Si no es corregeix la toponímia oficial no normativa, el pla de 100 punts presentat pel Govern el 29 de novembre de 2022 per a protegir i fomentar el català, “El català, llengua de país“, acabarà produint efectes negatius sobre la llengua. Ho expliquem:

La pàgina 17 del dossier, sota l’epígraf del Departament de Territori, incorpora aquest punt:

46 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetlla perquè es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia. Treballa amb els diferents agents implicats per a la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia i cartografia de Catalunya.

Repetim això, perquè és important:

“la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia“

Si això es queda així i ja està, aquesta clàusula obligarà a fer servir les formes de la toponímia que són oficials tot i ser incorrectes, bé perquè són noms castellans, anglesos, perquè contenen faltes ortogràfiques o perquè són acrònims o conjuncions mal fetes. És l’anomenada “toponímia oficial no normativa”, que és un oxímoron per a definir la toponímia que és oficial sense poder-ho ser, perquè no compleix les normes de l’idioma, ni la llei de política lingüística. Si no es corregeix aquest desgavell, podem acabar veient com el pla per a la protecció i el foment de la llengua catalana acaba servint per a fer usar noms en castellà, en anglès i plens de faltes. El contrari del que diu que pretén. Una llengua de prestigi no pot tenir noms de lloc escrits com si l’idioma no tingués normes, ni aquestes incorreccions han de tenir ús oficial.

Per això és imprescindible que la primera part del text, que diu que es vetlla perquè “es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia“, impliqui, abans de res, fer complir l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que diu literalment:

Els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa.

Això ha de fer corregir immediatament els topònims dels municipis de Cabacés, Capmany, Castell-Platja d’Aro, Figaró-Montmany, Forallac, Lladó, Massanes, Navàs, Rialp i Torrelavit. Però també els de nuclis com Aguiró, Capdella, la Torre de Capdella, Central de Capdella, Tuixent, incloent noms d’urbanitzacions com River Park, Junior Park, Tourist Club, etc. Aquí hi trobareu la llista completa de la toponímia oficial que no compleix les normes ni la legislació.

I que es deixin d’excuses sobre l’autonomia municipal; si la Ley 20/2022 de Memoria Democrática pot fer canvair topònims franquistes per molt que un Ple no ho vulgui, la 1/1998 de Política Lingüśtica també pot fer corregir topònims impropis. Que deixin estar la potestat inexistent dels ajuntaments de determinar com s’ha d’escriure res, que no plantegin votacions absurdes i sense fonament legal per a decidir l’ortografia, i prou silencis amb què fa dècades que una administració intenta cobrir a l’altra, per a permetre que alguns ajuntaments incompleixin la legislació sense que ningú no els cridi a l’ordre. O s’elimina la toponímia oficial no normativa d’una vegada, o l’efecte del pla de foment del català, a la toponímia, serà forçar a l’ús de formes incorrectes, i es farà el ridícul un altre cop. Això no és cap novetat i ja passa pel Decret 133/2020, que obliga a usar els topònims oficials, inclosos els que són oficials amb formes aberrants i contràries a les normes de l’idioma i a la llei de Política Lingüśitica.

La toponímia oficial no normativa no té marge. Són cacicades d’altres èpoques que no caben a l’ordenament jurídic actual. Per això, cada vegada que des de qualsevol administració es remenin assumptes toponímics, sortirà aquest quist envescant-ho tot, fins que es resolgui.

La llei o es compleix o no es compleix (amb les conseqüències que tingui), però no es vota si s’ha de complir o no.

La Cadena SER va entrevistar el 15 d’octubre de 2022 l’advocat de l’Associación de Víctimas del Franquismo, Eduardo Ranz, que ha demanat a uns quants municipis amb topònims franquistes afectats per la Ley 20/2022, de Memoria Democrática, que els retirin. Preguntat sobre la voluntat dels veïns, Ranz deixa les coses tan clares com són:

-Hay veces que hay conflicto con los vecinos? Hay pueblos que se niegan a que… Cuyos vecinos se niegan a que el nombre se cambie?

