La LLEI 12/1982, de 8 d’octubre, per la qual es regula el procediment per al canvi de nom dels municipis de Catalunya, a l’article 1 deia que «només es podrà canviar el nom d’un municipi si així ho acorda el seu Ajuntament, en els termes que regula aquesta Llei». A banda, la disposició transitòria establia que mentre no fos aprovat definitivament el canvi de nom dels municipis de Catalunya, aquests conservarien el que llavors era vigent «per bé que en la seva expressió catalana». Una disposició addicional també establia que «el Departament de Governació de la Generalitat publicarà anualment la llista oficial dels municipis de Catalunya». La disposició transitòria, referint-se a «la seva expressió catalana» per als topònims, fa avinent que per als municipis que no canviaven de nom s’oficialitzava la grafia lingüísticament correcta del seu topònim.

La grafia «Cabassers» aparegué com a forma oficial del topònim d’aquest municipi a la Resolució de 4 de febrer de 1983, publicada pel que disposava la disposició addicional de la Llei 12/1982, que establia que el Departament de Governació publicaria anualment la llista oficial dels municipis de Catalunya. Això canviaria a la llista de l’ORDRE de 20 de desembre de 1988, on hi apareixia la grafia «Cabacés». Tal com fan evidents els cinc darrers documents de l’expedient sobre la toponímia de Cabassers instruït per la Generalitat entre 1980 i 1989, la grafia «Cabacés» s’incorporà a la llista de noms oficials que publicava l’ORDRE de 20 de desembre de 1988 sense cap resolució que aprovés el canvi de Cabassers per Cabacés.

L’11 de desembre de 1987 la Direcció General d’Administració Local traslladava a l’Ajuntament de Cabassers un escrit pel qual desestimava el canvi de grafia que havia sol·licitat el 1985, fent constar que «en definitiva, l’acord municipal perquè el nom del municipi sigui el de Cabacés està en contradicció amb els informes esmentats», referint-se als dictamens emesos per l’Institut d’Estudis Catalans i la Direcció General de Política Lingüísitca, que es troben al mateix expedient. Ja el 1986 el Consell Executiu del Govern no havia aprovat el projecte del decret de ratificació de l’acord de l’Ajuntament per a canviar la grafia, que es va quedar arxivat a l’expedient, sense signar ni publicar mai.

Però amb tot, després que la Generalitat desestimés el canvi el 1987, la pretesa oficialització de la grafia «Cabacés» es va fer per la porta del darrere, d’amagat, el 1988, mitjançant un procediment irregular no contemplat a l’ordenament jurídic, substituint discretament la grafia Cabassers per la de Cabacés en una llista d’una Ordre de 20 de desembre de 1988, publicada al DOGC 1101. Per a fer-ho, la Direcció General d’Administració Local enviava a l’Ajuntament, el 18 de juliol de 1988, «un llistat dels noms d’entitats de població del vostre municipi, tal com figuren a les nostres relacions i com seran publicats properament al DOGC», afegint que si hi veien algun error, que el fessin saber en quinze dies. I com que la grafia que constava al llistat era «Cabacés» l’Ajuntament no va dir res. Des de llavors s’ha dit, falsament, que la grafia oficial del topònim del municipi de Cabassers és «Cabacés». I com que era un canvi de grafia irregular, sense complir cap formalisme ni cap requisit, per això tampoc no complí el que disposa la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, que diu a l’article 14 que «los cambios de denominación de los Municipios solo tendrán carácter oficial cuando, tras haber sido anotados en un Registro creado por la Administración del Estado para la inscripción de todas las entidades a que se refiere la presente Ley, se publiquen en el «Boletín Oficial del Estado»». El Real Decreto 1690/1986, que desenvolupa el Reglamento de Población y Demarcación Territorial de las Entidades Locales, disposa el mateix a l’art. 30. Des de la promulgació d’aquestes normes, el BOE ha publicat tots els canvis de nom de municipis catalans esdevinguts de 1985 ençà. Tots excepte dos: els Hostalets de Pierola i Cabacés. En no haver-se publicat mai al DOGC cap disposició que aprovi el canvi de grafia de Cabassers per Cabacés, ni s’hagi complert el que disposa l’art. 14 de la Ley 7/1985 referent a la publicació d’aquesta aprovació també al BOE, la grafia «Cabacés» no pot ser tinguda com a forma oficial d’aquest topònim, i ha de ser considerada oficial la forma «Cabassers», tal com disposà el Govern de la Generalitat el 1983, (i com ratifiquen les llistes de1984 i 1985), ja que no s’ha aprovat mai cap resolució que digui el contrari i que permeti avalar el canvi incorporat a l’Ordre de 20 de desembre de 1988, que mostra la grafia «Cabacés» com si fos l’oficial.

