El passat 28/10/2024 vam adreçar una queixa a l’Oficina de Garanties Lingüístiques del Govern que corregís la toponímia”oficial” no normativa, contrària a la Llei de Política Lingüística. El 5 de novembre de 2024 hem rebut resposta a la sol·licitud, que transcrivim tot seguit:

Hola,

El febrer del 2023 el Departament de Política Lingüística (aleshores Secretaria de Política Lingüística) va fer una consulta a l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura relativa al tema que planteges i a la possibilitat de promoure una revisió de l’ortografia de les formes toponímiques oficials actuals d’acord amb la normativa vigent aplicable a les denominacions dels municipis.

En aquest sentit, l’informe emès per l’Assessoria Jurídica indicava que “les corporacions locals han de respectar la normativa establerta per l’Institut d’Estudis Catalans, d’acord amb la seva norma reguladora, però cal tenir en compte que els informes que emet l’Institut són preceptius, però en cap cas, vinculants”. Tenint en compte la normativa actual en matèria toponímica i de canvi de nom dels municipis, afegia “…tot i que el Govern, a proposta del conseller de Governació i Administracions Públiques, pugui proposar als municipis les rectificacions de nom que consideri convenients, la potestat per aprovar o modificar el nom d’un municipi correspon exclusivament al Ple de l’ajuntament, el qual ha d’aprovar un acord amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de membres de la corporació municipal.”

Per tant, d’acord amb el que disposa l’article 30.1 del Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, la denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament i s’ha de dur a terme per mitjà del procediment establert a l’article 31. Ara per ara, doncs, la llei no permet fer cap acció comuna, ja que es tracta d’una decisió que ha de prendre cada Ajuntament per majoria absoluta del seu ple. Representants d’aquest Departament van ser presents en l’acte que va organitzar l’Ajuntament de Cabacés el 12 de juliol per tractar el tema del canvi de nom del municipi. Entenem, doncs, que és una qüestió que preocupa l’Ajuntament i que s’està plantejant, atès que aquest era el segon acte obert que es feia amb el mateix objectiu informatiu.

Gràcies per utilitzar aquest servei.

Departament de Política Lingüística
Generalitat de Catalunya

Destaca, en primer lloc, que la resposta l’han fet arribar per correu electrònic, al cos del text, sense signatura digital de ningú que se’n faci responsable. També crida l’atenció el tractament de “tu” i l’encapçalament informal “Hola”. La resposta ve a dir, bàsicament, que el Govern no pot fer cap acció de conjunt per obligar aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i que la decisió l’ha de prendre cada ajuntament per majoria absoluta del seu ple. Explica que el febrer de 2023 un informe de l’Assessoria Jurídica del Departament de Cultura va determinar que els informes toponímics de l’IEC “no són vinculants”. El fonaments de dret i la praxi, en canvi, desmenteixen categòricament aquesta afirmació:

En primer lloc l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística deixa clar que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa de l’IEC. En segon lloc, la Llei 8/1991 sobre l’autoritat lingüística de l’Institu d’Estudis Catalans diu a l’art. 1 que se’l reconeix com “la institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística del català”. Per tant difícilment un informe emès per l’autoritat lingüística pot no ser vinculant. I la praxi així ho corrobora: el DECRET 397/2004, de 5 d’octubre, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de Josa i Tuixén pel de Josa i Tuixent i l’ACORD GOV/72/2016, de 7 de juny, pel qual es denega el canvi de nom del municipi de la Torre de Cabdella pel de la Torre de Capdella van denegar l’oficialització de deturpacions justament perquè l’IEC havia emès informes desfavorables. Si fos certa l’afirmació que els seus informes no són vinculants res no hauria impedit oficialitzar les formes preteses per aquells ajuntaments.

Només cal fer un cop d’ull als expedients que va instruir el llavors Departament de Governació per a veure que l’informe toponímic de l’IEC, a més de preceptiu, és vinculant, i és el seu dictamen el que s’utilitza per a invalidar, de facto, l’acord d’un ple:

La resposta pública de l’Administració no ha variat els darrers 25 anys: que l’únic que té potestat per a canviar un topònim és el ple del seu ajuntament. I sí, hi estem totalment d’acord, però el ple no té cap potestat per a determinar com s’escriu aquest topònim, tasca que la llei reconeix exclusivament a l’IEC. A cadascú les competències que li pertoquen. Els procediments de la mateixa administració, quan s’enfronta a pretensions de canvis de nom que no compleixen la Llei de Política Lingüística, ho proven.

