A l’imaginari popular hi ha la idea que els noms dels municipis es poden votar. Això és totalment així quan del que es tracta és de canviar el nom d’un municipi. Coneixem tots l’exemple recent de Sant Carles de la Ràpita, on l’ajuntament canvià el nom oficial de la població per la Ràpita després d’una consulta popular no refrendària on la majoria dels votants van avalar aquest canvi. Tanmateix, però, no és possible sotmetre a votació la manera d’escriure un nom de lloc, la seva ortografia, el que els tècnics en diuen la fixació gràfica. Per exemple, no seria possible que la gent de Lleida es pronunciés en una consulta sobre si vol que el seu topònim oficial s’escrigui Lleyda, o si la gent de Vic vol la forma Vich. Hi ha, però, dos precedents on per manca de regulació en aquell moment i desconeixement es dugueren a terme consultes d’aquesta naturalesa acientífica: a Cabassers (oficialment, Cabacés, el 1980 i 1985) i al Figueró i Montmany (oficialment, Figaró-Montmany, el 2004).

Amb la legislació vigent, però, no hi ha base jurídica per a convocar una consulta popular no refrendària, per tal que els empadronats en un municipi es pronunciïn sobre la fixació gràfica (l’ortografia) d’un topònim. Aquesta tasca, recordem-ho, està reservada exclusivament a l’IEC per l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, de Política Lingüística. A més, la Llei 8/1991, reconeix l’autoritat lingüística només a l’IEC. La Llei 10/2014, de 26 de setembre, de consultes populars no refrendàries i altres formes de participació ciutadana, estableix a l’art. 1.1 que els ajuntaments només poden convocar consultes sobre el seu àmbit competencial. És evident que la fixació gràfica dels topònims i l’autoritat lingüística estan reconegudes només a l’IEC, per la legislació citada més amunt, i no als ajuntaments, i que per tant aquests no poden convocar consultes sobre aquesta matèria, ja que no en tenen les competències. A banda, l’art. 18.1 de la Llei 1/1998 estableix una obligació, i tampoc no es pot sotmetre a consulta si un ajuntament ha de complir o no la llei: l’ha de complir obligatòriament pel principi de legalitat de l’administració pública (art. 103 de la Constitució). Però hi ha més impediments que fan una consulta així impossible de convocar: l’art. 11.5 de la Llei 10/2014 diu que no es poden formular consultes que puguin afectar, limitar o restringir els drets i les llibertats fonamentals de la secció primera del capítol II del títol I de la Constitució. L’art. 15 de la Constitució queda enquadrat dintre d’aquest títol I del capítol II de la secció primera, i estableix la protecció de la integritat moral i prohibeix el tracte degradant. La toponímia oficial no normativa vulnera aquest article 15 de la Constitució, ja que forçar els ciutadans a escriure incorrectament topònims en les seves relacions amb l’administració i en qualsevol altre àmbit regulat, és una lesió de la integritat moral de les persones i constitueix un tracte degradant, ja que se les obliga a escriure topònims amb faltes ortogràfiques, com si fossin ignorants que desconeixen les normes d’ortografia del seu idioma. Haver d’escriure un topònim segons la voluntat arbitrària d’algunes persones que el van fer oficialitzar amb deturpacions, sense atendre cap principi científic ni tenir en compte res més que la seva voluntat i el seu gust, i no segons com disposen la norma ortogràfica i la llei és, sense cap mena de dubte, una imposició humiliant. Justament per aquest motiu i amb aquest objectiu el franquisme desnormativitzà tota la toponímia de Catalunya el 1939 (que havia estat oficialitzada amb les formes normatives el 1933 pel Decret de la Conselleria de Governació, BOGC núm. 119, de 14/11/1933). Actualment, el manual “Ortografia catalana”, de l’Institut d’Estudis Catalans, que recull les normes ortogràfiques de la llengua catalana, assenyala com a exemples de faltes ortogràfiques les formes toponímiques “Cabacés” (pàg. 54) i “Figaró” (pàg. 76). Ambdues són les formes oficials dels topònims dels municipis de Cabassers i el Figueró i Montmany. Resulta evident, doncs que obligar els ciutadans a usar formes oficials incorrectes, en alguns casos fins i tot significades com a exemples de faltes ortogràfiques al manual d’ortografia de l’idioma, contravé les disposicions de l’art. 15 de la Constitució, que garanteixen la integritat moral i prohibeixen el tracte degradant a les persones.