Per acabar, i per les al·lusions fetes més amunt als Hostalets de Pierola: cal dir que el DOGC publicà el Decret 79/1987, pel qual el Govern aprovava aquest canvi de nom però, en canvi, no es complí el formalisme de publicar-lo també al BOE. Potser fou un descuit?

L’administració pública defineix amb l’expressió «topònims oficials no normatius» o «toponímia oficial no normativa» el fet que diversos municipis i nuclis de Catalunya tinguin, encara, noms lingüísticament incorrectes, ja sigui perquè contenen faltes ortogràfiques, perquè estan expressats en idiomes diferents del català o l’aranès, o perquè són acrònims.

Al capítol dedicat al procés d’elaboració i metodologia del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, a la pàgina XXI, s’especifica que l’obra conté:

noms incorrectes ortogràficament o inadequats a la tradició toponomàstica catalana, segons els informes de l’IEC en què es proposaven formes adequades. Tots aquests noms apareixen finalment a l’índex del Nomenclàtor destacats gràficament amb un asterisc (*).

Aquesta advertència és present tant a la primera edició del Nomenclàtor, del 2004, com a la segona, del 2009. És la definició del concepte que en altres llocs s’expressa com «topònims oficials no normatius». Vegem on:

La fitxa 6625/3 d’Optimot, el servei de consultes lingüístiques de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, usa l’expressió «topònims oficials no normatius» per a referir-se a aquests topònims que no compleixen la norma, i hi fa constar la relació dels deu municipis en aquesta situació, tot obviant els nuclis.

El Llibre d’estil de la Ditupació de Girona recull també els topònims dels cinc municipis en situació irregular que forment part d’aquesta divisió administrativa, definint així la situació: «a la província de Girona hi ha cinc noms de municipis que presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, però que, en canvi, té caràcter oficial».

La Guia de topònims i gentilicis (2018), del Parlament de Catalunya, també assenyala els noms dels deu municipis que no respecten la norma amb un asterisc, com fa el Nomenclàtor, i a més hi afegeix la nota «forma oficial no normativa».

La definició semàntica de l’expressió «toponímia oficial no normativa» és clara. Però, i la definició jurídica? Vegem què s’infereix de la interrelació del concepte semàntic amb allò que diu la llei.

L’article 151 de l’Estatut diu que «correspon a la Generalitat, respectant la garantia institucional que estableixen els articles 140 i 141 de la Constitució, la competència exclusiva sobre organització territorial, que inclou en tot cas»:

b) La creació, la supressió i l’alteració dels termes tant dels municipis com dels ens locals d’àmbit territorial inferior; la denominació, la capitalitat i els símbols dels municipis i dels altres ens locals; els topònims, i la determinació dels règims especials.

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, desplega aquesta competència, i a l’article 18.1 diu literalment:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

El Decret Legislatiu 2/2003 regula el procediment de canvi de nom dels ens locals, que es desplega al Dercret 139/2007, i el Decret 133/2020 regula els usos de la toponímia oficial. Però aquesta legislació només defineix procediments o usos, i no serveix per al propòsit que ara ens interessa, que és establir una definició jurídica d’això que s’anomena «toponímia oficial no normativa». Per a fer-ho ens hem de limitar a la Llei 1/1998, que és l’única que defineix com ha de ser la forma oficial dels topònims, i ho diu molt clar: catalana, i segons les normes lingüístiques de l’IEC.

El concepte de «toponímia oficial no normativa» implica que aquesta no respecta la norma ortogràfica, i per tant tampoc la jurídica, ja que la norma jurídica estableix com a requisit el respecte a la norma ortogràfica perquè un topònim pugui ser oficial. Per tant, el concepte «toponimia oficial no normativa» defineix una il·legalitat manifesta que comet la pròpia administració pública, en tant que determinada toponímia té la consideració d’oficial de manera arbitrària, sense complir els requisits que disposa la Llei 1/1998 per a poder-ho ser. L’objectiu d’aquest article és només establir la definició jurídica del concepte analitzat, i no entrarem aquí en el detall dels perjudicis que causa, ja que els analitzem a bastament en un estudi que podeu consultar en aquest enllaç. És clar, a banda, que des de 1998 la «toponímia oficial no normativa» no hauria d’existir, ja que la Llei de Política Lingüística, promulgada aquell any, fa que els topònims només puguin ser oficials amb formes normatives. Però això no passa, perquè la llei no es compleix en tots els casos, i alguns topònims oficials, de manera absolutament arbitrària, no responen al que estableix la norma jurídica.

Podem concloure que l’expressió «toponímia oficial no normativa» és un eufemisme per a no dir «toponímia il·legal que és oficial arbitràriament», ja que aquesta darrera definició és la que s’ajusta a les circumstàncies en què es troben els topònims agrupats sota aquest epígraf.