De fet hi ha jurisprudència del Tribunal Suprem que circumsrcriu l’autonomia municipal, en toponímia, dintre de l’espai que li correspon, que no és altre que el marc de la llei, amb l’obligació de complir la legislació lingüística autonòmica. Ho fa remarcant que «Pero es que además, en el caso concreto que se examina, la actuación de la Junta de Galicia es meramente automática y responde al mandato impuesto por el artículo 10 de la Ley 3/1983, de tal manera que si conforme a dicho precepto “los topónimos de Galicia tendrán como única forma oficial la gallega”, el Decreto se limita a traducir a esta lengua vernácula el nombre castellano, con lo que el requisito establecido en el artículo 13.1 de la Ley de Bases del Régimen Local para el supuesto de alteración no tiene sentido en este caso concreto». La Llei 1/1998, de Política Lingüística, és un calc de la gallega, i diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana”. No hauria de caldre res més perquè el Govern ordeni a MuniCat la inscripció del topònim Cabassers, en llengua catalana, al registre oficial.

Crida l’atenció que el Departament de Política Lingüística digui al seu escrit que representants seus van ser presents a l’acte que organitzà l’Ajuntament de Cabassers el 12 de juliol de 2024 “per tractar el tema del nom del municipi” i que digui que això prova que la qüestió “preocupa a l’Ajuntament” i que “s’està plantejant”. Poca atenció devien prestar, perquè en aquell acte, que havia de ser informatiu, l’alcalde va acceptar celebrar una consulta popular no refrendària sobre si l’Ajuntament ha de complir o no la llei, que evidentment no es pot ni convocar per il·legal. En realitat l’únic que pretén aquest ajuntament caducat és aferrar-se al que sigui per no canviar el topònim franquista del municipi.

Finalment un detall: es produeix la paradoxa que el Departament de Política Lingüística usa al seu escrit la forma “Cabacés”, contrària a la Llei de Política Lingüística (com si usés Vich, Bañolas, Serchs o Figueras).

[05/11/2024]

A l’apartat “Preguntes Més Freqüents” de l’Oficina de Garanties Lingüístiques hi consta, sobre la toponímia, que “Les denominacions oficials en català i en aranès, establertes d’acord amb normativa vigent, són les úniques legals a tots els efectes” i que “Les formes oficials dels noms de lloc de Catalunya són només en català”. La normativa vigent estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma legal la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC (art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística). Els topònims Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs i Rialp no compleixen el precepte fixat per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant no poden ser oficials, malgrat tinguin, espúriament, aquesta consideració a tots els efectes. Aquests topònims consten recollits a la fitxa 6625 d’Optimot, que sota l’epígraf “topònims oficials no normatius” els defineix com noms de lloc oficials que “presenten una denominació que no segueix la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. Això entra en claríssima contradicció amb el que estableix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i suposa, a més, una vulneració dels drets lingüístics, ja que els qui viuen en aquests municipis no poden usar els topònims oficials legals i se’ls imposa l’ús de formes deturpades, que en els casos de Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp són, a més, frut de la repressió franquista contra la llengua.

Hem demanat que el Govern de la Generalitat de Catalunya protegeixi els drets lingüístics dels ciutadans i que obligui aquests ajuntaments a complir la Llei de Política Lingüística i a oficialitzar la denominació legal dels seus topònims, que no és cap altra que la normativa.

[28/10/2024]

Hem adreçat una carta al President de la Generalitat i a tots els membres del Consell Executiu oferint la nostra col·laboració per a resoldre el greuge de la toponímia oficial no normativa. Hem sol·licitat una reunió amb les conselleries de Presidència i Política Lingüística, així com amb el mateix President de la Generalitat de Catalunya, per posar a la seva disposició la nostra experiència i plantejar una solució al problema.

Aquest és el text de la carta que hem adreçat al Govern:

Molt Honorable President i Honorables Consellers,

La Llei 1/1998, de 7 de gener, de Política Lingüística, estableix a l’article 18.1 que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per contra existeixen uns topònims anomenats “oficials no normatius”; és a dir, noms de lloc que no compleixen la Llei de Política Lingüística però que són tinguts per oficials.

Aquesta situació afecta nou ajuntaments: Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp, Torrelavit i Forallac. L’Institut d’Estudis Catalans fixa els seus topònims com Cabassers, Campmany, el Figueró i Montmany, Lledó d’Empordà, Maçanes, Navars, Rialb, Terrassola i Lavit i Vulpellac, Fonteta i Peratallada. Quatre d’aquests noms de lloc (Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp) són encara oficials amb les deturpacions que els imposà el franquisme com a part del seu sistema repressiu, efecte reconegut per la Llei 20/2022 de Memòria Democràtica.

En un estat de dret la Llei s’ha de complir i l’Administració ha de ser la primera a fer-ho, per donar exemple. Us demanem que feu valdre els principis constitucionalment reconeguts d’igualtat davant la Llei i d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, i que feu complir la Llei de Política Lingüística a la toponímia als ajuntaments que s’hi resisteixen. No és acceptable que mentre 938 dels 947 municipis catalans compleixen la norma nou no ho facin ni ho vulguin fer.

