Solucions Geogràfiques SCCL ha preparat, en col·laboració amb Cabassers.org, un mapa de la toponímia municipal oficial no normativa de Catalunya. La col·lecció cartogràfica consta d’onze fitxes: una que situa sobre el mapa de Catalunya els termes dels municipis amb noms impropis, i deu fitxes més, una per cada municipi amb aquest problema.
A continuació hi trobareu les fitxes preparades per Solucions Geogràfiques SCCL, acompanyades d’un enllaç que ofereix més informació sobre cada cas, i on s’explica per què les grafies oficials no són normatives, i els arguments que justifiquen les grafies correctes:
A l’ajuntament de Caçà de la Selva no li va agradar mai aquesta denominació, i sempre preferí la forma “Cassà de la Selva”. Fins a la normativització de 1933 el nom oficial del municipi s’escrivia Cassá de la Selva”, i de 1933 a 1939, “Caçà de la Selva”, tot i que l’ajuntament mai no volgué usar la forma normativa del topònim, i feu constar la grafia “Cassà de la Selva” fins i tot als segells de sobretaxa postal per impost de guerra que emeté a partir del conflicte del 1936:
Joan Coromines, a l’Onomasticon Cataloniae, explica l’etimologia del nom a partir d’un nom propi romà, l’ètimon CATTIANUM. Tenint en compte que l’ortografia moderna del català reserva la grafia ss per al so fricatiu alveolar sord intervocàlic a les paraules que han arribat al nostre idioma mitjançant alguna llengua diferent del llatí, el topònim Caçà cal escriure’l amb ç, ja que el seu origen és llatí i en la seva transmissió no ha patit cap classe d’influència de cap altra llengua. L’Institut d’Estudis Catalans així ho va defensar, i va considerar sempre la forma “Cassà de la Selva” no normativa, fins que, sense renunciar a “Caçà”, acceptà també “Cassà”, contra el seu propi criteri i norma. Per això el topònim “Cassà de la Selva” no apareix com a no normatiu al Nomenclàtor, i ja a la primera llista de noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada al DOGC 303 d’11.02.1983, el nom del municipi hi apareixia amb la forma “Cassà”. En canvi, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 140, del 6 de juny d’aquell mateix any, encara feia anar la forma normativa, Caçà.
La raó de la decisió de l’IEC gairebé fa riure: els sistemes informàtics de la dècada de 1980 no incorporaven la ç, i això feia que el nom del lloc aparegués sota una forma malsonant: “Caca de la Selva”. Per aquest fet l’IEC decidí acceptar la grafia “Cassà”. És l’única excepció que l’Institut ha fet mai, acceptant una grafia que prèviament havia indicat com a no normativa i, per tant, inacceptable. Avui en dia, però, aquesta decisió ja no se sustenta per enlloc, ja que els sistemes informàtics moderns incorporent, tots, sense cap excepció, la ç, i l’IEC s’hauria de plantejar exigir el retorn de la grafia correcta, Caçà.
Gràcies al senyor Yves Gillain hem sabut que a Noruega, al municipi de Snåsa, a la regió de Trøndelag, hi ha un lloc anomenat Falset. Coincideix, el nom, amb el de la capital del Priorat. El nom de lloc noruec correspon a una granja que té només dos edificis i un dipòsit, a tocar del llac Snåsavatnet. Als mapes de kart.gulesider.no el lloc hi apareix amb el topònim significat, Falset.
Segons escriu Joan Coromines al seu monumental Onomasticon Cataloniae (vol. IV, p.. 188), Falset tindria un ètim germànic, diminutiu de Fals, pel nom germànic FALKS, que designa llocs caracteritzats per un castell o una torre. Segons el Sr. Gillain, ambdós topònims estan relacionats i comparteixen origen etimològic. El que és innegable és que a Noruega hi ha un topònim totalment coincident en forma amb el nom de la capital del Priorat, i si comparteixen forma, poden compartir ètim.
A Snåsa hi queden els darrers parlants del sami meridional, un idioma uràlic que ja només parlen 500 persones. El topònim del municipi deriva del nòrdic antic Snǫs, que significa “muntanya o roca destacable”.
La granja Falset, tal com apareix als mapes de gulesider.no.
El 27 de març de 2023 el batlle del municipi, Il·lim. Sr. Maurici Jiménez, ha anunciat la correcció del topònim i l’adopció de la forma normativa Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, a més de la regularització de l’escut municipal.
