El Termcat defineix així l’ESTAT DE DRET: “Model d’estat on regeixen la divisió de poders, la supremacia i reserva de llei, el reconeixement i la garantia dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans, el principi de legalitat de l’Administració pública, el control judicial ordinari de la potestat reglamentària i de la legalitat de l’activitat administrativa i el principi d’integritat patrimonial en cas de lesió de drets o béns per raons d’interès públic.”

Continuar tolerant que a Catalunya hi hagi topònims oficials amb formes no normatives, contra el que disposen l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i contra la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, provoca les següents vulneracions dels principis de l’Estat de Dret:

a) Vulnera la supremacia de la llei
La llei és el centre del sistema polític, de manera que tots els altres poders, i especialment l’Administració pública, es troben en estricta subordinació a la llei. Que algunes administracions locals vulnerin aquest principi, mantenint com a oficials formes no normatives dels municipis i nuclis de població que administren, vulnera aquest principi, i també el vulnera que el Govern no ho rectifiqui de motu proprio.

b) Vulnera drets fonamentals
L’article 15 de la Constitució espanyola reconeix el dret a la integritat moral de totes les persones. Forçar la ciutadania a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració, quan se sap perfectament quina és la forma lingüísticament correcta de fer-ho, obligant les persones a escriure com si fossin ignorants, és lesiu per a la seva integritat moral, i constitueix un tracte denigrant, degradant i humiliant.

L’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea estableix que “totes les persones són iguals davant la llei”. Que les formes oficials de determinats topònims no s’ajustin al que disposa la llei de política lingüística és una vulneració d’aquest principi, ja que aquestes formes no només són les que han d’utilitzar els ciutadans en les seves relacions amb l’administració, sinó que, a més, són les que han de constar als documents de tota classe de les persones empadronades als municipis i nuclis de població amb aquest problema. Així, mentre uns ciutadans poden utilitzar formes toponímiques correctes, altres han de fer anar formes incorrectes, perquè són oficials tot i que la llei ho prohibeix. Però, a banda, i aquí és on es genera de manera explícita la desigualtat davant la llei, la promulgació del Decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos públics que puguin tenir, incloent l’edició de mapes, textos per a l’ensenyament i utilització a la premsa. Això, si bé es fa sota el supòsit que totes les formes oficials són normatives i, per tant, legals, dóna obligatorietat d’ús a les formes que no són normatives, i, per tant, no són legals, provocant frau de llei i desigualtat de les persones davant la llei, ja que, depenent d’on s’estigui empadronat, la mateixa legislació causa uns efectes o uns altres sobre les persones: mentre a unes els garanteix l’ús de la forma normativa i correcta del topònim del lloc on estan empadronats, a altres els garanteix exactament el contrari.

c) Vulnera el principi de legalitat de l’Administració pública
Tot acte jurídic dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar que estiguin sotmesos a l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. Mantenir com a denominació oficial d’un municipi o nucli de població formes toponímiques no normatives, contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, suposa donar primacia a l’arbitrarietat, i suposa la vulneració del principi de legalitat de l’Administració pública, en la figura de l’administració local. Algunes de les formes oficials no normatives d’aquests topònims (com Cabacés i Figaró-Montmany) van ser sotmeses a processos de votació popular, de manera que l’arbitrarietat de la seva oficialització és encara més clamorosa, ja que no s’ajusten ni a la norma ortogràfica, ni a les disposicions legals, i només al gust de les persones que ho van decidir en base a les seves preferències personals.

L’anàlisi detallada de totes les implicacions jurídiques que genera aquest cas el podreu llegir aquí. I aquí també hi trobareu la fonamentació per la qual, en base a la jerarquia normativa, el Govern de la Generalitat de Catalunya pot corregir d’ofici aquesta situació i fer innecessària la intervenció de la justícia o la modificació de la legislació actual.

Recull de toponḿia prenormativa a les tapes de claveguera de Catalunya de cronologia franquista, i la data en què s’han registrat les peces:

Voleu ajudar a ampliar aquest registre? Publiqueu a Twitter la fotografia de la grafia toponímica franquista o prenormativa (o amb mencions honorífiques d’època franquista) i mencioneu-nos: @CabassersOrg.

El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, esadir.cat, ha incorporat les formes normatives tant dels topònims com dels gentilicis d’aquells municipis que encara tenen com a oficials formes no normatives dels seus noms. Fins fa poc, el portal només recollia les formes oficials d’aquests topònims, que condicionaven també els gentilicis d’aquells llocs.