Restem a la vostra disposició per col·laborar a resoldre aquesta situació injusta, que coneixem en profunditat, i ens agradaria poder coordinar una reunió amb la Conselleria de Presidència, la de Política Lingüística i amb el mateix President de la Generalitat de Catalunya per plantejar una solució a aquest greuge.

Cabassers, 15 d’agost de 2024.

El 12 d’agost de 2024 la fins llavors Secretaria de Política Lingüística es va convertir en la Conselleria de Política Lingüística. Entre les seves competències hi ha la implementació de la política lingüística que estableix el Govern, la coordinació de les accions i mesures dels diversos departaments i garantir l´ús del català a les institucions. És, doncs, la Conselleria encarregada d’eliminar l’antijurídica toponímia “oficial no normativa” que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística. Aquest article estableix que els topònims són oficials únicament en català i amb la seva forma normativa, per tant aquesta toponímia “oficial no normativa” és un oxímoron condemnat a desaparèixer, ja que els topònims no normatius no són oficials.

Per eliminar aquesta rèmora cal modificar una llei, un decret legislatiu i dos decrets, tot respectant el que estableix la Ley 7/1985, de 2 de abril, Reguladora de las Bases del Régimen Local:

·LLEI 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística.
·DECRET LEGISLATIU 2/2003, de 28 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya.
·DECRET 139/2007, de 26 de juny, pel qual es regulen la denominació, els símbols i el registre d’ens locals de Catalunya.
·DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia

En aquest article expliquem amb detall la reforma legislativa necessària perquè sigui la Generalitat qui faci les correccions d’ofici i no calgui acudir a la via del contenciós administratiu:

Qui ha d’eliminar la toponímia oficial no normativa?

Atès que entre les competències de la Conselleria de Política Lingüística hi ha la de coordinar les accions i mesures dels diversos departaments per a implementar la política lingüística del govern (la definida a la Llei 1/1998) correspon a aquesta Conselleria coordinar-se amb la de la Presidència, de qui depèn la Direcció General d’Administració Local, per a implementar la reforma legislativa necessària que garanteixi el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’administració local catalana.

Ens posem a la plena disposició del Conseller de Política Lingüística per col·laborar en la resolució d’aquest problema que fa massa anys que dura. Les administracions, totes, han de complir les lleis, com tothom. Forçar els ciutadans a usar topònims escrits arbitràriament és una vulneració dels drets lingüístics i també dels drets fonamentals, en tant que constitueix una humiliació i un tracte degradant. Tan degradant és que el franquisme usà les deturpacions toponímiques com a instrument de repressió per a menystenir l’idioma i humiliar els parlants. Cal fer acabar aquesta injustícia i ha arribat l’hora de fer-ho.

[13/08/2024]

La Direcció General de Política Lingüística va emetre una “Memòria d’avaluació d’impacte del Projecte del Decret de Toponímia” el 22/02/2019. Era la memòria d’afectació del que acabaria essent el Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia. Aquest Decret -ho hem explicat altres vegades– genera frau de llei espontàniament, ja que obliga a usar la forma oficial dels topònims de Catalunya, fins i tot aquelles formes que són oficials contra l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, i que per tant són il·legals.

La memòria obvia expressament el problema que suposen els topònims oficials no normatius, és a dir, els que són oficials tot i no poder-ho ser perquè no respecten les normes de la llengua catalana, com exigeix la Llei de Política Lingüística que faci qualsevol topònim per a poder ser oficial. La qüestió és tan ridícula que ha calgut crear aquest oxímoron de “toponímia oficial no normativa” per a definir-la. El cas és que aquell document diu que “no hi ha hagut problemes rellevants en l’ús de les formes oficials dels topònims de Catalunya” quan fins i tot Optimot té una fitxa que parla de la toponímia oficial deturpada. L’informe encara menteix més i afirma això:

Les qüestions que en aquest àmbit onomàstic han comportat alguna dificultat i fins controvèrsia mediàtica, s’han produït per l’ús d’exònims i l’ús d’altres formes oficials de localitats de l’àrea
lingüística catalana, quan aquesta no coincideix amb la forma pròpia del corpus toponímic en
llengua catalana. Aquesta situació afecta noms de localitats d’altres parts del domini lingüístic,
fora de Catalunya.

Aquest Govern nostre de fireta ja ho té això: quan una cosa és un problema fa un informe i diu que no existeix, i així no cal fer res per a solucoinar-ho. És obvi que la situació que descriu el paràgraf citat afecta noms –i no pocs– de localitats del Principat de Catalunya, del territori sota administració de la Generalitat de Catalunya, que té totes les competències sobre toponímia reconegudes estatutàriament.

Negar el problema no el farà desaparèixer. Al contrari, l’ha fet més gran, i la controvèrsia mediàtica ha crescut fins a un nivell que el 2019, quan van elaborar aquella memòria, no es podien ni imaginar. I que s’esperin el que creixerà encara si el Govern continua fent la vista grossa davant dels llunàtics que imposen les seves cacicades a la toponímia oficial.

[20/06/2024]