El 23/01/2023 la Direcció General d’Administració Local (DGAL) responia una consulta nostra on demanàvem si l’Ajuntament de “Cabacés” els havia traslladat l’assumpte de la correcció del seu topònim oficial. A la resposta la DGAL ens deia que sí però que no hi pensava fer res, perquè
A la data de la present Resolució la Direcció General d’Administració Local no ha dut a terme cap actuació en relació amb la denominació del topònim de Cabacés. En aquest sentit, d’acord amb el que disposa el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, és competència dels ens locals aprovar el canvis de denominació i de rectificació del seu nom.
El 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un altre escrit nostre de 23/01/2023 (gairebé vuit mesos per a respondre) on demanàvem que s’elimines la inseguretat jurídica causada per la contradicció interna de les normes que regulen la toponímia oficial. La resposta insistia que “el Departament de la Presidència és especialment sensible en relació amb aquesta problemàtica però alhora és coneixedor de quin és el marc normatiu vigent, segons el qual correspon als ajuntaments adoptar els acords relatius al canvi de denominació dels municipis”, i afegia:
Us informo que, una vegada constituïdes les noves corporacions locals resultants de les eleccions municipals, el Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa als efectes que procedeixin a la seva rectificació, en el benentès que correspondria finalment als ajuntaments afectats la seva aprovació.
Encara el mateix 15/09/2023 la mateixa DGAL responia un escrit nostre de 10/01/2023, pel qual demanàvem que es declaressin nuls de ple dret els procediments il·legals que van portar a l’oficialització de deturpacions pels noms de diversos nuclis dels municipis de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella. Tornaven a traspassar la responsabilitat als plens dels ajuntaments, i insistien en això:
El Departament de la Presidència té previst iniciar una campanya adreçada a aquells municipis que presenten denominacions oficials no normatives, ja siguin del municipi o de les seves entitats i nuclis de població, als efectes que procedeixin a la seva rectificació.
El 21/11/2023 vam preguntar a la DGAL si ja havia iniciat les actuacions que assegurava que duria a terme als seus escrits anteriors per a fer que els ajuntaments incomplidors corregissin la seva actitud, i el 30/11/2023 ens va respondre que
la Direcció General d’Administració Local no ha iniciat a data d’avui cap actuació adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa i que té previst dur-les a terme el primer trimestre de l’any 2024.
El dia 01/01/2024 vam demanar una reunió amb la Consellera de la Presidència, que va delegar la tasca al Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran. La reunió tingué lloc el 07/02/2024 i la posició expressada fou que enviarien requeriments als ajuntaments afectats instant-los a corregir els topònims, però insistiren que la responsabilitat última de fer-ho era dels ajuntaments, segons estableix la legislació bàstica de l’estat a la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local. Després d’aquella reunió férem una proposta per a eliminar la inseguretat jurídica de la legislació toponímica catalana, sense que encara n’haguem rebut cap valoració (ni la rebrem).
Finalment, el 08/04/2024 vam tornar a preguntar si ja havien dut a terme les accions que anunciaren als escrits del 15/09/2023 i a la reunió del 07/02/2024, però el 17/04/2024 obtinguérem aquesta resposta:
La sol·licitud d’accés a la informació pública presentada no s’ha admès per ser un supòsit recollit com a causa de no admissió en l’article 64.1 del Decret 8/2021, de 9 de febrer, en remissió a l’article 53, en tant que la informació demanada no té la consideració d’informació pública als efectes de l’article 2.b) de la Llei 19/2014, del 29 de desembre, atès que no se’n disposa de la informació sol·licitada.
Traduït del bell buroctratès significa que no havien fet res (ni pensaven fer-ho, ja que el 13/03/2024 Aragonès convocà les eleccions del 12/05/2024 al Parlament de Catalunya).
En una cosa sí que té raó el Govern: complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial és responsabilitat dels plens dels ajuntaments. I si no ho fan, és feina dels Jutjats fer-los complir la Llei. Tanmateix, és un fet que el Govern no ha fet cap pas per evitar que la solució hagi de ser judicial.
Els topònims oficials no normatius (és a dir, que no compleixen la Llei de Política Lingüística) generen un problema jurídic, en posar de relleu les contradiccions entre la legislació de règim local i la lingüística.
La legislació estatal, als arts. 22.2 b) i 123 1 e) de la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local, deixa clar que canviar el nom d’un municipi i de les seves entitats de població és una atribució del Ple, i que el canvi s’ha d’aprovar per majoria absoluta (art. 47).
A la legislació catalana aquesta atribució del Ple pel que fa al canvi de nom dels municipis s’estableix als arts. 30 i 31 del DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya. Requereix la majoria absoluta dels membres del ple (art. 31.1) i l’art. 31.3 estableix que correspon al Govern la resolució definitiva sobre un canvi de nom si l’acordada per l’ajuntament “és susceptible d’ésser confosa amb la d’un altre municipi o conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana”. Això s’entén per a procediments de canvi de nom, però no pels de rectificació de noms ja oficialitzats, que es contemplen al Decret 139/2007.
El procediment de canvi de denominació oficial de municipis i nuclis es desenvolupa reglamentàriament al DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, en concret als articles 2, 3 i 4 per als noms dels municipis; a l’article 12 es regula la denominació de les entitats municipals descentralitzades; i a l’article 14 el de les entitats i els nuclis de població. Aquest Decret 139/2007 introdueix un concepte que les lleis de règim local no incorporen prèviament: la rectificació del nom dels municipis (als arts. 5 i 6) i de les entitats nuclis de població (art. 15).
