A Catalunya hi ha un incompliment massiu del DECRET LEGISLATIU 2/2009, de 25 d’agost, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de carreteres i del Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia pel que fa a l’ús a les senyals de les carreteres d’exotopònims o topònims del domini lingüístic català sota sobirania francesa.

La primera norma citada, la Llei de carreteres, diu a l’article 42.6 això:

Sens perjudici de la normativa general aplicable en la matèria, els indicadors de senyalització de la circulació a les carreteres de Catalunya han de ser, almenys, en català. La toponímia hi ha de figurar en català o en aranès, d’acord amb la normativa de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta normativa de la Generalitat de Catalunya a la qual remet és al Decret 133/2020, que diu específicament això a l’article 4 sobre l’ús general dels topònims:

2. Els topònims d’altres territoris de l’àrea lingüística catalana s’utilitzen en la forma en català.

3. Els exotopònims, és a dir, els topònims de fora de l’àrea lingüística catalana s’utilitzen en català quan hi ha una forma establerta amb ús tradicional, sens perjudici que hi pugui figurar també la denominació en altres llengües del territori corresponent.

L’article 6 del mateix Decret 133/2020 és més específic sobre l’ús de la toponímia a la retolació de les vies urbanes i interurbanes:

2. Quan en la retolació de les vies urbanes o interurbanes s’indiqui la direcció cap a un lloc de fora de Catalunya, el topònim ha de figurar en la forma tradicional en català, sens perjudici que hi pugui figurar també la denominació en altres llengües del territori corresponent.

3. A l’Aran, quan en la retolació de les vies urbanes o interurbanes s’indiqui la direcció cap a un lloc de fora de Catalunya, el topònim ha de figurar en occità si té una forma tradicional en aquesta llengua, sens perjudici que hi pugui figurar la denominació en altres llengües del territori corresponent.

Vista la normativa, es pot demanar la correcció de tots els cartells que no compleixin els preceptes mencionats. Per tant, tots els Perpignan, Toulouse, etc que es llegeixen als cartells de les carreteres que hi ha al Principat poden ser corregits. I també els Zaragoza, Huesca, Teruel, Alcañiz, Caspe, etc. Cal tenir clar que la Llei de Carreteres regula només l’ús de la toponímia al Principat, i no diu res de com s’hagi d’usar la toponímia catalana fora d’aquest. Per tant, també per aquesta Llei de Carreteres, no hi ha res a dir si fora dels límits del Principat i dintre de l’estat espanyol els cartells indiquen topònims catalans amb formes diferents de les oficials amb tradició toponomàstica en llengua castellana (per exemple, Lérida).

Per a sol·licitar la correcció de qualsevol d’aquests cartells ubicats a les carreteres del Principat primer cal saber a qui s’ha d’adreçar la sol·licitud, i per això cal esbrinar de qui és titularitat o qui gestiona aquella via. La Viquipèdia té una pàgina molt interessant que ajuda en molts casos a conèixer aquesta informació. La sol·licitud es pot adreçar directament al titular de la via, o bé al Departament de Territori, demanant-li que gestioni la petició per les seves competències. En aquest cas el que farà Territori serà traslladar la sol·licitud a l’organisme responsable de la via.

Tot seguit oferim un model de sol·licitud:

Nom i cognoms, DNI i domicili, telèfon i correu electrònic

EXPOSO:

1- Feu constar el cartell o la llista de cartells dels quals demaneu la correcció. Heu d’especificar el nom de la via on són, punt quilomètric o coordenades. Google Street View és una eina que ajuda a obtenir les coordenades de qualsevol lloc.

2- Expresseu de qui és competència o qui gestiona la carretera on siguin els cartells que demaneu corregir.

FONAMENTS DE DRET:

L’article 42.6 del Decret Legislatiu 2/2009, de 25 d’agost, pel que s’aprova el text refós de la Llei de carreteres diu que als indicadors de les carreteres de Catalunya “la toponimia hi ha de figurar en català o en aranès, d’acord amb la normativa de la Generalitat de Catalunya”.