Per acabar-ho de reblar, una consulta d’aquestes característiques apuntaria cap a un escenari incompatible amb l’art. 9.3 de la Constitució, que estableix que qualsevol acte administratiu dels òrgans de l’Estat ha d’estar sotmès a l’ordenament jurídic vigent, per a evitar l’arbitrarietat de la voluntat de les persones. No hi ha millor mostra d’aquesta arbitrarietat que vol evitar l’art. 9.3 de la Constitució que preguntar sobre el gust, preferències personals i voluntat del públic sobre una matèria que ha de ser com regulen la Llei 1/1998 i les normes d’ortografia. Seria absurd, a més, fer votar l’ortografia: no es pot preguntar a ningú si prefereix que el topònim del lloc on viu s’escrigui correctament, o si en canvi vol que es faci amb faltes ortogràfiques. Per això, la solució als casos de topònims oficialitzats amb errors lingüístics ha de ser purament administrativa, i el Govern ha d’actuar d’ofici per a dur a terme les correccions necessàries. Paral·lelament, també és recomanable que, acompanyant la correcció, es duguin a terme campanyes de sensibilització i pedagogia entre la població dels llocs afectats, explicant-los el per què i la necessitat de corregir l’ortografia dels noms dels llocs on viuen. Per al cas de Cabassers, per exemple, hi ha una publicació que repassa l’evolució, la història i l’etimologia del topònim, i també un apartat de preguntes freqüents disponible en aquesta mateixa web, per ajudar a explicar el per què de la grafia lingüísticament correcta.

Aquestes captures de pantalla estan extretes de la web meteorològica de Radio Televisión Española. Podeu veure aquesta web en aquest enllaç. Fixeu-vos en la doble denominació, catalana i castellana, dels topònims de Catalunya. Observeu la primera captura, “Cabassers / Cabacés”. Recordeu que la forma oficial del topònim del municipi de Cabassers encara és “Cabacés”. I després compareu aquesta primera captura amb les altres. Recordeu que l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística, diu que “els topònims de Catalunya tenen com a única forma oficial la catalana, d’acord amb la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans”.

Res a dir sobre que una web castellana utilitzi topònims catalans amb la seva forma castellana, al costat de les formes oficials; a Catalunya també s’usen topònims castellans amb grafia catalana, com Màlaga, Segòvia, Saragossa, Osca, Terol, etc. Però no cal ser ni lingüista, ni filòleg ni jurista per a entendre que ja és hora que a Catalunya es compleixi la llei de política lingüística i que desaparegui la toponímia “oficial no normativa” (és a dir, il·legal). La primera captura, la que mostra el temps a “Cabassers / Cabacés”, ho deixa claríssim, i les altres ho reforcen.

Es comet l’error, encara, per part d’alguns ajuntaments, de considerar la toponímia oficial no normativa un problema polític. I no ho és: és un problema administratiu i legal. I com que no és un problema polític, no pot tenir la solució política per excel·lència, que és votar o aconseguir algun tipus de consens. Perquè el compliment de la llei no es pot votar, ni cal cap consens per a dur a terme una obligació legal.

Un dels punts del comunicat emès per l’Ajuntament de “Cabacés” el 17 de juny de 2022 sobre el problema que té amb el seu topònim oficial diu que “com a representants polítics del poble, i mantenint una posició neutral des de l’inici, creiem fermament que caldria un consens majoritari amb entitats i veïns i veïnes del municipi sobre aquest tema”. Sembla que parafrasegi la documentació que l’ajuntament del 1985 va utilitzar per a demanar l’oficialització de la grafia deturpada i encara vigent, que deia que es va fer “una assemblea de veïns i de les entitats locals per a conseguir un criteri definitiu amb el nom del municipi”. No es pot respondre a un problema legal del 2022 amb arguments del 1985. Insistim: no es tracta de què creguin o no creguin els representants polítics municipals, sinó del compliment d’una obligació legal, com tantes altres en té l’administració local.

