Gràcies al senyor Yves Gillain hem sabut que a Noruega, al municipi de Snåsa, a la regió de Trøndelag, hi ha un lloc anomenat Falset. Coincideix, el nom, amb el de la capital del Priorat. El nom de lloc noruec correspon a una granja que té només dos edificis i un dipòsit, a tocar del llac Snåsavatnet. Als mapes de kart.gulesider.no el lloc hi apareix amb el topònim significat, Falset.

Segons escriu Joan Coromines al seu monumental Onomasticon Cataloniae (vol. IV, p.. 188), Falset tindria un ètim germànic, diminutiu de Fals, pel nom germànic FALKS, que designa llocs caracteritzats per un castell o una torre. Segons el Sr. Gillain, ambdós topònims estan relacionats i comparteixen origen etimològic. El que és innegable és que a Noruega hi ha un topònim totalment coincident en forma amb el nom de la capital del Priorat, i si comparteixen forma, poden compartir ètim.

A Snåsa hi queden els darrers parlants del sami meridional, un idioma uràlic que ja només parlen 500 persones. El topònim del municipi deriva del nòrdic antic Snǫs, que significa “muntanya o roca destacable”.

Amb anterioritat a 1933, el nom oficial d’aquest municipi era la traducció al castellà del topònim, Castillo de Aro. El BOGC 119, de 14.11.1933, establí la forma catalana com a oficial, Castell d’Aro, Acabada la guerra de 1936-1939 el franquisme imposà de nou la traducció castellana del nom, Castillo de Aro, com a oficial. Això va ser així fins que el 1983 la Generalitat restaurada tornà a oficialitzar el nom català, Castell d’Aro. Però el 1988 el nom oficial fou canviat pel de Castell-Platja d’Aro. Aquesta forma no respecta la convenció adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans, que significa la unió de nuclis amb la conjunció copulativa “i”, i no pas amb guionet (per exemple, com passa a Pedret i Marzà, Terrassola i Lavit, Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, etc). Figaró-Montmany té, a banda de la falta ortogràfica al primer nom, el mateix problema de conjunció.

De totes maneres, el cas de Castell-Platja d’Aro sembla, a hores d’ara, el més proper a resoldre’s, ja que l’ajuntament d’aquest municipi fa anar la forma “Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró” a les seves pàgines web, com es veu aquí i aquí. Continua mantenint la forma Castell-Platja d’Aro a la documetació oficial (a les publicacions al DOGC), però la forma de facto, la que fa anar l’ajuntament a tot arreu, és aquesta:

No sembla que, quan iniciïn l’expedient de canvi de nom oficial del municipi, l’IEC tingui cap objecció a l’addició del nom del disseminat de S’Agaró a la denominació municipal.

Actualització 10/11/2023:

El 27 de març de 2023 el batlle del municipi, Il·lim. Sr. Maurici Jiménez, anuncia la correcció del topònim i l’adopció de la forma normativa Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró, a més de la regularització de l’escut municipal. Més informació.

El 04 d’abril de 2023 el Butlletí Oficial de la Província de Girona núm. 66 pulica l’Edicte Proposta de modificació del nom del municipi i proposta d’adopció d’escut municipal. Més informació.

El 10 de novembre de 2023 el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 9038 publica la RESOLUCIÓ PRE/3758/2023, de 7 de novembre, per la qual es dona conformitat al canvi de nom del municipi de Castell-Platja d’Aro, que passa a denominar-se Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró. Més informació.

Article relacionat:
Castell d’Aro, Platja d’Aro i s’Agaró pren la iniciativa i corregeix el topònim oficial

Fins el 1933, el topònim oficial d’aquest municipi fou Torrelavid. A partir de la normativizació toponímia d’aquell any, el BOGC 119, de 14 de novembre de 1933, oficialitzava el nom del municipi amb el dels dos nuclis que el conformen: Terrassola i Lavit. Amb el franquisme retornà a l’oficialitat la forma Torrelavid, fins que el 1983 la Generaltiat oficialitzà la forma Torrelavit. Joan Coromines escriu a l’Onomasticon Cataloniae que aqusta forma és inadmissible en català, creada a imitació de toponims castellans com Torrelagun i anàlegs. És la fusió, mal feta, dels noms dels dos nuclis que integren el municipi, Terrassola i Lavit. Coromines defensa que, en tot cas, d’haver volgut fer una fusió correcta, haurien d’haver creat la forma “Terralavit” (que tampoc no considera acceptable i cita, només, com a exemple contraposat a Torrelavit).