Finalment, la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, fixa a l’art. 18 que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana d’acord amb la normativa de l’IEC (i l’aranesa per a l’Aran) i remet a la legislació de règim local per a la determinació de la denominació dels municipis.
Què passa, doncs, amb els noms oficials de municipis i nuclis que no compleixen la Llei de Política Lingüística? Que s’han de canviar és obvi, ja que l’art. 9 de la Constitució estableix el principi de legalitat i el sotmetiment dels poders públics a l’ordenament jurídic, i l’Administració està obligada a observar totes les normes: la Llei de Política Lingüística també.
Encara hem de fer esment a un dany col·lateral que provoca aquesta situació anòmala: el DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, obliga a usar els topònims oficials de Catalunya, també els que són oficials sense poder-ho ser, per no complir la Llei de Política Lingüística. Aquesta norma genera espontàniament una situació de frau de llei, en obligar a usar denominacions il·legals.
Com que el Decret 139/2007 introdueix el concepte de rectificació de noms cal tenir en compte que el procediment respecta totalment l’autonomia local i el que disposa la legislació estatal a la Ley 7/1985, ja que només parla de canvi de denominació. El Decret Legislatiu 2/2003 ja introdueix el concepte de rectificació de nom a l’art. 31.3 per a casos que continguin incorreccions lingüístiques o que no s’adiguin amb la toponímia catalana, però només si deriven d’un procediment de canvi de nom iniciat a instància de l’ajuntament afectat. Cal, doncs, també, que la llei municipal catalana doni l’atribució al Govern de fer d’ofici les rectificacions, per la qual cosa caldria també modificar l’art. 30.2 del Decret Legislatiu 2/2003 perquè on hi diu que el Govern “pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients” hi digui que el Govern “rectificarà d’ofici els topònims que continguin incorreccions lingüístiques”. L’anomenada “toponímia oficial no normativa” la formen topònims amb incorreccions lingüístiques, expressats en altres llengües o confegits de manera contrària a la tradició toponomàstica catalana que ja tenen la consideració d’oficials (tot i no complir la legislació lingüística i per tant no poder-ho ser). Per tant la solució a aquest grup ha de venir per la modificació del desenvolupament reglamentari del l’art. 31 del Decret Legislatiu 2/2003 que fa el Decret 139/2007. El problema és que els articles que disposen aquesta matèria són contradictoris amb la Llei 1/1998, de Política Lingüística, ja que preveuen la possibilitat que els ajuntaments puguin rebutjar complir-la mitjançant acords en contra de les propostes de rectificació que faci el Govern o per silenci administratiu. Això genera inseguretat jurídica, ja que converteix, de facto, la Llei de Política Lingüística en una norma de compliment voluntari per a uns quants ajuntaments, mentre la resta la compleixen escrupolosament, cosa totalment contrària als principis de legalitat, d’igualtat i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics reconeguts constitucionalment.
La solució al problema passa per modificar el redactat dels articles 5 i 15 del Decret 139/2007 i per derogar l’article 6 del mateix decret, eliminant la possibilitat d’una negativa dels ajuntaments requerits a corregir un topònim i fent que el Govern els corregeixi d’ofici per a garantir el compliment de l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. Això no contradiu el precepte establert per la legislació municipal, que atorga al Ple la facultat de canviar la denominació dels municipis, però no diu res sobre corregir-la si conté faltes ortogràfiques, ja que una correcció només és una rectificació i no un canvi en el sentit d’un nom diferent i de pronúncia distinta. La LLEI 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans reforça aquesta opció. Pel que fa als nuclis de població, seria d’aplicació la mateixa solució que pels noms dels municipis, afegint-hi una disposició específica per a canviar, aquí sí, els que no estan expressats en llengua catalana (com també requereix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).
Aquesta seria una proposta de modificació dels articles del Decret 139/2007 que causen inseguretat jurídica:
Text actual
Proposta
Art. 5
Art. 5 proposat: modificació del 5.1 i DEROGACIÓ DE 5.2 i 5.3
Rectificació de nom 5.1 El Govern, a proposta del conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques i amb l’informe previ favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, pot proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients, quan la denominació del municipi no s’adigui amb la toponímia catalana, hi hagi incorreccions lingüístiques o pugui haver-hi confusió amb la denominació d’un altre municipi. 5.2 El municipi, dins el termini màxim de tres mesos, ha de sotmetre la proposta de rectificació a informació pública per un termini de 30 dies i s’ha de pronunciar sobre aquesta, mitjançant l’adopció d’un acord per majoria absoluta del nombre legal dels seus membres. 5.3 Aquest acord s’ha de trametre al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies a comptar de l’endemà de la seva adopció.
Rectificació de nom 5.1 El Govern, a proposta del conseller competent en matèria d’Administració Local i amb l’informe previ favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, ha de rectificar d’ofici els noms dels municipis que no segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. 5.2 El municipi, dins el termini màxim de tres mesos, ha de sotmetre la proposta de rectificació a informació pública per un termini de 30 dies i s’ha de pronunciar sobre aquesta, mitjançant l’adopció d’un acord per majoria absoluta del nombre legal dels seus membres. 5.3 Aquest acord s’ha de trametre al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies a comptar de l’endemà de la seva adopció.