Les entitats, ni els veïns, no tenen l’encàrrec d’establir les normes d’ortografia de l’idioma, tasca que està reconeguda per la Llei 8/1991 a l’Institut d’Estudis Catalans. I la Llei 1/1998 li encomana, també, la fixació gràfica dels topònims oficials de Catalunya. El “consens majoritari” de què parla el comunicat de l’ajuntament és mostra que no entenen la naturalesa del problema, exclusivament legal i de procediment. No hi ha res a consensuar ni sobre l’ortografia, ni sobre la manera d’escriure un topònim, ni sobre el compliment de la llei. S’ha de fer perquè està regulat per regles de dues naturaleses: científica (la norma ortogràfica) i jurídica (la llei). El consens, que seria imprescindible si es tractés d”un canvi de nom (per exemple, passar de Cabassers a Vallclara) és irrellevant per adequar les grafies a les normes de l’idioma, de manera que la pronúncia del topònim no varia: de Cabacés a Cabassers, de Lladó a Lledó, de Capmany a Campmany, de Figaró a Figueró, de Rialp a Rialb, etc.

Tot i que hi ha dos precedents lamentables, a Cabassers (el 1980 i el 1985) i al Figueró i Montmany (el 2004), on es dugueren a terme consultes populars vinculants per a decidir l’ortografia dels seus topònims, això avui en dia també està regulat per la Llei 10/2014, que deixa clar al seu primer article que els ajuntaments poden dur a terme consultes no refrendàries només sobre les matèries en què tinguin competències. I no tenen competències ni sobre les normes de l’idioma, ni sobre la fixació gràfica dels topònims, i molt menys poden sotmetre a consulta si han de complir la llei o no fer-ho.

No és possible fer excepcions de cap classe, ja que no es poden trencar els principis generals del dret, que estableixen la igualtat davant la llei (garantida per l’art. 14 de la Constitució espanyola i per l’art. 20 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea). Permetre a uns municipis que votin la grafia que ha de tenir el seu topònim oficial i no permetre-ho a la resta, o fins i tot permetre que aquests mateixos municipis puguin tenir formes toponímiques oficials que no respecten la Llei 1/1998 mentre la resta sí que la respecten, és un trencament manifest d’aquells principis d’igualtat i de la legislació que regula la toponímia oficial. La llei està al servei de les persones per a evitar l’arbitrarietat, i insistir a voler escriure topònims segons el gust d’alguns i no segons la norma ortogràfica és una arbitrarietat que la llei no permet.

Els ajuntaments que estan en aquesta situació l’únic que poden fer és complir la legislació vigent i oficialitzar les formes toponímiques a què obliga l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. I fer-ho ràpid, perquè no es pot escollir quan s’ha de complir la llei: s’ha de complir de manera immediata. El precedent de Roda de Berà mosta que el Decret 139/2007, tot i que regula el canvi de nom dels municipis i nuclis, pot ser utilitzat per dur a terme una correcció de grafia per adequar-la a la Llei 1/1998. I l’altra via és que el Govern ho faci d’ofici, i de fet, amb una correcta interpretació de la legislació vigent, és la més adequada.

Celebrem que per primer cop l’Ajuntament de Cabacés expressi públicament el seu posicionament oficial sobre el compliment de la Llei de Política Lingüística en relació a la grafia del topònim del municipi. És un gran pas que la qüestió es tracti públicament i amb transparència. Tanmateix, volem fer unes observacions a les raons que exposa l’Ajuntament al seu comunicat:

a) Tots els actes administratius han d’estar sotmesos a l’ordenament jurídic vigent, i una grafia d’un topònim no pot ser oficial si no compleix la Llei de Política Lingüística. És el que passa amb la forma “Cabacés”. Mantenir com a oficial una forma toponímica que no respecta les normes de l’idioma, sinó que respon només a gustos personals, és una arbitrarietat que no té justificació lingüística ni jurídica.

b) El compliment de la llei per part de l’administració pública ni pot ni ha de provocar cap controvèrsia enlloc.

c) L’única manera que té una administració pública de ser neutral és complint la llei; altrament, el que fa és una arbitrarietat.

