La sessió del Ple del 9 de juliol de 1981 del llavors encara Ajuntament de «Torrelavid» aprovà per cinc vots a favor i quatre en contra aquest acord:
«No formular reparo ni objeción alguna al nombre de TERRASSOLA I LAVIT que, para este Municipio, figura en la propuesta del Parlament de Catalunya».
En canvi, la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada el 1983 al DOGC 303, d’11/02/1983, el municipi hi apareixia com «Torrelavit».
[11/11/2023]
En el cas de l’Ajuntament de Cabassers, un dels que actualment són més reaccionaris i recalcitrants a voler conservar la forma toponímica imposada pel franquisme (Cabacés) com si fos oficial, els llibres d’actes de l’ajuntament republicà demostren que el 1934 s’acceptà sense cap reticència la forma normativitzada per l’IEC del topònim, Cabassers. Així es pot veure que a l’acta del Ple del 29 d’abril de 1934 ja s’usà la forma normativa, Cabassers (Llibre d’actes de 30/04/1933 a 15/09/1935, fol. 22v).
Al cap de cinc mesos de la seva oficializació pel BOGC de 14/11/1933 l’Ajuntament ja feia anar la forma Cabassers amb tota normalitat. I no seria proscrita fins a l’ocupació franquista del municipi, el gener de 1939. A partir d’aquella data l’ajuntament feixista recuperà immediatament la forma castellana, Cabacés.
Aquest exemple il·lustra la repressió del franquisme sobre la toponímia catalana, a la vegada que mostra un cas estrany (idèntic als casos de Capmany, Lladó i Rialp) de pervivència d’aquesta imposició disfressada de tradició pel caciquisme local, que encara és considerada la forma oficial del topònim tot i que tota la legislació, tant lingüística com de memòria democràtica, obliga a fer-la desaparèixer.
[11/11/2023]
Les credencials dels regidors del primer consistori de Cabassers elegit democràticament després del franquisme, el 1979, tenen el topònim correctament escrit a màquina en català. L’Ajuntament recuperà en aquestes credencials la forma oficialitzada per la Generalitat republicana el 1933. Contrasta amb el tampó, en castellà, encara de l’ajuntament franquista i també amb el topònim en castellà:
Però al cap de poc més d’un any, l’octubre de 1980, hi va haver un gir radical i l’Ajuntament demanava que es mantingués el topònim en castellà, tal com l’havia imposat el franquisme des de 1939:
Com es pot explicar aquest canvi? Els detalls de tot això seran difícils d’aclarir, perquè els protagonistes d’aquesta història ja són tots morts, però aparentment sembla que l’ajuntament hagués estat sotmès a algun tipus de pressió perquè no oficialitzés el topònim català. És evident que si l’alcalde democràtic signà credencials on s’usava la forma catalana del topònim del municipi és perquè estava d’acord a recuperar-la. Qui pressionà els càrrecs electes per a fer-los mantenir una postura absolutament desfasada? A Terrassola i Lavit i al Figueró i Montmany també hi ha casos documentats de pressions perquè els consistoris no oficialitzessin les formes genuïnes catalanes dels seus topònims. A Cabassers, a la vista de l’evidència, segurament hi va passar el mateix.
És absurd i ridícul que 43 anys després d’aquells fets el municipi encara arrossegui la rèmora del nom franquista, sobretot perquè tota la legislació vigent actualment ho prohibeix. No és normal que aquelles cacicades fetes fa més de quaranta anys encara tinguin efectes.
Aquestes credencials de 1979 desmunten el relat dels qui afirmen, intentant defensar que «Cabacés» pugui ser la forma oficial del topònim, que «això sempre ha sigut així» (com si això fos un argument). No. No sempre ha sigut així. Ni de lluny. Ni ho pot continuar essent. Ja s’ha fet el ridícul durant massa anys.