Art. 6
Art. 6 proposat: DEROGACIÓ
Acord municipal sobre la rectificació del nom
6.1 En el cas que l’acord municipal sigui favorable a la proposta de canvi de nom realitzada, el conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques ha de dictar una resolució que acrediti el canvi de nom. 6.2 En el supòsit que, efectuat el tràmit d’informació pública que preveu l’article anterior, transcorri el termini de tres mesos sense que l’ajuntament adopti cap acord exprés, s’ha d’entendre denegada la proposta de rectificació de nom. 6.3 En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable o no es pronunciï dins el termini establert en l’apartat anterior el Departament de Governació i Administracions Públiques ha d’arxivar l’expedient.
Acord municipal sobre la rectificació del nom
6.1 En el cas que l’acord municipal sigui favorable a la proposta de canvi de nom realitzada, el conseller o la consellera de Governació i Administracions Públiques ha de dictar una resolució que acrediti el canvi de nom. 6.2 En el supòsit que, efectuat el tràmit d’informació pública que preveu l’article anterior, transcorri el termini de tres mesos sense que l’ajuntament adopti cap acord exprés, s’ha d’entendre denegada la proposta de rectificació de nom. 6.3 En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable o no es pronunciï dins el termini establert en l’apartat anterior el Departament de Governació i Administracions Públiques ha d’arxivar l’expedient.
Art. 15
Art. 15 proposat
Rectificació dels noms
15.1 El Departament de Governació i Administracions Públiques, amb el dictamen favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, pot proposar als municipis el canvi de la denominació de les seves entitats i dels seus nuclis de població per tal que s’adeqüin a la toponímia catalana. 15.2 L’ajuntament ha de sotmetre la proposta a informació pública per un termini de 30 dies i posteriorment el ple ha de pronunciar-se sobre la proposta per majoria simple dels membres presents, en el termini de tres mesos a comptar de la data d’entrada de la proposta en el registre general de l’ajuntament. En el cas que no es pronunciï dins d’aquest termini, s’ha d’arxivar l’expedient. 15.3 L’acord adoptat pel ple s’ha de comunicar al Departament de Governació i Administracions Públiques en el termini de 15 dies.
Rectificació dels noms
15.1 El Departament competent en matèria d’Administració Local , amb el dictamen favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, ha de rectificar d’ofici els noms de les entitats i nuclis de població que no segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i ha d’instar als municipis amb entitats i nuclis de població amb denominacions no catalanes que les canviïn, fent-los una proposta de canvi de denominació. 15.2 L’ajuntament ha de sotmetre la proposta a informació pública per un termini de 30 dies i posteriorment el ple ha de pronunciar-se sobre la proposta per majoria simple dels membres presents, en el termini de tres mesos a comptar de la data d’entrada de la proposta al registre general de l’ajuntament. En el supòsit que l’ajuntament adopti un acord desfavorable haurà de presentar una proposta alternativa, amb l’assessorament de l’Institut d’Estudis Catalans, al Departament competent en matèria d’Administració Local en el termini de tres mesos posteriors a la votació. L’ajuntament tornarà a sotmetre la nova proposta a informació púbica per un termini de 30 dies i posteriorment el ple l’haurà d’aprovar en el termini màxim de tres mesos des de la finalització del període d’exposició al públic. 15.3 L’acord adoptat pel ple s’ha de comunicar al Departament competent en matèria d’Administració Local en el termini de 15 dies.
Arribats a aquest punt hem de distingir entre els topònims oficials no normatius els que podrien ser corregits per aquest procediment. En el cas dels municipis són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp. Les formes d’aquests noms que compleixen la Llei de Política Lingüística són Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Lledó (d’Empordà), Maçanes, Navars i Rialb. Lledó s’hauria de considerar un canvi si se li afegís el denominatiu “d’Empordà” com defensa l’IEC per a diferenciar-lo de Lledó d’Algars, a la Franja de Ponent, que oficialment s’anomena Lledó. Però si es digués a terme la reforma normativa proposada res no impediria rectificar Lladó per Lledó sense afegir-li res més. El cas de Sant Carles de la Ràpita és similar al problema que planteja Lledó d’Empordà però per supressió, no per addició: canvià la seva denominació per la Ràpita i es considerà un canvi de nom -perquè ho és, en eliminar una part del nom anterior- i no una rectificació.
En canvi, parlaríem de canvis de nom en sentit estricte per als casos de Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada) i Torrelavit (Terrassola i Lavit). Amb la legislació actual Forallac i Torrelavit no vulneren la normativa lingüística de l’IEC, per molt que siguin noms facticis de qüestionable construcció: un frankenstein sil·làbic dels noms dels tres municipis que s’uniren en un de sol el 1976 per a Forallac (FOnteta, peRAtallada i vulpeLLAC) i una conjunció errònia entre Terrassola i Lavit en unir els dos municipis en un de sol el 1920 i convertir sense cap fonament etimològic “Terra-” en “Torre-“.
Si entrem a les denominacions no normatives d’entitats i nuclis de població (amb més de cent casos) el problema es reprodueix. Així, per exemple, si es modifiqués com proposem el Decret 139/2007 perquè el Govern pogués corregir d’ofici els topònims amb incorreccions lingüístiques de caire ortogràfic o etimològic, no hi hauria cap inconvenient per a rectificar, per exemple, Vencilló per Vensilló (els Alamús), Politg per Polig (la Baronia de Rialb), Capdella per Cabdella (la Torre de Cabdella), Tuixent per Tuixén (Josa i Tuixén) o la Torra per la Torre (Sant Feliu de Pallerols). Els noms d’urbanitzacions en altres llengües (que contradiuen l’article 18.1 de la Llei de Política Lingüística, que diu clarament que l’única forma oficial dels topònims de Catalunya és la catalana) també restarien afectats per l’abast de la modificació. Són els casos, per exemple, de Monterrey Park (Mediona), Fornells Park (Fornells), Tourist Club (Caldes de Malavella), King Park (Sils), Royal Park (Gualba), Júnior Park (Riells i Viabrea), etc.
