La Llei de governs locals hauria de nàixer lliure de vicis toponímics

L’avantprojecte de llei de governs locals de Catalunya hauria d’integrar en un únic text totes les disposicions de govern local. Això inclou la normativa sobre canvis de denominació dels ens locals. Hi ha encara topònims oficials no normatius, que són il·legals en no complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Per tant, la seva inscripció al Registre dels ens locals és nul·la de ple dret, per l’art. 47 de la Llei 39/2015. El Decret 139/2007 pretén regular la correcció d’aquesta irregularitat, però ho fa malament: diu que el Govern pot proposar als ajuntaments amb topònims incorrectes que els corregeixin, però aquests poden desestimar la proposta. A la pràctica, el Decret 139/2007 permet vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, la qual cosa, evidentment, és impossible. La legislació actual fa que el Govern hagi de fer aquestes correccions, ja que el que estipula a Llei 1/1998 sobrepassa la competència dels ajuntaments. A banda, el Decret 133/2020 fa obligatori l’ús de la forma oficial dels topònims, incloent dels que són oficials il·legalment, la qual cosa genera frau de llei. La llei de governs locals hauria de nàixer ja lliure de tots aquests vicis. Per a aconseguir que sigui així, el Govern hauria de corregir d’ofici la toponímia oficial no normativa, cosa que pot fer sense tocar la legislació vigent, per la jerarquia normativa. D’aquesta manera, la llei de governs locals pot recollir el procediment de canvi de nom dels ens locals, sense haver d’incorporar a l’articulat mecanismes per a fer corregir formes toponímiques que no compleixen la Llei 1/1998. És a dir, si el Govern corregeix la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la llei de governs locals, simplifica la normativa que pot recollir aquella llei, que no caldrà que se centri a fer complir el que s’ha de complir de fa 24 anys. Per tant, la nova llei de governs locals, podrà establir un procediment de canvi de nom i prou, sense el llast de les correccions, si es deixa resolt abans de la seva redacció la irregularitat que suposa l’existència de topònims oficials no normatius que no compleixen la llei.

Els fonaments de dret d’aquestes consideracions es troben desenvolupats aquí.

Aquesta és la proposta que hem fet a la consulta pública de l’avantprojecte de llei de governs locals:

Regulació dels canvis de nom oficial d’ens locals (municipis, nuclis de població i disseminats).

El Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i els registres d’ens locals de Catalunya, regula el procediment pel qual els ajuntaments poden canviar el nom oficial de municipis i nuclis, però en cap cas no els dóna potestat per a determinar la grafia dels topònims, funció que queda exclusivament reservada a l’Institut d’Estudis Catalans segons l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Avui en dia existeixen nombroses denominacions oficials de municipis, nuclis de població i disseminats que no compleixen el que estableix l’article 18.1 de la Llei 1 /1998, i per aquest motiu estan assenyalades amb un asterisc al Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Se’ls considera “topònims oficials no normatius” i el Nomenclàtor en recull més de 100, però la seva existència és il·legal, en contravenir la ja referida llei i també l’art. 47 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, ja que la inscripció d’aquests topònims al Registre del sector públic local de Catalunya és nul·la de ple dret, en no estar sotmesa a l’ordenament jurídic vigent, perquè incompleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Hi ha un mecanisme previst al Decret 139/2007 per a mirar de resoldre això, però és insuficient, ineficaç i contradictori: els art. 5.1 i el 15 del preveuen que el Govern pot proposar una rectificació de nom d’un municipi o nucli al seu ajuntament, si aquest nom “no s’adiu amb la toponímia catalana o si hi ha incorreccions lingüístiques” (és a dir, si incompleix el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998), i el mecanisme dels arts. 6 i 15.2 permet que l’ajuntament interpel·lat desestimi la proposta per silenci administratiu o acord desfavorable. Això implicaria la facultat de vulnerar l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 per part dels ajuntaments, cosa que resulta impossible, com queda clar, per exemple, pel Decret 397/2004 i l’Acord GOV/72/2016, de denegació de canvi de nom oficial als municipis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella, justament perquè les grafies que proposaven contradeien l’art. 18 de la Llei 1/1998. És a dir, el procediment establert al Decret 139/2007 no té en compte el que disposa la Llei 1/1998, i en teoria permet vulnerar-la, ja que el Govern en “proposa” el compliment en lloc d’exigir-lo i actuar d’ofici fent les correccions, per tal que la Llei 1/1998 sigui respectada. Òbviament, en aquest aspecte el Decret 139/2007 genera una situació impossible.