[05/11/2023]
La Llei 1/1998, de Política Lingúística, diu a l’article 18.1 que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Tanmateix, hi ha 9 municipis que no compleixen la llei, i la seva denominació oficial és incorrecta. Això s’ha definit com «toponímia oficial no normativa«, un oxímoron per a explicar que són oficials incomplint la Llei de Política Lingüśitica.
El DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia obliga a usar la forma oficial dels topònims, però en el cas dels topònims oficials no normatius genera frau de llei, ja que obliga a usar uns topònims oficials que ho són il·legalment.
Els ajuntaments infractors es defensen dient que el DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, els empara. Diuen que només el Govern pot suggerir-los que rectifiquin els seus topònims il·legals i que ells no ho poden fer per sí sols. Els casos de Roda de Berà i de Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró desmenteixen aquesta pretensió. Tots dos municipis tenien denominacions oficials que no complien la Llei de Política Lingüística i tots dos les van corregir per la seva pròpia iniciativa, sense que el Govern els demanés res. Els ajuntaments tenen l’obligació de complir la llei.
Els mitjans de comunicació usen les formes oficials i incorrectes d’aquests topònims, perquè ningú no s’espera que en cap país civilitzat els noms de lloc puguin tenir faltes ortogràfiques a la seva forma oficial. En canvi grafies que consten com a exemples de faltes ortogràfiques al manual d’ortografia catalana de l’Institut d’Estudis Catalans són les formes oficials dels noms de diversos llocs. Les denominacions en qüestió són aquestes:
| Denominació oficial (i il·legal) | Denominació normativa |
| Cabacés | Cabassers |
| Capmany | Campmany |
| Figaró-Montmany | el Figueró i Montmany |
| Lladó | Lledó d’Empordà |
| Massanes | Maçanes |
| Navàs | Navars |
| Rialp | Rialb |
| Torrelavit | Terrassola i Lavit |
| Forallac | Vulpellac, Fonteta i Peratallada |
Fem una crida a la defensa dels drets lingüístics i demanem als mitjans de comunicació que utilitzin les denominacions normatives d’aquests municipis en lloc de les oficials, imposades contra llei i contra ciència. No contribuïu al desprestigi de la llengua catalana. Continuar usant les formes incorrectes dels noms d’aquests llocs és continuar acostumant a la població a veure’ls escrits com si l’idioma no tingués normes, de manera arbitrària, ridícula i humiliant.
[14/10/2023]
El novembre de 2022, essent ja coneixedor el Govern dels perjudicis que causa el decret que regula els canvis de denominació dels municipis (el Decret 139/2007), el va modificar amb el Decret 344/2022. Però la modificació només va afectar a la part que regula els símbols locals (escuts, emblemes i banderes). Els articles dedicats a la modificació de denominacions oficials dels municipis que causen inseguretat jurídica per contradir la Llei 1/1998, de Política Lingüística, no van ser corregits. I el Govern no pot al·legar ignorància, perquè els seus propis funcionaris i representants reconegueren públicament el setembre de 2022 a Cabassers la inseguretat jurídica del decret modificat al cap de dos mesos.
En lloc de modificar el Decret 139/2007 per a fer-lo coherent amb la resta de l’ordenament jurídic, amb la finalitat de generar un marc normatiu estable, predictible, integrat, clar i de certesa, el Govern ens va comunciar, el setembre d’enguany, que iniciaria «una campanya adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa als efectes que procedeixin a la seva rectificació, en el benentès que correspondria finalment als ajuntaments afectats la seva aprovació”. Això ho va fer després d’haver-li demostrat les incoherències d’aquell Decret 139/2007 i d’haver-li demanat que les corregís el gener de 2023. La comunicació que parlava de la «campanya» adreçada als municipis infractors era la resposta a aquella sol·licitud del gener, obtinguda vuit mesos després d’haver demanat formalment que corregissin els errors normatius i només gràcies a la intervenció del Síndic de Greuges, a qui vam denunciar el silenci del Govern.