La forma Torre-Lavit va aparèixer el 1920, després de la fusió dels municipis de Terrassola i Lavit en un de sol. Ja hi hagueren intents d’unió, que no prosperaren, el 1853 i el 1867. Tanmateix, l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol registrava, com a oficial la forma “Torrelavid”, en una evident castellantizació de -vit per -vid (Llista de noms dels municipis de Catalunya, pàg. 29, i BOGC 119, pàg., 995). La documentació de la dècada de 1930 mostra que el canvi toponímic que oficialitzà la Generalitat el 1933 s’acceptà sense cap complicació al municipi, com mostra, per exemple, aquest document de subsidis a càrrec del Comitè Central de les Milícies Antifeixistes, de 9 de novembre de 1936 (imatge número 19):

El document anterior és molt interessant perquè mostra les dues formes del topònim, “Torre-Lavit” al tampó de l’alcaldia i “Terrassola i Lavit” a la data del document, també en tampó. Com en altres casos, la forma “Terrassola i Lavit” es veié truncada pel franquisme i el retorn que feu la dictadura a “Torrelavid”, amb la terminació -vit canviada el 1983 a la forma oficial. Justament per aquesta adaptació de la forma oficial feta el 1983, que l’apropa a la forma instaurada el 1920 de “Torre-Lavit”, no considerem que el topònim actualment oficial per a aquest municipi, Torrelavit, sigui d’imposició franquista. Ara bé, no s’ha d’oblidar que quan es parla d’arrelament d’una forma toponímica deturpada entre la població cal tenir sempre en compte l’efecte del franquisme en aquest arrelament, i cal tenir clar que qualsevol “tradició” en aquest sentit comença amb la imposició un altre cop, el 1939, de les formes deturpades vigents abans de 1933, com un instrument més de repressió contra la llengua catalana, per tal de desprestigiar l’obra normativitzadora de Fabra. El franquisme trencà la normalització de 1933, i fou un factor d’influcència decisiu en la pervivència de les formes deturpades actualment encara oficials, per herència directa de la imposició de 1939, sovint mal entesa com una “tradició”.

El 1981 l’ajuntament del municipi acceptà la proposta d’oficialització de la forma Terrassola i Lavit, però la pressió d’alguns veïns, com mostra la documentació conservada a l’arxiu del Departament de la Presidència, va fer que finalment el 1983 s’oficialitzés una catalanització de Torrelavid: Torrelavit.

Al municipi els noms dels dos nuclis, que es troben a tocar l’un de l’altre, es mantenen ben visibles gràcies als cartells que llueixen les dues esglésies de les antigues parròquies, Sant Marçal de Terrassola i Santa Maria de Lavit.

Segons el Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya la documentació del segle XVI recull ja la forma Figueró per a aquest topònim. Afirma el mateix el Dr. Rabella, al seu llibre Topònims catalans: etimologia i pronúncia (pàg, 72), i el Diccionari català-valencià-Balear d’Alcover i Moll també recull la forma el Figueró. Oficialment, però, és vigent la deturpació Figaró-Montmany, doblement errònia per la falta ortogràfica del primer nom, i el nexe en forma de guió. Poc ha ajudat el fet que Joan Coromines, al seu monumental Onomasticon Cataloniae, usés la forma “Figaró”, apuntant però com a possibilitat més probable que l’origen del nom fos un derivat diminutiu de figuer/figuera, com dóna per fet Rabella al seu estudi citat abans. La Viquipèdia, tanmateix, sense citar fonts, assegura que el 1313 el lloc es troba documentat per primer cop com “Figer”, que el 1371 es documenta el “mas Figueró” i que el 1557 hi ha referències al “vicionatus del Figueró” (Garcia-Pey cita les fonts al seu Inventari general…, vegeu més avall). Hem llegit, alguna vegada, que el nom deriva de “Rafel Figaró”. Garcia-Pey (vegeu més endavant) documenta el nom d’aquest personatge, batlle, com “Rafael Figero”. Si fos cert que l’origen és aquest cognom (que no ho és, ja que el cognom del batlle fa referència al lloc d’on és, convertit en patronímic), però encara que fos cert, un suposat cognom “Figaró”, convertit en antrotopònim, estaria subjecte a la legislació lingüística en matèria de toponímia, i per tant s’hauria de normativitzar segons les normes lingüístiques de l’IEC (com passa amb el barri barceloní de la Teixonera, que prové del cognom Taxonera). Així, sigui com sigui, la grafia correcta encara seria Figueró . La pàgina web de l’ajuntament d’aquest municipi recull les referències documentals dels segles XIV i XVI, i cita com a font una obra de J. Oliver en dos volums: Història de Figaró-Montmany; el primer publicat per l’ajuntament l’any 2000 i el segon consta com “en premsa” en el moment de consultar la web (04.08.2022).