En resum: les modificacions proposades al Decret 139/2007 garantirien el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, cosa que faria corregir:
a) Els topònims amb faltes ortogràfiques. b) Els topònims en llengües diferents del català.
Però no tindria cap afectació sobre els topònims que sense contenir faltes ortogràfiques ni estar expressats en una llengua diferent de la catalana no responen a la tradició toponomàstica del país, senzillament perquè el redactat de l’art. 18.1 de la Llei de Política Lingüística no obre la porta a corregir-los, ja que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. Si això fa corregir Cabacés o canviar Tourist Club, no fa canviar Ducat del Montseny. En aquest exemple, el nom d’aquesta urbanització de Sant Feliu de Buixalleu que l’IEC no accepta perquè no té cap tradició i fou creat del no res quan es construïren les edificacions al paratge que ocupen la dècada de 1970, no seria corregible, perquè ni conté faltes ortogràfiques ni està expressat en un idioma diferent del català. Per a garantir la correcció d’aquest grup de topònims caldria una modificació de la Llei de Política Lingüística que afegís la tradició toponomàstica catalana als requisits dels topònims per a poder ser oficials.
Sigui com sigui la correcció del Decret 139/2007 també evitaria la necessitat d’acudir a la jurisdicció contenciosa-administrativa per a reclamar el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, única via possible avui en dia davant la negativa dels ajuntaments afectats a acatar la legislació lingüística.
Si els articles que contemplen les rectificacions de nom del Decret 139/2007 no es corregissin també seria possible instar els ajuntaments perquè ho facin a iniciativa d’altres actors. Demanar la correcció d’un topònim per adaptar-lo al que disposa la Llei 1/1998 no és una facultat exclusiva del Govern, sinó potestativa. I com que pot, pot també no fer-ho. En aquest cas res no impedeix que qualsevol persona, entitat o organisme amb interès legítim sobre la qüestió pugui demanar-ho. Per exemple, ho podrien demanar directament als ajuntaments l’IEC com a autoritat lingüística, els ciutadans que viuen en llocs amb aquest problema o els grups municipals als ajuntaments afectats o qualsevol dels regidors en cas que en aquells ajuntaments no s’hi hagin constituït grups polítics. Per a fer-ho bastaria una instància (o una proposta de resolució si la iniciativa sorgís d’un grup polític municipal) demanant el compliment de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En aquest cas l’assumpte s’hauria de tractar jurídicament com un canvi de denominació, en no activar-se els articles que preveuen la rectificació per no fer-se a instància del Govern (com el precedent de Roda de Berà, que corregí el seu nom rectificant “Barà” per Berà i dugué a terme el tràmit com un canvi de nom. Vid. Resolució GRI/2935/2012). En el cas que l’assumpte entrés al Ple per via del dret de petició o per via de proposta de resolució presentada per algun grup polític o regidor el Ple estaria obligat a aprovar el canvi demanat, ja que la legislació de règim local li reconeix l’atribució de dur a terme els canvis de denominació de municipis i nuclis, i a la vegada l’article 9 de la Constitució el sotmet al principi de legalitat i, per tant, l’obliga a complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial. En el cas que el Ple rebutgés la correcció proposada, ja fos perquè hi hagués una majoria de vots en contra o fins i tot perquè hi hagués prou abstencions per a impedir la presa de l’acord per la majoria absoluta que requereix l’art. 4.3 del Decret 139/2007, s’adoptaria una resolució arbitrària, contrària a Dret (en tant que rebutjaria complir una Llei), i s’obriria la possibilitat d’un procediment penal per delicte de prevaricació administrativa (art. 404 del Codi Penal), ja que els membres de les Corporacions Locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i omissions realitzats en exercici del seu càrrec (art. 22 del Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico de las Entidades Locales). La manera d’evitar el risc que càrrecs electes puguin acabar cometent un delicte de prevaricació per negar-se a complir el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 és modificar el Decret 139/2007 de manera que sigui el Govern qui faci aquestes rectificacions d’ofici.
Finalment encara hi ha una altra possibilitat de correcció d’algun d’aquests topònims deturpats: la legislació de memòria democràtica. La Ley 20/2022, de Memoria Democrática, del Congreso, farà retirar les formes prenormatives que encara són oficials, imposades per la dictadura per motius polítics i com a part del seu programa de repressió contra la llengua catalana (els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp), amb aquests fonaments:
a) Per a complir amb el restabliment dels drets de les víctimes mitjançant mesures de restitució, com disposa l’art. 30, ja que la toponímia és part de la cultura i llengua catalanes, reconegudes com a víctimes de la dictadura per l’art. 3.6, la repressió contra les quals reconeix l’art. 4.4 de la Llei.
b) En ser modificacions de topònims imposades per la repressió de la dictadura, es refereixen a ella, i és per causa seva que aquells topònims van patir deformacions a les seves grafies. Per tant, per l’art. 35.2 aquests topònims s’han de considerar elements contraris a la memòria democràtica.