Obligar les persones a escriure o a usar una grafia incorrecta del nom del lloc on viuen, sabent tant els obligats com l’administració que és incorrecta, és, indubtablement, un atac a la integritat moral dels individus. És una conducta prohibida per la llei, que vulnera drets fonamentals protegits constitucionalment.

L’artcle 15 de la Constitució diu literalment:

Tothom té dret a la vida i a la integritat física i moral, sense que, en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants. Resta abolida la pena de mort, llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra.

Cal aclarir, en primer lloc, quina és la definició que la jurisprudència considera per al concepte d’integritat moral. El Tribunal Suprem, a la sentència STS 1218/2004, de 2 de novembre, expressa que la integritat moral és un atribut de la persona, com a entitat dotada de dignitat només pel fet de ser-ho; és a dir, com a subjecte moral, en sí mateix, la persona té la capacitat de decidir responsablement sobre el seu propi comportament. La garantia constitucional de la dignitat implica la proscripció de qualsevol ús instrumental d’un subjecte i de la imposició d’algun menyscabament que no respongui a finalitats constitucionalment legítimes i legalment previstes.

La doctrina conceptua el dret a la integritat moral com el dret de la persona a no patir sensacions de dolor o patiment físics o psíquics humiliants o vexatoris.

Per una altra part, el Tribunal Constitucional, a la STC núm. 120/1990, de 27 de juny, diu que l’artcle 15 de la Constitució garanteix «el dret a la integritat física i moral, mitjançant el qual es protegeix la inviolabilitat de la persona, no només contra els atacs adreçats a lesionar el seu cos o esperit, sinó també contra tota classe d’intervenció d’aquests béns que no tingui el consentiment del seu titular». El Tribunal Europeu de Drets Humans també defineix a la seva jurisprudència el tracte degradant com allò que pot causar a les víctimes sentiments de temor, d’angoixa i d’inferioritat, susceptibles a humiliar-les, rebaixar-les i trencar eventualment la seva resistència física i moral (SSTEDH d’Irlanda contra el Regne Unit i Irlanda del Nord, de 18 de gener de 1978; cas Price contra el Regne Unit i Irlanda del Nord, 10 de juliol de 2001).

Obligar (pel fet que són oficials) a usar topònims incorrectament escrits, com si hom desconegués les normes ortogràfiques de l’idioma -havent rebut educació obligatòria i coneixent, per tant, la incorrecció del que s’és obligat a fer- és una lesió a la integritat moral. S’obliga els titulars dels drets constitucionalment protegits a l’art. 15 a comportar-se d’una manera que els rebaixa, fent-los escriure o usar el nom del lloc on viuen amb faltes ortogràfiques. Aquesta imposició descansa sobre una il·legalitat, perquè aquests noms de lloc oficialment escrits amb faltes (coneguts eufemísticament com «topònims oficials no normatius«) no compleixen el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, que diu que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana i d’acord amb les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans. La imposició és encara més humiliant perquè l’oficialitat d’aquestes formes toponímiques incorrectes només respon a la voluntat arbitrària d’algunes persones, que en el seu moment s’arrogaren l’atribució d’establir com s’havien d’escriure, sense tenir ni la potestat ni els coneixements per a fer-ho. Tot això provoca sensacions d’humiliació i de vexació, ja que els afectats perceben que són obligats a semblar ignorants, i a més això passa pel caprici arbitrari d’altres persones, que van oficialitzar topònims -o els mantenen com a oficials- segons gustos i manies i no segons normes lingüístiques. Així, els perjudicats han d’escriure determinats noms de lloc, en usos oficials, no segons la llei i la norma ortogràfica, sinó com dicta la voluntat arbitrària d’individus que no són l’autoritat lingüística. La negativa a complir la llei i, per tant, a corregir aquesta situació d’arbitrarietat per part dels poders públics, afegeix encara més sentiment d’humiliació i desprotecció, ja que els afectats veuen com les administracions que haurien de garantir-los els drets, els els vulneren, i que imperen l’arbitrarietat i el menyspreu a la llei. El reconeixement d’aquesta vulneració de drets i d’arbitrarietat, a més, és implícit en el concepte de «topònims oficials no normatius«, usat per la mateixa administració pública per a definir la situació. És un concepte especialment lesiu, ja que implica el reconeixement, per part de l’administració, d’una il·legalitat perpetrada pels poders públics: topònims que són oficials tot i no seguir la norma, ni la lingüística ni la jurídica, i que per tant no poden ser-ho.