Actualment, i pel principi de jerarquia normativa garantit per l’art. 9.3 de la Constitució, els articles del Decret 139/2007 que contradiuen el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 són nuls, i el Govern ha de rectificar d’ofici les formes que contravenen el que estipula la Llei, de manera que per a resoldre la irregularitat que suposa l’existència de topònims oficials contraris a la llei de Política Lingüística només cal que el Govern ho faci, en compliment de la legislació vigent i sense la intervenció dels ajuntaments afectats, ja que la Llei 1/1998 supera les competències i l’autonomia dels ens locals.

S’obren, doncs, dos escenaris reguladors possibles, en funció de si el Govern corregeix la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals o no:

a) En cas que el Govern negligís la correcció abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals:

Però per a major claredat, convindria refer la normativa de canvi de denominació dels municipis i nuclis de població, i integrar-la a la Llei de governs locals seria una manera de resoldre aquesta errada del Decret 139/2007. Cal tenir en compte que la determinació de la forma oficial dels topònims està regulada a l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i l’idioma dels topònims també. Els topònims, segons la llei, han de tenir la forma oficial catalana i d’acord a les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i els aranesos han de tenir la forma aranesa. Per tant la Llei de governs locals ha de garantir el compliment de la Llei 1/1998 en matèria de la toponímia oficial, i ha d’establir un mecanisme per tal que, com ja fa el Decret 139/2007, els municipis puguin canviar el seu nom oficial i el dels seus nuclis, entenent canvi pel que és, l’adopció d’una denominació diferent; per exemple, el cas de Santa Maria de Corcó, que canvià el seu nom oficial per l’Esquirol. Però per altra banda, i tenint en compte la situació d’il·legalitat en què es troba actualment part de la toponímia oficial de Catalunya, cal també que quedi clar que adaptar la grafia d’un topònim a la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans no és un canvi de nom i que és de compliment obligat, perquè determinar aquesta qüestió no és potestat dels ajuntaments, i la Llei 1/1998 l’atribueix exclusivament l’IEC. Exemples d’aquest segon cas seria corregir la forma oficial Cabacés per la que avala l’IEC, Cabassers; o Capmany per Campmany; Lladó per Lledó; Rialb per Rialp, etc. Els primers decrets de canvi de denominació oficial de molts municipis, quan el Govern vetllà per a fer desaparèixer les deturpacions imposades pel franquisme el 1939, són explícits en la diferenciació entre “canvi” i “rectificació”. Justifiquen les correccions així: “Atès que no es tracta d’un canvi de nom en el sentit de substituir-lo per un altre de nou o estrany, sinó de fixar el que correspon a una correcta grafia catalana” (per exemple, Decret 74/1982 i 75/1982, DOGC 220, 05/05/1982, pàgs. 1034-1035).

També es planteja el problema dels topònims que no són catalans (com Tourist Club, a Caldes de Malavella, o Junior Park, a Riells i Viabrea, per a citar-ne només dos). Tot aquest grup tampoc no compleix la Llei 1/1998, perquè la forma oficial d’aquests noms no és la catalana. Aquests, per a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, sí que requereixen un canvi de nom, entès com a adopció de nova denominació, diferent de l’anterior. I el Decret 139/2007 atorga aquesta potestat als ajuntaments. De nou, però, per jerarquia normativa, tenir la potestat de canviar un nom no implica tenir la potestat de vulnerar la llei, i per tant torna a ser responsabilitat del Govern que els topònims expressats en llengües estrangeres s’adaptin al que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. La Llei de governs locals, si aquest problema no s’ha resolt abans que sigui promulgada, ha de preveure aquesta situació i evitar que es pugui produir, donant clarament potestat al Govern de la Generalitat per a canviar d’ofici, a requeriment de l’Institut d’Estudis Catalans o de la ciutadania, qualsevol topònim oficial que no compleixi l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

b) En cas que el Govern, en compliment de la legislació vigent, corregís la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals:

Si el problema de la toponímia oficial no normativa (i, per tant, il·legal) s’hagués resolt quan el 1998 la Llei de Política Lingüística ho exigí, avui la regulació dels canvis de nomenclatura oferiria molta menys complexitat, ja que no hi hauria formes oficials que no respecten la legislació vigent i només caldria regular el procediment de canvi de nom d’entitats locals, i no, encara, l’adaptació de les seves grafies a la forma correcta de l’idioma per a fer complir una llei promulgada fa vint-i-quatre anys.