La legislació vigent obliga a utilitzar les formes oficials dels topònims catalans, amb el benentès que són lingüísticament correctes, però l’existència de topònims oficials amb formes deturpades, al·lòctones o amb altres incorreccions, provoca la contradicció de fer obligatori l’ús de formes errònies pel fet que són oficials. Els ajuntaments amb topònims en aquesta situació entren en contradicció amb el que disposa la llei sobre toponímia oficial, i el portal ésAdir reflecteix aquesta realitat, incorporant tant les formes oficials com les normatives dels municipis amb aquest problema.

Una altra derivada de la incorporació de les formes normatives dels topònims que encara tenen com a oficials formes incorrectes, és que el cercador d’esAdir retorna resultats quan es fa la cerca segons la forma normativa d’aquests noms de lloc. Abans només era possible fer la cerca per les formes oficials. Per exemple, si hom cerca “Lledó”, el resultat dirigeix a l’entrada “Lladó”, que especifica quines són les formes oficial i normativa del topònim.

La llista de millores introduïdes per ésAdir es pot consultar a les entrades corresponents als topònims dels municipis que estan en conflicte amb la llei a causa de la grafia oficial dels seus noms:

Cabacés – Cabassers

Capmany – Campmany

Castell-Platja d’Aro – Castell i Platja d’Aro
(Corregit quan el municipi canvià de nom)

Figaró Montmany – el Figueró i Montmany

Forallac – Vulpellac, Fonteta i Peratallada

Lladó – Lledó

Massanes – Maçanes

Navàs – Navars

Rialp – Rialb

Torrelavit – Terrassola i Lavit

Agraïm i reconeixem la millora que ha dut a terme ésAdir, i recordem que la responsabilitat de tenir com a forma oficial d’un topònim un error lingüístic és, exclusivament, dels ajuntaments afectats. La cadena de derivades que provoca l’existència d’aquests topònims oficials amb formes incorrectes té el seu origen en l’incompliment de la llei per part dels ajuntaments, que són responsables de tenir la toponímia oficial adequada al que disposa la norma lingüística. Tanmateix, la promulgació del decret 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia, estableix, a l’article 5.1, que els topònims de Catalunya han de constar en la forma oficial a la premsa. Això força l’ús de les formes incorrectes perquè són oficials (i causa frau de llei, perquè les formes incorrectes són oficials contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística). Per aquest motiu, els mitjans de la CCMA hauran de continuar utilitzant les formes oficials dels topònims no normatius, encara que el seu portal lingüístic reflecteixi el problema, fins que es faci respectar la llei i s’oficialitzin les formes normatives d’aquests noms.

Que els mitjans de comunicació es vegin forçats per la legislació (i el frau de llei que hi provoca la toponímia oficial no normativa) a usar i difondre faltes ortogràfiques en la toponímia, és una mostra més de la urgència que hi ha per a fer complir la llei en toponímia oficial als ajuntaments que s’hi neguen de fa dècades.

Les formes toponímiques oficials no normatives de diversos municipis i nuclis de població catalans han desplaçat de la vida pública, gairebé completament, les formes normatives d’aquells topònims. Tot i que la recomanació general feta des del servei de consultes lingüístiques de la mateixa Generalitat és fer servir sempre la forma normativa d’aquests topònims en usos no oficials¹Fitxa 6625/2 d’Optimot, la realitat és una altra, ben diferent. Si bé a les obres de referència els topònims problemàtics hi apareixen exclusivament en la seva forma normativa, a molts altres llocs hi consten les grafies deturpades, al·lòctones o errònies. Per exemple, la forma Figaró-Montmany apareix a les piulades del compte de Tiwtter Catalunya Experience, en lloc de la forma normariva “el Figueró i Montmany”. Així, trobem que un organisme públic encarregat de la promoció turística, promou l’ús d’nom amb faltes ortogràfiques només perquè és oficial.

En un altre exemple, la tesi doctoral Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, utilitza la forma al·lòctona Cabacés per al topònim Cabassers, i aclareix que ho fa perquè és “el nom oficial del municipi²Llamas Puig, Emili. Els parlars del Priorat. Estudi geolingüístic, pàg. 23, nota 11,“. I aquí estem parlant de la tesi doctoral d’un filòleg. Fins i tot a la Viquipèdia (que ja pot ser considerada una obra de referència de la mateixa entitat que la Gran Enciclopèdia Catalana, si no millor), molt conscienciada en l’ús de les formes toponímiques normatives i no les oficials incorrectes, és habitual trobar-hi les deturpacions, segurament per l’hàbit de veure-les arreu, en articles que parlen dels municipis afectats³Per exemple en aquest article sobre l’ermita de Sant Roc de Cabassers.

