Campmany és un dels deu municipis catalans que encara avui mantenen com a forma oficial del seu topònim una deturpació prenormativa, en el seu cas Capmany. Tant l’Oficina d’Onomàstica de l’Institut d’Estudis Catalans com l’Onomasticon Cataloniae de Joan Coromines coincideixen a assenyalar que l’ètim del mot és el llatí Campo Magno, és a dir, camp gran. El Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, tot i que fa constar la deturpació «Capmany» perquè és, il·legalment, la grafia oficial del topònim, apunta que la forma Campo Magno apareix ja al segle XII, i ressalta que «la grafia oficial, Capmany, ‘cap gros’, és lingüísticament inapropiada». Per una altra banda, Joan Coromines recull les formes Campo magno el 1186 i el 1246. Documenta la vacil·lació Campmany – Capmany per al nom de lloc el 1278. Afegeix que a causa de la grafia catalana, fruit de la vaciil·lació del 1278, s’originà la falsa etimologia curialesca «Capite magno» (cap gros) en un document del 1362, i acaba la seva nota afirmant que «és lamentable que les autoritats locals de Campmany hagin restablert l’absurda grafia Capmany, i es resisteixin rebecament a la bona, adoptada oficialment des de 1933» (OnCat, Vol. III, 224). Efectivament, la «Llista dels noms dels Municipis de Catalunya» del 1933 fixa la grafia Campmany (p. 12), i així s’oficialitzà al BOGC, n. 119, 14/11/1933, p. 991.

Abans de la normativització del 1933, el topònim fou fixat com Capmany (Capmani a l’índex) al II volum, pàg. 364 del  Nomenclátor que comprende las poblaciones, grupos, edificios, viviendas, albergues, etc., de las cuarenta y nueve provincias de España : dispuesto por riguroso órden alfabético entre las provincias, partidos judiciales, ayuntamientos, y entidades de poblacion, publicat el 1867. Però aquesta fixació la dugué a terme una institució castellana en un moment en què la llengua catalana no estava ni tan sols normativitzada (cosa que passaria el 1913).

El 1995 els Quaderns de la Revista de Girona, núm, 61, dedicà el monogràfic a «Capmany», escrit amb la grafia oficial i no la normativa al títol. L’obra d’A. Egea i M. Roig dedica un breu apartat, a les pàgines 82 i 83, titulat «Capmany o Campmany», on repassa de forma força neutral el procés que portà a l’oficialització de la deturpació el 1984. Resumeix el problema així:

El 1918 el mestre Gregori Artizà defensava al llibre Noticies historiques del territori i poble de Capmany la grafia «Capmany», prenent una anècdota com un tot, i basant-se en l’etimologia curialesca del 1278 «Capite Magno», provocada per la vacil·lació catalana Capmany per Campmany. D’això l’home en fa mitologia i especula sobre tres vil·les romanes, la més gran de les quals seria el «cap gran». Són disbarats sense cap classe de fonament, que tanmateix provocaren una queixa del batlle del municipi el 1933, quan la Generalitat fixà la forma Campmany per al topònim, amb l’argument que «s’ha vingut usant dit nom [Capmany] des de temps inmemorial».

La parròquia, en canvi, utilitza la forma Campmany (si bé deturpada en Campmañ pel procés de castellanització) des del 1795. El 1981, un estudi de M. Josepa Arnall no deixava cap espai al dubte: «del llatí campus magnus, camp gran», on exposa la deformació Capmany – Capite Magno a partir del 1278.

El 1981 un estudi heràldic d’Armand de Fluvià, encarregat per l’ajuntament, acontenta el consistori tot indicant que «les referències històriques al poble de Capmany» són una llarga llista de Campmany.

La reacció de l’Ajuntament a l’oficialització de la forma «Campmany per part de la Generalitat el 1983 fou un «això sempre ha sigut així» de manual, en defensa de la forma deformada «Capmany», i la Generalitat cedí finalment a la ignorància, com en altres casos, i permeté oficialitzar la forma Capmany el 1984.