Amb anterioritat a 1933, el nom oficial d’aquest municipi era la traducció al castellà del topònim, Castillo de Aro. El BOGC 119, de 14.11.1933, establí la forma catalana com a oficial, Castell d’Aro, Acabada la guerra de 1936-1939 el franquisme imposà de nou la traducció castellana del nom, Castillo de Aro, com a oficial. Això va ser així fins que el 1983 la Generalitat restaurada tornà a oficialitzar el nom català, Castell d’Aro. Però el 1988 el nom oficial fou canviat pel de Castell-Platja d’Aro. Aquesta forma no respecta la convenció adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans, que significa la unió de nuclis amb la conjunció copulativa “i”, i no pas amb guionet (per exemple, com passa a Pedret i Marzà, Terrassola i Lavit, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, etc). Figaró-Montmany té, a banda de la falta ortogràfica al primer nom, el mateix problema de conjunció.
De totes maneres, el cas de Castell-Platja d’Aro sembla, a hores d’ara, el més proper a resoldre’s, ja que l’ajuntament d’aquest municipi fa anar la forma “Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró” a les seves pàgines web, com es veu aquí i aquí. Continua mantenint la forma Castell-Platja d’Aro a la documetació oficial (a les publicacions al DOGC), però la forma de facto, la que fa anar l’ajuntament a tot arreu, és aquesta:
No sembla que, quan iniciïn l’expedient de canvi de nom oficial del municipi, l’IEC tingui cap objecció a l’addició del nom del disseminat de S’Agaró a la denominació municipal.
Actualització 10/11/2023:
El 27 de març de 2023 el batlle del municipi, Il·lim. Sr. Maurici Jiménez, anuncia la correcció del topònim i l’adopció de la forma normativa Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, a més de la regularització de l’escut municipal. Més informació.
El 04 d’abril de 2023 el Butlletí Oficial de la Província de Girona núm. 66 pulica l’Edicte Proposta de modificació del nom del municipi i proposta d’adopció d’escut municipal. Més informació.
El 10 de novembre de 2023 el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 9038 publica la RESOLUCIÓ PRE/3758/2023, de 7 de novembre, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Castell-Platja d’Aro, que passa a denominar-se Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró. Més informació.
Fins el 1933, el topònim oficial d’aquest municipi fou Torrelavid. A partir de la normativizació toponímia d’aquell any, el BOGC 119, de 14 de novembre de 1933, oficialitzava el nom del municipi amb el dels dos nuclis que el conformen: Terrassola i Lavit. Amb el franquisme retornà a l’oficialitat la forma Torrelavid, fins que el 1983 la Generaltiat oficialitzà la forma Torrelavit. Joan Coromines escriu a l’Onomasticon Cataloniae que aqusta forma és inadmissible en català, creada a imitació de toponims castellans com Torrelagun i anàlegs. És la fusió, mal feta, dels noms dels dos nuclis que integren el municipi, Terrassola i Lavit. Coromines defensa que, en tot cas, d’haver volgut fer una fusió correcta, haurien d’haver creat la forma “Terralavit” (que tampoc no considera acceptable i cita, només, com a exemple contraposat a Torrelavit).
La forma Torre-Lavit va aparèixer el 1920, després de la fusió dels municipis de Terrassola i Lavit en un de sol. Ja hi hagueren intents d’unió, que no prosperaren, el 1853 i el 1867. Tanmateix, l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol registrava, com a oficial la forma “Torrelavid”, en una evident castellantizació de -vit per -vid (Llista de noms dels municipis de Catalunya, pàg. 29, i BOGC 119, pàg., 995). La documentació de la dècada de 1930 mostra que el canvi toponímic que oficialitzà la Generalitat el 1933 s’acceptà sense cap complicació al municipi, com mostra, per exemple, aquest document de subsidis a càrrec del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, de 9 de novembre de 1936 (imatge número 19):
El document anterior és molt interessant perquè mostra les dues formes del topònim, “Torre-Lavit” al tampó de l’alcaldia i “Terrassola i Lavit” a la data del document, també en tampó. Com en altres casos, la forma “Terrassola i Lavit” es veié truncada pel franquisme i el retorn que feu la dictadura a “Torrelavid”, amb la terminació -vit canviada el 1983 a la forma oficial. Justament per aquesta adaptació de la forma oficial feta el 1983, que l’apropa a la forma instaurada el 1920 de “Torre-Lavit”, no considerem que el topònim actualment oficial per a aquest municipi, Torrelavit, sigui d’imposició franquista. Ara bé, no s’ha d’oblidar que quan es parla d’arrelament d’una forma toponímica deturpada entre la població cal tenir sempre en compte l’efecte del franquisme en aquest arrelament, i cal tenir clar que qualsevol “tradició” en aquest sentit comença amb la imposició un altre cop, el 1939, de les formes deturpades vigents abans de 1933, com un instrument més de repressió contra la llengua catalana, per tal de desprestigiar l’obra normativitzadora de Fabra. El franquisme trencà la normalització de 1933, i fou un factor d’influcència decisiu en la pervivència de les formes deturpades actualment encara oficials, per herència directa de la imposició de 1939, sovint mal entesa com una “tradició”.