L’extensió de l’ús d’Internet, fins a convetir-se en una eina imprescindible del dia a dia, també difon les formes toponímiques oficials amb incorreccions lingüístiques, sobretot als diversos serveis de cartografia i geolocalització, a les etiquetes automàtiques de llocs de xarxes com Instagram, a les pàgines web institucionals, etc. L’ús intensiu de les formes deturpades i il·legals està posant en risc la supervivència de les formes correctes, que queden arraconades en articles acadèmics d’alt nivell o en obres de referència però de poca consulta.

Els mitjans de comunicació també ajuden a aquest arraconament de les formes correctes, en benefici de les il·legals (i oficials) dels municipis i nuclis afectats. Sense anar més lluny, el portal esadir.cat, que és el llibre d’estil dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, deturpa fins i tot els gentilicis dels llocs que tenen defectes a les formes oficials dels topònims. Fins i tot mitjans molt sensibilitzats amb la qüestió lingüística, com Vilaweb o El Punt-Avui utilitzen preferentment les formes oficials, encara que no siguin correctes. Una cerca a Vilaweb, per exemple, ofereix resultats per a la forma “Cabacés“, però no mostra cap article on s’usi la grafia normativa, “Cabassers”. Similarment, El Punt Avui retorna 100 resultats per a la cerca “Cabacés“, i només 13 per “Cabassers“. I això, recordem-ho, tot i la recomanació de la pròpia Generalitat de fer anar les formes correctes i no les oficials en usos no oficials.

L’única manera de revertir aquesta situació és imposar el compliment de la llei als ajuntaments rebels, que es resisteixen a respectar la toponímia. La llei és prou clara, i no hi ha cap motiu perquè alguns no la compleixin. La imposició ha de ser vista des d’una connotació positiva, ja que fer complir una llei aprovada per un Parlament democràtic no pot ser presentat amb càrrega negativa, i menys encara quan la immensa majoria dels municipis la compleixen. No podem victimitzar els qui es neguen a complir la llei (en concret, l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística). Si cal parlar d’imposició amb caràcter negatiu, aquesta no pot ser cap altra que la que pateixen les persones que es veuen forçades a escriure malament els topònims dels llocs on viuen en les seves relacions amb l’administració, que també són les que tenen formes toponímiques deturpades als seus documents oficials i públics, de la classe que siguin (carnets d’identitat, de conduir, passaports, escriptures notarials, etc). La imposició la pateixen els qui, havent-hi lleis per a evitar-ho, es veuen forçats a escriure i usar formes toponímiques incorrectes perquè a uns quants els va agafar la mania de fer-ho escriure malament, aconseguint que aquelles formes basades en el gust personal de segons qui fossin oficialitzades. Aquesta situació és contrària no només al dret, sinó també al sentit comú, i fins i tot arriba a vulnerar drets fonamentals, com l’article 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea⁴Vegeu el §11 a lex.cabassers.org .

Seria també una visió patrimonialista de la toponímia voler pretendre que els qui viuen al lloc que designa un topònim tenen el dret de decidir com s’escriu, i aquesta idea està totalment desfasada; la toponímia no només és patrimoni de tota la comunitat lingüística, sinó que, a més, fou declarada patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO, i per tant es regeix, a més de per la llei de política lingüística en el pla legal, per les normes d’estandardització d’UNGEGN en el pla científic, i no per la voluntat d’ajuntaments o veïns dels llocs.

En definitiva, no és acceptable que una mania esdevingui una imposició avalada per la llei -ni que sigui en forma de frau de llei⁵L’efecte del DECRET 133/2020, de 17 de novembre, sobre l’establiment i l’ús de la toponímia i sobre la Comissió de Toponímia és l’obligatorietat d’ús de les formes oficials. I aixo passa en frau de llei per a les no normatives, ja que no respecten el que disposa l’article 18.1 de la Llei 171998, de 7 de gener, de política lingüística– i confirmada per l’ús, i que formes toponímiques degenerades i il·legals substitueixin, en l’àmbit públic, formes correctes i legítimes. Tampoc no té cap sentit que l’esfera acadèmica utilitzi, en aquests casos de no coincidència entre la forma correcta i la forma oficial, les formes correctes, i que gairebé tots els altres àmbits facin anar formes incorrectes. Les formes oficials i les formes correctes han de coincidir en el 100% de casos, no només per rigor científic, sinó també perquè la llei així ho estableix. El públic general pot creure (i hauria de poder creure) que les formes toponímiques que veu utilitzar a l’administració, als mitjans de comunicació, als mapes i als indicadors de les carreteres són correctes. I així, havent-hi en tots aquests àmbits formes impròpies, il·lícites i inacceptables, és com es poden acabar popularitzant els errors, i que aquests acabin desplaçant del tot les formes correctes, simplement per l’habitud d’ús.