El criteri que se solia seguir la dècada de 1980 per a cedir a la voluntat arbitrària dels ajuntaments era considerar que el topònim pertanyia als veïns dels llocs, representats per aquells consistoris. Tanmateix, un topònim pertany a tota la comunitat lingüística, i per tant s’ha d’escriure segons l’etimologia i les normes de l’idioma, i no segons la voluntat arbitrària de ningú. A banda, és clar, que aquest afer actualment està legislat, i la norma obliga a oficialitzar les formes correctes d’acord amb l’autoritat lingüística del país, que és l’Institut d’Estudis Catalans. És per això que la forma «Capmany» és oficial de manera il·legal, per contradir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, i cal restaurar la forma Campmany immediatament.

Articles relacionats:
–Anàlisi de la resposta de l’Ajuntament de Capmany al Senat
–El Senat demana als ajuntaments dels municipis amb topònims franquistes que compleixin la Llei de Memòria Democràtica
–Per llei atàvica, capmanyenc de Capmany
–Topònims franquistes

L’article 8 del decret 133/2020 estableix que «els llibres de text, els materials didàctics i, en general, les publicacions que, en suport físic o digital, es destinen a l’ensenyament reglat i no reglat a Catalunya han de fer constar els topònims de Catalunya en la forma oficial.» Això implica que s’hi han d’incloure les formes deturpades i al·lòctones, que encara són els noms oficials d’alguns municipis i nuclis, tot i que la Llei 1/1998 requereix que només es puguin oficialitzar formes normatives, d’acord amb l’IEC. Si bé això és un problema per a la població en general, perquè s’ensenya a escriure acientíficament diversos topònims, aquest greuge es magnifica als municipis afectats, que és on més i més sovint s’escriuen aquests topònims incorrectes. Per què a la canalla d’aquests llocs se’ls ha d’inculcar un error? Per què se’ls ha d’ensenyar a escriure el nom del seu poble d’una manera que el manual d’ortografia de l’idioma assenyala com a falta ortogràfica? Per què s’ha de transmetre als infants les manies i el fracàs dels adults? Aquest és, sense cap mena de dubte, l’efecte més perjudicial de la toponímia oficial no normativa: l’engany als petits, fent-los escriure el nom del lloc on viuen sense base científica i de forma arbitrària. Els nens han d’aprendre a escriure el nom del lloc on viuen segons les normes de l’idioma, segons l’etimologia d’aquell nom, segons la raó, i no segons la imposició maniàtica de ningú. És culpa dels mestres, que s’ensenyin deturpacions? No, en absolut! Els mestres només compleixen la seva obligació i ensenyen allò que està oficialitzat i regulat. A banda, els nens també aprenen la grafia errònia veient-la arreu fora de l’escola: als indicadors de la carretera de la població, als panells informatius municipals, als fulletons de promoció, etc. Aquesta situació és culpa del Govern, que, havent constatat que els ajuntaments afectats no mouen un dit des de fa 24 anys per a resoldre el problema tot i tenir-ne l’obligació, ha de saber imposar la seva autoritat i fer-los complir la llei, com la compleixen tots els altres municipis. Ni que sigui només per a protegir als petits. Per això sol ja val la pena.

Al municipi de Josa i Tuixén se li va denegar el canvi de denominació oficial per la de «Josa i Tuixent» el 2004, però tanmateix se li va permetre oficialitzar la deturpació «Tuixent» per al nucli i cap de municipi, Tuixén, i apareix així a la segona edició del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya. L’Ajuntament de la Torre de Cabdella també va pretendre oficialitzar la deturpació «la Torre de Capdella» com a nom oficial del municipi, i també li fou denegada la pretensió. Per contra, se li va permetre oficialitzar formes incorrectes per a diversos nuclis del municipi: Aguiró, la Torre de Capdella (per al cap del municipi) Central de Capdella, Capdella i Obeix, substituint les formes normatives de Guiró, la Torre de Cabdella, Central de Cabdella, Cabdella i Oveix.