És rellevant la creació en els afectats d’una situació d’enviliment i d’humiliació, i la negativa a la correcció oficial dels topònims no normatius no pot tenir altra finalitat que doblegar la resistència moral dels perjudicats perquè acceptin la imposició de l’arbitrarietat (és a dir, de formes toponímiques escrites segons la voluntat d’alguns individus i no segons la norma); arbitrarietat que només obeeix a interessos il·legítims, ja que el que imposa és contrari a la llei (en concret, a l’art. 18.1 de la Llei 1/1998). En aquest cas, es pot considerar que es produeix una violació de l’art. 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans, que diu que «ningú no podrà ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants». Per això, el Tribunal Constitucional afirma que els tres comportaments absolutament prohibits per l’art. 15 de la Constitució (que són els mateixos prohibits pel Conveni Europeu i que, en el seu significat jurídic, són nocions graduades d’una mateixa escala) es caracteritzen per la irrogació de patiments físics o psíquics il·lícits i infringits de manera vexatòria a qui els rep, amb la intenció de vexar i doblegar la voluntat del subjecte que pateix el fet.

L’Ajuntament de Cabacés ens ha demanat en moltes ocasions que fem pedagogia per a explicar a la població per què és necessari atendre la sol·licitud que li fem. Li demanem que corregeixi la grafia oficial del topònim, ara «Cabacés», per la forma correcta d’aquest nom de lloc, Cabassers. Fa un any, quan vam començar aquesta iniciativa, vam facilitar un llibre a cada membre del consistori explicant detalladament els motius que fan necessari el que demanem, i que ja hauria d’estar fet des de 1998, quan va entrar en vigor la Llei de Política Lingüística. Aquest llibre es pot descarregar de franc, en PDF, des d’aquesta web. També vam preparar un apartat de preguntes freqüents que resumeix el contingut del llibre. A més, vam publicar un estudi jurídic, explicant el perjudicis que causa la toponímia oficial no normativa, i tenim una secció d’articles amb una seixantena de publicacions, on hem abordat aquesta problemàtica des de tots el punts de vista possibles. També vam ajudar a l’organització de la jornada del 8 de setembre de 2022, quan l’IEC i el Govern van venir a Cabassers a explicar la qüestió del topònim oficial des de les òptiques científica, administrativa i jurídica. Complementàriament, hem difós tots aquests materials via Twitter, Facebook i Instagram des del principi, i la nostra iniciativa apareix regularment als mitjans de comunicació, que també ajuden a fer pedagogia.

Ara hem comissariat l’exposició «Cabassers, la història d’un topònim», que es podrà visitar al museu municipal Miquel Montagud de Cabassers entre els dies 5 de novembre i 31 de desembre.

També podeu descarregar els materials de l’exposició en PDF (alta resolució) mitjançant aquest enllaç, o els podeu veure a continuació (piqueu a sobre de cada imatge per a ampliar-la):

L’Ajuntament de Cabacés no ha atès com pertoca, fins avui dia i d’ençà un any, la qüestió del topònim oficial, i ha plantejat solucions que no són vàlides per a resoldre el problema, com pretendre fer votar l’ortografia, directament o amb subterfugis. Com hem explicat molts cops, una votació així no tindria base legal, qualsevol part podria qüestionar-ne el resultat, i la validesa seria nul·la. Els servidors públics han de saber distingir entre el seu gust personal i les obligacions indefugibles que comporta el seu càrrec. Observar en les seves actuacions l’ordenament jurídic vigent, per a evitar l’arbitrarietat, és una d’aquestes obligacions.

Davant de la inacció del consistori hem demanat el compliment de la llei perquè s’aturi la vulneració de drets fonamentals i els altres perjudicis que causa aquesta situació anòmala. Per això, el 29 de setembre de 2022, vam presentar al registre de l’Ajuntament un escrit en virtut del qual demanem que el Ple oficialitzi la grafia Cabassers per al topònim del municipi, nucli i disseminat, en compliment del que estableix l’article 18.1 de la Llei 1/1998, d’acord amb els procediments previstos als articles 30.1 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003 i 2 i 14 del Decret 139/2007. I que això sigui fet dintre dels terminis més breus que permeti la legislació, ja que mentre no es resolgui aquesta situació continuaran produint-se les vulneracions que exposem a lex.cabassers.org.

Apel·lem a la responsabilitat i al sentit comú del consistori perquè resolgui aquesta situació conforme a dret.

Sovint s’afirma que el municipi de «Cabacés» manté aquesta grafia com a oficial, i no la que respecta les normes ortogràfiques, Cabassers, perquè a la dècada de 1980 la seva població així ho decidí, en el que alguns qualifiquen com a consulta popular assembleària.