La resposta del Govern ens ve a dir que no farà res definitiu, perquè amb el marc legal actual i les seves incoherències, l’únic que pot passar és que els ajuntaments infractors ignorin la campanya. I com que aquests ajuntaments han tingut tantes contemplacions de fa tants anys, amb polítics massa habituats a no fer cas de la Llei, simplement perquè tots els governs que hi ha hagut fins ara els han tolerat la cacicdada, tindran la temptació de no voler corregir res, perquè el Decret mal fet, en teoria, els ho permet. A la pràctica, però, els aboca a la prevaricació. Per això el Govern ni corregirà el Decret 139/2007 ni activarà el mecanisme que conté i que li permet suggerir als ajuntaments que no compleixen la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial que ho facin, sense conseqüències, en teoria, si no ho fan. Diem que sense conseqüències «en teoria», perquè a la pràctica, si activen aquest mecanisme i els ajuntaments continuen incomplint la Llei de Política Lingüística, per molt que el Govern resti immòbil qui portarà els responsables de l’incompliment a la Justícia serem nosaltres. Per això no dubtem que el Govern no farà absolutament res que pugui acabar als jutjats, i que per tant cap acció de les que pugui emprendre no serà efectiva, perquè no aconseguirà corregir les denominacions oficials il·legals de municipis i nuclis.
Que el Govern solucionés les incoherències internes de la norma que provoca el Decret 139/2007 segurament tampoc no estalviaria la intervenció judicial. Com hem dit, aquests ajuntaments estan tan acostumats a incomplir la legislació lingüística en matèria de toponímia que és probable que no acatin la norma, com ja passa a la Torre de Cabdella i a Josa i Tuixén, on es neguen a usar aquestes denominacions, oficials i normatives, per als seus ajuntaments i municipis, i insisteixen a contravenir la legislació i fer anar les formes deturpades la Torre de Capdella i Josa i Tuixent. Hi hagué també, al seu dia, connivència de la Generalitat, que els permeté oficialitzar deturpacions per als noms de diversos nuclis, però no per als dels municipis (cal recordar que nucli i municipi no són el mateix: el nucli és l’agrupació d’edificis, i el municipi el terme municipal, que pot incloure més d’un nucli).
És lamentable que calgui portar ajuntaments als jutjats per aconseguir que escriguin bé el seu propi nom i que respectin els drets lingüístics dels ciutadans. És lamentable que siguin incapaços de respectar la llengua, desprestigiant-la imposant maneres ridícules d’escriure topònims. I és encara més lamentable que això passi per la inòpia d’uns polítics locals populistes, entestats a continuar enganyant a la població perquè la mentida porta vots, fent-li creure que la seva identitat es basa en una falta ortogràfica, en una falsa etimologia o en una imposició franquista. Polítics que volen vendre el disbarat insostenible com una tradició «de tota la vida».
I quan l’arbitrarietat xoca amb els drets, els drets s’han de defensar. Als jutjats del contenciós administratiu per obligar l’Administració a complir les seves pròpies normes, i a la Fiscalia per la prevaricació d’imposar aquesta arbitrarietat.
[12/10/2023]
El Salt de la Reina Mora és una sortida al precipici que cau des del castell de Siurana a la vall del riu del mateix nom, i apareix recollit al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Rep aquest nom perquè, segons una llegenda, la reina Abdel Assia (personatge llegendari, no històric) es llençà al buit amb el seu cavall en aquest punt per evitar caure presonera dels exèrcits cristians que prengueren la fortalesa de Siurana, al segle XII. Joan Amades recull així la llegenda a Les cent millors llegendes populars (1953, p. 79):
El salt de la reina mora
Un rei moro s’havia fet fort a l’inexpugnable castell de Siurana i no parava de fer guerra contra els cristians, que ja eren amos de tota la rodalia. La seva muller, anomenada Abdel Assia, era d’una bellesa sense parió, ornada amb totes les gràcies i tots els encants. En certa ocasió en què les forces mores estaven lluitant amb les del cristià Amat de Claramunt, senyor de Tarragona, la reina mora, que estava seguríssima que el seu castell era inexpugnable, donava un esplèndid banquet als seus cortesans i gent notable. La lluita era tan propera al castell, que des de la taula se sentia perfectament la fressa. En començar a trincar, una fletxa cristiana va caure enmig de la taula i produí un pànic terrible, puix que es van adonar que els cristians havien pres el castell. Tots van prendre les armes, però ja era tard, car els cristians ja eren al pati.
