica, i aquest és el problema.
Nosaltres sempre hem partit de la llibertat de la gent de dir i pensar el que vulgui. El que passa és que nosaltres ens queixem, ens hem queixat sempre que no ens deixen a nosaltres la llibertat de dir i de fer el que vulguem, aquest és el problema. Si nosaltres sempre hem permès als altres que diguin i que pensin el que vulguin, però el que demanàvem és que els altres ens deixin pensar i dir el que nosaltres pensem. És aquesta la qüestió.
Jo tota la vida me’n recordaré de la reunió que va haver-hi allà baix al Cafè, en la qual, després de l’assemblea aquella, s’havia de decidir en referèndum el canvi del nom. I aleshores allí, en aquella assemblea, allò va ser una olla de grills, més que una assemblea, perquè en lloc de plantejar, per exemple, dos noms, se’n van plantejar tres o quatre, m’entens? Clar, vull dir que estem jugant amb avantatges aqui, no? Després, gent que teòricament s’hagués hagut de mullar més no es va mullar tant, pel que dèiem abans: «jo vinc aquí al poble un mes i no tinc ganes de complicar-me la vida i per tant, què volen els que manen? Això? Doncs endavant». No es van mullar massa i ja està. Jo suposo que va haver-hi una miqueta de tot, no? A veure, el que és molt clar és que els únics que cridaven eren els qui no tenien la raó, com sempre, que eren els qui volien “Cabacés” amb ce i amb essa final, que són els qui cridaven més. Els altres intentàvem aportar arguments. Dic intentàvem, perquè no ens escoltaven, evidentment.
Penso que la solució ha de venir de fora, si no, no en sortirem. I és qüestió de quatre voluntats només; el que passa és que són voluntats molt difícils de tombar perquè estan molt ofuscades.
El setembre de 2022 el mateix Agustí Masip va insistir amb el seu record d’aquella jornada, que ja havia expressat a l’entrevista de 1998:
Algú va dir que als anys vuitanta es va votar el nom de “Cabacés” i això no és del tot cert. Es va fer a mà alçada sense cap mena de control, esporàdicament i sense avisar a tota la població.
Andreu Ferré, en una entrevista feta el 5 d’abril de 1998, resumia així la situació a l’entorn del nom del poble:
Quan nosaltres vam editar la revista, la polèmica del nom de Cabassers ja venia de molts anys enrera. Ja hi havia hagut altra gent que havia manifestat la seva opinió, fins i tot que havien fet passos per catalanitzar el nom de Cabassers. Com a mínim, no catalanitzar el nom de Cabassers sinó escriure’l correctament, només. Ja no es tractava ni de catalanitzar-lo, perquè prou català ja ho és. Simplement escriure’l correctament i s’ha acabat la història. Però sembla ser que a uns sectors més conservadors del poble els hi agradava més la grafia castellana.
També en va parlar Jaume Escoda (entrevista del 21 de setembre de 1998):
I crítiques tenint raó, perquè jo sóc un que rebo correspondència i premsa de fora i sempre hi poso Cabassers, en ss, i no Cabacés. Però és clar, que tot es va respectar; els qui tenien més influència sempre van estar a favor d’escriure Cabacés. Hi havia quatre o cinc maneres d’escriure-ho, i cadascú va tirar per la manera que més li va semblar. I com que alguns tenien més influència que nosaltres, doncs tothom es va decantar per posar el nom com Cabacés, i no hi va haver manera que d’això. Nosaltres sí… però les crítiques eren perquè volien que ho escrivíssim de l’altra manera.
Ferran Miró (entrevista de 5 de desembre de 1998) va dir això al respecte:
Clar, perquè no és una raó que tu em diguis que jo he de dir “Cabacés” i hagi de dir “Cabacés”. Si hi ha uns arguments de molt més fons hem d’agafar-los, no els que es pugui dir en una reunió de poble perquè un et digui “ha de ser Cabacés perquè la meva dona m’ha dit que sigui Cabacés”. No senyor! Si aquí hi ha uns senyors historiadors, que hi ha una documentació i unes coses que van molt més enrere que diuen que aquesta documentació es diu així, això és així, no és aixà. Ara, que tu em diguis “no, no, jo sé de gent que em donarà suport, jo el que digui… si jo dic Cabacés, Cabacés”. No. Això també va ser una cosa que sí que es va entendre: va ser una jugada política com la major part de les coses per les eleccions. Això no es pot acordar en una reunió de poble, si és Cabassers o és Cabacés. Aquí hi ha una documentació, per tant el que val és la documentació, no el que diu la gent del poble. També podíem dir “doncs mira, posem-li Vallclara, eh, ja que es deia això posem-li això”. No ho sé.