Vicenç Biete, al seu llibre Cabacés, documents i escrits, publicat el 1985 (p. 92), ofereix una breu notícia, incompleta, del que va succeir:

Amb l’actual Estatut d’Autonomia, la Generalitat s’adreçà als municipis aconsellant la seva anuència als noms establerts l’any 1933. El nostre ajuntament, després d’una consulta al poble, sol·licità la continuïtat de la grafia Cabacés, recolzant la seva petició en les referències documentals i en la preferència per a aquesta forma tradicional.

El 8 d’octubre de 1982, el Parlament de Catalunya aprovà una llei per la qual es regula el procediment per al canvi de nom dels municipis. Una disposició transitòria d’aquesta llei establia que els municipis conservarien el seu nom actual, per bé que en la seva expressió catalana. D’acord amb aquesta disposició, i amb una disposició addicional de la mateixa llei, el Departament de Governació publicà la llista oficial dels municipis de Catalunya, en la qual aparegué Cabassers amb aquesta grafia.

Reiterant la seva postura, l’ajuntament proposà el canvi d’aquest nom pel de Cabacés i, d’acord amb el procediment que estableix l’esmentada llei, l’abril d’enguany, previ un període d’informació pública d’un mes, prengué per unanimitat l’acord del canvi i el trameté a l Departament de Governació. Quan aquest aplec entra en premsa la sol·licitud es troba, encara, pendent de resolució.

La cronologia exacta dels fets és la següent:

El juliol de 1980 la Directora General de Política Lingüística, Aina Moll, trameté una circular als ajuntaments de Catalunya demanant-los que oficialitzessin les formes catalanes i normatives dels seus topònims, aprovades el 1933 per la Generalitat, després que el franquisme els tornés a castellanitzar o a deturpar. Moll escrivia:

Aquesta Conselleria veuria amb molt de gust que l’Ajuntament que vós dignament presidiu prengués l’acord d’adoptar la forma «Cabassers» (dues s) com a nom oficial del Municipi i ho comuniqués, dins del més breu termini possible, al Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya.

Amb plena confiança que aqueix Ajuntament voldrà fer patent, amb la sol·licitud de restitució del nom tradicional del Municipi en correcta grafia catalana, la voluntat de renaixença del nostre poble, us saluda ben cordialment.

La resposta fou tot el contrari. El 3 d’octubre de 1980 l’Ajuntament responia això a la sol·licitud:

La Corporació que tinc a be Presidir, en sesió celebrada, amb data once de setembre acordá fer una Asamblea de veins amb relació al nom oficial del Municipi, per cuan l’Institut d’Estudis Catalans proposa la forma de «CABASSERS» com a nom oficial del poble. A part aquest ajuntament a fet un estudi historic recollin cuans informes se poseixen i miran archius per pogué adopta l’acord precis. S’adjunten notes referents als distins noms que el poble ha tingut dins la seva historia.

Un cop feta l’Asamblea de veins, i fet la votació correponent, aquest Ajuntament es fa ressó de l’opinió clarament majoritaria dels veins de Ca bacés en la cuestió del nom del poble, la cual es decanta per mantenir el nom vigent de «Cabacés». Hom considera que aquesta grafia és la que ha pervalgut de molts anys ença i que, per tant, cal mantenir-la.

Hi afegiren també un certificat de l’acord que prengué la sessió plenària de l’ajuntament del 3 d’octubre de 1980:

Amb relació al canvi de nom que el Institut d’Estudis Catalans proposa a aquest Ajuntament amb la forma «CABASSERS»; feta la reunió de veins per la cual per majoria adoptá el mantenir el nom vigent de «Cabacés».

L’Ajuntament després d’estudiá detingudament els informes que ha adquirit, aixi com tambe un estudi fet per documents obrans com es diu en fulla apart i segui el sentir majoritari del veins , pren l’accord de mantenir la forma actual de «CABACES» per cuan sembla que es la mes correcta i usada durant els segles passats.

Fins aquí, el desenvolupament del que explica Biete al primer paràgraf del seu text citat. Els errors de percepció de l’Ajuntament són evidents. No era un canvi de nom, sinó l’adaptació a la correcta ortografia catalana. I l’ortografia no està sotmesa ni al gust ni a la voluntat de ningú, de manera que una assemblea de veïns no pot dir res sobre aquesta qüestió. No era un canvi de nom; era escriure el mateix nom correctament. Tampoc no es tractava de comptar quantes vegades s’havia escrit cada forma del topònim durant els segles passats, perquè ignoraven la base de l’afer: la forma Cabassers respon a una normativització toponímica, és a dir, a l’aplicació de les normes ortogràfiques de la llengua catalana als topònims, com a qualsevol altra paraula. I aquestes normes es publicaren el 1913. Comptar quantes vegades havien escrit «Cabacés» durant els segles XVIII i XIX no feia pas que la grafia s’adaptés a la normativa del 1913.