L’escenari ideal seria que el Govern corregís d’ofici la toponímia oficial no normativa abans de la promulgació de la nova Llei de Governs Locals, de manera que el que regulés la nova norma fos el canvi, sense haver de regular una correcció que ja hauria d’estar feta de fa anys, i que és obligatori fer segons els criteris que s’han expressat anteriorment, per tal de mantenir el principi de legalitat de l’administració pública, ja que, com s’ha dit, és incompatible amb aquest principi mantenir inscrites com a oficials al Registre dels ens locals de Catalunya formes toponímiques que no respecten l’art. 18.1 de la Llei 1/1998.

Per tant, si el Govern corregís la toponímia oficial no normativa, i això deixés de ser un problema abans de la promulgació de la Llei de Governs Locals, a aquesta només li caldria regular el procediment de canvi de nom dels ens locals, assegurant el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 en aquell procediment, de manera que la norma se simplificaria moltíssim.

Cal resoldre la incoherència dels topònims oficials no normatius

La fitxa núm. 6625/3 d’Optimot, el servei de consultes lingüístiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, explica que hi ha deu municipis amb topònims oficials no normatius, i que “en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic”. Aquesta fitxa s’actualitzà per darrer cop el 22 de març de 2022.

El 17 de novembre de 2020 el mateix Departament de Cultura aprovava el Decret 133/2020, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Diversos articles d’aquest decret fan d’ús obligatori els topònims oficials (fins i tot els que no són normatius, perquè són oficials) en usos no oficials: a la premsa i publicitat (art. 5.1), a l’edició de mapes i guies (art. 5.2) i als llibres de text, material didàctic i publicacions destinades a l’ensenyament reglat i no reglat (art. 8).

És a dir, la fitxa 6625/3 d’Optimot recomana no fer servir les formes oficials dels topònims que encara les tenen no normatives, i per tant, recomana no complir els articles 5.1, 5.2 i 8 del Decret 133/2020. I ho recomana amb tota la raó del món, perquè aquests topònims que tenen formes oficials no normatives no compleixen la llei, i generen frau de llei en l’aplicació del Decret 133/2020, com s’explica aquí. Així doncs, tenim la contradicció que el Departament de Cultura ha de recomanar no complir alguns articles d’un decret del Departament de Cultura perquè obliguen a usar unes formes toponímiques que contradiuen la llei de Política Lingüística. El lògic i més raonable és que el Govern resolgui d’ofici aquesta situació esperpèntica.

Tenim una altra mostra d’incoherència a la Carta del paisatge del Priorat, preparada pel Departament de Territori. Segons especifica la pàgina web oficial que l’allotja, un dels seus objectius és “impulsar la candidatura del Priorat com a Patrimoni de la Humanitat”. Tot i que la forma oficial d’un dels municipis que formen part de la comarca és “Cabacés”, el document usa la forma normativa d’aquest topònim, “Cabassers”, perquè és la que respecta les disposicions de l’ONU i la UNESCO sobre toponímia, considerada patrimoni cultural immaterial de la humanitat. I tenint en compte que entre els objectius del document hi ha la declaració de la comarca com a Patrimoni de la Humanitat, és obvi i evident que cal seguir la normativa de qui atorga aquesta condició i escriure la toponímia de forma adequada, segons les disposicions que la protegeixen. De nou, veiem com un Departament del Govern obvia l’oficialitat impròpia d’un topònim i usa la forma correcta de la seva grafia, perquè usar la forma oficial (que vulnera la legislació i la norma lingüística) podria causar un perjudici davant d’un organisme internacional. El que no podem acceptar per mostrar fora de casa, tampoc no ho podem acceptar a casa.

Aquests exemples no són res més que una altra prova de la incoherència que suposa mantenir formes toponímiques oficials no normatives, contra la raó, la llei i el sentit comú. Davant d’això, el Govern ha de ser conseqüent i oficialitzar les formes correctes d’uns topònims que tenen formes oficials incorrectes de manera arbitrària.