De pas aquesta legislació estatal resol el problema que planteja Lladó, ja que el canvi de nom del municipi va més enllà dels criteris lingüístics, cosa que aplana el camí a la forma Lledó d’Empordà, ja que aquest canvi de denominació no vindria regulat per la Llei de Política Lingüística sinó per la de Memòria Democràtica. Potser Torrelavit podria ser un altre candidat a passar pel mateix procediment, si bé amb alguna complicació: el franquisme va canviar el seu nom oficial de Terrassola i Lavit (recuperat el 1933) per Torrelavid el 1939, i la dècada de 1980 l’ajuntament aprovà catalanitzar aquesta fusió com a Torrelavit. Una bona argumentació jurídica faria possible restaurar la forma de 1933, en tant que qualsevol altra manera d’escriure aquest nom de lloc seria conseqüència de l’eliminació forçosa el 1939 del genuí Terrassola i Lavit.
També la nova llei de memòria democràtica de Catalunya preveurà la retirada d’aquests topònims, en considerar-los símbols franquistes, com va reconèixer la ponència de la Comissió de Justícia del Parlament de Catalunya que tramita aquest projecte de llei.
Els ajuntaments no es poden negar a acordar la retirada dels topònims considerats contraris a la memòria democràtica, i els hauran de retirar tan bon punt com es publiqui el “Catálogo de elementos contrarios a la memoria democrática” que preveu l’art. 36 de la Ley 20/2022. Una resposta del govern espanyol, de 12/12/2022, a una pregunta del senador Carles Mulet sobre el topònim Llanos del Caudillo va deixar clar el procediment de retirada quan es requereixi després de la publicació del catàleg:
Corresponde a los Ayuntamientos el cumplimiento de lo dispuesto, mediante la adopción del oportuno acuerdo por el Pleno municipal conforme a la normativa de régimen local.
Cal recordar que aquest principi expressat pel govern espanyol per a fer complir la Ley de Memoria Democrática també és vàlid per a l’efectiva aplicació de la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial, en tant que els Plens estan obligats a prendre l’acord que ha de portar al seu compliment. Tornem en aquest punt al que dèiem més amunt sobre la possibilitat d’obertura de procediments penals per prevaricació contra els electes que votin en contra o que impedeixin l’aprovació de l’acord per a complir la legislació vigent amb la seva abstenció, risc que s’evitaria amb les modificacions proposades al Decret 139/2007. Aquestes modificacions farien que fos el Govern qui, d’ofici, corregís els topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística per als casos de faltes d’ortografia, i que tutelés el canvi dels expressats en una llengua diferent de la catalana, en un procediment guiat (a la proposta de modificació de l’art. 15.2) que si bé permetria en primera instància als ajuntaments rebutjar una primera proposta que els fes el Govern, els obligaria a fer-ne una de complementària amb l’assistència de l’IEC per a suplir aquella anterior, i seria estrany que, aquesta segona proposta, en tant que sorgida dels mateixos consistoris, no fos aprovada al Ple.
Deixem pel final la que seria la solució més fàcil: que els ajuntaments afectats duguessin a terme els canvis i rectificacions necessaris de motu proprio sense que calgués forçar-los, mostrant respecte per l’idioma i la tradició toponomàstica catalana. Aquesta és, però, una solució inabastable, perquè si som on som és per la negativa radical, irracional, absurda i ridícula d’aquests ajuntaments durant dècades a escriure bé el seu propi nom, generació rere generació de polítics locals (els nous més fanatitzats i amb més culpa que els vells, ja que si aquells podien al·legar ignorància, els nous, formats íntegrament en un sistema educatiu on la llengua catalana és vehicular, no poden dir que no saben que escriuen el seu propi nom com si el nostre idioma no tingués normes i fent una cosa impossible: ignorar l’etimologia, que és l’ADN dels noms).
I finalment encara caldria una darrera modificació per a garantir que els ajuntaments díscols, un cop fetes les correccions corresponents a la toponímia oficial, la respectessin. Ja hi ha hagut (i hi ha) casos d’insubmissió a la toponímia oficial correcta: l’Ajuntament de la Torre de Cabdella usa a tota la documentació la deturpació “la Torre de Capdella”, i l’Ajuntament de “Cabacés” rebutjà usar la forma catalana Cabassers mentre fou oficial entre 1983 i 1989. Per evitar casos així cal que la Generalitat tingui força coercitiva i sancionadora mitjançant la norma. Per tant proposem afegir un capítol sancionador al DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Cal preveure-hi multes dineràries de periodicitat mensual i la privació de rebre subvencions de la Generalitat de Catalunya (talment com qui té deutes amb l’Agència Tributària tampoc no pot rebre subvencions) als ajuntaments que no usessin els seus topònims oficials un cop corregits. Només així s’aconseguirà que aquests ajuntaments rebels, acostumats durant dècades a incomplir la llei sense conseqüències, usin els seus noms correctament escrits un cop s’hagin rectificat oficialment.
El novembre de 2022, essent ja coneixedor el Govern dels perjudicis que causa el decret que regula els canvis de denominació dels municipis (el Decret 139/2007), el va modificar amb el Decret 344/2022. Però la modificació només va afectar a la part que regula els símbols locals (escuts, emblemes i banderes). Els articles dedicats a la modificació de denominacions oficials dels municipis que causen inseguretat jurídica per contradir la Llei 1/1998, de Política Lingüística, no van ser corregits. I el Govern no pot al·legar ignorància, perquè els seus propis funcionaris i representants reconegueren públicament el setembre de 2022 a Cabassers la inseguretat jurídica del decret modificat al cap de dos mesos.
