L’article 18 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, diu al punt 1 que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Els topònims oficials no normatius no compleixen aquest requisit, ja que són noms escrits sense respectar les normes, o en llengües diferents del català. Tanmateix, el punt 2 del mateix article diu que la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local.

El Decret Legislatiu 2/2003, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, diu a l’article 30.1 que la denominació d’un municipi només es pot canviar si així ho acorda el seu ajuntament, i estableix el procediment a seguir a l’article 31: el ple ha d’adoptar l’acord del canvi de denominació per majoria absoluta, després d’haver exposat l’expedient al públic durant un mínim de trenta dies, i el Govern haurà de resoldre l’assumpte si el nom proposat és susceptible de ser confós amb un altre, conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana.

Finalment, el Decret 139/2007 desenvolupa el procediment de canvi de nom de municipis i nuclis que estableix l’art. 30 del Decret Legislatiu 2/2003 “per tal que la regulació en la matèria s’adapti al cos jurídic vigent i sigui més entenedora i de fàcil consulta”.

El Govern de la Generalitat de Catalunya ha fet, fins ara, la següent lectura de l’assumpte, en relació amb la toponímia oficial no normativa: tot i que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998 (els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’IEC), com que només es pot canviar pel 31 del Decret Legislatiu 2/2003 desenvolupat pel Decret 139/2007, això fa que si un ajuntament no vol fer cap canvi, estigui legalment emparat. I no hi ha res més lluny de la veritat que això. En realitat, el Decret 139/2007 l’únic que fa és oferir el mecanisme per a complir l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de manera que els ajuntaments que incompleixen l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, forçosament han d’activar el mecanisme que determina el Decret 139/2007 per tal d’adequar el seu topònim oficial a l’ordenament jurídic vigent. Explicat amb un exemple absurd, perquè s’entengui amb facilitat:

Si una llei té dos articles, i el primer diu que els ajuntaments han d’imprimir tots els documents que generin i per a fer-ho només poden usar paper reciclat comprat al mateix municipi, i el segon estableix que aquest paper només es podrà vendre al municipi si l’Ajuntament ho acorda, és obvi que l’Ajuntament té l’obligació d’acordar la venda del paper reciclat, com diu l’article segon, per tal que es compleixi l’article primer, que diu que no en pot usar altre.

Doncs l’enquistament de la toponímia oficial no normativa, que no compleix la llei de política lingüística, provoca exactament una situació així d’absurda, però real. Per això mateix, com hem vist amb l’exemple figurat, no és pas cert que si un ajuntament té un topònim oficial que no s’adiu al que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 no estigui en situació d’il·legalitat, ja que no compleix el que determina aquella llei. I tampoc no és cert que no tingui l’obligació de fer els canvis necessaris per tal de complir la legislació vigent en matèria de toponímia oficial, pel procediment que li ofereix la legislació de règim municipal per a fer-ho.

L’Ajuntament de Cabacés, el Govern de la Generalitat i l’Institut d’Estudis Catalans organitzen una jornada informativa amb el títol “Cabacés o Cabassers? Una aproximació etimològica i ortogràfica, normativa i administrativa a la qüestió del topònim”, amb l’objectiu d’informar la població del municipi, de forma objectiva i rigorosa, sobre la situació de cada una de les formes del topònim, Cabacés (oficial, no normativa) i Cabassers (no oficial, normativa).

Hi participaran les figures competents per a parlar de la matèria: el Dr. Joan Anton Rabella, director de l’Oficina Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans; el Sr. Joan Plana, cap del Servei Territorial d’Administració Local de Tarragona; i el Sr. Àngel Cortadelles, director dels Serveis Territorials de Presidència a Tarragona.

L’acte tindrà lloc a la Societat la Unió de Cabassers, al carrer del Mig número 45, a les 19.30h del 8 de setembre de 2022. Es podrà seguir en directe, retransmès per nord.cab via Facebook. Els mitjans de comunicació que segueixin l’acte a distància podran formular preguntes enviant-les a aquest grup de Telegram.

Cartell distribuït per l’Ajuntament de Cabacés:

L’Institut d’Estudis Catalans va suprimir la majoria d’accents diacrítics en una reforma feta el 2016, i l’Ortografia catalana editada el 2017 ja recollia aquesta modificació. Tanmateix, el propi manual d’ortografia especifica això en referir-se a l’afectació de la mesura sobre la toponímia:

“Excepcionalment, i ateses les implicacions extralingüístiques de naturalesa legal que pot tenir la reducció de la llista de mots amb accent diacrític, en els topònims es manté l’accent diacrític en alguns mots no inclosos en el quadre 32, com ara Cóll, Jóc o Móra. Igualment, en la microtoponímia i en la toponímia urbana: el Camp de la Bóta, carrer del Cós, clot de l’Ós (terme de Queralbs).” (pàg. 99).