El parany del “sentir popular”

Un dels arguments que usen els partidaris de mantenir deturpacions a les grafies oficials dels topònims que encara pateixen aquest problema és “el sentir popular”. És un concepte eteri, no recollit a la legislació sobre la matèria i enganyós. Quan parlen de “sentir popular” es refereixen al seu propi, al dels partidaris de continuar imposant les deformacions lingüístiques a tothom. En canvi, la gent que no té cap preferència per les formes antinormatives, i la que reclama que es compleixi la norma també tenen sentiments. I la llei al seu costat. Ho proven els decrets de denegació dels canvis de grafia de Josa i Tuixén (2004) i la Torre de Cabdella (2015). En ambdós decrets s’exposa que les sol·licituds foren fonamentades en el consens i la voluntat dels veïns en l’ús social de les deturpacions “Josa i Tuixent” i “la Torre de Capdella” respectivament. És a dir, el “sentir popular”. Però el “sentir popular” no pot ser l’excusa per a vulnerar la llei, i en ambdós casos al motiu de la denegació hi llegim que la pretensió “vulnera el contingut de l’article 18 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, segons el qual els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Justament el mateix article de la mateixa llei que vulneren més de 100 topònims que encara són oficials contra aquesta disposició, incloent el nom de 10 municipis.

Tot i haver-los denegat la rebequeria de voler tenir faltes ortogràfiques al nom oficial del municipi, se’ls acontentà deixant-los oficialitzar deturpacions per als noms oficials de diversos nuclis de població, incloent Tuixent i la Torre de Capdella (entès, aquest darrer, com a nucli, tot i que el municipi té la grafia correcta, la Torre de Cabdella), Això es féu, però, arbitràriament i contra l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, per la qual cosa l’acte administratiu d’oficialització d’aquests errors és nul de ple dret, i cal revertir-lo i tornar a oficialitzar les formes correctes, vigents abans de fer aquesta irregularitat.

També, a banda, els ajuntaments d’aquests dos municipis usen a tort, contra la Llei 1/1998 i el Decret 133/2020, les formes deturpades, no oficials, per als noms dels seus municipis, de manera que fins i tot les seves pàgines web els fan anar: josaituxent.cat i torredecapdella.org.

Campmany

Campmany és un dels deu municipis catalans que encara avui mantenen com a forma oficial del seu topònim una deturpació prenormativa, en el seu cas Capmany. Tant l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans com l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines coincideixen a assenyalar que l’ètim del mot és el llatí Campo Magno, és a dir, camp gran. El Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, tot i que fa constar la deturpació “Capmany” perquè és, il·legalment, la grafia oficial del topònim, apunta que la forma Campo Magno apareix ja al segle XII, i ressalta que “la grafia oficial, Capmany, ‘cap gros’, és lingüísticament inapropiada”. Per una altra banda, Joan Coromines recull les formes Campo magno el 1186 i el 1246. Documenta la vacil·lació Campmany – Capmany per al nom de lloc el 1278. Afegeix que a causa de la grafia catalana, fruit de la vaciil·lació del 1278, s’originà la falsa etimologia curialesca “Capite magno” (cap gros) en un document del 1362, i acaba la seva nota afirmant que “és lamentable que les autoritats locals de Campmany hagin restablert l’absurda grafia Capmany, i es resisteixin rebecament a la bona, adoptada oficialment des de 1933” (OnCat, Vol. III, 224). Efectivament, la “Llista dels noms dels Municipis de Catalunya” del 1933 fixa la grafia Campmany (p. 12), i així s’oficialitzà al BOGC, n. 119, 14/11/1933, p. 991.

Abans de la normativització del 1933, el topònim fou fixat com Capmany (Capmani a l’índex) al II volum, pàg. 364 del  Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion, publicat el 1867. Però aquesta fixació la dugué a terme una institució castellana en un moment en què la llengua catalana no estava ni tan sols normativitzada (cosa que passaria el 1913).

El 1995 els Quaderns de la Revista de Girona, núm, 61, dedicà el monogràfic a “Capmany”, escrit amb la grafia oficial i no la normativa al títol. L’obra d’A. Egea i M. Roig dedica un breu apartat, a les pàgines 82 i 83, titulat “Capmany o Campmany”, on repassa de forma força neutral el procés que portà a l’oficialització de la deturpació el 1984. Resumeix el problema així:

El 1918 el mestre Gregori Artizà defensava al llibre Noticies historiques del territori i poble de Capmany la grafia “Capmany”, prenent una anècdota com un tot, i basant-se en l’etimologia curialesca del 1278 “Capite Magno”, provocada per la vacil·lació catalana Capmany per Campmany. D’això l’home en fa mitologia i especula sobre tres vil·les romanes, la més gran de les quals seria el “cap gran”. Són disbarats sense cap classe de fonament, que tanmateix provocaren una queixa del batlle del municipi el 1933, quan la Generalitat fixà la forma Campmany per al topònim, amb l’argument que “s’ha vingut usant dit nom [Capmany] des de temps inmemorial”.