L’Institut d’Estudis Catalans emeté un informe el 10 d’abril de 1979 sobre l’origen del topònim Figueró, que es pot consultar en PDF aquí, i del qual n’oferim la transcipció:

Sol·licitada l’opinió de l’Institut d’Estudis Catalans sobre la recta escriptura del nom del Figueró, l’Institut encarregà a la seva Secció Filològica d’informar sobre la qüestió.

En la darrera sessió de la dita Secció Filològica fou formulada de la manera següent la resposta a la mencionada consulta:

a) El nom del Figueró, si consideràvem únicament la seva pronúncia actual, podria ésser escrit indistintament Figueró o Figaró; l’última forma de les quals és la que compareix en el Nomenclàtor oficial dels municipis de l’Estat espanyol, com a agregat del municipi de Montmany.

b) Atesa, però, la seva derivació de figuera -com s’esdevé amb altres topònim com Figuerar, Figueres, Figuerola, Figueroles, etc- és indubtable que la forma correcta ha d’ésser Figueró, que era la usada normalment, abans que la confusió de les a i les a àtones unificades en el català oriental en el so de la vocal anomenada neutra produís alguna vacil·lació en la seva grafia.

c) El nom del Figueró, com s’esdevé amb el de tantes poblacions catalanes -el Vendrell, l’Escala, la Canonja, la Pobla, la Gleva, les Franqueses, etc- va regularment acompanyat de l’article: el Figueró.

d) L’Institut d’Estudis Catalans recomana, doncs, que sigui definitivament adoptada com a oficial la designació el Figueró, forma única usada, actualment, d’acord amb la tradició, pels lingüístes, els geògrafs i, amb ells, per tots els escriptors de la nostra terra.

Per altra banda, l’Inventari general d’onomàstica del Vallès Oriental, d’Enric Garcia-Pey i Pey, afegeix això (vol. 6, p. 140):

Figueró, el
(Mont-F.).- població de Figaró-Montmany. Aquest és el nom oficial del municipi. Per raons històriques i científiques seria més correcte la forma “Figueró” ja que le canvi de “gue” per “ga” respon més aviat a una errònia representació gràfica de la vocal neutra catalana… Al Congost es trobaven les “illes” es feia de tot, inclosos arbres fruiters, com les figueres que donaren nom al lloc i mas Figero i després al poble… 11 febrer 1554. el batlle Rafael “Figero” de la parròquia de Vallcàquera (I in triennio elapso et nunc baiuli”) lectura pública d’una carta tramesa pel Vicegovernador General de Catalunya a la plaça “vulgariter dicta del Figero”. El lloc de “a Figero” s’esenta per primera vegada l’any 1313, quan hi viu la concubina del rector Comes de Monteugues (HFM, pp. 9. 17.18, 132, 205. ANC, Marquesat Blanes-Centelles, Capbreu de 1540; ACT, Notaria del segle XVI, “Liber curie termini de Montemagno”; ADB, Visites Pastorals, vol. 2). “el lloc de Figueró, documentat a principis del segle XIV (“a Figeró”)… La creació del veïnat del Figueró (EMV, pp. 9, 17).