En lloc de modificar el Decret 139/2007 per a fer-lo coherent amb la resta de l’ordenament jurídic, amb la finalitat de generar un marc normatiu estable, predictible, integrat, clar i de certesa, el Govern ens va comunciar, el setembre d’enguany, que iniciaria “una campanya adreçada a aquells municipis que presenten una denominació oficial no normativa als efectes que procedeixin a la seva rectificació, en el benentès que correspondria finalment als ajuntaments afectats la seva aprovació”. Això ho va fer després d’haver-li demostrat les incoherències d’aquell Decret 139/2007 i d’haver-li demanat que les corregís el gener de 2023. La comunicació que parlava de la “campanya” adreçada als municipis infractors era la resposta a aquella sol·licitud del gener, obtinguda vuit mesos després d’haver demanat formalment que corregissin els errors normatius i només gràcies a la intervenció del Síndic de Greuges, a qui vam denunciar el silenci del Govern.
La resposta del Govern ens ve a dir que no farà res definitiu, perquè amb el marc legal actual i les seves incoherències, l’únic que pot passar és que els ajuntaments infractors ignorin la campanya. I com que aquests ajuntaments han tingut tantes contemplacions de fa tants anys, amb polítics massa habituats a no fer cas de la Llei, simplement perquè tots els governs que hi ha hagut fins ara els han tolerat la cacicdada, tindran la temptació de no voler corregir res, perquè el Decret mal fet, en teoria, els ho permet. A la pràctica, però, els aboca a la prevaricació. Per això el Govern ni corregirà el Decret 139/2007 ni activarà el mecanisme que conté i que li permet suggerir als ajuntaments que no compleixen la Llei de Política Lingüística a la toponímia oficial que ho facin, sense conseqüències, en teoria, si no ho fan. Diem que sense conseqüències “en teoria”, perquè a la pràctica, si activen aquest mecanisme i els ajuntaments continuen incomplint la Llei de Política Lingüística, per molt que el Govern resti immòbil qui portarà els responsables de l’incompliment a la Justícia serem nosaltres. Per això no dubtem que el Govern no farà absolutament res que pugui acabar als jutjats, i que per tant cap acció de les que pugui emprendre no serà efectiva, perquè no aconseguirà corregir les denominacions oficials il·legals de municipis i nuclis.
Que el Govern solucionés les incoherències internes de la norma que provoca el Decret 139/2007 segurament tampoc no estalviaria la intervenció judicial. Com hem dit, aquests ajuntaments estan tan acostumats a incomplir la legislació lingüística en matèria de toponímia que és probable que no acatin la norma, com ja passa a la Torre de Cabdella i a Josa i Tuixén, on es neguen a usar aquestes denominacions, oficials i normatives, per als seus ajuntaments i municipis, i insisteixen a contravenir la legislació i fer anar les formes deturpades la Torre de Capdella i Josa i Tuixent. Hi hagué també, al seu dia, connivència de la Generalitat, que els permeté oficialitzar deturpacions per als noms de diversos nuclis, però no per als dels municipis (cal recordar que nucli i municipi no són el mateix: el nucli és l’agrupació d’edificis, i el municipi el terme municipal, que pot incloure més d’un nucli).
És lamentable que calgui portar ajuntaments als jutjats per aconseguir que escriguin bé el seu propi nom i que respectin els drets lingüístics dels ciutadans. És lamentable que siguin incapaços de respectar la llengua, desprestigiant-la imposant maneres ridícules d’escriure topònims. I és encara més lamentable que això passi per la inòpia d’uns polítics locals populistes, entestats a continuar enganyant a la població perquè la mentida porta vots, fent-li creure que la seva identitat es basa en una falta ortogràfica, en una falsa etimologia o en una imposició franquista. Polítics que volen vendre el disbarat insostenible com una tradició “de tota la vida”.
I quan l’arbitrarietat xoca amb els drets, els drets s’han de defensar. Als jutjats del contenciós administratiu per obligar l’Administració a complir les seves pròpies normes, i a la Fiscalia per la prevaricació d’imposar aquesta arbitrarietat.
Junts ha presentat una proposta de resolució al ple de l’Ajuntament de “Cabacés”, que serà debatuda i votada a la sessió ordinària d’aquest mes de setembre, perquè la corporació acati la Llei de Política Lingüística i oficialitzi el nom català del municipi.
Els principis de la proposta són aquests: la Llei de Política Lingüística obliga a oficialitzar els topònims en català i segons les normes lingüístiques de l’IEC. La potestat (i per tant l’obligació) per a fer-ho és del ple de l’Ajuntament, com reconeixen tots els operadors jurídics. Per tant, com que l’Administració té l’obligació de complir la Llei, l’Ajuntament no té altre remei que acatar la de Política Lingüística i oficialitzar el topònim legal, Cabassers, com a denominació del municipi.
El text també es refereix a la impossibilitat d’obrir un procés de participació ciutadana per a decidir matèries ja taxades per l’autoritat lingüística i la Llei: “el que considerin els membres del ple és absolutament irrellevant quan parlem de l’obligació que té l’Administració de complir la llei, qüestió que no és opinable i que no es pot sotmetre a la voluntat arbitrària de ningú mitjançant cap procés de participació ciutadana.”
El ple té set membres, i el govern local està format per cinc regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya, que es presentaren a les eleccions municipals sota la marca “Independents per Cabacés-AM”. Aquesta llista portava al programa electoral un punt on deia que promouria “la correcció del topònim des de la participació ciutadana”. Junts-Compromís Municipal, autor de la proposta de resolució, també es va presentar a les eleccions locals a Cabassers, i al programa hi deia clarament i sense subterfugis que faria corregir el topònim oficial: “som l’únic municipi del Priorat que encara té com a oficial una grafia del seu nom que no respecta les normes de la llengua ni la llei de política lingüística, i ho resoldrem”.