L’article 6.2 del DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia diu que “Quan en la retolació de les vies urbanes o interurbanes s’indiqui la direcció cap a un lloc de fora de Catalunya, el topònim ha de figurar en la forma tradicional en català, sens perjudici que hi pugui figurar també la denominació en altres llengües del territori corresponent.” [Si ho demaneu per vies araneses, citeu l’article 6.3: “A l’Aran, quan en la retolació de les vies urbanes o interurbanes s’indiqui la direcció cap a un lloc de fora de Catalunya, el topònim ha de figurar en occità si té una forma tradicional en aquesta llengua, sens perjudici que hi pugui figurar la denominació en altres llengües del territori corresponent.”]

Per tot l’anterior,

SOL·LICITO:

Que el Departament de Territori [o qui sigui el responsable de la via], en l’exercici de les seves competències corregeixi [o demani al responsable de la via que corregeixi] els cartells indicats a l’exposició d’aquesta sol·licitud, fent constar les formes catalanes dels exotopònims [o topònims del domini lingüístic català].

Lloc de signatura i data

[Per a fer arribar la sol·licitud al Departament de Territori utilitzeu aquest enllaç. Un cop redactat el document, guardeu-lo en PDF i adjunteu-lo a la sol·licitud, ja que les caselles de l’aplicació de Territori per a exposar i sol·licitar el que hom consideri admeten pocs caracters. Allí simplement feu-hi constar que demaneu el que s’expressa al document PDF adjuntat. Per a fer-la arribar al Ministerio de Fomento utilitzeu aquest altre enllaç. En ambdós casos cal disposar de certificat i signatura digital per a tramitar les sol·licituds]

[10/04/2023]

La pàgina web de la Generalitat de Catalunya incorpora, entre la legislació lingüística, la Declaració Univesal de Drets Lingüístics. Aquesta declaració fou adoptada el 1996 a Barcelona per la Conferència Mundial de Drets Lingüístics, organitzada per 66 ONG, 41 centres PEN i 40 experts en drets lingüístics amb el suport moral i tècnic de la UNESCO. La Declaració fou aprovada el 6 de juny de 1996 al Paranimf de la Universitat de Barcelona. Si bé aquesta declaració és simbòlica i no té força de Llei, i per tant no pot ser invocada com a fonament de Dret. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya, considerant-la part de la legislació lingüística, l’honora i, en principi, n’hauria de respectar el contingut.

Aquesta Declaració té en compte la protecció que ha de rebre la toponímia, com a part que és de cada llengua:

Article 32

1. Tota comunitat lingüística té el dret de fer ús dels topònims en la llengua pròpia del territori, en
   els usos orals i escrits, i en els àmbits privats, públics i oficials.
2. Tota comunitat lingüística té el dret d’establir, preservar i revisar la toponímia autòctona. Aquesta no pot ser suprimida, alterada o adaptada arbitràriament, com tampoc no pot ser substituïda en cas de canvis de cojuntures polítiques o d’altre tipus.

Als Països Catalans, malauradament, el que estipula l’article 32 no es compleix ni tan sols a Andorra, que és l’únic territori de parla catalana amb estat propi. Fins i tot allí hi ha deturpacions toponímiques. On més es vulnera l’article 32 és a la Catalunya del Nord i a la Franja de Ponent, on la minorització lingüística ha portat a, respectivament, un afrancesament i castellanització extrems dels topònims. Al País Valencià la situació tampoc no és bona, amb dobles denominacions bilingües en català i en castellà per a molts municipis, i molts d’altres amb el nom oficial en castellà. A les Illes és on gaudeixen d’una millor situació, ja que la legislació insular reserva al Govern i a la Universitat de les Illes Balears la potestat exclusiva de fixació gràfica i canvis toponímics. Al Principat els residus del caciquisme van aconseguir que se’ls generessin errors a mida a la legislació de règim local per a mirar d’evitar el compliment de la Llei de Política Lingüística als topònims d’alguns municipis. D’aquesta manera, i si el Govern no corregeix aquesta legislació, l’única forma de fer complir la Llei és portar als tribunals els ajuntaments infractors.