Tal com explica Biete al segon paràgraf del text citat, el Parlament aprovà la Llei 12/1982, que regulava el procediment de canvi de nom dels municipis de Catalunya, i per la seva disposició transitòria, s’oficialitzava l’expressió catalana de tots els topònims mentre els ajuntaments no aprovessin definitivament el canvi. Per aquest motiu, el DOGC 303, d’11 de febrer de 1983, publicava la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya amb la forma Cabassers.

El 7 d’abril de 1983 l’ajuntament tornava a enviar la documentació de 1980 a la Conselleria de Governació, escrivint:

Amb relació a la grafia del nostre poble, em plau enviar-li fotocòpia dels documents que aquest Ajuntament va transmetre al Conseller de Governació , el 3 d’octubre de l’any 1980. Com podrá veure pels documents el nom de Cabaces es el que mes s’ha usat.

El mateix mes d’abril l’ajuntament visitava el delegat territorial de Governació a Tarragona per a lliurar-li també còpia de la documentació de 1980 i reiterar-li la sol·licitud. I fins el 1985 no hi hauria cap altra acció. El 9 de gener d’aquell any es produí el que la documentació anomena «Assemblea de Veïns i de les Entitats Locals» per a decidir, votant, quina grafia havia de tenir el topònim, i és el procediment que esmenta superficialment Biete al tercer paràgraf del seu text citat més amunt. Un escrit adreçat per part de l’Ajuntament al Conseller de Governació el 22 de gener de 1985 dona la versió oficial de quin va ser el procediment:

Que desde fa molts temps aquest Ajuntament observa que el nom del Municipi s’està escrivin de formes diverses i amb la finalitat d’evitar el confusionisme existent, va fer una Assemblea de Veins i de les Entitats Locals per a conseguir un criteri definitiu amb el nom del Municipi, un cor realitzada l’Assemblea es va acorda per majoria dels assistents demanar el canvi de nom de Cabassers, pel de CABACÉS.

Com a conseqüencia del resultat de l’Assemblea la Corporació Municipal reunida en sessió extraordinaria va pendre l’acord per majoria absoluta demanar al Departament de Governació el canvi de nom del Municipi actualment «CABASSERS» pel de CABACÉS, pels motius que exposem en documentació adjunta i com a resultat de estudis realitzats i quans informes es poseixen i miran arxius historics.

Encara s’afegia un certificat de l’acord del Ple:

Que el Ple de la Corporació Municipal, en sessió extraordinaria celebrada el dia 17 de gener de 1985, va pendre el següent acord:

«La Presidencia manifeste que com a conseqüéncia de la Assemblea de Veins i de totes les Entitats Locals, realitzada el dia nou del present mes, en la qual es va tractar del nom del Municipi, en la que es va donar compte de les disposicions dictades per la Generalitat de Catalunya, s’acordà per amplia majoria enviar al Departament de Governació sol·licitud demanant el canvi del nom de «CABASSERS» pel de Cabacés.

Atès el que disposa la Llei 12/1982, de 8 d’octubre, per la qual es regula el procediment per al canvi de nom dels municipis de Catalunya, aixi com es dona compte dels documents obrans en el Municipi, procedeix adoptà la forma del nom del Municipi, per tant demana als Regidors, exposin el seu criteri; despres de discutir ampliament, acorden per majoria absoluta del set membres que la componen, demanar el canvi del nom actual de «CABASSERS» pel de «CABACÉS» per considerar que es el mes usat durant els temps. A mes acorden enviar al Departament de Governació certificació de l’acord pres, així com la documentació recollida del nom del Municipi a fi i efecte de que pel Departament de Governació es segueixi els tràmits legal i resolució corresponent».-

Es conserva una crònica d’aquella assemblea del 9 de gener de 1985, publicada per Agustí Masip al número 18 de la revista El Sitjar, corresponent a la primavera de 1985:

No és qüestió de noms.

No és qüestió de noms, d’actituds potser, no és qüestió de claudicacions, d’apropament més bé.

No és qüestió de bons i dolents, no és qüestió d’amors o desamors, no és qüestió de revolucions ni de nostàlgies, no amics no és això el nom no fa la cosa ans la cosa vol un nom.

Tenim tots plegats un problema que no es pot resoldre sino amb bona voluntat per part de tots, tenim una nafra que cal guarir com més aviat millor, tots però hem d’acceptar no val els estrips i la ràbia no val el crit del sense raó ni l’actitut violent i desmesurada d’aquell que no accepta les raons de l’altri, i més si aquest altre, té raons objectives i formals, i no actua amb el cor sino amb el cap, amb la raó de ser fidel a una història, a unes normes, a una llengua a unes estudis seriosos i conscients.