Aquestes “implicacions extralingüístiques de naturalesa legal” a què es refereix el text és l’obligació que tindrien els ajuntaments amb topònims amb diacrítics d’oficialitzar la noves formes, amb els diacrítics suprimits, per tal de complir la Llei 1/1998 de Política Lingüística, que regula la toponímia oficial de Catalunya a l’article 18. Per això no es van suprimir els diacrítics de la toponímia. Això prova un cop més l’obligació dels ajuntaments de complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, que diu: “Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”. Si s’haguessin suprimit els diacrítics, els ajuntaments afectats haguessin hagut de prendre acords municipals per a oficialitzar les noves grafies, com estableix el mateix article 18 al punt 2, que indica el mecanisme per a donar compliment al punt 1: “La determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local”. Aquesta legislació, referida a toponímia, són els articles 30 i 31 del Decret Legislatiu 2/2003, i els articles 2 i 14 del Decret 139/2007. Queda clar, doncs, que la legislació de règim local ofereix als ajuntaments el mecanisme per a complir el que estableix l’art. 18.1. Dit d’altra manera: tots els ajuntaments tenen l’obligació d’adequar la seva toponímia al que determina l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per a fer-ho el punt 2 del mateix article indica el mecanisme i el procediment, que són els fixats per la legislació de règim local. I si entenem que no es van suprimir els diacrítics per no generar l’obligació de canvi de grafia oficial als ajuntaments afectats, és fàcil d’entendre que els que actualment encara no compleixen la llei de política lingüística a la seva toponímia oficial tenen l’obligació de fer-ho.

Tanmateix, si algun ajuntament es nega a complir la legislació vigent en matèria de toponímia oficial, el Govern de la Generalitat pot dur a terme, d’ofici, les correccions toponímiques necessàries, com s’especifica al punt 3.1 de l’estudi jurídic que podeu consultar a lex.cabassers.org.

Al Libro de estilo de ABC (ed. Ariel, 1995, pàg. 145), hi ha una taula d’equivalència de topònims catalans amb els seus exònims castellans:

El diari recomana als seus redactors fer servir els exònims castellans dels topònims catalans que en tenen, i per això prepara un apèndix que es titula “Topònimos vernáculos y su correspondencia en castellano”. Aquest document recull que “Cabassers” és el “nombre vernáculo” (és a dir, català) del municipi, i que “Cabacés” és el seu nom castellà. La versió espanyola de la Wikipedia també afirma el mateix: “Aunque el topónimo Cabacés es el topónimo oficial, el topónimo correcto y defendido por el Instituto de Estudios Catalanes es Cabassers, convirtiéndose así en uno de los pocos municipios de Cataluña que tienen el topónimo oficial en castellano” (vegeu la guerra d’edicions que ha portat a la modificació d’aquest apartat de la Wikipedia):

Finalment, el professor de geografia de la Universitat de Lleida, Jesús Burgueño, a l’article “Castellanización y afrancesamiento de los nombres de los municipios catalanes” conclou que “una castellanización ortográfica más evidente es la pérdida de ss, pasando a s (Llusanés, Mollerusa) o a c (Cabacés)”:

La forma “Cabacés”, doncs, és una castellanitzacio evident, accentuada segons les normes ortogràfiques de la llengua castellana del 1738 (i publicades el 1741). De fet, el primer cop que trobem la grafia “Cabacés” és en un document del 2 d’octubre de 1742. Més endavant, el 1868, l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol fixà la forma “Cabacés” com a nom oficial del municipi, tot i que a partir d’aquella data és habitual trobar també la grafia “Cabasés” fins i tot al segell tampó de l’ajuntament, i la forma “Cabacés” no s’implantà completament fins que la imposà el franquisme el 1939, en substitució de la forma catalana del nom del lloc, Cabassers, oficialitzada per la Generalitat el 1933. El 1983 la Generalitat torna a oficialitzar la forma genuïna del topònim, Cabassers, però resistències locals difícils d’entendre al nom català, en una població pràcticament 100% catalanoparlant, va fer oficialitzar de nou el nom castellà el 1989 després d’una resistència al nom català iniciada el 1980, tan bon punt com Aina Moll, llavors a càrrec de Política Lingüística, suggerí a l’ajuntament que fes el canvi. A partir del 1998, i pel que disposa l’article 18 de la Llei 1/1998 de Política Lingüística, la forma oficial hauria de tornar a ser la catalana, però de nou, inexplicablement, encara és oficial l’exònim castellà del nom del lloc, “Cabacés”.

“Cabacés” és l’únic municipi de Catalunya que encara té el seu nom oficial en castellà, perquè aquest nom s’ajusta a les normes ortogràfiques de la llengua castellana i no a les de la llengua catalana. De fet, la pronúncia de l’exònim també és diferent, Cabacés [kaβa’θes] i Cabassers [kaβa’ses], per molt que al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya hagin volgut fer constar la pronúncia catalana per a l’exònim castellà, que encara és oficial.

Durant la dictadura franquista, i abans de la normativització del 1933, era un fet habitual que moltes poblacions catalanes tinguessin denominacions oficials en castellà. Per exemple, es poden citar els casos d’Albañá, Aliñá, Castillo de Aro, Móra de Ebro, Móra la Nueva, San Quírico Safaja, Vilella Baja, etc. Els altres noms oficials no normatius de municipis no són exònims castellans, sinó noms catalans amb formes prenormatives (anteriors a la normativització de Fabra), que avui en dia es consideren faltes ortogràfiques (Capmany, Lladó, Figaró-Montmany, Massanes, Navars, Rialp), errors de conjunció (Castell-Platja d’Aro) o noms facticis construïts de forma no acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans (Forallac, Torrelavit).

Article relacionat: Guerra d’edicions a la pàgina «Cabacés» de la Wikipedia en castellà

Solucions Geogràfiques SCCL ha preparat, en col·laboració amb Cabassers.org, un mapa de la toponímia municipal oficial no normativa de Catalunya. La col·lecció cartogràfica consta d’onze fitxes: una que situa sobre el mapa de Catalunya els termes dels municipis amb noms impropis, i deu fitxes més, una per cada municipi amb aquest problema.

A continuació hi trobareu les fitxes preparades per Solucions Geogràfiques SCCL, acompanyades d’un enllaç que ofereix més informació sobre cada cas, i on s’explica per què les grafies oficials no són normatives, i els arguments que justifiquen les grafies correctes:

A l’ajuntament de Caçà de la Selva no li va agradar mai aquesta denominació, i sempre preferí la forma “Cassà de la Selva”. Fins a la normativització de 1933 el nom oficial del municipi s’escrivia Cassá de la Selva”, i de 1933 a 1939, “Caçà de la Selva”, tot i que l’ajuntament mai no volgué usar la forma normativa del topònim, i feu constar la grafia “Cassà de la Selva” fins i tot als segells de sobretaxa postal per impost de guerra que emeté a partir del conflicte del 1936:

Joan Coromines, a l’Onomasticon Cataloniae, explica l’etimologia del nom a partir d’un nom propi romà, l’ètimon CATTIANUM. Tenint en compte que l’ortografia moderna del català reserva la grafia ss per al so fricatiu alveolar sord intervocàlic a les paraules que han arribat al nostre idioma mitjançant alguna llengua diferent del llatí, el topònim Caçà cal escriure’l amb ç, ja que el seu origen és llatí i en la seva transmissió no ha patit cap classe d’influència de cap altra llengua. L’Institut d’Estudis Catalans així ho va defensar, i va considerar sempre la forma “Cassà de la Selva” no normativa, fins que, sense renunciar a “Caçà”, acceptà també “Cassà”, contra el seu propi criteri i norma. Per això el topònim “Cassà de la Selva” no apareix com a no normatiu al Nomenclàtor, i ja a la primera llista de noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada al DOGC 303 d’11.02.1983, el nom del municipi hi apareixia amb la forma “Cassà”. En canvi, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 140, del 6 de juny d’aquell mateix any, encara feia anar la forma normativa, Caçà.

La raó de la decisió de l’IEC gairebé fa riure: els sistemes informàtics de la dècada de 1980 no incorporaven la ç, i això feia que el nom del lloc aparegués sota una forma malsonant: “Caca de la Selva”. Per aquest fet l’IEC decidí acceptar la grafia “Cassà”. És l’única excepció que l’Institut ha fet mai, acceptant una grafia que prèviament havia indicat com a no normativa i, per tant, inacceptable. Avui en dia, però, aquesta decisió ja no se sustenta per enlloc, ja que els sistemes informàtics moderns incorporent, tots, sense cap excepció, la ç, i l’IEC s’hauria de plantejar exigir el retorn de la grafia correcta, Caçà.