– Sí, pero yo creo que eso ha generado cierta confusión. Es decir, es como si llega un alcalde y dice que va a someter a votación si en el territorio se paga o no se paga el Impuesto sobre el Valor Añadido. Es decir, es que un alcalde no tiene esa posibilidad. Lo único que hace es confundir a su electorado. Esa decisión ya se ha tomado a través de los representantes que están en el Parlamento, que han votado esta reforma de ley.

Podeu escoltar l’entrevista aquí:

És obvi que un ajuntament no pot sotmetre a votació de ningú si ha de complir la llei o no. Els ajuntaments de municipis amb noms oficials que no respecten la Llei de Política Lingüística, o la de Memòria Democràtica, no poden fer votar si s’han de corregir o no: s’han de corregir per a complir la legislació vigent. No és un assumpte de voluntats, sinó de legislació.

Algú pot pretendre al·legar que Cabacés, Capmany, Lladó o Rialp, que són els topònims d’imposició franquista encara oficials per a quatre municipis catalans, no presenten el mateix cas que els topònims que comencen amb “Villafranco” o acaben amb “del Caudillo”. Doncs sí, presenten el mateix cas: mentre que aquests “Villafrancos” i “del Caudillo” foren anomenats així per a honrar el dictador, a Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp els van retirar les grafies normatives de Cabassers, Campmany, Lledó i Rialb per a desprestigiar l’obra normalitzadora de Fabra, de la Generalitat republicana i de la Mancomunitat, com a acte repressiu i d’humiliació contra la llengua i cultura catalanes. Pel mateix motiu que moltes altres poblacions van veure imposades les grafies anteriors a la normativització de 1933, i que avui en dia són tan escandaloses quan es comparen: Serchs per Cercs, Marsá per Marçà, Capsanes per Capçanes, Molá per el Molar, San Sadurdí de Noya per Sant Sadurní d’Anoia, San Cucufate per Sant Cugat del Vallès, etc. Tots són topònims d’imposició franquista, inclosos els que encara són oficials. Per a més detalls sobre com la Ley de Memoria Democrática afecta aquests casos, podeu llegir aquest article.

Afirmar que es votarà si s’ha de complir la legislació vigent és enganyar a la població. Ranz ho diu molt clar a l’entrevista: “lo único que hace es confundir a su electorado. Esa decisión ya se ha tomado a través de los representantes que están en el Parlamento“.

Una de les grans excuses per a tolerar la il·legalitat dels topònims oficials no normatius és l’article 18.2 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. L’article diu que “la determinació de la denominació dels municipis i les comarques es regeix per la legislació de règim local”, i això s’usa com a pretext per a dir que no és cap il·legalitat que alguns ajuntaments no compleixin el punt 1 del mateix article, que diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, excepte els de la Vall d’Aran, que tenen l’aranesa”.

La legislació de règim local a què fa referència el punt 2 de l’article 18 de la Llei 1/1998 es troba als artcles 31 a 34 del Decret Legislatiu 2/2003, amb desenvolupament reglamentari de la norma pel que fa al canvi de nom de municipis i nuclis al Decret 139/2007. De forma resumida: la norma estableix que el nom d’un municipi o d’un nucli només es pot canviar si ho acorda el Ple del seu ajuntament, amb l’informe favorable de l’Institut d’Estudis Catalans, i que si un nom de lloc conté incorreccions lingüístiques o no s’adiu amb la toponímia catalana, el Govern pot proposar a l’ajuntament que el corregeixi, i aquest ho pot accepta ro no. A la pràctica, això és una incoherència que contradiu l’article 18.1 de la Llei 1/1998, que diu ben clar que els topònims han de ser en català i seguin les normes lingüśitiques de l’IEC.