El Sitjar va defensar la grafia correcta del topònim fins al darrer número que va editar, fins i tot després que l’Ajuntament demanés a la Generalitat mantenir la grafia franquista com a oficial, que és quan més calia defensar la grafia normativa. El 1985 va editar un calendari i un adhesiu commemoratius del vuitè centenari de la carta de població, que esdevingueren una reivindicació més del topònim correctament grafiat:
En canvi a la mateixa època l’Ajuntament editava materials per a promoure la grafia franquista quan, recordem-ho, encara era oficial la normativa (la franquista no es va reoficialitzar fins 1989):
Podeu trobar les entrevistes completes als membres d’El Sitjaraquí.
La dimensió ideològica de la manera d’escriure el nom del poble no va aparèixer la dècada de 1980, sinó el 1934, i es reflecteix als llibres d’actes de l’Ajuntament. A l’acta del ple del 29 d’abril de 1934 s’usà per primer cop la grafia normalitzada per la Generalitat el novembre de 1933, Cabassers, amb una majoria conservadora al consistori, governat per la Lliga Catalana amb 4 regdiors, i 2 regidors d’ERC a l’oposició. L’ajuntament sorgí de les eleccions municipals catalanes del 14 de gener de 1934, amb aquest resultat: Lliga Catalana 216 vots i 2 paperetes en blanc, 4 consellers municipals (Francesc Gibert Vall, Tomàs Amorós Algueró, Joan Llecha Bartolomé -alcalde- i Josep Queralt Vidal); ERC 208 vots i 2 consellers municipals (Joan Masip Masip i August Vilalta Carnasa). L’ús de la grafia normativa es manté a les actes, amb alguna aparició esporàdica de la forma Cabacés, fins als fets d’octubre de 1934. El 7 d’octubre hi ha tres actes que relaten la presa de l’alcaldia pel Comitè Revolucionari i la constitució d’un nou consistori, integrat tot per membres d’ERC (Vicent Porqueres, Josep Carnasa, Ramon Ferré, August Vilalta, Josep Vilalta i Joan Masip); la proclamació de l’Estat Català dintre de la República Federal; i l’acord de fer un pregó perquè tots els veïns que tinguessin armes i municions les lliuressin. Després del fracàs de la proclamació de l’Estat Català el Comitè Revolucionari retornà el comandament de l’Ajuntament al consistori anterior, governat per la Lliga Catalana. La següent acta és del 14 d’octubre de 1934 i s’hi recull que l’alcalde (el de la Lliga) «califica molt durament els darres esdeveniments revolucionaris acabant per demanar es faci constar en acta la satisfaccó per la rapidesa amb què s’ha portat a cap el restabliment del principi d’autoritat al ensems que l’apoi incondicional al Govern». En aquesta acta encara s’hi usa la grafia Cabassers. A la següent, del 21/10/1934, també; però a partir de l’acta del 28/10/1934 es retorna a la grafia Cabacés, i continua així fins al final del llibre d’actes (podeu veure les actes citades aquí). Formaven el consistori, a partir del 14/10/1934, només els quatre regidors de la Lliga; els 2 d’ERC que hi havia abans dels fets d’octubre de 1934 eren a la presó, pendents d’un judici que se celebrà el 1935 i que els condemnà a penes de presó. No podem dir del cert què va passar a partir de l’última acta, del 2/09/1935, perquè el llibre que continua està desaparegut. El 2009 aquest llibre d’actes era a l’Ajuntament i jo mateix el vaig poder consultar. Ho prova un llibre dedicat a la història de la cooperativa de Cabassers, titulat «75 anys fent camí» escrit per mi i publicat el 2008 per la mateixa cooperativa (a les notes 46 a 49, pàg. 36, cito actes dels plens de 19/10/1936, 01/04/1938, 04/10/1938 i 12/11/1938). El llibre d’actes o s’ha extraviat o l’han robat, i tant una cosa com l’altra és molt greu que passi en un ajuntament. A les actes citades, al llibre que falta, s’hi tornava a usar la grafia Cabassers, perquè tornaren a l’Ajuntament els revolucionaris de 1934 pel Decret de la Conselleria de Seguretat Interior de l’11 d’octubre de 1936, que adaptava la composició dels ajuntaments a la del Consell de la Generalitat de Catalunya. Les emissions de moneda local de febrer de 1937 mostren que l’Ajuntament tornava a usar la grafia normativa:
No cal dir que a partir de l’1 de gener de 1939, amb l’ocupació franquista, tornà la grafia castellana. Per això a la forma «Cabacés» usada a partir de 1939 se la considera un topònim franquista, perquè aquella forma fou imposada per la dictadura quan la Generalitat havia oficialitzat el nom català el 1933. Per als fonaments d’aquesta consideració podeu veure aquest treball.