El nom del municipi és compost, amb Montmany, del llatí Monte Magno (muntanya gran), La Llista dels noms dels Municipi de Catalunya, publicada el 1933 per la Secció Filològica de l’IEC, recull com a nom oficial del municipi Montmany de Puiggraciós, i així s’oficialitzà pel Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya núm. 119, de 14 de novembre de 1933. Tanmateix, l’adveniment de la guerra del 1936 faria aparèixer diverses denominacions a les emissions locals de segells de sobretaxa i moneda fraccionària del municipi:

Per un costat, els segells que emeté fan constar dues denominacions diferents: “Montmany Figaró” als d’impost municipal, i “Montmany del Figaró” als de sobretaxa postal per impost de guerra:

Per altra banda, la moneda fraccionària que emeté l’ajuntament del municipi l’abril de 1937 també fa constar denominacions toponímiques diferents. La primera sèrie de bitllets diuen “Ajuntament de Montmany Figaró” al valor de 50 cèntims i “Ajuntament de Montmany «Figaró»” al valor d’una pesseta:

Per acabar-ho de complicar, encara porten un segell tampó on hi diu “Alcaldia Constitucional de Montmany i Vallcàrcara”.

Una segona emissió de moneda local, amb els valors de 25 i 50 cèntims, i una pesseta, denomina l’emissior com “Ajuntament de Montmany (Figaró)” i afegeix el lloc d’emissió. “Motmany, 1 Abril 1937”.

És curiós que cap de les emissions locals, ni de moneda ni de segells, no usin la que era llavors la denominació oficial del municipi, Montmany de Puiggraciós. No hem trobat que durant la guerra aquest nom patís cap modificació.

Durant el franquisme es va fer anar “Montmany-Figaró” com a nom oficial del municipi (per exemple, consta així al BOE 308 de 24.12.1964). El 1983, la Generalitat oficialitzà el nom de “Montmany” per al municipi, però el 1985 ja s’havia canviat per “Montmany-Figaró”, i el 1994 s’invertí l’ordre del compost, com a “Figaró-Montmany”. El 2004 l’ajuntament convocà una consulta on cridà la població a decidir si corregia o no la grafia oficial del topònim per la normativa que avala l’IEC, el Figueró i Montmany, però guanyà l’opció de mantenir la deturpada. Votar l’ortografia és, òbviament, un error descomunal; si s’accepta que la població pugui triar entre opcions correctes i incorrectes s’està obrit la porta, sota una disfressa de falsa democràcia, a una sèrie de possibilitats molt poc desitjables en molts camps. La ciència i la raó no estableixen res per votació, sinó per demostració o descart.

Aquest és el municipi, de tots els afectats per deturpacions i errors lingüístics o etimològics al nom oficial, el que ha patit més canvis de denominació, oficial o oficiosa, de 1933 ençà. I encara n’hi falta un altre, el que ha de fer vigent la forma normativa del seu nom: el Figueró i Montmany.

Vegeu aquest article relacionat: El cas del Figueró

El 1975 els termes municipals de Vulpellac, Fonteta i Peratallada s’uniren en un de sol, i ho aprovava el “DECRETO 3680/1975. de 26 de diciembre, por el que se aprueba la fusión de los municipios de Vulpellach, Fonteta, y Peratallada (Gerona)”, publicat al BOE núm, 25, de 29 de gener de 1976 .” Per a establir el topònim del municipi resultant de la fusió, hom utilitzà un mètode curiós: ordenaren alfabèticament el nom dels tres municipis fusionats, i tot seguit prengueren la primera síl·laba del primer, la segona del segon i la tercera del tercer. Així: (Fo)nteta, Pe(ra)tallada, Vulpe(llac). Amb les tres síl·labes seleccionades crearen l’acrònim Forallac. Cal destacar que en aquell moment la grafia oficial de Vulpellac era Vulpellach, per la imposició de deturpacions del franquisme, però per a la creació del nou nom consideraren la grafia normativa de Vulpellac, i per això el nom resultant fou Forallac i no Forallach.