Fins ara, l’administració de la Generalitat de Catalunya ha tolerat la irregularitat dels topònims que no compleixen la Llei de Política Lingüística, i que per tant no poden ser oficials, usant un oxímoron per a definir-los: “topònims oficials no normatius”. SI la Llei de Política Lingüística diu ben clar que els topònims oficials han de ser normatius, com ha de ser oficial un topònim que no és normatiu? La mateixa definició ja indica que som davant d’una il·legalitat descarada, eufemísticament dissimulada amb una definició absurda per impossible: “oficials no normatius”. S’excusa, la Generalitat, en el principi d’autonomia local per a dir que els topònims de municipis i nuclis són cosa dels ajuntaments. No té en compte, però, que aquest principi d’autonomia local té el límit del marc de la llei (art. 3 de la Carta Europea d’Autonomia Local) i del principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Com ha de poder determinar l’ortografia d’un topònim un ajuntament, si aquesta funció està reservada per l’article 18.1 de la Llei 1/1998 a l’Institut d’Estudis Catalans, que, a més, és l’autoritat lingüística per la Llei 8/1992?

La legislació del Govern de les Illes Balears fa les coses fàcils i ensenya el camí i la realitat de la toponímia municipal: no és cosa dels ajuntaments tocar-la ni de lluny. La Llei 3/1986, de Normalització Lingüística, deixa les coses clares a l’article 14: qui determina els noms dels municipis i nuclis de població és el Govern amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears. Als ajuntaments se’ls reserva la funció de determinar els noms de les vies urbanes, i afegeix encara que “també amb l’assessorament esmentat donant preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. El resultat és que a les Illes no hi ha res que s’assembli a la vergonya de la toponímia oficial no normativa (és a dir, escrita com vol el cacic de torn i no com diuen la ciència i la llei).

Al Principat de Catalunya, les resistències d’alguns ajuntaments, principalment durant la dècada de 1980 i sovint a causa del franquisme sociològic, a acceptar les formes normatives dels seus topònims com a oficials, va provocar l’enquistament d’aquesta toponímia impròpia i il·legal des de la promulgació de la Llei de Política Lingüística el 1998.

La Llei 12/1982 regulava el procediment de canvi de nom dels municipis, a la pràctica, i ho deixava tot en mans dels ajuntaments, ja que el Govern podia acceptar coses inacceptables per un procediment que li evitava la vergonya d’haver de signar decrets oficialitzant disbarats: el silenci administratiu (arts. 3 i 4). La Llei /1983, la primer de Normalització Lingüística, reconeixia al Consell Executiu de la Generalitat la determinació dels noms dels nuclis de població, però no dels municipis (art. 12). Les mateixes condicions continuaven a la Llei 8/1987, de Règim Local i Municipal de Catalunya (arts. 29 i 30). Aquests vicis han arribat a la legislació actualment en vigor, que són, com ja hem dit en començar, el Decret Legislatiu 2/2003 i el Decret 139/2007.

La toponímia oficial no normativa hauria hagut de deixar d’existir el 1998, amb la promulgació de la Llei de Política Lingüística, que deixa claríssim que un topònim només pot ser oficial si és en català i respecta les normes lingüístiques de l’IEC. Però no només el Govern no ha exigit mai el compliment de la llei, sinó que el decret 78/1991 primer, i el 133/2020 actualment, provoquen frau de llei de manera espontània, ja que fan obligatori l’ús de la toponímia oficial, incloent la que és oficial sense poder-ho ser perquè no respecta la Llei de Política Lingüística. Tot plegat, un despropòsit que fa que la situació només es pugui resoldre d’alguna d’aquestes maneres:

a) Que els ajuntaments infractors corregeixin voluntàriament
b) Que el Govern interprenti la norma segons els principis de jerarquia normativa i corregeixi d’ofici els topònims il·legals.
c) Que es refaci la legislació de règim local per a eliminar les contradiccions.
d) Que la Justícia faci complir la llei de Política Lingüística i, per sentència ferma, obligui els ajuntaments a oficialitzar les formes legals dels topònims.
e) A banda, la Ley 20/2022, de 19 de octubre, de Memoria Democrática, ofereix una solució per als topònims que encara tenen com a forma oficial les deturpacions imposades pel franquisme, que són Cabacés, Capmany, Lladó i Rialp. La llei antifranquista espanyola reconeix la llengua catalana com a víctima del totalitarisme i obliga a fer desaparèixer de la toponímia les referències a la dictadura.