Els actes administratius d’oficialització de deturpacions per a aquests nuclis de població es van fer contra el que disposa l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i contra la Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l’autoritat lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, d’acord amb l’article 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, l’oficialització d’aquestes formes deturpades és nul·la de ple dret. De fet, aquesta oficialtizació, arbitrària en tant que no s’ajusta a dret, és subjecta al principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics, contemplat a l’art. 9.1 de la Constitució espanyola, pel qual aquestes actuacions administratives han de ser declarades il·legals.

El Registre del sector públic local de Catalunya i el Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya han de tornar a fer constar les formes normatives, que foren substituïdes irregularment.

El 16 de març l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) posava en marxa un joc anomenat Wordle Toponímic, inspirat en el popular joc Wordle, on els participants han d’encertar en sis intents un topònim català amagat a les caselles. Abans d’iniciar el joc, una pantalla prèvia dona les instruccions als participants. Ens vam adonar que un dels tres exemples usats per a ensenyar a jugar al joc, a la pantalla d’instruccions, era la deturpació «Rialp» (fig. 1, esquerra). La forma normativa d’aquest topònim és «Rialb», però encara és oficial la incorrecció «Rialp», tot i que la llei ho prohibeix explícitament. En detectar que s’usava com a exemple una grafia incorrecta, que per molt oficial que sigui contravé la legalitat vigent, vam fer una piulada exposant la situació.

El dia 18 de març, en tornar a usar el joc toponímic de l’ICGC, vam veure que la pantalla d’inici ja no mostrava la deturpació «Rialp», que fou substituïda pel topònim normatiu Renau (fig. 1, dreta). Novament, vam fer una altra piulada adreçada a l’ICGC, en aquest cas agraint-li la correcció. Tanmateix, la situació idònia hauria estat que l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya hagués pogut corregir la deturpació, i mantenir a la pantalla d’exemple la forma Rialb, en lloc de la incorrecció «Rialp». No ho va fer perquè la forma «Rialp» és encara la grafia oficial del nom d’aquest municipi, i tot i que ho és de manera completament il·legal, cal que el Govern compleixi la llei i oficialitzi la forma correcta d’aquest topònim (i descarti la incorrecta i encara oficial) abans que l’administració pugui usar la forma Rialb. És a dir, per tal que l’administració pugui complir la llei, el Govern l’ha de complir primer i oficialitzar la forma normativa d’aquest nom de lloc. Davant d’aquesta situació, l’ICGC va optar per substituir «Rialp» per Renau a la pantalla d’exemples, amagant la deturpació oficial.

Rialb no és l’únic cas en aquestes circumstàncies tan lamentables: hi ha més de cent topònims, a Catalunya, que incompleixen la legalitat i que tenen com a oficials formes que no els corresponen. Entre ells, els noms de nou municipis més. Aquesta situació crea greus perjudicis: a més de la vulneració de la legislació catalana, també vulnera els principis de l’Estat de Dret, i normativa internacional de l’ONU i la UNESCO sorbe la protecció de la toponímia com a patrimoni immaterial de la humanitat. És urgent que el Govern faci complir la legislació a la toponímia oficial de Catalunya, i ho pot fer d’ofici.

Perquè no calgui amagar allò que no té justificació ni lingüística ni legal, el que cal és corregir i fer que el 100% de la toponímia oficial catalana sigui normativa. Només depèn del Govern de Catalunya que això sigui així.

Després de l’aturada estratègica que va fer la candidatura Priorat-Montsant-Siurana a Patrimoni Mundial de la UNESCO, aquesta es tornarà a presentar enguany o l’any que ve com a molt tard, segons va fer públic l’associació que coordina els esforços d’aquesta candidatura, Prioritat, l’abril del 2021. El 2019 la candidatura va ser retirada a últim moment per un informe negatiu d’ICOMOS, l’organisme consultiu de la UNESCO a Espanya en qüestions relacionades amb Patrimoni Mundial. Un dels punts febles era la manca d’un pla de gestió.

