Al Libro de estilo de ABC (ed. Ariel, 1995, pàg. 145), hi ha una taula d’equivalència de topònims catalans amb els seus exònims castellans:

El diari recomana als seus redactors fer servir els exònims castellans dels topònims catalans que en tenen, i per això prepara un apèndix que es titula «Topònimos vernáculos y su correspondencia en castellano». Aquest document recull que «Cabassers» és el «nombre vernáculo» (és a dir, català) del municipi, i que «Cabacés» és el seu nom castellà. La versió espanyola de la Wikipedia també afirma el mateix: «Aunque el topónimo Cabacés es el topónimo oficial, el topónimo correcto y defendido por el Instituto de Estudios Catalanes es Cabassers, convirtiéndose así en uno de los pocos municipios de Cataluña que tienen el topónimo oficial en castellano» (vegeu la guerra d’edicions que ha portat a la modificació d’aquest apartat de la Wikipedia):

Finalment, el professor de geografia de la Universitat de Lleida, Jesús Burgueño, a l’article «Castellanización y afrancesamiento de los nombres de los municipios catalanes» conclou que “una castellanización ortográfica más evidente es la pérdida de ss, pasando a s (Llusanés, Mollerusa) o a c (Cabacés)”:

La forma «Cabacés», doncs, és una castellanitzacio evident, accentuada segons les normes ortogràfiques de la llengua castellana del 1738 (i publicades el 1741). De fet, el primer cop que trobem la grafia «Cabacés» és en un document del 2 d’octubre de 1742. Més endavant, el 1868, l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol fixà la forma «Cabacés» com a nom oficial del municipi, tot i que a partir d’aquella data és habitual trobar també la grafia «Cabasés» fins i tot al segell tampó de l’ajuntament, i la forma «Cabacés» no s’implantà completament fins que la imposà el franquisme el 1939, en substitució de la forma catalana del nom del lloc, Cabassers, oficialitzada per la Generalitat el 1933. El 1983 la Generalitat torna a oficialitzar la forma genuïna del topònim, Cabassers, però resistències locals difícils d’entendre al nom català, en una població pràcticament 100% catalanoparlant, va fer oficialitzar de nou el nom castellà el 1989 després d’una resistència al nom català iniciada el 1980, tan bon punt com Aina Moll, llavors a càrrec de Política Lingüística, suggerí a l’ajuntament que fes el canvi. A partir del 1998, i pel que disposa l’article 18 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, la forma oficial hauria de tornar a ser la catalana, però de nou, inexplicablement, encara és oficial l’exònim castellà del nom del lloc, «Cabacés».

«Cabacés» és l’únic municipi de Catalunya que encara té el seu nom oficial en castellà, perquè aquest nom s’ajusta a les normes ortogràfiques de la llengua castellana i no a les de la llengua catalana. De fet, la pronúncia de l’exònim també és diferent, Cabacés [kaβa’θes] i Cabassers [kaβa’ses], per molt que al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya hagin volgut fer constar la pronúncia catalana per a l’exònim castellà, que encara és oficial.

Durant la dictadura franquista, i abans de la normativització del 1933, era un fet habitual que moltes poblacions catalanes tinguessin denominacions oficials en castellà. Per exemple, es poden citar els casos d’Albañá, Aliñá, Castillo de Aro, Móra de Ebro, Móra la Nueva, San Quírico Safaja, Vilella Baja, etc. Els altres noms oficials no normatius de municipis no són exònims castellans, sinó noms catalans amb formes prenormatives (anteriors a la normativització de Fabra), que avui en dia es consideren faltes ortogràfiques (Capmany, Lladó, Figaró-Montmany, Massanes, Navars, Rialp), errors de conjunció (Castell-Platja d’Aro) o noms facticis construïts de forma no acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans (Forallac, Torrelavit).

Article relacionat: Guerra d’edicions a la pàgina «Cabacés» de la Wikipedia en castellà

Solucions Geogràfiques SCCL ha preparat, en col·laboració amb Cabassers.org, un mapa de la toponímia municipal oficial no normativa de Catalunya. La col·lecció cartogràfica consta d’onze fitxes: una que situa sobre el mapa de Catalunya els termes dels municipis amb noms impropis, i deu fitxes més, una per cada municipi amb aquest problema.