El 1981 l’ajuntament del municipi acceptà la proposta d’oficialització de la forma Terrassola i Lavit, però la pressió d’alguns veïns, com mostra la documentació conservada a l’arxiu del Departament de la Presidència, va fer que finalment el 1983 s’oficialitzés una catalanització de Torrelavid: Torrelavit.
Al municipi els noms dels dos nuclis, que es troben a tocar l’un de l’altre, es mantenen ben visibles gràcies als cartells que llueixen les dues esglésies de les antigues parròquies, Sant Marçal de Terrassola i Santa Maria de Lavit.
Segons el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya la documentació del segle XVI recull ja la forma Figueró per a aquest topònim. Afirma el mateix el Dr. Rabella, al seu llibre Topònims catalans: etimologia i pronúncia (pàg, 72), i el Diccionari català-valencià-Balear d’Alcover i Moll també recull la forma el Figueró. Oficialment, però, és vigent la deturpació Figaró-Montmany, doblement errònia per la falta ortogràfica del primer nom, i el nexe en forma de guió. Poc ha ajudat el fet que Joan Coromines, al seu monumental Onomasticon Cataloniae, usés la forma “Figaró”, apuntant però com a possibilitat més probable que l’origen del nom fos un derivat diminutiu de figuer/figuera, com dóna per fet Rabella al seu estudi citat abans. La Viquipèdia, tanmateix, sense citar fonts, assegura que el 1313 el lloc es troba documentat per primer cop com “Figer”, que el 1371 es documenta el “mas Figueró” i que el 1557 hi ha referències al “vicionatus del Figueró” (Garcia-Pey cita les fonts al seu Inventari general…, vegeu més avall). Hem llegit, alguna vegada, que el nom deriva de “Rafel Figaró”. Garcia-Pey (vegeu més endavant) documenta el nom d’aquest personatge, batlle, com “Rafael Figero”. Si fos cert que l’origen és aquest cognom (que no ho és, ja que el cognom del batlle fa referència al lloc d’on és, convertit en patronímic), però encara que fos cert, un suposat cognom “Figaró”, convertit en antrotopònim, estaria subjecte a la legislació lingüística en matèria de toponímia, i per tant s’hauria de normativitzar segons les normes lingüístiques de l’IEC (com passa amb el barri barceloní de la Teixonera, que prové del cognom Taxonera). Així, sigui com sigui, la grafia correcta encara seria Figueró . La pàgina web de l’ajuntament d’aquest municipi recull les referències documentals dels segles XIV i XVI, i cita com a font una obra de J. Oliver en dos volums: Història de Figaró-Montmany; el primer publicat per l’ajuntament l’any 2000 i el segon consta com “en premsa” en el moment de consultar la web (04.08.2022).
L’Institut d’Estudis Catalans emeté un informe el 10 d’abril de 1979 sobre l’origen del topònim Figueró, que es pot consultar en PDF aquí, i del qual n’oferim la transcipció:
Sol·licitada l’opinió de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la recta escriptura del nom del Figueró, l’Institut encarregà a la seva Secció Filològica d’informar sobre la qüestió.
En la darrera sessió de la dita Secció Filològica fou formulada de la manera següent la resposta a la mencionada consulta:
a) El nom del Figueró, si consideràvem únicament la seva pronúncia actual, podria ésser escrit indistintament Figueró o Figaró; l’última forma de les quals és la que compareix en el Nomenclàtor oficial dels municipis de l’Estat espanyol, com a agregat del municipi de Montmany.
b) Atesa, però, la seva derivació de figuera -com s’esdevé amb altres topònim com Figuerar, Figueres, Figuerola, Figueroles, etc- és indubtable que la forma correcta ha d’ésser Figueró, que era la usada normalment, abans que la confusió de les a i les a àtones unificades en el català oriental en el so de la vocal anomenada neutra produís alguna vacil·lació en la seva grafia.
c) El nom del Figueró, com s’esdevé amb el de tantes poblacions catalanes -el Vendrell, l’Escala, la Canonja, la Pobla, la Gleva, les Franqueses, etc- va regularment acompanyat de l’article: el Figueró.
d) L’Institut d’Estudis Catalans recomana, doncs, que sigui definitivament adoptada com a oficial la designació el Figueró, forma única usada, actualment, d’acord amb la tradició, pels lingüístes, els geògrafs i, amb ells, per tots els escriptors de la nostra terra.