La parròquia, en canvi, utilitza la forma Campmany (si bé deturpada en Campmañ pel procés de castellanització) des del 1795. El 1981, un estudi de M. Josepa Arnall no deixava cap espai al dubte: “del llatí campus magnus, camp gran”, on exposa la deformació Capmany – Capite Magno a partir del 1278.

El 1981 un estudi heràldic d’Armand de Fluvià, encarregat per l’ajuntament, acontenta el consistori tot indicant que “les referències històriques al poble de Capmany” són una llarga llista de Campmany.

La reacció de l’Ajuntament a l’oficialització de la forma “Campmany per part de la Generalitat el 1983 fou un “això sempre ha sigut així” de manual, en defensa de la forma deformada “Capmany”, i la Generalitat cedí finalment a la ignorància, com en altres casos, i permeté oficialitzar la forma Capmany el 1984.

El criteri que se solia seguir la dècada de 1980 per a cedir a la voluntat arbitrària dels ajuntaments era considerar que el topònim pertanyia als veïns dels llocs, representats per aquells consistoris. Tanmateix, un topònim pertany a tota la comunitat lingüística, i per tant s’ha d’escriure segons l’etimologia i les normes de l’idioma, i no segons la voluntat arbitrària de ningú. A banda, és clar, que aquest afer actualment està legislat, i la norma obliga a oficialitzar les formes correctes d’acord amb l’autoritat lingüística del país, que és l’Institut d’Estudis Catalans. És per això que la forma “Capmany” és oficial de manera il·legal, per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, i cal restaurar la forma Campmany immediatament.


Articles relacionats:
Anàlisi de la resposta de l’Ajuntament de Capmany al Senat
El Senat demana als ajuntaments dels municipis amb topònims franquistes que compleixin la Llei de Memòria Democràtica
Per llei atàvica, capmanyenc de Capmany
Topònims franquistes

L’efecte més cruel de la toponímia no normativa és sobre els infants

L’article 8 del decret 133/2020 estableix que “els llibres de text, els materials didàctics i, en general, les publicacions que, en suport físic o digital, es destinen a l’ensenyament reglat i no reglat a Catalunya han de fer constar els topònims de Catalunya en la forma oficial.” Això implica que s’hi han d’incloure les formes deturpades i al·lòctones, que encara són els noms oficials d’alguns municipis i nuclis, tot i que la Llei 1/1998 requereix que només es puguin oficialitzar formes normatives, d’acord amb l’IEC. Si bé això és un problema per a la població en general, perquè s’ensenya a escriure acientíficament diversos topònims, aquest greuge es magnifica als municipis afectats, que és on més i més sovint s’escriuen aquests topònims incorrectes. Per què a la canalla d’aquests llocs se’ls ha d’inculcar un error? Per què se’ls ha d’ensenyar a escriure el nom del seu poble d’una manera que el manual d’ortografia de l’idioma assenyala com a falta ortogràfica? Per què s’ha de transmetre als infants les manies i el fracàs dels adults? Aquest és, sense cap mena de dubte, l’efecte més perjudicial de la toponímia oficial no normativa: l’engany als petits, fent-los escriure el nom del lloc on viuen sense base científica i de forma arbitrària. Els nens han d’aprendre a escriure el nom del lloc on viuen segons les normes de l’idioma, segons l’etimologia d’aquell nom, segons la raó, i no segons la imposició maniàtica de ningú. És culpa dels mestres, que s’ensenyin deturpacions? No, en absolut! Els mestres només compleixen la seva obligació i ensenyen allò que està oficialitzat i regulat. A banda, els nens també aprenen la grafia errònia veient-la arreu fora de l’escola: als indicadors de la carretera de la població, als panells informatius municipals, als fulletons de promoció, etc. Aquesta situació és culpa del Govern, que, havent constatat que els ajuntaments afectats no mouen un dit des de fa 24 anys per a resoldre el problema tot i tenir-ne l’obligació, ha de saber imposar la seva autoritat i fer-los complir la llei, com la compleixen tots els altres municipis. Ni que sigui només per a protegir als petits. Per això sol ja val la pena.