A continuació hi trobareu les fitxes preparades per Solucions Geogràfiques SCCL, acompanyades d’un enllaç que ofereix més informació sobre cada cas, i on s’explica per què les grafies oficials no són normatives, i els arguments que justifiquen les grafies correctes:

A l’ajuntament de Caçà de la Selva no li va agradar mai aquesta denominació, i sempre preferí la forma «Cassà de la Selva». Fins a la normativització de 1933 el nom oficial del municipi s’escrivia Cassá de la Selva», i de 1933 a 1939, «Caçà de la Selva», tot i que l’ajuntament mai no volgué usar la forma normativa del topònim, i feu constar la grafia «Cassà de la Selva» fins i tot als segells de sobretaxa postal per impost de guerra que emeté a partir del conflicte del 1936:

Joan Coromines, a l’Onomasticon Cataloniae, explica l’etimologia del nom a partir d’un nom propi romà, l’ètimon CATTIANUM. Tenint en compte que l’ortografia moderna del català reserva la grafia ss per al so fricatiu alveolar sord intervocàlic a les paraules que han arribat al nostre idioma mitjançant alguna llengua diferent del llatí, el topònim Caçà cal escriure’l amb ç, ja que el seu origen és llatí i en la seva transmissió no ha patit cap classe d’influència de cap altra llengua. L’Institut d’Estudis Catalans així ho va defensar, i va considerar sempre la forma «Cassà de la Selva» no normativa, fins que, sense renunciar a «Caçà», acceptà també «Cassà», contra el seu propi criteri i norma. Per això el topònim «Cassà de la Selva» no apareix com a no normatiu al Nomenclàtor, i ja a la primera llista de noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada al DOGC 303 d’11.02.1983, el nom del municipi hi apareixia amb la forma «Cassà». En canvi, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 140, del 6 de juny d’aquell mateix any, encara feia anar la forma normativa, Caçà.

La raó de la decisió de l’IEC gairebé fa riure: els sistemes informàtics de la dècada de 1980 no incorporaven la ç, i això feia que el nom del lloc aparegués sota una forma malsonant: «Caca de la Selva». Per aquest fet l’IEC decidí acceptar la grafia «Cassà». És l’única excepció que l’Institut ha fet mai, acceptant una grafia que prèviament havia indicat com a no normativa i, per tant, inacceptable. Avui en dia, però, aquesta decisió ja no se sustenta per enlloc, ja que els sistemes informàtics moderns incorporent, tots, sense cap excepció, la ç, i l’IEC s’hauria de plantejar exigir el retorn de la grafia correcta, Caçà.

Gràcies al senyor Yves Gillain hem sabut que a Noruega, al municipi de Snåsa, a la regió de Trøndelag, hi ha un lloc anomenat Falset. Coincideix, el nom, amb el de la capital del Priorat. El nom de lloc noruec correspon a una granja que té només dos edificis i un dipòsit, a tocar del llac Snåsavatnet. Als mapes de kart.gulesider.no el lloc hi apareix amb el topònim significat, Falset.

Segons escriu Joan Coromines al seu monumental Onomasticon Cataloniae (vol. IV, p.. 188), Falset tindria un ètim germànic, diminutiu de Fals, pel nom germànic FALKS, que designa llocs caracteritzats per un castell o una torre. Segons el Sr. Gillain, ambdós topònims estan relacionats i comparteixen origen etimològic. El que és innegable és que a Noruega hi ha un topònim totalment coincident en forma amb el nom de la capital del Priorat, i si comparteixen forma, poden compartir ètim.

A Snåsa hi queden els darrers parlants del sami meridional, un idioma uràlic que ja només parlen 500 persones. El topònim del municipi deriva del nòrdic antic Snǫs, que significa «muntanya o roca destacable».

Amb anterioritat a 1933, el nom oficial d’aquest municipi era la traducció al castellà del topònim, Castillo de Aro. El BOGC 119, de 14.11.1933, establí la forma catalana com a oficial, Castell d’Aro, Acabada la guerra de 1936-1939 el franquisme imposà de nou la traducció castellana del nom, Castillo de Aro, com a oficial. Això va ser així fins que el 1983 la Generalitat restaurada tornà a oficialitzar el nom català, Castell d’Aro. Però el 1988 el nom oficial fou canviat pel de Castell-Platja d’Aro. Aquesta forma no respecta la convenció adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans, que significa la unió de nuclis amb la conjunció copulativa «i», i no pas amb guionet (per exemple, com passa a Pedret i Marzà, Terrassola i Lavit, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, etc). Figaró-Montmany té, a banda de la falta ortogràfica al primer nom, el mateix problema de conjunció.