Cabassers, Cabacers, Cabacés, de quin poble sóc? De tots, perquè tots són el mateix, però no se com s’escriu!

Segons el Diari Oficial de la Generalitat de l’abril passat, el meu poble s’escriu CABASSERS, però encara hi ha gent que no ho accepta, quina raó tindran aquells que no el volen?

I no actuen per raons objectives, ans els hi remou alguna cosa a la seva consciència, pero què serà? Serà……

No parlo per parlar, no escric per escriure, tenim exemples a la mà, gestos que he vist, que he patit, com s’enten sino que s’ha dit repetides vegades a la gent de «EL SITJAR» que si no el compren o no hi col·laboren és per la senzilla raó de que la revista escriu Cabassers i no una altra cosa, i jo deia que no era qüestió de noms!

El Sitjar va fer uns calendaris del centenari i unes enganxines que hi ha algú que no ha comprat perquè s’escriu Cabassers i no una altra manera i inclús he vist enganxines retallades en el nom i jo emp regunto a qui estimen aquesta gent al nom o al poble? I exemples així els que vulguessiu.

També he vist gent que voldria escriure Cabassers, comprar coses o cintes amb el nom de Cabacés, sense fer-li cap mena de mal de cap, ni estripar papers. Mireu actituts!

Per això us dic, no és qüestió de nom, d’actituts més bé.

Els documents no diuen res més. Però els testimonis sí. El setembre de 2022 l’Agustí Masip, l’autor de l’article que acabem de llegir, recordava que el que hom pretén que fou una assemblea democràtica on es decidí votant com s’havia d’escriure el nom de Cabassers, triant la forma Cabacés, fou en realitat una altra cosa:

Algú va dir que als anys vuitanta es va votar el nom de «Cabacés» i això no és del tot cert. Es va fer a mà alçada sense cap mena de control, esporàdicament i sense avisar a tota la població.

Anys abans, en una entrevista feta el 14 de juliol de 1998 (i publicada al recull Ràdio Cabassers Independent i la revista El Sitjar. Entrevistes, 2021, p. 153-154) explicava més extensament com havia anat aquella assemblea de 1985:

Tota la vida me’n recordaré de la reunió, de l’assemblea que va haver-hi allà baix al Cafè, en la qual, després de l’assemblea aquella, s’havia de decidir en referèndum el canvi del nom. I aleshores allí, en aquella assemblea, allò va ser una olla de grills, més que una assemblea, perquè en lloc de plantejar, per exemple, dos noms, se’n van plantejar tres o quatre, m’entens? Clar, vull dir que estem jugant amb avantatges aquí, no? Després, gent que teòricament s’hagués hagut de mullar més no es va mullar tant, pel que dèiem abans: «jo vinc aquí al poble un mes i no tinc ganes de complicar-me la vida i per tant, què volen els que manen? Això? Doncs endavant». No es van mullar massa i ja està. Jo suposo que va haver-hi una miqueta de tot, no? A veure, el que és molt clar és que els únics que cridaven són els qui no tenien raó, com sempre, que eren els qui volien «Cabacés» amb ce i amb essa final, que són els qui cridaven més. Els altres intentàvem aportar arguments. Dic intentàvem perquè no ens escoltaven, evidentment.

Ja tenim, amb això, una visió general del procediment que dugué a l’oficialització de la grafia «Cabacés», substituint la forma lingüísticament correcta, Cabassers. Es pot concloure que, més enllà d’algunes voluntats, el canvi es dugué a terme a iniciativa del poder local i no de cap clam unànime popular. La memòria explicativa del decret que havia d’aprovar el canvi de grafia de Cabassers a Cabacés (que no es publicà mai) conté un apartat titulat «Justificació de la disposició» que explica clarament les motivacions: «Desig de l’Ajuntament que el municipi tingui la denominació exacta que consideren que li correspon». El projecte de decret que aprovava el canvi, preparat ja el gener de 1986, no va ser mai signat ni es publicà al DOGC. La disposició deia que el procediment complia «totes les formalitats que estableixen els preceptes formals i reglamentaris vigents», cosa que no era certa: hi havia, en contra de la pretensió de l’Ajuntament, un informe de l’Institut d’Estudis Catalans, que no donava conformitat al canvi de grafia. A banda, el que pretenia l’ajuntament anava directament en contra de l’esperit de la llei que invocava per a substituir la grafia normativa per una de prenormativa com a nom oficial del municipi. La Llei 12/1982 deixava clara, a l’exposició de motius, el seu perquè:

Els noms de lloc són una part essencial del patrimoni d’un poble i contenen elements importants de la seva història i tradició. Per això, en èpoques d’opressió els topònims són sovint deformats i el restabliment de llurs formes tradicionals constitueix el recobrament d’un dels principals senyals d’identitat del poble.