d) El consens és vàlid per a allò que es pot escollir, però les normes d’ortografia no són opinables, no es poden votar, ni admeten discussió de cap classe per part del públic: les estableix la màxima institució científica del país, que és l’Institut d’Estudis Catalans, que també té encomanada la tasca de fixar gràficament els topònims oficials. En cap cas no es tracta de canviar el nom del municipi (cosa que sí que requeriria consens), sinó d’escriure’l segons l’ortografia del nostre idioma. Un topònim, com qualsevol altra paraula, s’escriu segons les normes lingüístiques i no segons com agradi a més o menys gent.

e) Respectar l’ordenament jurídic i evitar l’arbitrarietat sempre ha de ser prioritari i urgent per a qualsevol administració.

Podeu ampliar la informació descarregant-vos un estudi que aprofundeix en els fonaments lingüístics, etimològics, històrics, documentals i de dret d’aquest assumpte a l’adreça cabassers.org/llibre, o bé accedint a un resum en 28 punts a faqs.cabassers.org. Com sempre, estem a disposició de les institucions i del públic per ajudar a explicar aquest assumpte.

A Cabassers, el 18 de juny de 2022.

La web de la Comissió de Toponímia afirma que ” la toponímia catalana és un patrimoni col·lectiu que cal salvaguardar com a part del patrimoni lingüístic i cultural de Catalunya”. Tanmateix, la política de fets consumats del Govern ha estat, els darrers 24 anys, molt diferent, tolerant més de 100 formes no normatives com a oficials. Entre aquestes formes hi ha les denominacions oficials de deu municipis.

L’estratègia de la Comissió de Toponíma és, com proven els fets, no reclamar el compliment de l’article 18.1 de la Llei 1/1998 de política lingüística, que requereix que les formes oficials dels topònims de Catalunya siguin catalanes i segueixin la normativa lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’esperança que siguin els mateixos ajuntaments incomplidors els qui, algun dia, decideixin acatar la llei. I això sense haver-hi fet mai l’administració ni un sol intent de pedagogia, per explicar a la població i als polítics locals per què el topònim del lloc on viuen s’ha d’escriure d’una manera i no d’una altra.

L’existència de topònims oficials no normatius, a banda de ser una il·legalitat manifesta, genera frau de llei des que el 2020 s’aprovà el Decret 133/2020 (actualització del Decret 78/1991, i del Decret 59/2001, avui derogats), que fa obligatòries les formes oficials dels topònims en tots els usos, fins i tot les formes que no compleixen la llei de política lingüística tot i ser oficials. A banda, també provoca la vulneració de drets fonamentals dels ciutadans (que es veuen obligats a usar formes toponímiques assenyalades com a faltes ortogràfiques per l’IEC), i no es pot continuar tolerant que la incompetència o la mala fe d’alguns ajuntaments hagi de provocar els greuges que causa. Fins i tot aquesta manca d’exigència del Govern amb els ajuntaments que vulneren la llei de política lingüística havia començat a provocar la fossilització de les formes legítimes dels topònims que tenen deturpacions com a formes oficials, i si no fos per la nostra insistència, aquelles deturpacions inacceptables ja s’haurien començat a considerar cultes (vegeu aquest article i aquest altre) i no errors. Esperar que ajuntaments que no tenen cap intenció de rectificar ho facin és fer un brindis al sol; les noves generacions de polítics locals d’aquests llocs s’han educat en l’error que suposa aprendre, de petits, formes deturpades omnipresents dels topònims dels llocs on viuen, mentre que les formes normatives d’aquests noms estan completament amagades (i en alguns casos, fins i tot prohibides i perseguides pels poders fàctics locals).

L’estratègia de tolerància amb els ajuntaments que es neguen a complir la llei de política lingüística ha estat un fracàs absolut. Només un dels municipis amb formes toponímiques il·legals ha decidit complir la llei i oficialitzar la forma genuïna. Fou Roda de Berà, que deixà enrere la deturpació “Roda de Barà” el 2012, i la llista de municipis amb denominacions incorrectes es reduïa als 10 que encara es resisteixen rebecament a la legalitat i al respecte de l’ortografia. Però per contra, aquesta passivitat i deixar fer ha propiciat que dos municipis amb topònims oficials normatius usin formes deturpades, perquè se’ls permeté oficialitzar-les per als noms dels seus nuclis (hem de recordar la diferència que hi ha entre el nom d’un municipi -que és el nom del seu ajuntament- i el nom d’un nucli -que és el nom d’una agrupació d’edificis). Es tracta de Josa i Tuixén i la Torre de Cabdella, que usen les deturpacions Josa i Tuixent i la Torre de Capdella. L’absència de conseqüències encoratja els incompliments.