Els ajuntaments no poden decidir com s’escriu un topònim, perquè no forma part de les seves competències, com queda provat aquí i aquí. És inqüestionable que cal imposar la llei allà on no es compleix i garantir, així, la supervivència de la toponímia ara en risc, reconeguda com a patrimoni immaterial de la humanitat per l’ONU i la UNESCO.

Si cal imposar res, cal que sigui el que és legal i correcte, i no el caprici o el gust d’uns quants. No hem d’oblidar que no ens referim a canvis de noms, sinó a la forma d’escriure’ls, qüestió tècnica que no depèn de ningú més que els experts que tenen l’atribució reconeguda per la llei, és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans. Els ajuntaments afectats no han fet res per a corregir la situació tot i tenir l’obligació legal de fer-ho des del 1998, quan es promulgà la llei de política lingüística, i tot i haver rebut sol·licituds vinculades a la creació i actualització del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. Com que no hi ha hagut conseqüències per aquest incompliment durant un quart de segle, tampoc no hi ha incentius per tal que les correccions surtin dels ajuntaments incomplidors. Les haurà de dur a terme el Govern o la Justícia, per tal de fer complir el que disposa la legislació.

A Tiurana hi ha un altre cas d’un nucli amb un topònim deturpat, quan al voltant hi ha el mateix topònim ben escrit. Mentre que dos topònims de la mateixa zona s’escriuen “Mare de Déu de Solers” i “Turó de Solers”, la grafia oficial del nucli que els acull és “Solés de Tiurana”. Està clar que el “Solers” del turó i de l’ermita indiquen pertinença de l’edifici i l’accident geogràfic a l’indret de Solers. Per ser tan clar i haver-hi una evidència tan obvia sobta que la forma oficial del topònim del nucli sigui “Solés”, quan està envoltat de “Solers”. El cas encara és més gros, perquè l’Ajuntament de Tiurana està adossat literalment a l’ermita de la Mare de Déu de Solers, oficialment denominada així, sense errors. Amb tot, la pàgina web de l’Ajuntament de Tiurana corromp també la denominació de l’ermita, i s’hi refereix com a “Mare de Déu de Solés“, quan aquesta denominació no s’empra en cap font bibliogràfica seriosa (OnCat V. VII, p. 153, col. b, lín. 37; GEC, etc).

El nucli a Solers (oficiament, Solés*) ha crescut a causa del desallotjament de Tiurana per la construcció del pantà de Rialb. L’Ajuntament d’aquest municipi de poc més de seixanta habitants empadronats hi traslladà la seu, i al voltant de l’ermita hi ha anat creixent aquesta entitat de població amb topònim corromput en la seva forma oficial.

Tot i ser una grafia al·lòctona, “Cabacés” és encara la forma oficial del topònim Cabassers. Aquesta grafia apareix documentada per primer cop el 1742. Abans, entre els segles XV i XVIII, es troba sota moltes formes: Cabases, Cabaces, Cabasses i Cabacers. Amb anterioritat al segle XV apareix escrita Cabaçers, Cabaçer, Cabacers, Cabacer, Avincabacer, Avincabescer, formes aquestes darreres que es remunten al segle XII. Tanmateix, no hi ha unanimitat en cap època, i l’ús d’una grafia o una altra depèn de l’escrivà, i de vegades un mateix escrivà ho escriu de formes diferents. No és fins el 1867 que no es pot parlar de la fixació d’una forma oficial per al topònim, i fou la forma “Cabacés”. Apareix així a l’obra Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion, utilitzada com a referència per l’Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol:

Un altre indici de fixació gràfica de la forma del topònim ens el donen els segells tampons utilitzats per l’ajuntament del municipi. Així, a principis del segle XIX trobem l’estampació d’un tampó amb la grafia CABACES”. És el primer cop que un tampó expressa el topònim, ja que amb anterioritat només es coneix el segell de lacre de la cort del batlle general de la baronia de Cabassers, que només contenia la representació d’un gos, sense cap text. L’ús d’aquest primer tampó desapareix molt ràpidament, i durant el primer quart del segle XIX ja en trobem un altre amb la llegenda “AYUNTAMIENTO DE CABASES” que, ja entrat el segle XX, seria substituït per un d’idèntic amb la forma “CABACES” en lloc de “CABASES”.