Per altra banda, l’Inventari general d’onomàstica del Vallès Oriental, d’Enric Garcia-Pey i Pey, afegeix això (vol. 6, p. 140):
Figueró, el (Mont-F.).- població de Figaró-Montmany. Aquest és el nom oficial del municipi. Per raons històriques i científiques seria més correcte la forma “Figueró” ja que le canvi de “gue” per “ga” respon més aviat a una errònia representació gràfica de la vocal neutra catalana… Al Congost es trobaven les “illes” es feia de tot, inclosos arbres fruiters, com les figueres que donaren nom al lloc i mas Figero i després al poble… 11 febrer 1554. el batlle Rafael “Figero” de la parròquia de Vallcàquera (I in triennio elapso et nunc baiuli”) lectura pública d’una carta tramesa pel Vicegovernador General de Catalunya a la plaça “vulgariter dicta del Figero”. El lloc de “a Figero” s’esenta per primera vegada l’any 1313, quan hi viu la concubina del rector Comes de Monteugues (HFM, pp. 9. 17.18, 132, 205. ANC, Marquesat Blanes-Centelles, Capbreu de 1540; ACT, Notaria del segle XVI, “Liber curie termini de Montemagno”; ADB, Visites Pastorals, vol. 2). “el lloc de Figueró, documentat a principis del segle XIV (“a Figeró”)… La creació del veïnat del Figueró (EMV, pp. 9, 17).
El nom del municipi és compost, amb Montmany, del llatí Monte Magno (muntanya gran), La Llista dels noms dels Municipi de Catalunya, publicada el 1933 per la Secció Filològica de l’IEC, recull com a nom oficial del municipi Montmany de Puiggraciós, i així s’oficialitzà pel Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 119, de 14 de novembre de 1933. Tanmateix, l’adveniment de la guerra del 1936 faria aparèixer diverses denominacions a les emissions locals de segells de sobretaxa i moneda fraccionària del municipi:
Per un costat, els segells que emeté fan constar dues denominacions diferents: “Montmany Figaró” als d’impost municipal, i “Montmany del Figaró” als de sobretaxa postal per impost de guerra:
Segells d’impost municipal
Segells de sobretaxa postal per impost de guerra
Per altra banda, la moneda fraccionària que emeté l’ajuntament del municipi l’abril de 1937 també fa constar denominacions toponímiques diferents. La primera sèrie de bitllets diuen “Ajuntament de Montmany Figaró” al valor de 50 cèntims i “Ajuntament de Montmany «Figaró»” al valor d’una pesseta:
Per acabar-ho de complicar, encara porten un segell tampó on hi diu “Alcaldia Constitucional de Montmany i Vallcàrcara”.
Una segona emissió de moneda local, amb els valors de 25 i 50 cèntims, i una pesseta, denomina l’emissior com “Ajuntament de Montmany (Figaró)” i afegeix el lloc d’emissió. “Motmany, 1 Abril 1937”.
És curiós que cap de les emissions locals, ni de moneda ni de segells, no usin la que era llavors la denominació oficial del municipi, Montmany de Puiggraciós. No hem trobat que durant la guerra aquest nom patís cap modificació.
Durant el franquisme es va fer anar “Montmany-Figaró” com a nom oficial del municipi (per exemple, consta així al BOE 308 de 24.12.1964). El 1983, la Generalitat oficialitzà el nom de “Montmany” per al municipi, però el 1985 ja s’havia canviat per “Montmany-Figaró”, i el 1994 s’invertí l’ordre del compost, com a “Figaró-Montmany”. El 2004 l’ajuntament convocà una consulta on cridà la població a decidir si corregia o no la grafia oficial del topònim per la normativa que avala l’IEC, el Figueró i Montmany, però guanyà l’opció de mantenir la deturpada. Votar l’ortografia és, òbviament, un error descomunal; si s’accepta que la població pugui triar entre opcions correctes i incorrectes s’està obrit la porta, sota una disfressa de falsa democràcia, a una sèrie de possibilitats molt poc desitjables en molts camps. La ciència i la raó no estableixen res per votació, sinó per demostració o descart.
Aquest és el municipi, de tots els afectats per deturpacions i errors lingüístics o etimològics al nom oficial, el que ha patit més canvis de denominació, oficial o oficiosa, de 1933 ençà. I encara n’hi falta un altre, el que ha de fer vigent la forma normativa del seu nom: el Figueró i Montmany.