Sembla difícil que el govern municipal de Cabassers hagi de votar en contra d’aquesta proposta de resolució, principalment perquè no aprovar-la implica una negativa provada a complir la Llei.
Podeu veure la proposta de resolució i els seus annexos que ha presentat Junts en aquest enllaç.
L’Ajuntament de Rialb ha respost el requeriment d’informe que li va formular el Senat el gener de 2023:
El nostre consistori ha mostrat sempre el seu compromís ferm amb la recuperació de la memòria democràtica i memòria històrica, com ho demostra la col·laboració de l’Ajuntament amb el Memorial Democràtic, la seva incorporació a la Xarxa d’Estpais de Memòria Democràtica de Catalunya, així com incomptables actuacions que s’han realitzat en aquest sentit.
Respecte a la toponímia del nostre municipi, el nom “Rialp” apareix amb aquesta ortografia durant tot la història del municipi, en diversos documents medievals, entre els quals s’inclou la “Sentència de la Reial Audiència de Catalunya a favor de Joan de Bellera en la causa que enfronta aquest amb el Compte de Pallars per la jurisdicció del castell de Rialp. Circa 1380”. Aquesta denominació apareix també en la majoria d’actes de Plens realitzades durant la Segona República.
A nivell popular, no existeix un debat al nostre municipi al respecte, al no percebre’s aquesta denominació en cap cas com vinculada a cap règim dictatorial.
Per tant, considerem que ni a nivell històric ni a nivell popular existeix cap raó per considerar que el nom Rialp té cap connotació antidemocràtica, i considerem fins i tot ofensiu que se’ns compari amb municipis amb denominacions clarament franquistes com les que mencioneu al vostre escrit.
La denominació “Rialp” és històricament acurada, legítima, catalana i en cap cas va ser fruit d’una imposició de la dictadura, i considerem totalment artificial el debat que es vol crear al respecte.
La resposta, com passa sovint en aquests casos, vol justificar grafies prenormatives, medievals fins i tot, sense tenir en compte la normativa actual de la llengua catalana, i ignorant volgudament també el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. No té cap rellevància que el 1380 s’escrivís “Rialp”, perquè la normativa del nostre idioma no va aparèixer fins el 1913, i no va ser fins el 1933 que no es va aplicar a la toponímia. Seguint aquest criteri, grafies arcaiques com Vich, Serchs o Montblanch podrien ser oficials i en canvi no ho són ni poden ser-ho.
La resposta també ignora volgudament que el 1938 el govern franquista va derogar la legislació republicana, incloent la de 1933 que oficialitzava els noms dels municipis de Catalunya amb la grafia normativitzada per l’Institut d’Estudis Catalans. Si bé “Rialp” no fa cap referència explícita a la dictadura, tingué caràcter oficial perquè aquesta derogà l’oficialització que feu de la forma Rialb la Generalitat republicana. Tornant als exemples de Vich, Serchs o Montblanch, ningú no dubta que, de 1939 ençà, són toponímia franquista; és a dir, imposada per la dictadura per a malmetre el prestigi de la llengua catalana, en substitució de les formes normatives dels noms dels llocs, legalment aprovades el 1933. Aquesta qüestió s’explica a bastament a memoria.cabassers.org.
El Decret 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya, és un dels més mal fets de tot el corpus jurídic català. El vam analitzar en profunditat en aquest article, però aquí ens centrarem en un efecte col·lateral que provoca, i que segurament el legislador no era conscient que provocaria: si s’activen els articles 5 i 6 d’aquest decret les autoritats locals poden acabar incomplint de manera conscient i voluntària la Llei de Política Lingüística i dictant resolucions arbitràries, i per tant cometent un delicte de prevaricació, tipificat per l’article 404 del Codi Penal.
Vegem com es pot acabar delinquint per seguir el que diu el Decret 139/2007:
L’article 5.1 diu que el Govern pot proposar rectificacions de nom als municipis que tinguin topònims oficials no normatius, és a dir, topònims que no compleixen l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. Com que hi ha una vulneració de la legislació, sembla que el procediment hauria de ser obligatori i que només podria acabar-se amb la correcció proposada pel Govern, però sorprenentment l’articulat deixa marge a rebutjar la proposta de correcció toponímica, que és intrínsecament una proposta de compliment de la Llei de Política Lingüística. Els articles 6.2 i 6.3 del Decret 139/2007 preveuen que l’ajuntament pot denegar la proposta del Govern, ja sigui no prenent cap acord o prenent-lo desfavorable.
Tècnicament, es compleix el que tipifica l’article 404 del Codi Penal perquè hi hagi prevaricació administrativa: que una autoritat o funcionari públic dicti una resolució arbitrària en un assumpte administratiu, sabent de la seva injustícia. La pena prevista: inhabilitació especial per a feina o càrrec públic i per a l’exercici del sufragi passiu entre 9 i 15 anys. No fer res, i desestimar la proposta del Govern per silenci, tampoc no eximeix de la responsabilitat, com fixa l’art. 78.1 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local: “Els membres de les corporacions locals estan subjectes a responsabilitat civil i penal pels actes i omissions realitzats en l’exercici del seu càrrec. Les responsabilitats s’exigeixen davant els tribunals de justícia competents i es tramiten pel procediment ordinari aplicable”.