No és una qüestió administrativa i prou, sinó que provoca vulneracions de drets fonamentals: la imposició de topònims impropis per part de persones que no ostenten l’autoritat lingüística, que correspon a l’IEC (Llei 8/1991), i que no tenen la funció de determinar com s’escriuen els noms de lloc, que també correspon a l’iec (art. 18.1 de la Llei 171998) suposa una vulneració del dret a la integritat moral, protegit per l’art. 15 de la Constitució. Això passa perquè es produeix un sotmetiment humiliant a la voluntat arbitrària i capriciosa de qui no té l’autoritat per a fixar les formes dels topònims, i s’imposen les que són del seu gust, segons la seva mania. S’obliga, així, a usar topònims impropis o amb faltes ortogràfiques, fent semblar ignorant de les normes d’ortografia qui es veu forçat a aquest ús perquè està empadronat en qualsevol dels municipis que tenen aquest problema. També, i a causa del Decret 133/2020, es produeix una vulneració del principi d’igualtat davant la llei, protegit per l’art. 14 de la Constitució i per l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea; mentre que aquest Decret 133/2020 garanteix a la majoria l’ús de formes toponímiques oficials i correctes, als empadronats a municipis o nuclis amb topònims no oficials els obliga a usar formes incorrectes perquè són oficials. És a dir, la mateixa norma causa efectes diferents segons si es viu en un municipi que respecta la legislació lingüística a la toponímia o no.

L’única legislació valenta de tots els Països Catalans, que no deixa cap espai a l’arbitrarietat, a la cacicada ni al franquisme sociològic a la toponímia, és la del Govern de les Illes Balears. La del Principat, per contra, conté contradiccions que generen inseguretat jurídica i provoquen espontàniament frau de llei. I tot per voler conformar uns pocs ajuntaments recalcitrants i no saber fer complir la norma.

El 29 de novembre de 2022 el Govern ha dut a terme un consell executiu extraordinari sobre l’estat de la llengua catalana, i per a esperonar l’impuls de les polítiques lingüístiques a cada Departament. Com a resultat, ha presentat un pla de 100 accions, recollides en un dossier titulat El català, llengua de país.

Hi ha dos punts, sota la responsabilitat del Departament de Territori, que es refereixen a la toponímia:

46 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetlla perquè es garanteixi l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia. Treballa amb els diferents agents implicats per a la incorporació d’una clàusula d’obligat compliment a totes les fórmules jurídiques i administratives de contractació, per a fer servir les formes oficials de la toponímia i cartografia de Catalunya.

92 — Garantir l’ús de la toponímia en català i aranès
El Departament vetllarà pels topònims aranesos en tots els mitjans i pel que fa a l’àmbit cartogràfic i geològic. El Departament treballarà per garantir l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia conjuntament amb la Comissió de Toponímia.

Tant el punt 46 com el 92 remarquen que el Departament de Territori vetllarà per garantir “l’acompliment de la legislació lingüística en matèria de toponímia”. Els únics topònims que no compleixen aquesta legislació son els anomenats “oficials no normatius“. Aquests són noms de lloc que no respecten l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística, que estableix que els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i els de la Vall d’Aran, l’aranesa.

El punt 46 també afirma que les fórmules jurídiques i administratives de contractació incorporaran una clàusula d’obligat compliment “per a fer servir les formes oficials de la toponímia”. També per això caldrà corregir els topònims oficials no normatius, ja que si es mantingués la toponímia oficial no normativa aquesta clàusula obligaria a usar, en frau de llei, topònims oficials que no poden ser-ho perquè incompleixen la Llei de Política Lingüística.

Celebrem que el Govern hagi emprès el camí de la correcció. Els topònims oficials s’han d’escriure segons la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, com estableix la Llei 1/1998, de Política Lingüística, i no segons la voluntat arbitrària de ningú. Es corregeix, doncs, un greuge històric que es generà principalment durant la dècada de 1980, i que ha imposat durant molts anys grafies deturpades i noms impropis a les denominacions oficials de diversos municipis i nuclis de població.

Restem pendents de veure ben aviat el resultat d’aquestes accions correctives.