D’ençà de l’any 2000, quan es creà la Comissió de Toponímia, a més, sis nuclis han vist com s’oficialitzaven, per part del Govern i a sol·licitud d’ajuntaments, sense tenir en compte el criteri de l’Oficina d’Onomàstica de l’IEC (únic amb atribucions legals en la matèria, segons la Llei 1/1998), formes deturpades:

Aguiró per Guiró
Capdella per Cabdella
Central de Capdella per Central de Cabdlela
Obeix per Oveix
la Torre de Capdella per la Torre de Cabdella
Tuixent per Tuixén

Totes aquestes oficialitzacions es feren contra l’art. 18.1 de la Llei 1/1998, i per tant són nul·les de ple dret, perquè aquest acte administratiu no està sotmès a l’ordenament jurídic vigent.

El balanç és certament negatiu: un topònim de municipi corregit (Roda de Berà), sis topònims de nuclis històrics deturpats (Aguiró, Capdella, Central de Capdella, Obeix, la Torre de Capdella i Tuixent), i dos municipis que usen il·legalment formes no oficials (Josa i Tuixent i la Torre de Capdella). El resultat ha estat més positiu a l’hora de fer corregir topònims estrafolaris i sense solera, d’urbanitzacions de recent edificació, tot i que encara persisteixen exemples escandalosos, com Tourist Club, Junior Park, King Park, etc. Però voler utilitzar la toponímia històrica com a moneda de canvi per a fer contents localismes mal entesos només provoca perjudicis.

Per tal d’evitar els greuges que causa l’incompliment de la legislació vigent en aquest àmbit, hem demanat al Govern, el 19 d’abril de 2022, que assumeixi les seves atribucions i corregeixi d’ofici la toponímia oficial catalana. Només les formes normatives poden ser oficials, com deixa clar l’article 18.1 de la Llei 1/1998, de política lingüística. Esperem que el Govern sàpiga aprofitar aquesta ocasió, i que la Comissió de Toponímia s’adoni del seu error i vulgui rectificar, exigint el compliment de la llei de política lingüística en tots els casos, per a evitar les arbitrarietats i discriminacions que es produeixen avui en dia.

A les persones que vivim en llocs afectats per aquest problema no se’ns pot obligar a escriure els noms d’aquests llocs com si la llengua catalana no tingués normativa, o, fins i tot en alguns casos, com imposà el franquisme el 1939. Si les formes Serchs, Sardañola, Tarrasa o Vich no serien acceptables, tampoc no ho són Cabacés, Capmany, Figaró-Montmany, Lladó o Rialp, per citar-ne només unes quantes.

Optimot, el servei de consultes lingüístiques de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat, va actualtizar el 22 de març de 2022 la fitxa 6625, titulada “Topònims oficials no normatius”. El canvi consistí d’una correcció tipogràfica al títol (majúscula a la primera lletra) i la modificació del a darrera frase del primer paràgraf que passà de dir:

“en uso no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa, és a dir, la forma correcta lingüísticament” (ver. 2, 13/12/2012)

a dir:

“en usos no oficials es recomana fer servir sempre la forma normativa des del punt de vista lingüístic” (ver. 3, 22/03/2022)

Tanmateix, aquesta recomanació contradiu el Decret 133/2020, que fa obligatori l’ús dels topònims oficials, més enllà dels usos estrictament oficials, com en premsa (art. 5.1), mapes, guies (art. 5.2) i publicacions per a l’ensenyament (art. 8), i els fa d’ús obligatori encara que no siguin normatius, provocant una evident situació de frau de llei. Això és una altra mostra del despropòsit que suposa que encara existeixin topònims oficials il·legals, contra el que disposa l’art. 18.1 de la Llei 1/1998. És urgent, per coherència, que el Govern corregeixi aquesta situació absurda i perjudicial.