Com que el Decret 139/2007 pretén un impossible (permetre la vulneració de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística), pot acabar provocant fins i tot la inhabilitació dels responsables de la conselleria que hagi instat la rectificació, via l’article 408 del Codi Penal, que castiga amb penes d’entre 6 mesos i 2 anys d’inhabilitació a “l’autoritat o funcionari que, faltant a l’obligació del seu càrrec, intencionadament no promogui la persecució dels delictes dels que tingui notícia o dels seus responsables”. És obvi que si el Govern arxiva un expedient que s’ha tancat perquè qui l’havia de resoldre ha prevaricat i no ho denuncia, té l’actitud que sanciona l’art. 408 del Codi Penal. La situació és rocambolesca perquè els articles del decret que regulen la correcció de topònims són un despropòsit en intentar permetre una negativa a complir la Llei de Política Lingüística. La cadena d’esdeveniments, si s’activés aquest procediment i l’ajuntament afectat rebutgés fer la correcció, seguiria aquest patró:
a) El Govern proposa, via art,. 5.1 del Decret 139/2007, a qualsevol dels ajuntaments amb topònims oficials no normatius, que no compleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, que el corregeixi.
b) L’ajuntament s’hi nega, bé no prenent cap acord (art. 6.2 del Decret 139/2007) o prenent un acord desfavorable a la proposta del Govern (art. 6.3 del Decret 139/2007).
c) A la pràctica, l’ajuntament en qüestió s’ha negat a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, que diu que els topònims oficials han de ser normatius, i per tant comet un delicte de prevaricació, ja que es nega a resoldre favorablement una qüestió que l’informa d’un incompliment normatiu i arbitràriament la denega (art. 404 del CP).
d) El Govern arxiva l’expedient davant la negativa, com preveu l’art. 6.3 del Decret 139/2007. Tècnicament el Govern no està prenent cap acció davant la prevaricació comesa per qui es nega a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. És a dir, el responsable de la conselleria que inicia el procediment de rectificació està cometent el delicte previst a l’art. 408 del CP, castigat amb pena d’inhabilitació de 6 mesos a 2 anys.
e) Qualsevol persona notifica aquests fets a la Fiscalia i s’inicia el procediment.
Per això cap govern no ha proposat mai cap rectificació de nom als municipis que vulneren l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. De totes maneres, queda el dubte de si aquestes implicacions del Decret 139/2007 amb els articles 404 i 408 del Codi Penal podrien ser un recurs introduït a consciència pel legislador, una mena de fre d’emergència per a fer tornar al solc en qualsevol moment a qualsevol dels ajuntaments que mantenen topònims il·legals com a oficials. Sembla poc probable sigui premeditat i no un error descomunal, però el cert és que és un recurs per a aconseguir aquell objectiu.
Si el Govern no actua, però, hi ha maneres de forçar aquests ajuntaments a seguir el mateix camí: presentant als plens propostes de resolució (els grups polítics) o mocions (les entitats si el reglament orgànic municipal preveu aquesta via de participació) que exigeixin la rectificació dels topònims per a complir allò que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. Les autoritats locals actuals dels ajuntaments afectats s’excusen en el fet que elles no són qui va oficialitzar topònims que la llei declara il·legals, i tenen raó; la majoria d’aquestes oficialitzacions (excepte pels nuclis de la Torre de Cabdella i Josa i Tuixén) són anteriors a la Llei de Política Lingüística. Però sí que tenen l’obligació de garantir que les administracions que regeixen estiguin plenament sotmeses al Dret, i per tant la qüestió radica en demanar-los que prenguin les accions necessàries per a complir la Llei de Política Lingüística. Si s’hi neguen, o no fan res, els indicis de prevaricació són evidents i amb fonament documental, ja que l’acta del ple registra els fets i és prova suficient per a poder presentar denúncia a la Fiscalia o querella criminal directament al jutjat que correspongui. Al fons de la qüestió, tot i el soroll que hi afegeix el Decret 139/2007, només hi ha l’incompliment conscient, voluntari, flagrant i descarat de l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística: “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Els ajuntaments, per la seva pròpia iniciativa, haurien hagut de complir aquest precepte, com compleixen tots els que la nova legislació va afegint a la seva llista d’obligacions. Tota la fullaraca que es vulgui posar a sobre de la qüestió, amb decrets arbitraris, no és suficient per a cobrir un fet provat: la toponímia oficial no normativa és contrària a la Llei. I el delicte de prevaricació (art. 404 del CP) no pretén substituir el dret contenciós-administratiu, ans castiga no la il·legalitat, sinó l’arbitrarietat d’aquesta prevaricació administrativa, que és manifesta i evident en aquests casos, quan la premsa va plena de la negativa d’alguns ajuntaments a complir la llei perquè simplement no ho volen, per caprici.
En cas que cap grup polític no vulgui presentar cap proposta de resolució al ple, i que el reglament orgànic municipal no contempli la possibilitat de presentar mocions per part de les entitats (o no hi hagi reglament), la qüestió també es pot ventilar amb una instància exigint el compliment de la Llei, presentada per qualsevol particular que pugi al·legar interès legítim (és a dir, un veí o una entitat dedicada a la defensa de la llengua). Si no hi ha resposta, o la resposta és negativa, la Fiscalia també pot intervenir si es presenta denúncia dels fets, ja que amb el correcte fonament pot apreciar prevaricació en la conducta, o querella criminal al jutjat si es vol ser part en el procediment.
El 23 de gener de 2023 vam demanar al Govern que refaci el Decret 139/2007 per a convertir les propostes de correcció en obligatòries i evitar la inseguretat jurídica a què s’exposen ajuntaments i Generalitat, però la sol·licitud està en situació de silenci administratiu des del 24 d’abril de 2023.
[28/07/2023]
Tots els drets reservats. Copyright 2021 - 2026 Cabassers.org