Poblenou del Delta és un nucli del municipi d’Amposta, que va ser creat el 1957 per l’Instituto Nacional de Colonización com a establiment agrícola. Se li va posar el nom de Villafranco del Delta en honor al dictador Francisco Franco. La Generalitat li va canviar la denominació el 1989 (DOGC 1101) per la de Poblenou del Delta, l’article 12.1 de la Llei 7/1983, de 18 d’abril, de normalització lingüística a Catalunya, vigent en aquell moment, donava la potestat al Govern per a determinar el nom dels nuclis de població. Però l’Ajuntament d’Amposta, segons recullen les actes dels Plens dels anys següents al canvi, no se n’assabentà fins el 2007. Des del 2003 ERC tractava la proposta de canvi de nom del nucli, i fins i tot el 2007 va presentar una moció a l’ajuntament per a aconseguir-ho, però fou rebutjada. Davant la resistència al canvi per part d’alguns veïns del nucli, l’Ajuntament volia organitzar una consulta perquè decidissin si volien mantenir el topònim de la dictadura o no. Tot plegat va ser superflu, perquè el 1989 la Generalitat li havia canviat el nom pel de Poblenou sense dir res a ningú, i aparegué així a la primera edició del Nomenclàtor oficial de la toponímia major de Catalunya, el 2003. De fet, des de la dècada de 1990 els indicadors recollien la doble nomenclatura per al nucli, com s’aprecia en aquesta imatge publicada pel Diari de Tarragona el 21 de juny de 1998:

El debat que hi va haver a l’Ajuntament d’Amposta sobre aquesta matèria, de 2003 a 2008, quedà reflectit a les actes de diversos plens:

L’acta de la sessió ordinària del ple de l’Ajuntament d’Amposta de 27/01/2003 recull una intervenció de la regidora Marta Cid, al torn obert de paraules:

La necessitat de donar solució a la duplicitat de denominació del nucli de població de Poble Nou com és conegut i Villafranco del delta com és el seu topònim oficial. El Sr. Alcalde diu que aquest és un tema que ha d’abordar-se i ha de fer-se mitjançant una consulta, com així ha estat el parer dels diferents governs municipals. No voldria que el plantejament de la consulta en un moment no apropiat dones lloc a ferir la sensibilitat d’algunes persones per una manca de suficient pòsit favorable a l’alternativa del canvi de denominació.

Al ple del 29/03/2007 ERC d’Amposta presentà una moció per a l’eliminació del nomenclàtor i la simbologia franquista del municipi. El grup municipal del PSC ho va afegir el canvi de denominació de Villafranco del Delta:

El Regidor Sr. Antoni Espanya diu que el Grup del PSC-PM està d’acord amb la moció i assenyala dos situacions més que podrien ser objecte de modificació: la denominació del nucli de població de Villafranco del Delta (conegut per tothom com Poble Nou del Delta) i l’edifici Carrero Blanco, que en haver-hi la seu d’una Mesa electoral, al menys en aquesta referència s’hauria de modificar.

L’alcalde va respondre el següent:

El Sr. Alcalde diu que de la moció sembla que en el municipi hi ha molts de símbols d’aquesta mena, quant en la realitat no n’hi han més dels exposats i d’aquestos recorda que respecte el carrer Garcia Valiño va fer-se una consulta als veïns del mateix per veure de canviar-li la denominació resultant aquesta negativa i en que respecta a la denominació de la Mesa electoral, ja s’ha modificat la seva denominació, canviant-se per “Centre municipal de serveis socials”. Per tant i per tal de poder fer possible la proposta formula una proposta de modificació de la proposta de resolució que passaria per: la realització d’un anàlisis exhaustiu del nomenclàtor per tal de determinar les denominacions que haurien de ser modificades, la consulta als veïns afectats i de resultes d’aquesta/es consultes l’Ajuntament adoptaria la decisió corresponent.

Al ple del 29/10/2007 de nou ERC Amposta presentava una moció de substitució de simbologia i noms feixistes de la ciutat, on es demanava:

Canviar l’oficialitat del nom de “Villafranco del Delta” pel de Poblenou del Delta.