Pel que fa a la toponímia, la Declaració Universal de Drets Lingüístics és molt lluny de ser una realitat, i no passa d’una simple expressió de bona voluntat vulnerada pel mateix Govern de la Generalitat de Catalunya, que la incorpora al corpus de legislació lingüística que diu que té en compte, però que després tolera que uns quants ajuntaments incompleixin, fins i tot, la Llei de Política Lingüística (i aquesta sí que té força legal).

El 21 de març de 2023 un cartell que havien substituït a l’autovia A2 indicava, a la sortida 517, “Cervera-Norte”. Tant ERC com Junts van reclamar al Govern espanyol que es corregís l’indicador amb l’expressió catalana, i l’endemà el cartell ja estava substituït per un altre que diu “Cervera-Nord”. Vint-i-quatre hores va tardar el Ministerio de Fomento a complir el Decreto Legislativo 2/2009, de 25 de agosto, por el que se aprueba el Texto refundido de la Ley de carreteras, que a l’article 42 diu que “sin perjuicio de la normativa general aplicable en la materia, los indicadores de señalización de la circulación en las carreteras de Cataluña deben ser, al menos, en catalán”.

L’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, estableix que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”. El Parlament de Catalunya va aprovar aquesta Llei el 7 de gener de 1998, i encara és hora que es compleixi amb el nom de deu municipis i el de més de cent nuclis. Els ajuntaments que la incompleixen al nom municipal són Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp, Torrelavit i Forallac. D’aquests, quatre encara aguanten les grafies prenormatives imposades per la dictadura franquista: Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. Entre els noms dels nuclis que tampoc no compleixen la llei de fa vint-i-cinc anys n’hi ha com Royal Park, Tourist Club, Monterrey Park, Alella Park, Begues Park, Miami platja, Júnior Park i un etcètera llarguíssim, fins a més de cent, amb faltes, expressions estrafolàries o noms impropis. Tot això amb la col·laboració necessària de tots els governs de la Generalitat, que han mantingut la cacicada, tolerant-la amb legislació de règim local mal feta a posta, que ve a dir que no passa res si aquests ajuntaments continuen vulnerant la Llei de Política Lingüística. Compte amb el disbarat, que repetim perquè quedi clar i s’entengui bé: la legislació de règim local diu que els ajuntaments que tinguin topònims deformats i esguerrats (fins i tot els que va esguerrar el franquisme per a humiliar l’idioma) poden rebutjar complir la Llei de Política Lingüística en matèria de toponímia i es poden negar a corregir-los. Això, evidentment, no aguantaria en cap jutjat, perquè és una vergonya jurídica de primera magnitud. Si voleu aprofundir en aquesta salvatjada la trobareu ben detallada en aquest article. Aquesta situació no és homologable a l’entorn de l’Europa Occidental, i no és acceptable que la llei es faci a la mida dels interessos d’una minoria i no per a l’interès general. El 23 de gener vam demanar al Govern que ho corregeixi, després de demostrar-li amb un cas pràctic que, si no es corregeix la incoherència de la legislació de règim local, l’única manera de fer que els ajuntaments recalcitrants respectin la Llei de Política Lingüística és que els ho ordeni una sentència judicial.

La Generalitat ha permès i emparat durant dècades que uns quants ajuntaments no compleixin la Llei de Política Lingüística a la toponímia mentre tots els altres sí que ho fan. Riure les gràcies als infractors i generar-los errors legislatius a mida, en lloc d’obligar-los a corregir, amb els tribunals si cal, és un greuge per als qui compleixen i una devaluació inacceptable de l’ordenament jurídic català.