Hi ha, però, un altre factor que pot desbaratar les pretensions de la candidatura: «Cabacés». Aquesta és la forma oficial del topònim d’un municipi de la comarca del Priorat. És oficial il·legalment, ja que la llei catalana (article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística) preveu que només puguin oficialitzar-se topònims correctament escrits, segons la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans. La forma correcta per a aquest topònim és Cabassers, però l’ajuntament d’aquest municipi i el Govern de la Generalitat mantenen encara, com a oficial, la forma «Cabacés». Això no només trenca la legislació catalana, sinó que també vulnera convencions de les Nacions Unides sobre la protecció de la toponímia com a patrimoni immaterial de la humanitat (recollides per la normativa més recent sobre toponímia catalana, al preàmbul del Decret 133/2020), i la Convenció de la pròpia UNESCO sobre la salvaguarda d’aquest patrimoni (vegeu la normativa que vulnera aquí). Per a fer-ho més greu, aquest fet també vulnera drets fonamentals i suposa el trencament de l’Estat de Dret.

Això es pot resoldre de tres maneres:

1- L’Ajuntament de Cabacés* pot decidir complir la llei de política lingüística i oficialitzar la forma correcta i legal del seu topònim, Cabassers, en substitució de la forma il·legal «Cabacés».

2- El Govern de la Generalitat de Catalunya pot, d’ofici, dur a terme aquesta correcció, ja que els municipis tenen autonomia per a canviar els seus topònims, però no per a decidir la seva ortografia. En el cas de Cabassers, com que no es tracta d’un canvi de nom sinó d’una correcció ortogràfica, el Govern pot dur a terme aquesta correcció de motu proprio, encara que la legislació al respecte sigui contradictòria, ja que sota el principi de la jerarquia normativa preval l’obligació de fer oficials només les formes normatives dels topònims, com s’explica en aquest article.

3- Si hi ha inacció per part de les administracions responsables de corregir aquesta il·legalitat, es pot demanar auxili a la Justícia per tal que ho faci corregir.

Els habitants de Cabassers no poden pronunciar-se sobre aquesta matèria en una consulta, vinculant o no, perquè el compliment de la llei és imperatiu i no es tracta d’un canvi de nom, com ja s’ha dit, sinó de l’adequació de la grafia d’aquest nom a les normes de l’idioma. Ni les normes d’ortografia ni l’obligació de complir la llei no poden ser sotmeses a les urnes; per tant qualsevol clam que demani aquest requisit serà il·legítim.

Si no es corregeix aquesta arbitrarietat, és molt difícil que la UNESCO pugui avalar com a Patrimoni Mundial la candidatura d’una comarca que inclou una forma oficial d’un topònim d’un municipi que vulnera no només la legislació local, sinó les pròpies disposicions de l’ONU i la UNESCO sobre protecció del patrimoni immaterial de la humanitat. I és que la responsabilitat recau, exclusivament, sobre l’administració, que també forma part de la Comissió Permanent de la Comissió del Paisatge i la Sostenibilitat del Priorat, impulsora de la candidatura. Hi són, a més de l’associació Prioritat i l’Observatori del Paisatge, el Departament de Cultura, el d’Agricultura, el de Vicepresidència (Territori), la Diputació de Tarragona i el Consell Comarcal del Priorat. I l’Ajuntament de Cabacés*, a banda, és soci de Prioritat. No hi ha cap justificació, doncs, per tal que l’administració, ja sigui la local o l’autonòmica, no corregeixi el que pot ser un impediment, i gros, per a l’èxit de la candidatura Priorat-Montsant-Siurana a Patrimoni de la Humanitat. Presentar-la vulnerant normativa d’aquest àmbit de qui ho ha d’aprovar (mantenir com a oficial la forma «Cabacés» per al topònim Cabassers, no respectant així el patrimoni immaterial de la humanitat) sembla una via ràpida al fracàs. És imperatiu, doncs, que abans de presentar la candidatura el Govern corregeixi aquest problema, que pot malbaratar l’esforç que es fa des del 2010.