Tanmateix, l’Institut d’Estudis Catalans considera que el topònim resultant, que és un nom factici, no és normatiu perquè és un acrònim. Sí que accepta, en canvi, un altre nom factici originat el 1977 a partir de la fusió de la Cava i Jesús i Maria: Deltebre. En aquest cas deduïm que la raó de la seva acceptació és que es tracta d’un nom compost descriptiu de l’entorn i no d’un acrònim.

Amb tot, aquest nom de lloc no normatiu no és dels que més mal fan a la toponímia; Forallac només anomena un terme municipal i un ajuntament, i els tres nuclis que el componen conserven cada un el seu nom, correctament escrit. No és com els altres casos, que imposen deturpacions (excepte Castell-Platja d’Aro) i per tant fan malbé topònims genuïns, imposant aberracions ortogràfiques i etimològiques a les seves formes oficials.

Decret d’aprovació de la fusió dels municipis de Vulpellac, Fonteta i Peratallada en un de sol, anomenat Forallac, al BOE 23 del 29 de gener de 1976:

Sembla que una de les preocupacions que genera el procediment de correcció de la grafia oficial del topònim de Cabassers (oficialment, encara, “Cabacés”) és l’impacte que pugui tenir sobre els interessos comercials de la cooperativa agrícola d’aquest municipi. Produeixen i comercialitzen un oli verge extra 100% arbequina sota la marca “Baronia de Cabacés”. Aquesta denominació és una marca comercial registrada, i ningú no li demana a la cooperativa que la modifiqui. Ningú no té cap legitimitat per a demanar a una empresa privada que faci res amb una marca comercial de la seva propietat, registrada a l’oficina de patents i marques. Tampoc no se li demana que modifiqui els noms de domini que permeten accedir al seu comerç en línia: coopcabaces.coop i baroniadecabaces.com. De fet, en cap moment ningú no ha demanat absolutament res a la cooperativa, ni ningú no li demanarà que faci cap canvi a les formes toponímiques que hi ha a la seva marca comercial i als seus noms de domini, perquè no tenen caràcter oficial. La sol·licitud de correcció de la grafia oficial del topònim de Cabassers s’adreça, exclusivament, a l’administració pública, i és a ella a la que es demana que compleixi les obligacions que sí que té en aquesta matèria.

Cabassers.org no té res a dir, ni pot dir res, sobre els usos que es facin de la toponímia en àmbits estrictament privats. Ni li hem dit mai a cap particular com ha d’escriure res, ni és assumpte nostre com escrigui res ningú fora dels àmbits oficials. Si que és el nostre dret, però, reclamar que l’administració pública, que som tots, faci les coses segons marca la seva pròpia legislació, i que oficialitzi les formes toponímiques correctes per als noms de lloc. Tal com no diem a ningú com ha d’escriure, tampoc no acceptem que l’administració ens faci usar una forma toponímica que no s’ajusta ni a dret ni a norma. I la nostra reclamació es redueix estrictament a l’àmbit oficial, com no pot ser d’altra manera.

Les grafies “Cabacés” i “Cabassers” ni ens agraden ni ens desagraden; simplement una és lingüísticament correcta i l’altra no. No és qüestió de gustos. No ens molesta que gent particular, o empreses, usin la forma “Cabacés”; no ens dediquem pas a anar corregint a ningú. Ara bé, tampoc no volem que l’administració ni ningú ens faci usar noms de lloc que no estan escrits segons la norma. Amb tot, i com que no ens obliga a res, trobem fins i tot positiu que la grafia “Cabacés” pervisqui a la marca de l’oli “Baronia de Cabacés”. Si algú hi posa sentiment a un assumpte que s’ha de regir exclusivament per la raó tindrà el recurs de veure la grafia que li agrada, si és que sigui qüestió de gustos, als productes de la cooperativa. De fet, consumim aquest oli, i no l’hem rebutjat pas perquè a la marca hi digui “Cabacés”; el fem anar perquè és bo, i el continuarem fent anar mentre sigui bo.

Corregir la grafia oficial per la normativa, “Cabassers”, i tenir la forma “Cabacés” a la marca de l’oli és una manera de coexistència de les dues grafies del topònim que pot acontentar a tothom, ja que d’aquesta manera ni una es perd, ni a ningú no se l’obliga a fer anar una forma oficial que no compleix les normes de l’idioma.