De totes maneres, el cas de Castell-Platja d’Aro sembla, a hores d’ara, el més proper a resoldre’s, ja que l’ajuntament d’aquest municipi fa anar la forma «Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró» a les seves pàgines web, com es veu aquí i aquí. Continua mantenint la forma Castell-Platja d’Aro a la documetació oficial (a les publicacions al DOGC), però la forma de facto, la que fa anar l’ajuntament a tot arreu, és aquesta:

No sembla que, quan iniciïn l’expedient de canvi de nom oficial del municipi, l’IEC tingui cap objecció a l’addició del nom del disseminat de S’Agaró a la denominació municipal.

Actualització 10/11/2023:

El 27 de març de 2023 el batlle del municipi, Il·lim. Sr. Maurici Jiménez, anuncia la correcció del topònim i l’adopció de la forma normativa Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, a més de la regularització de l’escut municipal. Més informació.

El 04 d’abril de 2023 el Butlletí Oficial de la Província de Girona núm. 66 pulica l’Edicte Proposta de modificació del nom del municipi i proposta d’adopció d’escut municipal. Més informació.

El 10 de novembre de 2023 el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 9038 publica la RESOLUCIÓ PRE/3758/2023, de 7 de novembre, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Castell-Platja d’Aro, que passa a denominar-se Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró. Més informació.

Article relacionat:
Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró pren la iniciativa i corregeix el topònim oficial

Fins el 1933, el topònim oficial d’aquest municipi fou Torrelavid. A partir de la normativizació toponímia d’aquell any, el BOGC 119, de 14 de novembre de 1933, oficialitzava el nom del municipi amb el dels dos nuclis que el conformen: Terrassola i Lavit. Amb el franquisme retornà a l’oficialitat la forma Torrelavid, fins que el 1983 la Generaltiat oficialitzà la forma Torrelavit. Joan Coromines escriu a l’Onomasticon Cataloniae que aqusta forma és inadmissible en català, creada a imitació de toponims castellans com Torrelagun i anàlegs. És la fusió, mal feta, dels noms dels dos nuclis que integren el municipi, Terrassola i Lavit. Coromines defensa que, en tot cas, d’haver volgut fer una fusió correcta, haurien d’haver creat la forma «Terralavit» (que tampoc no considera acceptable i cita, només, com a exemple contraposat a Torrelavit).

La forma Torre-Lavit va aparèixer el 1920, després de la fusió dels municipis de Terrassola i Lavit en un de sol. Ja hi hagueren intents d’unió, que no prosperaren, el 1853 i el 1867. Tanmateix, l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol registrava, com a oficial la forma «Torrelavid», en una evident castellantizació de -vit per -vid (Llista de noms dels municipis de Catalunya, pàg. 29, i BOGC 119, pàg., 995). La documentació de la dècada de 1930 mostra que el canvi toponímic que oficialitzà la Generalitat el 1933 s’acceptà sense cap complicació al municipi, com mostra, per exemple, aquest document de subsidis a càrrec del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, de 9 de novembre de 1936 (imatge número 19):

El document anterior és molt interessant perquè mostra les dues formes del topònim, «Torre-Lavit» al tampó de l’alcaldia i «Terrassola i Lavit» a la data del document, també en tampó. Com en altres casos, la forma «Terrassola i Lavit» es veié truncada pel franquisme i el retorn que feu la dictadura a «Torrelavid», amb la terminació -vit canviada el 1983 a la forma oficial. Justament per aquesta adaptació de la forma oficial feta el 1983, que l’apropa a la forma instaurada el 1920 de «Torre-Lavit», no considerem que el topònim actualment oficial per a aquest municipi, Torrelavit, sigui d’imposició franquista. Ara bé, no s’ha d’oblidar que quan es parla d’arrelament d’una forma toponímica deturpada entre la població cal tenir sempre en compte l’efecte del franquisme en aquest arrelament, i cal tenir clar que qualsevol «tradició» en aquest sentit comença amb la imposició un altre cop, el 1939, de les formes deturpades vigents abans de 1933, com un instrument més de repressió contra la llengua catalana, per tal de desprestigiar l’obra normativitzadora de Fabra. El franquisme trencà la normalització de 1933, i fou un factor d’influcència decisiu en la pervivència de les formes deturpades actualment encara oficials, per herència directa de la imposició de 1939, sovint mal entesa com una «tradició».

El 1981 l’ajuntament del municipi acceptà la proposta d’oficialització de la forma Terrassola i Lavit, però la pressió d’alguns veïns, com mostra la documentació conservada a l’arxiu del Departament de la Presidència, va fer que finalment el 1983 s’oficialitzés una catalanització de Torrelavid: Torrelavit.

Al municipi els noms dels dos nuclis, que es troben a tocar l’un de l’altre, es mantenen ben visibles gràcies als cartells que llueixen les dues esglésies de les antigues parròquies, Sant Marçal de Terrassola i Santa Maria de Lavit.