La reina fou prou llesta per a muntar al seu cavall. Enmig de la confusió va escapar-se i es dirigí cap a la timba, seguida dels soldats cristians, els quals, en veure que la reina els fugia, corregueren per prendre-la. La reina, veient-se perduda i que anava a caure presonera, encarà el cavall devers l’abisme i es llançà daltabaix. Fou tal l’embranzida presa per la bèstia en escometre l’abisme, que deixà marcada a la roca viva de la vora la seva potada, que encara avui la gent del país ensenya.
No hi ha cap dubte, doncs, de la genuïnitat del topònim sencer, «el Salt de la Reina Mora». Tanmateix, apareix retallat com a «Salt de la Reina» a l’agenda escolar 2023-2024 que ha editat el Parc Natural de la Serra de Montsant. Això contravé el que disposa el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, que a l’article 8.1 diu que les publicacions destinades a l’ensenyament han de fer constar els topònims de Catalunya en la forma oficial. I la forma oficial d’aquest topònim, ja ho hem vist abans, és «el Salt de la Reina Mora», no «el Salt de la Reina». Els editors no dubten a ignorar la disposició legal per a promoure un topònim mutilat, no oficial, que tampoc no aconsegueix amagar que la reina era mora, ja que l’explicació que el text d’acompanyament fa de la llegenda ho diu ben clar. En canvi, els mateixos editors segur que deuen remetre al mateix decret que contravenen per a justificar l’ús a la mateixa agenda de la forma deturpada «Cabacés» per a referir-se al municipi de Cabassers (també dintre del parc natural), sota el pretext que la forma castellana és l’oficial. Aquesta forma «Cabacés» fou imposada per la dictadura franquista per a substituir i amagar la grafia catalana del topònim, Cabassers. I aquesta imposició continua encara avui en dia, amb el seu ajuntament negant-se a eliminar la rèmora perquè «tota la vida ha sigut així» (tota la vida = de 1939 ençà). I tot fet amb la passivitat d’un Govern de la Generalitat que li permet la cacicada a l’ajuntament reaccionari i, pel que es veu, també tolera la mutilació de la Reina, que potser fa nosa que sigui Mora.
La paraula «moro» prové del llatí «mauri» i era el gentilici dels habitants de la província romana de Mauritània. A l’edat mitjana es conegué amb aquesta denominació els berebers i altres pobles procedents del Nord d’Àfrica. Amagar aquest adjectiu per a la reina que la llegenda diu que va saltar al buit a Siurana és fer malbé la toponímia, la tradició i les arrels andalusines de la nostra terra.
Que tot això passi en una agenda escolar per als més menuts ho fa encara més greu: fer malbé el topònim del Salt de la Reina Mora és fer malbé la tradició de la terra on es fan grans. I acostumar-los a veure la grafia «Cabacés» és inculcar-los una mania acientífica, simplement perquè un ajuntament reaccionari es nega a complir la Llei de Política Lingüística i imposa a la nació sencera una forma absurda d’escriure un topònim, heretada de la repressió franquista. Tot fet amb la passivitat del Govern de la Generalitat, incapaç de portar als tribunals els ajuntaments que, com el de Cabassers, desacaten la legislació lingüística del Parlament de Catalunya.
Tot plegat és un circ on diferents àmbits de l’Administració Pública incompleixen la seva pròpia legislació i ningú no hi posa ordre
[05/10/2023]