L’expedient que ha preparat amb tota cura l’associació Prioritat per avalar la candidatura davant la UNESCO, conscient del problema, utilitza la grafia «Cabassers» per al topònim del municipi que oficialment (i il·legalment) encara s’escriu «Cabacés». La Carta del paisatge del Priorat, elaborada pel Departament de Territori, fa el mateix. Ara cal que l’administració hi acompanyi i oficialitzi la forma correcta d’aquest nom de lloc. No s’ha d’arriscar la feina de tants anys per la rebequeria de voler mantenir a l’oficialitat, il·legalment i il·legítima, una forma incorrecta d’un topònim de la comarca que aspira a ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Ajuda a entendre el disbarat pensar què passaria si al Priorat hi hagués altres poblacions amb les formes prenormatives com a oficials dels seus topònims: Capsanes i no Capçanes, Lloá i no el Lloar, Marsá i no Marçà, Molá i no el Molar, Ciurana i no Siurana, Vilella Baja i no la Vilella Baixa. Si la situació no seria acceptable, tampoc no ho és per a Cabacés i no Cabassers.

Els mitjans públics de Catalunya han decidit referir-se a la capital d’Ucraïna per la transliteració del seu nom en ucraïnes, Київ (Kíiv), i no per la transliteració del seu nom en rus, Киев (Kíev), com acostumaven a fer habitualment. Ucraïna adoptà com a nom oficial de la ciutat la forma Kíiv el 1995, i l’ONU la va reconèixer, però segons explica el portal 324 de la Corporació Catalana de Mitjans Audionvisuals, «la tradició, que pesa tant en la toponímia, ens va portar a continuar fent servir la forma que havíem fet servir sempre.»

Així doncs, els mitjans públics catalans han decidit, amb bon criteri, respectar per fi les Resolucions IX/4 i IX/5 de la IX United Nations Conference on the Standardization of Geographical Names, que declaren els topònims patrimoni immaterial de la humanitat, i insten a la protecció i salvaguarda d’aquest patrimoni, registrant-los i utilitzant-los amb les formes originals dels seus idiomes. La Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, de 17 d’octubre de 2003, també protegeix la toponímia en les seves formes genuïnes.

L’únic que cal lamentar és que els mitjans (no només els catalans) hagin decidit tenir aquesta sensibilitat toponímica a causa de circumstàncies tan horribles com una invasió i una guerra, i que no ho haguessin fet fa anys, com a mostra de respecte a la diversitat cultural i lingüística de la humanitat.

A Catalunya hi tenim encara una bona llista de topònims que tenen, com a formes oficials, grafies incorrectes, que no s’ajusten a les normes lingüístiques de l’Institut d’Estudis Catalans, i que par tant no respecten ni la legislació catalana de política lingúística, ni les resolucions de l’ONU i la UNESCO sobre toponímia. Entre el centenar llarg de topònims majors oficials lingüísticament incorrectes hi ha, fins i tot, els noms de deu municipis: Cabacés (Cabassers), Capmany (Campmany), Castell-Platja d’Aro (Castell i Platja d’Aro), Figaró-Montmany (el Figueró i Montmany), Forallac (Vulpellac, Fonteta i Peratallada), Lladó (Lledó), Massanes (Maçanes), Navàs (Navars), Rialp (Rialb) i Torrelavit (Terrassola i Lavit). A banda, hi ha dos altres municipis que, tot i tenir com a oficials les formes correctes dels seus noms, utilitzen il·legalment formes incorrectes: la Torre de Cabdella (fa anar «la Torre de Capdella») i Josa i Tuixén (utilitza «Josa i Tuixent). Hi ha altres topònims de nuclis de població i disseminats que també tenen com a oficials formes incorrectes.

Des de Cabassers.org, fem una crida als mitjans de comunicació a utilitzar les formes lingüisticament correctes dels topònims catalans que encara tenen formes oficials incorrectes. Demanem que vulguin tenir aquesta coherència, respectant també, per a la toponímia catalana, allò que estableixe l’ONU i la UNESCO. I al Govern de la Generalitat li demanem que, en compliment del que estableix l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, oficialitzi per a tota la toponímia catalana la forma correcta de cada nom de lloc, per acabar amb l’arbitrarietat que suposa que alguns municipis encara tinguin formes oficials dels seus noms que no respecten ni la llei ni les disposicions d’organitzacions internacionals, mentre la majoria sí que ho fan.