Sabem que el tempó amb la grafia “CABASES” estava en ús encara el 1918. Aquell any l’erudit local Delfí Navàs publicava l’opuscle “Descripció histórica, física y política de Cabacés”, on al capítol “Nom y sello” diu a la pàgina 14: “Lo sello actual, que de tant serví está molt gastat á pesar de ser de metal y’l gravat rebaixat en llog de se de relleu com la jeneralitat, te la forma de elipse: tot voltant diu: AYUNTAMIENTO DE CABASES”. Abans, el mateix autor diu a la pàg,. 13: “Aixis trobem als documens mes vells que existeixen, tant llatins com catalans dels sigles 15, 16 y 17, unes vegades Cabasses ab dos esses, altres ab una y altres ab c. com ara: pero sense acentuá la é. Hasta l’actual sello de l’Ajuntament que de tant vell com es y tot ser de metal ya está molt gastat diu Cabases ab s y no ab c”. Delfí Navàs ens prova, doncs, que al 1918 la fixació de la grafia del topònim no es considerava una qüestió tancada ni de lluny.

Per a qui sí que era un tema resolt de feia temps era per al govern espanyol. A la col·lecció de sigil·lografia conservada a l’Arxhivo Histórico Nacional a Mardid, hi ha una estampació del tampó que diu “AYUNTAMIENTO DE CABASES” i en canvi, el funcionari encarregat del registre, usà la forma “Cabacés” per a dur a terme la descripció:

L’estampació del document anterior, ampliada:

Per tant, no es pot afirmar, com pretenen alguns, que “Cabacés” sigui la “forma tradicional” d’aquest topònim, ja que aquesta suposada tradició no és res més que una fixació gràfica d’un organisme estatal amb seu a Madrid feta el 1867, i regint-se per les normes ortogràfiques de la llengua castellana. Tan feble era aquesta pretesa tradició, que al municipi fins i tot s’utilitzava la forma “CABASES” al segell tampó fins ben entrat el segle XX. I un cop oficialitzada la grafia Cabassers el 1933, no experimentà cap classe de rebuig (com sí que passà a Rialb o Lledó, per posar uns pocs exemples). Durant la guerra civil, a Rialb i a Lledó s’emeté paper moneda fraccionari per a facilitar el canvi, i en ambdós casos les emissions monetàries fan constar les formes pre-normatives dels topònims de Rialp i Lladó. En canvi, les emissions monetàries de Cabassers utilitzen la grafia normativa aprovada el 1933:

Les emissions monetàries de Lledó i Rialb, amb formes deturpades dels seus topònims, tot i ser oficials en el moment de l’emissió les formes normatives:

Amb anterioritat a la guerra civil, la revista Priorat, periòdic quinzenal portaveu de la comarca, que s’edità a Falset fins el 1936, publicava aquesta nota a la pàg. 10 de la seva edició de 06/10/1935: “CABASSERS – D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vinda escrit Cabassers.” El corresponsal de la revista a Cabassers era un veí del mateix poble.

És a dir, l’evidència prova que la forma Cabassers fou acceptada per la població quan s’oficialitzà el 1933. No hi ha cap indici, doncs, que demostri que la forma “Cabacés” sigui una grafia tradicional i molt arrelada a la població. Ja hem vist abans la varietat de grafies usades, fins i tot a partir de la fixació gràfica de l’Instituto Geogtáfico y Estadístico el 1867, amb la forma “CABASES” encara estampant-se a la documentació de l’ajuntament el 1918. La grafia “Cabacés” fou imposada per la dictadura el 1939 simplement perquè era la que utilitzava l’Instituto Geográfico y Estadístico del govern espanyol. La imposició de la forma “Cabacés” el 1939 es pot observar gràficament comparant aquests dos documents, un del 1937, de l’ajuntament republicà (esquerra) i un altre de l’abril del 1939, ja de l’ajuntament franquista. Al franquisme li va faltar temps per a tornar a usar la grafia “Cabacés”:

A la dècada de 1980, quan la Generalitat tornà a oficialitzar la forma normativa, “Cabassers”, hi hagué un moviment dels qui es resistiren al canvi, que aconseguiren revertir la millora i fer que el govern oficialitzés de nou la grafia al·lòctona. I no eren, ni de lluny, la majoria de la població.

Com acabem de veure, afirmar que la grafia ”Cabacés” és la tradicional i popular del topònim Cabassers és, sense pal·liatius, una falsedat. La “tradició”, en tot cas, va ser una imposició del 1939, revertint la normativització i fixació gràfica del 1933.