La Generalitat de Catalunya, el 20 d’abril de 1931, encomanà per decret a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans la revisió del nom dels municipis de Catalunya quant a l’ortografia, i el restabliment de la forma catalana dels que havien estat castellanitzats. El 1939 els noms d’aquesta llista foren novament sotmesos a deformacions ortogràfiques i a adaptacions al castellà, i el nom dels municipis que han resultat d’agragacions o de segregacions de nuclis de població del 1939 ençà presenta sovint formes arbitràries, allunyades de la tradició catalana.

Es fa necessari, doncs, de promulgar una norma que ens permeti, tot respectant l’autonomia municipal en aquesta matèria, l’aplicació efectiva d’una toponímia correcta als municipis de Catalunya».

L’Ajuntament va usar aquesta llei per a aconseguir tot el contrari del que la norma pretenia. Per això l’oficialització de la forma «Cabacés» es va fer d’amagat, incloent aquesta deturpació a la llista anual de noms oficials dels municipis de Catalunya que llavors es publicava, al DOGC 1101, de 2 de febrer de 1989.

Quina legitimitat democràtica va tenir tot aquell procediment? No cap. Pretendre votar l’ortografia no és possible. Comptar quantes vegades s’ha escrit determinada grafia per a pretendre que això justifiquí la seva correcció, no ho justifica. Oficialitzar de nou una forma prenormativa del nom del municipi, imposada a més pel franquisme el 1939, i fer-ho capgirant el sentit de la llei que permetia que els municipis adoptessin la forma normativa dels seus noms, és una incoherència. I que el Govern ho acceptés és injustificable. Però el més greu de tot és que avui en dia això encara continuï així i no s’hagi corregit, i que l’Ajuntament actual encara estigui encallat en aquells arguments insostenibles, pretenent que els ciutadans votin un altre cop l’ortografia ni que sigui amb subterfugis, tot i els canvis legislatius que hi ha hagut des de llavors i que provoquen dues coses: que no es pugui votar l’ortografia, i que s’hagi de corregir la grafia oficial del topònim per a complir la Llei 1/1998, de Política Lingüśitica. Quina legitimitat democràtica tindria voler tornar a votar l’ortografia o no voler complir la llei? No cap.

La legitimitat democràtica és al fet de complir les lleis que promulga un Parlament democràtic, no a voler fer votar com s’ha d’escriure un nom de lloc, usurpant funcions, a sobre, que per llei i per sentit comú corresponen a l’Institut d’Estudis Catalans. Val per al cas de Cabassers i per a tots els altres municipis que pretenen ignorar les normes de l’idioma i la llei de Política Lingüística que tots els altres compleixen.

Hi ha, encara, un altre element a tenir en compte: la contradicció a la legislació que regula la toponímia oficial. L’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, deixa ben clar que:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

El Decret 139/2007, a l’article 2.1, explica qui pot canviar la denominació oficial d’un municipi:

La denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament mitjançant el procediment establert a l’article 31 del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, que desenvolupa aquest Decret.

I el mateix Decret diu, a l’article 5.1, que el Govern pot proposar als ajuntaments la correcció dels topònims «quan la denominació del municipi no s’adigui amb la toponímia catalana, hi hagi incorreccions lingüístiques o pugui haver-hi confusió amb la denominació d’un altre municipi». Però, afegeix, a l’article 6.3, que l’ajuntament requerit pot rebutjar la proposta de rectificació mitjançant l’adopció d’un acord desfavorable o no responent el requeriment. Confereix això legitimitat, doncs, al fet que diversos ajuntaments mantinguin com a oficials topònims que no compleixen la llei de Política Lingüística, si poden obviar els requeriments que els pugui fer el Govern per a corregir-los? No. Cap ni una. Això només posa de manifest que la legislació està mal feta, que té contradiccions que generen inseguretat als operadors jurídics. Com és lògic, res no justifica que no es compleixi una llei. I que el Govern no tingui un mecanisme previst per a fer complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 no vol dir que no hi hagi vies efectives per a exigir-ne el compliment.

En conclusió: els qui vulguin escriure els topònims com si l’idioma no tingués normes tenen tot el dret a fer-ho, ells particularment. Però no tenen cap dret a fer que la seva mania sigui oficial ni a imposar-la a ningú. I el que passa ara, essent oficials formes toponímiques contràries a la llei i a la norma, és que s’imposa a tota la comunitat lingüística una arbitrarietat, basada en el gust d’uns quants. Aquesta imposició no té cap legitimitat ni cap possibilitat de resistir, un cop exigit el compliment de la llei.