La regidora Marta Cid ho argumentava així:

Que la Llei de la Memòria Històrica demanarà als Ajuntaments que eliminin els símbols feixistes. Que es va nomenar a la Sra. Encarna representant de Villafranco del Delta perquè no es podia nomenar com a
Poble Nou del Delta, sabent que la gent utilitza el nom de Poble Nou del Delta.

La moció va ser rebutjada pel ple.

Al ple del 08/01/2008, al torn de precs i preguntes, ERC va treure la qüestió de Villafranco un altre cop:

La Sra. Cid demana per la situació actual del Poblenou del Delta, doncs es va rebutjar la moció per canviar-li el nom de Villafranco del Delta i resulta que en el nomenclàtor del 2003 ja apareixia el nucli de població com a Poblenou del Delta. A més, vostè l’any 2007 va signar un decret d’alcaldia nomenant a la Sra. Encarna com a representant de Villafranco del Delta, així doncs, demana que es faci una rectificació del decret i, que esbrini com és que el nomenclàtor ha modificat el seu nom. Apunta que els veïns s’han sentit descol·locats perquè primer se’ls va dir que es faria una consulta i ara resulta que aquesta no cal fer-la. Pregunta si amb la mateixa rapidesa faran el canvi de denominació dels carrers amb noms feixistes.

L’alcalde va respondre això:

El Sr. Ferré li respon que el ridícul el vam fer tots, vostès per presentar la moció i nosaltres per dir-los que posaríem en marxa el procediment per fer la consulta popular. A partir d’aquí, a instàncies de l’Ajuntament en els tràmits inicials per fer la consulta, concretament de Secretaria, arriba un escrit en el que se’ns comunica que en el Registre d’Entitats Locals de la Generalitat, el nucli de població de Villafranco del Delta està inscrit com a Poblenou del Delta. Del canvi de noms dels carrers, m’han dit que alguns veïns em faran arribar signatures que no volen que es canviï el nom d’alguns carrers.

Segons es desprèn de les actes dels plens de l’Ajuntament d’Amposta, la Generalitat va canviar el nom del nucli de Villafranco del Delta pel de Poblenou del Delta unilateralment el 2003, sense notificar-ho a l’Ajuntament. L’Ajuntament, segons es desprèn del que diu l’alcalde al ple del 08/01/2008, es va assabentar d’aquest canvi de nom oficial quan, iniciant els tràmits per a fer una consulta als veïns dellloc, la Generalitat comunicà que el nucli estava inscrit al Registre d’Ens Locals com a Poblenou del Delta i no com a Villafranco del Delta.

Hem demanat a la Conselleria de la Presidència còpia de l’expedient de canvi de nom de Villafranco del Delta per Poble Nou del Delta, però ens han respost que no se’n va fer cap, i que al seu arxiu no hi ha documentació sobre aquest canvi. Les úniques referències documentals sobre aquesta matèria són a les actes de l’Ajuntament d’Amposta, de les que hem transcrit les parts que en parlen. El cas és, però, que l’ORDRE de 20 de desembre de 1988, per la qual es fa pública la llista dels noms oficials dels municipis de Catalunya, de les seves unitats de població i de les entitats municipals descentralitzades, que era la primera llista oficial de topònims de municipis que incloïa la dels seus nuclis de població, ja incorporava la denominació Poblenou del Delta per a l’antiga Villafranco del Delta.

Quan el novembre de 1933 la Generalitat oficialitzà la grafia Cabassers per a aquest topònim, en substitució de la forma que l’Instituto Geográfico y Estadístico espanyol havia usat com a oficial, Cabacés, la població l’acceptà de grat. La publicació Priorat, periòdic quinzenal portaveu de la comarca, dirigida pel poeta falsetà Salvador Estrem i Fa, publicava una nota a la seva edició del 6 d’octubre de 1935 que avisava:  “CABASSERS – D’ací endavant, el nom d’aquesta vila apareixerà a les nostres planes d’acord a l’adopció de la Generalitat de Catalunya. Així en lloc de Cabacés, vinda escrit Cabassers.” El periòdic tenia corresponsal a Cabassers, i cobria regularment els esdeveniments de la població.