La situació actualment continua igual d’enquistada, herència de totes les tensions dels anys 30 i 80, i dels quaranta anys de dictadura franquista. La diferència és que qui imposa la grafia castellana avui en dia és un govern municipal d’una llista vinculada a ERC, «Independents per Cabacés – Acord Municipal», que governa l’Ajuntament de Cabassers des de 2019. És curiós veure com aquesta llista es comporta, amb el topònim, just al contrari de com es comportà ERC a Cabassers el 1934. S’ha de dir, però, que ERC no avala el que fa aquesta gent i que els ha reclamat en diverses ocasions -i els ho continua reclamant- que desisteixin d’aquesta actitud absurda. Els personatges que tenen darrere, però, els ho fan molt difícil, arribant a provocar el conflicte amb el partit. Els anys d’adoctrinament que assenyalava Agustí Masip a l’entrevista també han fet efecte, amb sectors joves de la població identificats amb la grafia Cabacés de manera acrítica i per costum, als quals s’ha transmès aquesta mania per haver vist el topònim mal escrit des de l’inici de la seva vida.
L’únic avantatge que presenta la situació actual és que ara la legislació és clara i des de Cabassers.org estem exigint insistentment des de 2021 que es compleixi. Si l’Ajuntament continua negant-se a complir-la els responsables dels fets s’arrisquen a ser inhabilitats per resolució judicial. Perquè acudir a la Fiscalia per nosaltres és la primera opció, abans que un contenciós-administratiu. És una vergonya nacional que el nom oficial de Cabassers encara sigui Cabacés.
Tot bascula al voltant d’un punt d’orgull, d’una cacicada, de la voluntat d’uns d’imposar a uns altres que escriguin el nom del poble segons la seva mania i no com determinen les normes de l’idioma. Al fons no hi ha hagut res més que maniobres populistes a partir de 1980 per a mantenir el poder (poder local ben migrat, tot sigui dit) mitjançant la construcció d’una identitat col·lectiva basada en una aberració ortogràfica imposada pel franquisme, i ara qui usa el populisme per a defensar aquest relat és la candidatura vinculada a ERC, amb els mateixos arguments de la vella política dels vuitanta; imposar un disbarat. A la vegada això fa de filtre: qui combrega amb la roda de molí no representa cap perill per a l’statu quo local, perquè si accepta aquesta corrupció en pot acceptar qualsevol altra sense protestar. Ja ho explicava Masip el 1998: «hi havia por, molta por a la gent d’El Sitjar perquè pensaven, i la gent que pensa és perillosa. És a dir, ‘vuit tios, aquests, ui, ui, ui, aquests faran una candidatura, al final, a la llarga. I per tant no s’han de potenciar, s’han de marcar, perquè si no ens fotran el lloc’ ”.
Alguns dels entrevistats el 1998 ja ho van deixar ben clar, i al fons de la qüestió encara hi ha el mateix pòsit:
I crítiques tenint raó … les crítiques eren perquè volien que ho escrivíssim de l’altra manera [Cabacés].
Jaume Escoda
No és una raó que tu em diguis que jo he de dir “Cabacés” i hagi de dir “Cabacés”; “ha de ser Cabacés perquè la meva dona m’ha dit que sigui Cabacés”.
Ferran Miró
Eels únics que cridaven eren els qui no tenien la raó, com sempre, que eren els qui volien “Cabacés”
Agusti Masip
Sembla ser que a uns sectors més conservadors del poble els hi agradava més la grafia castellana.
Andreu Ferré
Ja ho va dir l’Agustí Masip a l’entrevista del 14 de juliol de 1998: «la solució ha de venir de fora, si no, no en sortirem». I de fora vindrà, ja que si el Govern de la Generalitat no imposa el compliment de la Llei de Política Lingüística, el Govern de l’Estat imposarà el compliment de la de Memòria Democràtica. I tant l’una com l’altra fan retirar la grafia «Cabacés»; la primera per errònia i la segona per franquista. I si cap d’aquests actors no fa res, ho farà una sentència judicial d’un Jutjat Contenciós Administratiu, perquè no hi ha cap motiu pel qual l’Ajuntament de «Cabacés» no hagi de complir la Llei de Política Lingüística. Hauria de ser tot molt més senzill i l’Ajuntament hauria de corregir sol, perquè escriure correctament no és ni de dretes ni d’esquerres; és de persones instruïdes.
Tot el que s’ha escrit sobre la polèmica per l’escriputra del topònim Cabassers:
