Un “tour” per cinc dels municipis amb topònims oficials deturpats.

Als municipis amb topònims deturpats com a oficials hi ha la necessitat de repetir fins a la sacietat aquestes formes incorrectes, com si fer-les visibles per tot arreu les hagués de fer correctes. On menys es nota aquesta necessitat, però, és a Forallac. Aquest nom només designa el terme municipal i l’ajuntament, ja que el municipi es compon de tres antics municipis que decidiren, el 1977, agrupar-se en un de sol: Vulpellac, Fonteta i Peratallada. L’IEC defensa que el nou municipi resultant s’hauria de denominar així, amb els tres topònims, i per aquest ordre, dels nuclis que l’integren. Però es creà un nom factici amb un mètode si més no peculiar: hom posà per odre alfabètic els noms dels tres nuclis, i emprà la primera síl·laba del primer, la segona del segon i la tercera del tercer per a crear el topònim nou: (Fo)nteta, Pe(ra)tallada, Vulpe(llac). El nom “Forallac” té poquíssima visibilitat. Només es pot llegir en un cartell al límit del terme municipal i a la façana de l’ajuntament. Com a curiositat: a la carretera GI-644 hi ha un indicador que marca el camí cap a Vulpellac, capital del municipi, amb la forma, per error, de Vullpellac.

Vulpellac, Fonteta i Peratallada:

A Terrassola i Lavit se la coneix oficialment com “Torrelavit”. En paraules de Joan Coromines, aquesta és una “forma inadmissible en català” que, en voler unir els topònims Terrassola i Lavit, en tot cas l’aglutinat hauria hagut de ser “Terralavit”, però on Terrassola s’abrevià en “Torre” per influències foranes. És dels llocs on, tot i la presència de la deturpació, menys s’amaguen els topònims normatius de Terrassola i Lavit, principalment perquè corresponen als dos nuclis que es van unir per a formar el municipi. Hi ajuda, a aquesta visibilitat toponímica, que hi ha dues esglésies anomenades pel nom del nucli al qual pertanyen: Santa Maria de Lavit i Sant Marçal de Terrassola.

Terrassola i Lavit:

A Cabassers, només a l’entrada del poble, ja hi ha un raig de “Cabacés”. La forma incorrecta s’hi pot llegir cinc vegades, en cinc cartells diferents en un radi de 10 metres. Quan s’ha pujat al poble, al primer carrer que es troba el visitant hi veu quatre vegades més l’error “Cabacés”, incloent unes lletres enormes metàl·liques amb tipografia que recorda una popular marca de batut de cacau. Aprofitant que part del seu terme municipal està integrat al Parc Natural de Montsant, hi ha una sobreabundància de mapes en cartells i indicadors de camins, tots amb la forma al·lòctona “Cabacés”. Fins i tot les tapes de la sèquia, instal·lades en ple franquisme, tenen la inscripció “Aguas Cabacés”. No ha calgut ni tocar-les, perquè la forma toponímica oficial encara és la imposada per la dictadura el 1939.

Cabassers:

A Campmany la fomra deturpada “Capmany” apareix a cada cartell de cada carrer, i en cartells que és obvi que no cal que anomenin el nom del lloc, perquè ja se sap que l’església fortificada de Santa Àgata i la capella de Sant Sebastià són d’allí i no del poble del costat. No caldria que els cartells de metacrilat ho recordessin. Però ho fan. Excusatio non petitia, accusatio manifesta.

Campmany:

Lledó és l’altre municipi amb una presència exagerada del topònim deturpat per tot arreu. Només a l’entrada del poble ja s’hi veuen tres cartells diferents, incloent-ne un que avisa que el municipi està agermanat amb Zizurkil, a Guipuzkoa. Que el cartellet que avisa de l’agermanament digui “Lladó” i no Lledó equival a escriure Cizúrquil i no Zizurkil, però no hi va caure ningú. La insistència, a Lledó, és de tanta intensitat, que fins i tot a les portes de l’Ajuntament i del Sindicat s’hi recorda que són els de LLADÓ. Ni a Cabassers ni a Campmany no arriben tan lluny en la redundància. Per acabar-ho d’adobar, per un cartell que instal·laren amb la forma correcta del topònim, davant de l’església de Santa Maria de Lledó, algun deturpador hagué de posar una mena de pasta blanca sobre la E per a fer que semblés una A i es llegís “Lladó”.

Lledó:

Aquesta insistència en la repetició és la prova que les autoritats locals saben del cert que el que fan no està ben fet. Saben que les formes genuïnes i legítimes dels topònims no són les que fan escriure a tot arreu. I fan escriure les deturpades per amagar les correctes, en una mena d’exercici orwellià que recorda l’eslògan de l’IngSoc, i tot per afirmar el contrari del que en realitat és, per tal que, a base de repetir-ho mil vegades, el seu públic s’ho acabi creient.

WAR IS PEACE
FREEDOM IS SLAVERY
IGNORANCE IS STRENGTH

Els noms de les urbanitzacions que hi ha escampades per Catalunya mereixerien un capítol a part, siguin normatius o no. Hi ha denominacions tan estrafolàries com Tourist Club (Caldes de Malavella), Safari (Gelida), Royal Park (Gualba), Junior Park (Riells i Viabrea), Miami Platja (Mont-roig del Camp), etc. La llista supera les cent denominacions impròpies, la majoria al·lòctones, marcades amb un asterisc al Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya per a fer constar la seva condició de “topònim oficial no normatiu” (és a dir, il·legal perquè no compleix l’art. 18.1 de la Llei 1/1998).

L’incendi forestal del Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages, ha fet conèixer el nom d’una d’aquestes urbanitzacions, anomenada “River Parc” a les primeres piulades fetes des de comptes oficials (i per tant, susceptibles d’utilitzar el nom oficial del lloc referit) que avisaven que s’havia confinat aquella urbanització (per exemple, l’avís emès des del compte de Protecció Civil, el 17 de juliol):

Tanmateix, de seguida va començar a circular tant per canals oficials com informatius una grafia diferent del lloc, “River Park”. Tot això ha provocat el dubte de quina és la forma oficial d’aquest topònim. El “Registre del sector públic local de Catalunya” és el que estableix la denominació dels ens locals, incloent noms de municipis, nuclis i disseminats. Aquest registre deixa clar que la forma oficial és “River Parc“:

De totes maneres, a l’eina de consulta en línia del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya, a la web de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, aquesta urbanització hi consta com “River Park”:

En canvi, a la cartografia en PDF i a la llista de topònims del Pont de Vilomara i Rocafort, que és la versió en línia de l’edició en paper del Nomenclàtor, aquesta urbanització no hi apareix:

Encara a la mateixa web de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya hi ha una altra eina anomenada Vissir, que permet explorar la cartografia. Mitjançant Vissir sí que es pot trobar el lloc, sota la forma “River Parc”:

Però si anem a Google Maps, tornem a trobar el topònim escrit “River Park”:

Finalment, Google Street View permet observar que a la carretera PB-1224 hi ha un indicador que senyala el lloc com “River Park”:

I la mateixa eina permet veure, a l’entrada d’aquesta urbanització, el cartell que hi dóna la benvinguda, que torna a fer constar “River Park”.

La primera referència que trobem al DOGC d’aquesta urbanització és del 1989 i amb el nom “River Park”. En canvi, un Edicte del 2002 ja anomena el lloc amb la grafia “River Parc”. Sembla que entre aquests anys s’hauria canviat la forma oficial del nom del lloc. El procediment per al canvi de nom dels nuclis es regula a l’article 14 del Decret 139/2007: s’inicia amb un decret d’alcaldia i s’ha d’acompanyar d’una memòria que justifiqui la proposta, que serà tot remès al Govern per tal que ho aprovi. Cal, també, un informe favorable de l’IEC, que garanteixi la correcció lingüística del canvi proposat. No hem trobat enlloc, però, cap disposició oficial que confirmi aquest suposat canvi de nom que, per altra banda, difícilment hauria comptat amb el vist-i-plau de l’IEC, ja que la forma que ara és oficial només tradueix l’al·loctisme “Park” per “Parc”, però deixa la primera part del nom, “River”, intacta.

L’Ajuntament de Rialb no ha volgut utilitzar mai la denominació normativa del nom del seu municipi, i sempre ha fet anar la forma “Rialp”, fins i tot entre 1933 i 1938, quan la forma normativa fou l’oficial. Tot i que el BOGC n. 119, de 14/11/1933, oficialitzava la forma Rialb, l’Ajuntament sempre va fer anar segell i encapçalaments de documentació oficial amb la deturpació “Rialp”:

Fins i tot va fer constar la forma incorrecta del topònim al paper moneda provisional que va emetre durant la guerra civil:

No cal dir que durant el franquisme l’Ajuntament va continuar usant la mateixa denominació incorrecta:

Curiosament, l’únic dubte d’escriptura l’ofereix un document de la Causa General franquista, on el funcionari que l’escrigué hi posà primer la grafia “Rialb”, que després canvià per “Rialp”:

Després de la dictadura, i havent oficialitzat novament la Generalitat la forma Rialb el 1983, l’Ajuntament d’aquell municipi insistí fins a aconseguir que el 1985 el Govern acceptés oficialitzar un altre cop la deturpació “Rialp”, sense tenir en compte els informes de l’Institut d’Estudis Catalans.

En canvi, al municipi anomenat la Baronia de Rialb, el 1933 no suposà cap problema l’accpetació de la forma normativa, que fou substituïda pel franquisme el 1939 i recuperada el 1983.

Al domini lingüístic català hi ha diversos topònims que comparteixen l’etimologia de Rialb (Rivo Albo, és a dir, riu blanc):

la Baronia de Rialb
Pantà de Rialb
Rialb
Rialb (llogaret al terme de Ribes de Freser, entre Ribes de Freser i Queralbs)
Riu Rialb

Joan Comomines els relaciona al seu monumental Onomasticon Cataloniae, a les pàgs, 354 i 355 del VI volum. Resulta inconsistent la insistència de l’Ajuntament de Rialb de voler escriure el topònim sota la forma “Rialp”. Remetria a una falsa etimologia suposadament referent als Alps i no al color blanc (albo) de l’etimologia correcta. Certament, al municipi pronuncien aquest nom [ri’alp], cosa que també passa a la Baronia de Rialb i al llogaret de Rialb (a Ribes de Freser), però això no és motiu per a voler transliterar una dicció deformada a la fixació gràfica de la forma oficial del topònim, cosa que no passa en cap d’aquests casos excepte a Rialb.

El professor Xavier Rull descriu així els motius de la dictadura per a tornar a usar les formes prenormatives dels topoǹims catalans: “les autoritats franquistes van dur a terme una política de persecució del català; i una de les accions d’aquesta persecució consistia a desconstruir l’obra normalitzadora de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana. Per això el franquisme va recuperar les grafies antigues […]: era una manera de desprestigiar l’obra de Pompeu Fabra, i per tant de fer visible als catalanoparlants que el català era una parla sense normes ortogràfiques clares” (Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, pàgs.136-137).

El 1933, la Generalitat havia oficialitzat la grafia Cabassers per al topònim fixat gràficament fins llavors com “Cabacés”. Aquesta denominació estigué en vigor i ús a l’Ajuntament de Cabassers fins l’1 de gener de 1939, data en què la població fou ocupada per l’exèrcit franquista i, immediatament, tota la documentació generada per l’Ajuntament passà a usar la forma prenormativa “Cabacés” un altre cop.

El 1983 el Govern de la Generalitat tornà a oficialitzar les formes normatives dels topònims de Catalunya (DOGC núm. 317, p. 741, de 6.4.1983), i aquesta nova llista de noms oficials incloïa la forma Cabassers. Tanmateix, l’ajuntament d’aquest municipi es va negar rotundament a usar mai aquesta grafia, i de 1983 a 1989, anys durant els quals fou oficial la forma normativa per al nom del municipi, continuà usant la deturpació imposada pel franquisme de “Cabacés”. La forma “Cabassers” la van utilitzar només a la documentació que enviaren entre 1983 i 1988 a la Conselleria de Governació sol·licitant que el Govern els concedís el canvi de grafia oficial, per a recuperar la imposada pel franquisme el 1939, “Cabacés”. I contra tota lògica, el Govern va cedir a aquesta pretensió anacrònica i injustificada el 1989.

L’Ajuntament de Cabassers no ha tingut mai, en tota la seva història, un segell tampó ni un encapçalament de documentació oficial on s’hagi usat la forma normativa “Cabassers”. Entre 1933 i 1939 sí que la documentació de l’Ajuntament usà sistemàticament als redactats la grafia correcta i oficial de “Cabassers”, però el tampó i els encapçalaments de documents continuaven mostrant la grafia prenormativa. Aquesta grafia es va tornar a usar a partir del 1939, i l’ajuntament l’ha fet anar ininterrumpidament des de llavors, desobeint fins i tot mentre tingué l’obligació legal d’utilitzar-la entre 1983 i 1989. Les següents imatges mostren els diversos tipus de marques municipals usades de 1980 a 2022:

A l’imaginari popular hi ha la idea que els noms dels municipis es poden votar. Això és totalment així quan del que es tracta és de canviar el nom d’un municipi. Coneixem tots l’exemple recent de Sant Carles de la Ràpita, on l’ajuntament canvià el nom oficial de la població per la Ràpita després d’una consulta popular no refrendària on la majoria dels votants van avalar aquest canvi. Tanmateix, però, no és possible sotmetre a votació la manera d’escriure un nom de lloc, la seva ortografia, el que els tècnics en diuen la fixació gràfica. Per exemple, no seria possible que la gent de Lleida es pronunciés en una consulta sobre si vol que el seu topònim oficial s’escrigui Lleyda, o si la gent de Vic vol la forma Vich. Hi ha, però, dos precedents on per manca de regulació en aquell moment i desconeixement es dugueren a terme consultes d’aquesta naturalesa acientífica: a Cabassers (oficialment, Cabacés, el 1980 i 1985) i al Figueró i Montmany (oficialment, Figaró-Montmany, el 2004).

Amb la legislació vigent, però, no hi ha base jurídica per a convocar una consulta popular no refrendària, per tal que els empadronats en un municipi es pronunciïn sobre la fixació gràfica (l’ortografia) d’un topònim. Aquesta tasca, recordem-ho, està reservada exclusivament a l’IEC per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. A més, la Llei 8/1991, reconeix l’autoritat lingüística només a l’IEC. La Llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no refrendàries i altres formes de participació ciutadana, estableix a l’art. 1.1 que els ajuntaments només poden convocar consultes sobre el seu àmbit competencial. És evident que la fixació gràfica dels topònims i l’autoritat lingüística estan reconegudes només a l’IEC, per la legislació citada més amunt, i no als ajuntaments, i que per tant aquests no poden convocar consultes sobre aquesta matèria, ja que no en tenen les competències. A banda, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 estableix una obligació, i tampoc no es pot sotmetre a consulta si un ajuntament ha de complir o no la llei: l’ha de complir obligatòriament pel principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Però hi ha més impediments que fan una consulta així impossible de convocar: l’art. 11.5 de la Llei 10/2014 diu que no es poden formular consultes que puguin afectar, limitar o restringir els drets i les llibertats fonamentals de la secció primera del capítol II del títol I de la Constitució. L’art. 15 de la Constitució queda enquadrat dintre d’aquest títol I del capítol II de la secció primera, i estableix la protecció de la integritat moral i prohibeix el tracte degradant. La toponímia oficial no normativa vulnera aquest article 15 de la Constitució, ja que forçar els ciutadans a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració i en qualsevol altre àmbit regulat, és una lesió de la integritat moral de les persones i constitueix un tracte degradant, ja que se les obliga a escriure topònims amb faltes ortogràfiques, com si fossin ignorants que desconeixen les normes d’ortografia del seu idioma. Haver d’escriure un topònim segons la voluntat arbitrària d’algunes persones que el van fer oficialitzar amb deturpacions, sense atendre cap principi científic ni tenir en compte res més que la seva voluntat i el seu gust, i no segons com disposen la norma ortogràfica i la llei és, sense cap mena de dubte, una imposició humiliant. Justament per aquest motiu i amb aquest objectiu el franquisme desnormativitzà tota la toponímia de Catalunya el 1939 (que havia estat oficialitzada amb les formes normatives el 1933 pel Decret de la Conselleria de Governació, BOGC núm. 119, de 14/11/1933). Actualment, el manual “Ortografia catalana”, de l’Institut d’Estudis Catalans, que recull les normes ortogràfiques de la llengua catalana, assenyala com a exemples de faltes ortogràfiques les formes toponímiques “Cabacés” (pàg. 54) i “Figaró” (pàg. 76). Ambdues són les formes oficials dels topònims dels municipis de Cabassers i el Figueró i Montmany. Resulta evident, doncs que obligar els ciutadans a usar formes oficials incorrectes, en alguns casos fins i tot significades com a exemples de faltes ortogràfiques al manual d’ortografia de l’idioma, contravé les disposicions de l’art. 15 de la Constitució, que garanteixen la integritat moral i prohibeixen el tracte degradant a les persones.

Per acabar-ho de reblar, una consulta d’aquestes característiques apuntaria cap a un escenari incompatible amb l’art. 9.3 de la Constitució, que estableix que qualsevol acte administratiu dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. No hi ha millor mostra d’aquesta arbitrarietat que vol evitar l’art. 9.3 de la Constitució que preguntar sobre el gust, preferències personals i voluntat del públic sobre una matèria que ha de ser com regulen la Llei 1/1998 i les normes d’ortografia. Seria absurd, a més, fer votar l’ortografia: no es pot preguntar a ningú si prefereix que el topònim del lloc on viu s’escrigui correctament, o si en canvi vol que es faci amb faltes ortogràfiques. Per això, la solució als casos de topònims oficialitzats amb errors lingüístics ha de ser purament administrativa, i el Govern ha d’actuar d’ofici per a dur a terme les correccions necessàries. Paral·lelament, també és recomanable que, acompanyant la correcció, es duguin a terme campanyes de sensibilització i pedagogia entre la població dels llocs afectats, explicant-los el per què i la necessitat de corregir l’ortografia dels noms dels llocs on viuen. Per al cas de Cabassers, per exemple, hi ha una publicació que repassa l’evolució, la història i l’etimologia del topònim, i també un apartat de preguntes freqüents disponible en aquesta mateixa web, per ajudar a explicar el per què de la grafia lingüísticament correcta.

Aquestes captures de pantalla estan extretes de la web meteorològica de Radio Televisión Española. Podeu veure aquesta web en aquest enllaç. Fixeu-vos en la doble denominació, catalana i castellana, dels topònims de Catalunya. Observeu la primera captura, “Cabassers / Cabacés”. Recordeu que la forma oficial del topònim del municipi de Cabassers encara és “Cabacés”. I després compareu aquesta primera captura amb les altres. Recordeu que l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”.

Res a dir sobre que una web castellana utilitzi topònims catalans amb la seva forma castellana, al costat de les formes oficials; a Catalunya també s’usen topònims castellans amb grafia catalana, com Màlaga, Segòvia, Saragossa, Osca, Terol, etc. Però no cal ser ni lingüista, ni filòleg ni jurista per a entendre que ja és hora que a Catalunya es compleixi la llei de política lingüística i que desaparegui la toponímia “oficial no normativa” (és a dir, il·legal). La primera captura, la que mostra el temps a “Cabassers / Cabacés”, ho deixa claríssim, i les altres ho reforcen.