L’Ajuntament també acceptà la grafia normativitzada sense cap problema, i a tota la documentació del període de la II República i fins el 1939, el consistori usà la forma correcta. Va aparèixer també correctament a les emissions de paper moneda provisional que feu l’ajuntament el febrer de 1937:

La població també acceptà la grafia normativa, i l’usà normalment, com es veu en aquests exemples:

El primer document és una incautació feta el 1936 pel sindicat UGT. Tot i que al tampó hi figura la forma prenormativa, perquè devia estar fet abans de l’oficialització de 1933, al text hi consta la forma correcta. El segon document és un ex-libris de Joan Vall, de 1938. El tercer és molt interessant; és una carta d’August Vilalta, secretari de l’ajuntament republicà fins a l’ocupació franquista, a Miquel Vidal, primer secretari de l’ajuntament franquista el 1939. A la carta, en català, usa la grafia Cabassers, el 18 d’agost de 1948. Les cartes que enviava Miquel Vidal a August Vilalta estaven redactades en castellà, i usaven la grafia Cabacés:

Tornant a la imposició franquista de la deturpació Cabacés el 1939, aquest fet queda molt ben exemplificat per aquests dos documents. El primer és un certificat de l’ajuntament republicà, de 29 de març de 1937, i usa la forma Cabassers a l’encapçalament. El segon és un salconduït de l’ajuntament franquista, de 16 d’abril de 1939, i fa anar la forma Cabacés al principi del document:

La grafia Cabassers fou restaurada per la Generalitat de Catalunya el 1983, però el moviment reaccionari de l’ajuntament aconseguí al cap de poc que la Generalitat retrocedís i oficialitzés novament la forma Cabacés. Els arguments eren (i són encara) del tipus “és que això ha sigut sempre així”, sense tenir en compte que aquest “sempre” equival a “de 1939 ençà”. L’oposició a la grafia correcta no fou unànime. Durant la dècada de 1980 la forma Cabassers tingué ús social, a més d’oficial. La revista El Sitjar usà sempre la grafia correcta, i el Futbol Club Cabassers va fer el mateix. En canvi, l’Ajuntament es negà a usar la forma normativa fins i tot mentre va ser oficial, i va fer anar sempre la deturpació Cabacés.

El franquisme va deturpar la toponímia com una acció més de la política de repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes, amb intencionalitat degradant i vexatòria. Que aquesta grafia encara sigui oficial, i que cap govern local de Cabassers no hagi volgut recuperar la grafia correcta, ni tan sols quan des de 1998 hi obliga la Llei de Política Lingúística, allarga en el temps els perjudicis de la imposició feta pel franquisme. Amb la legislació actual, forçar els ciutadans a usar una grafia deturpada causa una vulneració flagrant dels seus drets fonamentals, com s’explica aquí. La nova llei de Memòria Democràtica aprovada pel Congreso de los Diputados (Ley 20/2022) garanteix la retirada de la toponímia franquista.

Hom pot pensar que Alberche del Caudillo, Llanos del Caudillo, Villafranco del Guadiana o Villafranco del Guadalhorce són topònims més lesius que Cabacés en qüestió de memòria democràtica, però s’equivoca. Els topònims que contenen referències explícites al dictador s’assignaren a nuclis de nova creació les dècades de 1950 i 1960, bastits dintre del programa de l’Instituto Nacional de Colonización per a promoure establiments agrícoles. En canvi, la grafia Cabacés s’imposà només per raons polítiques, per a desprestigiar l’obra normalitzadora de la Generalitat republicana, com una acció repressiva més contra la llengua catalana. La Llei 12/1982, que regulava el canvi de nom dels municipis, reconeixia al seu preàmbul el mal que el franquisme va fer en aquest àmbit. El franquisme sociològic, degudament dissimulat com a tradició, ha fet que aquesta grafia imposada per la dictadura encara sigui oficial, tot i tenir la Generalitat competències exclusives sobre la toponímia, i tot i que la Llei de Política Lingüística estableix que només poden ser oficials les formes catalanes i normatives dels topònims. L’acompanyen en aquesta trista llista els topònims Capmany, Lladó i Rialp, que encara són oficials pel mateix motiu.